El dret a tenir un habitatge digne està reconegut a l’article 47 de la Constitució espanyola, que també responsabilitza als poders públics de promoure les condicions necessàries per fer-lo efectiu. També el reconeixen la Declaració Universal dels Drets Humans, el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals, la Carta Social Europea revisada i la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea.
Tot i això, el dret a l'habitatge segueix desprotegit: en les darreres dècades l’habitatge s’ha considerat com un bé de consum o una inversió econòmica, i aquesta perspectiva n’ha dificultat l’accés per a moltes persones, especialment per a col·lectius més vulnerables com dones, famílies monomarentals, o persones amb discapacitat. Espanya s'ha convertit en el país amb més condemnes per vulnerar el dret a l'habitatge per part del Comitè DESC de Nacions Unides.
Malgrat els avenços legals i bons propòsits per part dels representants polítics, el dret a l'habitatge continua sent un greu problema i un dels principals reptes socials actuals i de futur. L’any 2024, el lloguer mitjà a Catalunya va ser de 1.147 euros, una xifra que supera el Salari Mínim Interprofessional. Tot i les mesures de control dels preus, Barcelona ja és una de les ciutats amb els lloguers més alts de tot l’Estat.
Catalunya, també lidera el rànquing de desnonaments, amb 7.381 el 2024, la majoria per impagament del lloguer. El percentatge de població que viu de lloguer creix cada any i, en termes reals, és més car viure de lloguer avui que fa deu anys. Segons l’Observatori Metropolità de l’Habitatge, els ingressos mitjans de les llars han augmentat un 2,6%, mentre que el preu mitjà de compravenda d’obra nova ho ha fet un 18,4%, el de segona mà un 4,5% i el de lloguer un 11,8%. Cada cop ens costa més poder pagar un lloc on viure.
Pel que fa a l’habitatge protegit Catalunya disposa d’un 1,7% d’habitatges de protecció oficial, molt per sota de la mitjana europea, situada al voltant del 9%. Més de 100.000 famílies estan inscrites al registre per sol·licitar un habitatge protegit. El Govern de Catalunya s’ha compromès a incrementar el parc públic amb 50.000 abans de 2030, una xifra ambiciosa que requerirà mesures urgents i àgils. Crear un sistema d’habitatge públic no es fa d’avui per a demà.
Augment de la mobilització social i les protestes defensant el dret a l’habitatge
La població està cansada de fer esforços per mantenir, o fins i tot poder accedir, a un lloc on viure: una necessitat bàsica reconeguda com un dret humà, però que no està protegida com a tal. Aquestes mobilitzacions han sigut claus per pressionar governs i institucions, sensibilitzar l'opinió pública i mobilitzar més persones.
Per aquests motius, i davant la magnitud del problema, des d’Amnistia Internacional demanem:
Incrementar el parc públic d'habitatge: No només estem molt per sota de la mitjana europea, sinó també lluny de capitals com Viena, París o Berlín que tenen entre el 15% i el 23% d’habitatge social. La voluntat d’incrementar aquest parc és una bona notícia, però anem tard. La llei del dret a l’habitatge catalana, aprovada el 2007, ja establia l’objectiu de disposar d’un 15% d’habitatge social el 2030. Falten encara 227.000 habitatges per arribar-hi, el Govern n’ha promès 50.000. La problemàtica s’agreuja perquè durant dècades es van aplicar terminis de qualificació curts i no permanents a les promocions de protecció oficial. Es preveu que el parc existent a la província de Barcelona es redueixi fins a un 74% l’any 2040.
Garantir el dret a l'habitatge en cas de desnonament:Tot i els darrers canvis legislatius per reforçar la protecció de l’habitatge, la llei encara no exigeix que les persones sense recursos tinguin garantit l’accés a un habitatge alternatiu abans de ser desallotjades. Aquesta manca de protecció pot derivar en situacions de sensellarisme, tal com ja ha advertit nombroses vegades el Comitè DESC. Cal vetllar perquè els desallotjaments compleixin amb les garanties de protecció de drets humans i perquè es valorin situacions de vulnerabilitat abans de realitzar-los. A més, es demana la recollida de dades desagregades per tal d'analitzar l'impacte de les polítiques d'habitatge en la població, sobretot en col·lectius més vulnerables.
Finalment, cal implementar la Llei 12/2023 pel dret a l’habitatge en aquelles comunitats autònomes on encara no s’hagin posat en marxa mesures per a controlar els preus del lloguer en zones tensionades. Tot i que la llei es va aprovar per protegir el dret a l’habitatge a nivell estatal, les competències en matèria d’habitatge depenen de les comunitats autònomes. Només algunes, com Catalunya, Navarra i el País Basc, han començat a aplicar mesures com el control de preus en zones tensionades. Això vol dir que, a la pràctica, els drets que hauria de garantir aquesta llei no arriben igual a tothom. Depèn d’on visquis, tens més o menys protecció davant d’un desnonament o més o menys opcions d’accedir a un lloguer assequible. Aquesta desigualtat perpetua situacions de vulnerabilitat i exclusió, i posa en evidència la urgència d’un compromís real per part de totes les administracions per assegurar que els drets no quedin supeditats a decisions polítiques ni depenguin del codi postal.