Woke s’ha convertit en un dels termes més utilitzats —i tergiversats— de 2025. Avui, s’empra per descriure de manera pejorativa qualsevol persona o grup alineat amb la defensa de valors com la igualtat de gènere, la lluita contra el racisme, el feminisme o la denúncia dels efectes de la crisi climàtica.

O, directament, per burlar-se de qui defensa dels drets humans. Aquesta qualificació ha estat freqüentment proferida per part de qui se situa a la dreta de l’espectre polític, i el perquè deriva en raons de caire molt divers: des de la desafecció amb els partits tradicionals alineats a la socialdemocràcia, passant pel retorn als valors materials —l’habitatge, l’economia familiar— fins a la influència de qui ha fet de l’anti-wokisme una bandera, com Donald Trump, el governador de Florida (EUA), Ron DeSantis o Javier Milei a l'Argentina.

El resultat: un concepte nascut per denunciar les injustícies socials s’ha convertit en un arma retòrica per ridiculitzar-ne els defensors.

Del Wide Awakes a Martin Luther King

El terme woke ha tingut múltiples accepcions al llarg de la història. El diccionari d’Oxford el defineix com a “persona conscient dels problemes socials i polítics, especialment el racisme”. Però el seu origen simbòlic és molt anterior: remunta a l’època d’Abraham Lincoln, quan el moviment antiesclavista dels Wide Awakes —“ben desperts”— va contribuir a portar-lo a la presidència dels Estats Units.

A la dècada de 1930, el mot va reviscolar en l’àmbit afroamericà per descriure la necessitat d’estar “a l’aguait” davant dels atacs racistes. “Remaining awake through a great revolution” —“romanent desperts durant una gran revolució”—, deia Martin Luther King. Més tard, l’escriptor William Melvin en va recuperar l’esperit en un article de The New York Times de 1962, “If You’re Woke, You Dig It” —“si estàs despert, ho entens”.

Més de noranta anys després, el terme designa encara la consciència social, però el seu ús pejoratiu n’ha capgirat completament el significat original. Sectors ultraconservadors nord-americans l’utilitzen per atacar el que consideren “cultura de la cancel·lació” i per desacreditar qualsevol causa aliena als seus valors, un discurs que s’ha exportat —com passa sovint amb les idees provinents de Washington— a la dreta global.

Woke i drets humans: tenen res a veure?

Tanmateix, el mot s’ha estès més enllà de la cultura o la universitat i s’ha infiltrat també en el debat diplomàtic i humanitari. Cada vegada és més freqüent qualificar de woke a qui defensa el compliment del dret internacional, el multilateralisme o la promoció de la pau. 

L’exemple paradigmàtic és la qüestió palestina. Denunciar les vulneracions de drets humans a Gaza o defensar el respecte al dret internacional humanitari s’associa sovint al wokisme, tot i que aquestes posicions es fonamenten en els consensos més bàsics del sistema internacional: les Convencions de Ginebra o la Declaració Universal dels Drets Humans a les quals, val a dir, s’hi adscriuen les constitucions dels països occidentals on s’empra aquest terme sense solta ni volta. Assenyalar els crims de guerra de Hamas perpetrats el set d’octubre, però fer-ho amb més contundència amb els d’Israel pel seu caràcter d’Estat “democràtic” i per la magnitud i abast dels atacs —67.000 víctimes mortals i l’acusació de genocidi per part d’experts, un organisme independent de l’ONU i moltes organitzacions com Amnistia Internacional—, és avui motiu de sospita ideològica.

Així ha estat igualment en el cas de la Global Sumud Flotilla, en què s’associa la manifestació per la detenció dels seus integrants a una ideologia d’esquerres, quan el rerefons de les demandes és que, més enllà del genocidi, s’ha interceptat una missió humanitària totalment pacífica que volia trencar el bloqueig de subministres a què estan sotmesos gazians i gazianes.

Pot donar-se que qui defensa aquests postulats també defensi posicions més associades a la postmodernitat o al wokisme assumit a l’esquerra. També se sap que correlació no implica causalitat i que “l’esperit crític” precisament ostenta aquest adjectiu per una capacitat d’anàlisi exhaustiu d’una situació concreta independent al subjecte o ideologia que ho defensi o ho deixi de defensar. Ara, la tendència indica que per tenir un esperit crític cal apostar per homes «forts», les relacions bilateral entre països —independent a la capacitat coercitiva de cadascú—, i assenyalar la inutilitat dels organismes internacionals sense proposar una solució alternativa que no sigui el realisme hobbesià responsable de la major part de les guerres de la història contemporània. Tot en virtut d’una suposada taxativitat i efectivitat que omet en molts casos els mitjans —per bé que qüestionables— per a arribar al fi. 

Trump, campió de l’anti-wokisme

El gran símbol d’aquesta reacció és Donald Trump. El president nord-americà ha convertit la seva hostilitat a les persones migrants i refugiades, el menyspreu a les institucions internacionals i l’ONU, la concentració de poder en una nova normalitat política. A l’escenari exterior, ha defensat posicions que han arribat a justificar accions assimilables a una neteja ètnica a Gaza, i a adoptar una aquiescència retòrica i una cooperació armamentista davant del genocidi perpetrat per l’estat d’Israel a l’enclavament palestí. 

“Quin és el propòsit de les Nacions Unides?”, va preguntar a l’inici del seu discurs davant l’Assemblea General, referint-se a la inutilitat que percep de l’organització per a la resolució de conflictes. Al seu torn però, ha estat la mateixa Casa Blanca qui,durant dècades, ha vetat resolucions del Consell de Seguretat —únic òrgan de decisions vinculants de Nacions Unides— que condemnaven els assentaments israelians des de 1967 o que demanaven un alto el foc a la Franja: fins a sis vegades els darrers mesos. En la mateixa línia, Trump ha deslegitimat el Tribunal Penal Internacional, reduint-lo a un instrument “contrari als interessos dels Estats Units” i amenaçant de sancionar-ne els seus treballadors, inclòs el fiscal en cap, Karim Khan.

La Unió Europea és woke?

A Europa, el debat pren matisos propis. Els qui carreguen contra el wokisme europeu sovint ho fan també contra la integració continental, en nom de la “sobirania nacional”. La Unió Europea, expressió política de la globalització, és presentada com el laboratori d’un progressisme buit i elitista.

Tanmateix, si s’entén woke com a defensa de les minories i dels drets humans, la Unió tampoc n’ha estat un exemple. Agnès Callamard, secretària general d’Amnistia Internacional, recordava fa poc com Alemanya havia “fallat a l’hora d’evitar els crims comesos per Israel”, situant-se “al costat erroni de la història”. En altres qüestions, com la vulneració reiterada dels drets de les persones migrades o la doble vara de mesurar entre Rússia i altres països, Europa tampoc pot considerar-se un actor woke.

Aleshores, convindria una redefinició del concepte o en el seu defecte, un aclariment per part de qui no fila prim en emprar-lo sobre perquè una visió de les relacions internacionals des dels drets humans i en promoció a la cooperació és, a parer seu, part del moviment woke que ha fet “tan malbé” les nostres societats.

Però encara millor seria rescatar-ne el sentit original: mantenir-nos desperts davant l’abús de poder, l’opressió i els atacs implacables contra la idea mateixa de drets humans. Només així el wokisme deixarà de ser un espantall i podrà esdevenir de nou una crida a la consciència i a la idea d’una humanitat compartida.