La democràcia, entesa com el sistema de govern en el qual el poder resideix en el poble i s'exerceix a través de mecanismes de participació directa o indirecta, ha estat històricament considerada el millor mitjà per a assegurar el benestar de la població. No obstant això, quan aquesta no aconsegueix millorar la qualitat de vida dels ciutadans, aquests busquen alternatives, sent els règims autoritaris una de les més recorregudes.
Aquesta realitat planteja una paradoxa intrínseca en la democràcia: mitjançant el mateix mecanisme democràtic, els votants poden optar per líders o partits que promouen sistemes contraris a la pròpia democràcia.
La democràcia compleix una doble funció: ordena una societat i permet expressar la voluntat de la majoria. No obstant això, les crisis econòmiques, socials o sanitàries, com la pandèmia de la COVID-19, la inseguretat econòmica, la desigualtat i la percepció de corrupció poden portar els votants a preferir líders autoritaris que prometen ordre i estabilitat.
La cerca d'ordre i estabilitat en temps de crisi
Aquests líders solen oferir solucions extremistes i simplistes a problemes socials complexos, apel·lant a la por i la incertesa per a guanyar suport. Així doncs, la història ha mostrat que, en temps de crisi, la demanda d'ordre pot sobrepassar la necessitat de llibertat individual. En altres termes, en moments de gran incertesa, les societats tendeixen a sacrificar drets i llibertats en favor de promeses de seguretat i estabilitat.
Un element clau en la promoció de règims autoritaris és la demonització de l’"altre", entesa també com a “alterització”, en basar-se en la divisió entre “nosaltres” i “ells”. En un món ple de problemes complexos i aclaparadors, els conflictes solen organitzar-se entorn de diferències grupals, ja siguin ètniques, religioses, de gènere, o polítiques.
És per aquesta raó que minories religioses, persones migrants o refugiades o activistes LGBTIQ+ són amb freqüència els blancs fàcils d'aquests discursos, la qual cosa ha portat, al llarg de la història, a alarmants conseqüències com la discriminació, la violència i, en casos extrems, la neteja ètnica.
Si observem en detall els processos de creixement d’aquest tipus de retòrica, però, podem veure que estan basats en unes característiques comunes: l'oportunisme, el divisionisme i la victimització. En efecte, el que veiem és que l’augment d’aquesta mena de discursos acostuma a ser directament proporcional a l’augment d’una falsa sensació entre, precisament, les majories ètniques i religioses, de considerar-se les víctimes.
Ara bé, s’han viscut altres crisis tant econòmiques com socials aquests darrers decennis i aquestes no han conduït en cap moment a l’alt nivell de popularitat d’aquesta mena de discursos com l’actual. Un clar exemple és la crisi econòmica de 2008. Tot i ser una crisi profunda i global, l'absència d'una percepció tan marcada de desigualtat i desconfiança va evitar un gir significatiu de les preferències socials cap a règims totalitaris.
Llavors, per què ara? No és casual l’auge que aquests moviments estan vivint els darrers anys.
El paper de les xarxes socials
Les xarxes socials juguen un paper fonamental en la polarització i propagació de discursos de demonització i alterització. L'escàndol de Cambridge Analytica ja ens va mostrar com les xarxes socials tenen la capacitat de manipular opinions i comportaments a gran escala. No obstant això, avui dia, plataformes com TikTok, Instagram i X, entre d’altres, continuen utilitzant algoritmes dissenyats expressament per a prioritzar continguts sensacionalistes amb la finalitat de mantenir els usuaris enganxats.
Aquests algoritmes creen cambres de ressò que reforcen tota classe d'idees exorbitants i, fins i tot, tòxiques, exacerbant les possibles divisions socials i polítiques i distorsionant la percepció de la realitat. En aquest entorn, la desinformació es propaga amb facilitat, dificultant el diàleg constructiu i l’entesa mútua necessària per a una democràcia saludable. I, encara més, si tenim en compte les dades actuals sobre l’ús de xarxes socials.
Aquest clima de confusió i desconfiança crea un terreny fèrtil per a líders autoritaris que es presenten com els únics capaços de restaurar l'ordre i la seguretat. En aprofitar la por i la incertesa generades per la desinformació, aquests líders promouen polítiques que restringeixen les llibertats civils sovint sota el pretext de protegir la nació en qüestió.
En aquest sentit, malgrat les crides d'organismes internacionals i organitzacions de la societat civil, les empreses tecnològiques no només continuen eludint abordar eficaçment aquesta problemàtica, sinó que algunes, fins i tot, l’utilitzen a favor seu.
L'esperança en la unitat i la universalitat dels drets humans
La possibilitat de votar per als qui més s'ajustin a les nostres preferències és un dels pilars fonamentals de la llibertat que ens proporciona la democràcia. Per això, el manteniment de règims democràtics és crucial, ja que ens garanteix aquesta llibertat en permetre'ns triar entre diverses opcions. Ara bé, com mantenir i promoure la democràcia si una gran majoria dels votants opta per líders o partits que la menyscaben? Atès que l'essència de la democràcia radica en la llibertat, prohibir aquests líders o partits no sembla ser una solució adequada.
Així doncs, quina pot ser una possible solució? El foment i promoció d’una educació per una cultura democràtica. Com? Hi ha nombroses teories i estudis al respecte. Ara bé, des d’Amnistia Internacional creiem que d’aquestes en ressalta un element imprescindible: el pensament crític.
En aquest sentit, una bona part del foment del pensament crític radica a conèixer el que ja hem viscut com a societat, la qual cosa ens permet valorar de forma informada els fets actuals, les seves causes i les seves possibles conseqüències més enllà del que observem i escoltem a través de les xarxes socials, on una part significativa del contingut consisteix en informació falsa o no contrastada. La història ens ofereix lliçons inavaluables sobre els perills d’aquesta mena de discursos, la importància de la democràcia i les conseqüències de les decisions polítiques a llarg termini. En estudiar el passat, podem identificar patrons i aprendre dels errors i encerts de generacions anteriors, desenvolupant així una capacitat crítica que ens ajuda a discernir la veracitat de la informació.
De la mateixa manera que passa amb els discursos autoritaris, el pensament crític també pot gaudir de l’efecte bola de neu si aquesta està ben construïda. Per tant, pot tenir també un poderós efecte multiplicador quan s'estén entre més persones. Imaginem que cada persona que desenvolupa un pensament crític sòlid es converteix en una nova bola de neu, començant petita però construïda sobre una base de coneixements i habilitats d'anàlisis robustes. A mesura que aquestes persones interactuen, comparteixen les seves idees i desafien mútuament les seves perspectives, van formant una xarxa interconnectada de boles de neu que s'expandeixen i enforteixen entre si. Aquest fenomen pot arribar a crear una comunitat d'individus informats i analítics que, igual que una allau, tingui la capacitat de transformar el paisatge social, promovent una cultura de qüestionament, comprensió i resistència a la manipulació.
Amb tot plegat, la paradoxa de la democràcia radica en el fet que pot ser utilitzada per a soscavar els seus propis principis. Ara bé, malgrat aquests desafiaments, és possible oferir una alternativa a discursos autoritaris. Aquest esforç requereix un compromís col·lectiu amb l'esperança, la integritat moral i la creença en la unitat, la indivisibilitat i la universalitat dels drets humans.
