Dues setmanes després dels atacs de Hamàs a Israel de l’octubre de 2023 i de la brutal resposta militar israeliana, el periodista i escriptor Omar El Akkad escrivia a X: «Algun dia, quan ja no sigui perillós, quan dir les coses pel seu nom no tingui conseqüències, quan sigui massa tard per exigir responsabilitats a ningú, tothom hi haurà estat sempre en contra».

El Akkad, nascut a Egipte i que ha viscut al Canadà i als Estats Units, expressava així una idea que, amb el pas dels mesos, ha anat agafant volada. En el llibre «Algun dia tothom hi haurà estat sempre en contra» (L’Altra Editorial), El Akkad llança un clam molt potent i incòmode contra el silenci còmplice de molts mitjans de comunicació occidentals (sobretot alemanys, britànics, nord-americans) i els dirigents polítics sobre l’actual genocidi israelià comès contra la població palestina de Gaza. 

A mig camí de la crònica periodística i les reflexions més personals, el llibre aprofundeix en la decepció i el desencant, la indignació, i fins i tot la ràbia, que provoca el silenci i la inacció d’Occident pel que passa a Gaza, un genocidi televisat tot i els intents d’Israel de silenciar-lo (inclòs l’assassinat de periodistes locals).

Es pot fer vida normal veient un genocidi en directe?

El Akkad s’adreça a la gent que desconnecta, que s’aparta, que ja no en vol saber res, que vol fer «vida normal» quan tots sabem el que està passant en una punta del Mediterrani no gaire llunyana de casa nostra. El dolor també pot ser “narcòtic i aclaparador”, paralitzant, diu, però l’autor assegura que ell no n’és capaç. Que no pot fer vida normal, que no pot callar. Molts també pensem així. Des del desencant rabiós, El Akkad escriu un llibre vibrant, lúcid, cru i directe, que interpel·la directament a l’empatia dels éssers humans, que fa una crida a mullar-se i jugar-se-la per, d’aquí a uns anys, quan tothom digui que hi estava en contra, recordar els qui es van moure i els qui no. Els qui van alçar la veu i els qui no. Els qui van mostrar humanitat i els qui no. Els qui van denunciar-ho i els qui no.

Cal desemmascarar la hipocresia d’Occident, diu El Akkad, horroritzat com molts de nosaltres, pel que veiem cada dia des de fa gairebé dos anys a Gaza. L’autor escriu que «la valentia és el contagi més potent. Que són més els compromesos amb la solidaritat que els que ho estan amb l’aniquilació. Que de la mateixa manera que sempre ha sigut possible mirar cap a una altra banda, sempre es pot deixar de mirar cap a una altra banda».

Gent valenta i compromesa és la que, per exemple, protesta pacíficament tallant el pas de la Vuelta ciclista a Espanya per mostrar el seu rebuig al genocidi, viatja amb la Global Sumud Flotilla per mirar de trencar el bloqueig humanitari a la Franja o s’asseu a Londres protestant per la prohibició del grup Palestine Action al Regne Unit. Només en un dia, el 6 de setembre, 857 persones van ser detingudes a Londres per aquesta protesta pacífica. 857 que se sumen a les més de 700 detingudes en protestes anteriors arreu del país: 1.500 persones detingudes i vinculades al terrorisme per alçar la veu contra un genocidi... O també Mahmoud Khalil, estudiant palestí en risc de deportació als Estats Units per alçar la veu a la universitat de Colúmbia.

Algun dia, potser, tothom dirà que hi havia estat sempre en contra. Però avui hi ha gent que es mulla, que posa el cos per no deixar de parlar-ne. I ho fa ara, que és quan toca, i no per lamentar-se d’aquí a un temps, potser quan Gaza ja sigui un erm silenciós, un desert sense gent. 

És gent valenta que arrisca per dir NO al genocidi israelià i demanar que s’aturi d’una vegada, que és el que des d'Amnistia Internacional també volem.