Nayib Bukele va definir el pacte migratori entre els Estats Units i El Salvador com un “acord sense precedents”. I té tota la raó. La deportació de persones sense una ordre judicial prèvia, emparada en una llei del segle XVIII, cap a una presó on es violen sistemàticament els drets humans és, sens dubte, un fet sense precedents.

Trump no va haver d’utilitzar la seva política de negociació maximalista per tenir el mandatari salvadorenc als seus peus. Bukele es va oferir voluntàriament a acceptar deportats de qualsevol nacionalitat, tant si es trobaven empresonats com si eren persones lliures que no havien comès cap delicte. I així ha estat: el 15 de març es va produir la primera deportació massiva cap al país centreamericà, amb 238 persones veneçolanes i 23 salvadorenques a bord.

L’enviament es va basar en la Llei d'Enemics Estrangers, norma de 1798 que només s’ha aplicat tres vegades en contextos de guerra, per expulsar persones detingudes no ciutadanes dels EUA. Mentre l’avió ja era en vol, un jutge va emetre una ordre cautelar que n’impedia la deportació. Tant Washington com San Salvador la van ignorar.

Els deportats van arribar al CECOT, el centre penitenciari d’alta seguretat salvadorenc, malgrat que molts eren ciutadans amb situació regular als EUA, amb protecció legal reconeguda, o senzillament van ser classificats com a membres de bandes pels seus tatuatges o per tenir vincles amb l’estat veneçolà d’Aragua, sense cap altra prova. El 31 de març, 17 persones més van ser enviades a El Salvador. Bukele les va titllar de “assassins” i de “delinqüents d’alt perfil”.

Kilmar Abrego: un exemple de l’abús

Un cas flagrant és el de Kilmar Abrego García, ciutadà salvadorenc casat amb una dona nord-americana, amb permís legal per romandre als EUA. El Servei d’Immigració i Control d’Aduanes (ICE) el va detenir acusant-lo de pertànyer a la banda MS-13, sense cap prova ni antecedent penal.

Abrego va ser deportat al país del qual havia fugit per por del crim organitzat, cosa que, en teoria, hauria d’haver activat la seva protecció legal contra la deportació. Les autoritats nord-americanes han reconegut l’“error administratiu”, però asseguren que no poden repatriar-lo perquè “es troba fora de la seva jurisdicció”.

Ara, Abrego es troba engarjolat a la presó més infame d’El Salvador, amb dues criatures i dona als EUA, i sense cap garantia de seguretat, salut ni defensa legal. Com ell, centenars de persones veuen els seus drets convertits en paper mullat.

Les conseqüències d’un estat d’excepció

L’afluència massiva i arbitrària d’homes al sistema penitenciari salvadorenc es dona en el context del règim d’excepció decretat per Bukele ara fa gairebé tres anys. Aquest règim ha suposat la suspensió de drets fonamentals, com el dret a un judici just, el principi de legalitat penal i la prohibició de la tortura.

Diverses organitzacions han documentat prop de 7.000 casos de violacions de drets humans, principalment detencions arbitràries, des del 27 de març de 2022. Segons el mateix informe, s’han denunciat també greus vulneracions dels drets penitenciaris.

Des del 2022, s’han registrat 85.000 detencions, moltes de les quals sense proves ni judicis previs. El 50% dels detinguts són joves d’entre 19 i 20 anys. Entren en grup, sense distincions, com si fossin una mateixa persona culpable d’un mateix delicte.

A l’interior, les condicions són infernals: la superpoblació carcerària arriba al 369,5% i El Salvador té la taxa de presos més alta del món, amb 1.824 per cada 100.000 habitants. La salut dels interns es veu greument afectada. Hi ha denúncies contra agents de la Policia Nacional Civil (PNC) i de la Força Armada (FAES) per maltractaments i tortures.

El Servicio Social Pasionista (SSP) ha registrat 278 morts entre març de 2022 i desembre de 2024. El Socorro Jurídico Humanitario, actualitzant les xifres a març de 2025, en comptabilitza 375 víctimes mortals dins del sistema penitenciari.

Des del moment de la seva detenció, una persona empresonada a El Salvador no pot esperar un judici just, unes condicions dignes ni la mínima esperança de sortir-ne amb vida.

Recentment, Amnistia Internacional ha denunciat el cas de Fidel Zavala, portaveu de la Unitat de Defensa de Drets Humans i Comunitaris (UNIDEHC), detingut el 2 d’abril i traslladat a un penal controlat pels mateixos agents que, segons denúncia, l’han torturat reiteradament.

Silenci de la comunitat internacional

Les conseqüències del règim d’excepció s’agreugen amb l’aprovació recent d’una reforma constitucional. A finals de gener, l’Assemblea Legislativa va ratificar una reforma que elimina els frens institucionals per modificar la Constitució, proposta pel partit de Bukele, Nuevas Ideas.

Segons Ana Piquer, directora per a les Amèriques d’Amnistia Internacional:

“La ratificació d’aquesta reforma constitucional marca un preocupant risc de més erosió dels drets humans a El Salvador. (…) En un context on la independència de la justícia i el dret a un judici just han estat sistemàticament debilitats, aquesta mesura podria obrir el camí per a la instauració de reformes que soscavin encara més els drets humans de la població.”

Amnistia Internacional ha reiterat que el règim d’excepció s’ha d’acabar. El discurs de la seguretat no pot justificar la pèrdua de drets fonamentals, ni la negació de la condició de subjecte legal a milers de persones.

Amb la possibilitat de reformar la Constitució amb una majoria simple, el perill ja no recau només sobre les persones detingudes. És tota la ciutadania qui pot veure’s atrapada en un sistema sense garanties.

Finalment, el suport dels Estats Units a aquestes polítiques de càstig genera un silenci còmplice a la comunitat internacional i dona marge a Bukele per actuar impunement. És urgent que els estats i les organitzacions multilaterals trenquin el silenci i el temor davant les amenaces de Trump i altres governants que, cada cop més, semblen marcar el rumb d’un món sense respecte als drets humans i al dret internacional.