La violència de gènere, tal com succeeix en altres injustícies contra determinats grups de persones, gaudeix, més enllà de les accions individuals que duen a terme els individus per perpetuar-la, d’un caràcter sistèmic.

Arrelada de manera tan profunda a les societats contemporànies, seria gairebé impossible extirpar-la sense canviar la legislació i manera d’actuar dels representants de l’Estat en qüestió.

Així doncs, en aquesta intenció d’assenyalar i posar un nom a la violència de gènere institucionalitzada, legalitzada i normalitzada, trobem l’apartheid de gènere. Aquest concepte relativament nou troba la seva raó de ser en la manca de reconeixement com a crim contra la humanitat per part de la justícia internacional, i, més concretament, en l’absència d’aquest en l’Estatut de Roma, el document constitutiu i consultiu en què s’emmiralla el Tribunal Penal Internacional (TPI) per jutjar responsabilitats penals individuals pels crims més greus i, d'aquesta manera, establir una línia vermella a les accions dels estats.

Malgrat que en l’Estatut de Roma es reconeix la persecució per motius de gènere com a crim de lesa humanitat, el buit legal que deixa el no-reconeixement de l’apartheid de gènere perpetua la impunitat dels sistemes patriarcals, tot obviant el caràcter sistemàtic i institucionalitzat d’aquesta forma de violència. L’ONU té constància d’aquestes demandes i ha redactat més d’un informe al respecte. Però, més enllà de la retòrica, les paraules s’han de convertir en esmenes al mateix Estatut. Només així els estats sospitosos de perpetrar un règim d’apartheid de gènere es veuran sotmesos a una veritable rendició de comptes.

Origen del terme

El concepte d’apartheid de gènere sorgeix de la mateixa experiència de les dones afganeses durant els cinc anys del primer règim talibà (1996-2001). Quan van prendre el poder per primera vegada, els talibans ja van prohibir l’educació i l’emancipació laboral de les dones, a més d’imposar restriccions a la llibertat de moviment i normes de vestimenta extremadament estrictes. Totes aquestes obligacions anaven acompanyades de l’amenaça d’un càstig sever, i, estructuralment, sota el jou d’un règim que silenciava i relegava a l’oblit a la meitat de la població. D’aquestes circumstàncies es va fer palès que les imposicions del règim talibà no eren simples actes aïllats de discriminació, sinó un sistema dissenyat partint de la segregació institucionalitzada per motius de gènere.

Les reivindicacions del terme van perdre pistonada quan els talibans van ser expulsats del poder, però han tornat vint anys després amb més urgència que mai, quan aquests han reprès el control de l’estat afganès. De nou, un conjunt de líders feministes afganeses com Mahouba Seraj i Zarqa Yaftali, juntament amb organitzacions internacionals de drets humans, han tornat a donar visibilitat al terme “apartheid de gènere”. Paral·lelament, diversos activistes i organitzacions han començat a emprar-lo per a descriure els sistemes d’opressió sistemàtica d’altres països. En conseqüència, sembla que els diferents òrgans de les Nacions Unides –que són els que posseeixen veritable influència– han començat a treballar en la legislació de l’apartheid de gènere com a crim de lesa humanitat. Malgrat que suposi un procés embrollat, és necessària la seva inclusió en la reforma de l’Estatut de Roma.

Sudàfrica i Afganistan: dos règims de segregació, diferents davant la llei

L’apartheid (‘separació’ en afrikaans) per motius ètnics es va constituir com a crim de lesa humanitat recollit a l’Estatut de Roma gràcies, en essència, a un precedent: el cas de Sudàfrica. Aquest sistema de segregació racial en vigor entre 1948 i 1991 va ser progressivament erradicat gràcies a la lluita social interna de la majoria negra subjugada a la dominació de la minoria blanca, i acompanyat, amb retard, val a dir, per part de les organitzacions internacionals.

L’any 1971, l’URSS, juntament amb Guinea, van presentar els primers esborranys d’un conveni per fer front a la repressió i el càstig de l’apartheid. El 1973, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar el text de la Convenció Internacional sobre la Repressió i el Càstig del Crim d’Apartheid (“ICSPCA”, per les seves sigles en anglès).

L’any 1977, el I Protocol addicional a les Convencions de Ginebra va designar l’apartheid com una violació greu del Protocol i un crim de guerra. Com a culminació, en la creació del Tribunal de la Haia (TPI) regit per l’Estatut de Roma, s’hi codifica el crim d’apartheid com a crim contra la humanitat, i, per tant, amb un cert caràcter incisiu envers els estats pertanyents al tribunal.

De l’apartheid racial a l’apartheid de gènere

La segregació racial a l’Àfrica meridional va servir de font-fet per a la codificació de l’apartheid com a crim contra la humanitat en el dret consuetudinari. Ara, aquest precedent pot ser emprat per a codificar la segregació de gènere institucionalitzada. En altres paraules, la situació concreta de Sud-àfrica va servir de base per al desenvolupament de normes jurídiques generalitzades, així com per a la condemna de la comunitat internacional. Davant d’una situació similar, i amb un precedent a què ens podem aixoplugar, la creació d’un marc legal per jutjar la situació de les dones i nenes afganeses té un fonament jurídic indiscutible. 

L’apartheid ha de ser considerat un fenomen interseccional i aplicable a qualsevol context en què es doni una discriminació deliberada, sistemàtica i institucionalitzada per raons d’ètnia, gènere o religió. Tal com a Sud-àfrica no es donaven persecucions aïllades per motius racials, sinó un sistema sencer asimètricament injust, a l’Afganistan succeeix el mateix, i això requereix una reacció immediata per parts de les institucions judicials de la comunitat internacional.

Hi ha nombroses evidències que demostren que a l’Afganistan no es dona només una persecució de gènere, sinó que aquesta abasta una magnitud que va més enllà de les discriminacions puntuals. Per tant, és imprescindible definir l’apartheid de gènere com un fenomen estructural d’exclusió i dominació amb una intenció ideològica clara. Des que neixen fins que moren, la llibertat de les dones i nenes afganeses va en detriment del benefici i privilegi del grup dominant, que té una intenció subjacent de mantenir un règim institucionalitzat d’opressió. 

L’últim informe elaborat pel Relator Especial sobre la situació dels drets humans a l’Afganistan, Richard Bennet, posa en evidència, que, més enllà dels fets que demostren la persecució envers les dones al país, s’hi imposa un sistema institucionalitzat que discrimina a les dones i les nenes, les segrega i atempta contra la seva dignitat humana. A més, l’informe fa una crida a una acció concertada per evitar que els danys actuals no repercuteixin a les generacions futures i potencialment en tot el món. 

En la mateixa línia, el Grup de Treball sobre la discriminació contra les dones i les nenes, en un informe publicat el febrer de 2024, evidencia les “privacions mitjançant plans i pràctiques calculats per sotmetre a un grup a una opressió i dominació severes excloent-lo de la participació i desenvolupament en els plans polític, econòmic, social i cultural”. A més, esmenta que aquests actes són compatibles amb les pràctiques inhumanes al servei d’un règim d’apartheid que s’enumeren a la “ICPSCA”, i podrien constituir un crim d’apartheid de gènere si aquest fos reconegut com a crim internacional.

Amnistia Internacional s’ha sumat a les demandes d’aquests organismes i d’alguns estats denunciants de la situació de l’Afganistan. No obstant això, cal continuar pressionant a la comunitat internacional perquè es reconegui el caràcter sistemàtic i estructural que té la violència de gènere a l’Afganistan.

És possible reformar l’Estatut de Roma?

L’apartheid de gènere defineix amb extrema precisió la situació de les dones afganeses, però per a la seva codificació, es requereix una modificació de l’Estatut de Roma. En el seu defecte, 

L’adopció d’una esmena a l’Estatut requereix l’aprovació d’una majoria de dues terceres parts dels Estats que hi pertanyen, segons l’article 121 del document. Així i tot, la temàtica no acaba d’incidir en l’agenda política de les Nacions Unides i del TPI. A la 23ª sessió de l’Assemblea d’Estats Parts (AEP) del TPI, celebrada el desembre passat, no es va explicar la situació de les dones a l’Afganistan com una dinàmica institucionalitzada que requerís una legislació específica.

Amnistia Internacional segueix insistint que la situació no pot continuar així, i com ha manifestat Beatriz Martos, responsable del treball sobre els drets de les dones a Amnistia Internacional Espanya, l’organització “s'ha sumat a les crides que dones de l'Afganistan i l'Iran estan fent davant la comunitat internacional perquè es reconegui l'apartheid de gènere com a crim de dret internacional i així s'intensifiquin els esforços per a combatre els règims d'opressió i dominació sistemàtics impostos per motius de gènere”

Cal, doncs, continuar treballant perquè la codificació de l’apartheid de gènere sigui una urgència, i no pas un simple desig. Les més de 80 imposicions que limiten els drets de les dones i les nenes en tots els aspectes de la seva vida al país han de reduir-se a zero. El silenci i la inacció de la comunitat internacional ens converteix en còmplices.