Aquesta setmana ha fet 10 anys del brutal assassinat de Berta Cáceres, a Hondures. Indígena Lenca, era una de les cares més visibles de les protestes contra un megaprojecte hidroelèctric amb greus repercussions mediambientals. La notícia de la seva mort va sacsejar consciències arreu del món. També va visibilitzar els nivells extrems de violència contra persones i col·lectius que defensen el territori i el medi ambienta molts punts del planeta. Una violència que sembla no tenir aturador i que massa sovint queda en la impunitat. 

El darrer informe anual de Global Witness reporta que el 2024 van ser víctimes d’assassinat o desaparició 146 persones defensores del medi ambient, la gran majoria (119) a Amèrica Llatina. Cal sumar-hi una xifra ingent de casos d’amenaces, assetjament, agressions físiques i verbals, detencions arbitràries, criminalització, desplaçaments forçats i altres intents de silenciar qui defensa la terra i el territori. 

La situació de les dones que defensen els drets relacionats amb el medi ambient – i no són poques - és particularment preocupant. Com han advertit moltes veus, entre les quals el Relator Especial de l’ONU sobre la situació dels defensors dels drets humans: elles s’enfronten a més desavantatges en el seu activisme. “Amb freqüència estan excloses de la propietat de la terra, de les negociacions comunitàries i de les decisions sobre el futur de les seves terres. Quan es dediquen a l’activisme, solen ser criticades per descuidar obligacions domèstiques i posar en perill les seves famílies. En ocasions s’ataca deliberadament a les dones de les comunitats com a estratègia d’intimidació i por”.¹

Són molts i molt diversos els factors que expliquen que, malgrat aquestes dificultats afegides, les dones són especialment actives en moviments comunitaris de defensa del medi ambient i encapçalen moltes de les lluites contra la destrucció del planeta. Un d’aquests factors és que els atacs contra el medi ambient i el canvi climàtic tenen un enorme impacte de gènere. Cada cop hi ha més estudis que evidencien una correlació entre les causes de la crisi climàtica i els multiplicadors de les desigualtats de gènere. 

La crisi climàtica és una de les amenaces més greus que enfronta la humanitat. Posa en perill molts dels avenços en benestar i drets humans i agreuja encara més les desigualtats. Efectivament, per bé que sigui una crisi mundial, les seves conseqüències no es distribueixen ni de manera uniforme ni justa. Les persones i comunitats que menys contribueixen a generar emissions de gasos d’efecte hivernacle, generalment habitants del Sud Global, en pateixen els efectes més devastadors. 

De la mateixa manera, les dones i les nenes es troben en una posició més vulnerable, especialment si són indígenes o afrodescendents o altrament racialitzades, si són d’edat avançada, s’identifiquen amb el col·lectiu LGTBIQ+, tenen alguna discapacitat o són migrants. Per què? Per una sèrie de desigualtats estructurals vinculades a una discriminació de gènere preexistent que limita la llibertat de moviment, el poder de decisió, l’accés a recursos, a assistència sanitària o educació; imposa uns determinats rols i invisibilitza necessitats específiques. En zones rurals i en contextos de violència, aquesta vulnerabilitat als efectes del canvi climàtic augmenta exponencialment. 

Efectes del canvi climàtic que no afecten la població de la mateixa manera

Sequeres, inseguretat alimentària, inestabilitat econòmica, destrucció d’infraestructures, ruptura de la cohesió social, fragilitat política o escalada de conflictes són alguns dels efectes del canvi climàtic i no afecten de la mateixa manera als diferents grups poblacionals.

En moltes regions són les dones les que es fan càrrec de proporcionar aigua i aliments a les seves famílies. Quan escassegen a causa de variacions climàtiques, contaminació o canvi d’usos de les terres, la pressió sobre elles augmenta considerablement. Cal treballar més, fer més quilòmetres per aconseguir determinats productes vitals. Sovint les nenes deixen l’escola per ajudar en aquesta càrrega domèstica, renunciant a créixer en igualtat de condicions i oportunitats en relació amb els seus germans. Els canvis climàtics tensen encara més contextos fràgils en l'àmbit polític, social o econòmic o fins i tot fan escalar conflictes armats, situacions en què nenes i dones ja són víctimes de diverses formes de violència, entre elles violència sexual, tràfic de persones i matrimoni infantil. 

També s’ha observat que les possibilitats de sobreviure a un desastre natural no són les mateixes per homes i dones, especialment en contextos de més desigualtat de gènere. Les dones tenen fins a 14 vegades més possibilitats de morir o patir lesions en casos de fenòmens meteorològics extrems. En massa llocs del món encara, és poc probable que s’ensenyi a les dones a nedar o que de nenes juguin i aprenguin a enfilar-se a arbres com ho poden fer els nens. A més, elles es troben amb més obstacles per a accedir a informació i refugi, tenen més dificultats per rebre atenció i auxili i tenen afectacions específiques derivades de limitacions d’accés a serveis sanitaris, com per exemple en relació amb la salut materna i neonatal. Moltes dones han expressat por a ser víctimes de violència sexual en els refugis d’emergència o durant els desplaçaments provocats per desastres naturals. 

D’altra banda, les onades de calor extrema incrementen la probabilitat de parts prematurs i l’augment de les temperatures contribueix a la propagació de virus i malalties que també tenen un impacte de gènere diferenciat. Són cada cop més nombrosos els estudis que posen en evidència aquesta correlació entre crisi climàtica i gènere. N'hi ha que fins i tot han aconseguit demostrar que la violència contra les dones en l’àmbit domèstic, inclosos els feminicidis, augmenta un 28% durant les onades de calor.

És evident que els efectes del canvi climàtic tenen un clar impacte en els drets humans i exacerben les violències contra determinats col·lectius marginats, entre ells les dones i nenes en molts llocs del món. Cal entendre aquest fenomen com un problema d’injustícia en el que s’entrellacen múltiples factors de discriminació. Una mirada interseccional s’imposa per fer-hi front. Com subratlla Amnistia Internacional, la justícia de gènere, racial, ètnica intergeneracional i relativa a la discapacitat és fonamental per aconseguir realment justícia climàtica.

En la seva defensa del medi ambient, Berta Cáceres denunciava sense embuts i amb valentia “l’autodestrucció basada en la depredació capitalista, racista i patriarcal”. Volent silenciar-la, la van convertir en un potent símbol de resistència contra l’explotació dels recursos naturals. Avui el seu llegat segueix inspirant nenes i dones, conscients de l’impacte del canvi climàtic en el seu cos i en el seu territori. El paper d’aquestes nenes i dones és clau a l’hora de defensar els drets humans, frenar aquesta absurda autodestrucció, cuidar l’entorn i el planeta i exigir que, per sobre els beneficis econòmics i polítics, es prioritzi un futur just i sostenible per a tota la humanitat.