ELS DRETS HUMANS, AVUI
70 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans (1948-2018)
70 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans (1948-2018)
La Declaració Universal dels Drets Humans (PDF) proclama drets que totes les persones tenim simplement per la nostra condició d'éssers humans. Cada any, des del 1948, s'han fet progressos perquè totes les persones disfrutin de tots els drets humans. La quantitat de gent que viu sense misèria, sense por i sense discriminació és cada cop més gran. No obstant, sempre hi ha llocs on la humanitat també fa passes enrere. Encara queda molt perquè es pugui fer del tot realitat la visió de la Declaració Universal d'un món en què totes les persones siguin lliures i iguals.
En aquest resum de la situació dels drets humans en el món ens hemcentrat en un nombre reduït de temes i afers clau que han destacat el 2018. Analitzem alguns moments decisius en cada regió, assenyalem moviments que han impulsat canvis i examinem en particular la situació dels drets de les dones al llarg de l'any. També reconeixem la feina de tantes persones que avui treballen en tot el món defensant els drets humans, i fem un homenatge a qui ha perdut la vida o la llibertat fent la seva feina. Fins i tot en els moments més foscos, la seva valentia ens dona la força per continuar la nostra lluita en favor dels drets humans.
Una dona jove participa en una marxa convocada pel moviment "Ni una menos" contra la violència contra les dones i demanda del dret a un avortament segur, gratuït i legal a Buenos Aires (Argentina), el 4 de juny de 2018
Una dona jove participa en una marxa convocada pel moviment "Ni una menos" contra la violència contra les dones i demanda del dret a un avortament segur, gratuït i legal a Buenos Aires (Argentina), el 4 de juny de 2018
Una jove participa en una marxa convocada pel moviment "Ni una menos" contra la violència contra les dones i en demanda del dret a un avortament segur, gratuït i legal a Buenos Aires (Argentina), el 4 de juny de 2018 © Eitan Abramovich/AFP/Getty Images
El 2018, a tot el món, les dones han estat en l'avantguarda de la batalla pels drets humans. A l'Índia i Sud-àfrica, milers de dones van sortir al carrer per protestar contra la violència sexual endèmica. A l'Aràbia Saudita i l'Iran, respectivament, les activistes van córrer el risc de ser detingudes per oposar-se a la prohibició de conduir automòbils i a l'ús obligatori del hijab.
A l'Argentina, Irlanda i Polònia, un gran nombre de dones van manifestar-se per exigir la fi de les lleis opressives sobre l'avortament. Als Estats Units, Europa i Japó, milions de dones es van sumar a la segona marxa #MeToo encapçalada per dones per exigir la fi de la misogínia i els abusos. En el nord-est de Nigèria, milers de dones desplaçades es van mobilitzar reclamant justícia pels abusos que han sofert a mans dels combatents de Boko Haram i de les forces de seguretat nigerianes.
Segueix llegint des del web del Secretariat Internacional d'AI
Manifestació celebrada el dia de la vaga feminista contra la desigualtat de gènere, coincidint amb el Dia Internacional de la Dona a Bilbao, 8 de març de 2018. © Reuters/Vincent West
Les xarxes socials permeten que persones de tot el món s'expressin participant en debats, fent contactes i compartint informació. Però el 2018 les dones han denunciat de forma creixent una amenaça al seu dret a la llibertat d'expressió en les plataformes de les xarxes socials: la proliferació de la violència i els comportaments abusius en línia.
Amnistia Internacional va actuar el 2018 per abordar aquesta perillosa tendència que amenaça la capacitat de les dones per participar lliurement en l'esfera pública. L'informe #ToxicTwitter: Violence and Abuse against Women Online conclou que les dones són víctimes de violència i comportaments abusius a Twitter per diverses raons. Unes vegades per alçar la veu sobre determinades qüestions... sovint feministes. Unes altres, perquè són figures públiques.
Una repartidora de verdures descansa en el mercat Divisoria de Manila (Illes Filipines), 12 de juliol de 2018 © Noel Celis/AFP/Getty Images
El gener de 2018, el Fòrum Econòmic Mundial va fer una crida perquè el 2018 fos “l'any que les dones prosperin”, i va instar els governs a augmentar la participació de les dones en la força de treball fins a igualar-la a la dels homes.
No obstant, dos mesos abans, el novembre de 2017, l'organització havia declarat que caldrien 217 anys per superar la bretxa econòmica de gènere.
L'Organització Internacional del Treball (OIT) calcula que 740 milions de dones treballen en la economia informal, en la qual no es gaudeix de protecció legal i es té un accés limitat o nul als sistemes de seguretat social.
Operació de rescat al Iemen després d'un atac aeri per part de la coalició liderada per l'Aràbia Saudita © Rawan Shaif
Ha estat un altre any penós de conflicte al Iemen, un país on hi ha milions de persones en risc de fam i en el qual gairebé 17.000 persones han resultat mortes o ferides des que va esclatar la guerra.
El 2018, forces aèries de la coalició de l'Aràbia Saudita i la Unió dels Emirats Àrabs van sobrevolar el Iemen bombardejant zones residencials i infraestructures civils, fins i tot un autobús escolar ple de nens.
En atacs per terra despietats, el grup armat houthi va bombardejar indiscriminadament pobles i centres urbans. I els Estats -sobretot els Estats Units i el Regne Unit, però també França i Itàlia, entre altres- van continuar donant suport a les forces de la coalició mitjançant l'enviament de sofisticat equip militar per milers de milions de dòlars.
Persones refugiades rohingyes creuen a peu el riu Naf per passar de Myanmar a Bangladesh a Whaikhyang. © Fred Dufour/AFP/Getty Images
El Pacte Mundial sobre les Persones Refugiades, impulsat per l'Assemblea General de l'ONU, no ha portat cap canvi significatiu a 25 millions de persones refugiades. El juliol, després de 18 mesos de consultes, el text final del Pacte, l'objectiu del qual és millorar la resposta de la comunitat internacional al desplaçament forçat massiu, confirmava una notable manca d'ambició: un vergonyós model d'elusió de responsabilitats.
El Pacte no canviarà la situació de la població refugiada rohingya arribada a Bangladesh, ni la de tota una generació de joves somalis nascuda en els camps de refugiats de Kenia, ni la de les persones atrapades des de fa cinc anys en una situació incerta, il·legal i devastadora a l'illa de Nauru. No suposarà cap alleujament per a l'Àfrica subsahariana, que ja acull el 31% de la població refugiada del món.
Dones criden consignes a la manifestació del Dia Internacional de la Dona a Madrid, el 8 de març de 2018. © Foto AP/Francisco Seco.
En l'any del #Cuéntalo, de la Vaga Feminista del 8M, de la sentència de La Manada que va treure al carrer milers de dones i que va provocar indignació social sobre la #JusticiaPatriarcal, almenys 44 dones han estat assasinades a mans de parelles o exparelles (10 de les quals en l'anomenat “setembre negre”), una de cada cinc dones a Espanya pateix abusos a les xarxes socials i entre gener i juny de 2018 es van denunciar més de quatre violacions al dia.
És innegable que al llarg d'aquestes dècades, els avenços en drets de les dones han estat molts: la despenalització de l'avortament, la Llei del Divorci, la Llei Integral contra la Violència de Gènere. No obstant, 70 anys després que es firmés una Declaració que especificava, gràcies a l'activista Hansa Mehta, els drets dels "éssers humans" i no només dels homes, quan encara no es parlava de llenguatge inclusiu, les dones continuen patint discriminació i violència.
Un agent de policia rus escorta un nen durant una concentració de protesta a San Petersburg, 9 de setembre de 2018. © Olga Maltseva/AFP/Getty Images
L'auge de la intolerància, l'odi i la discriminació, en el context de la reducció de l'espai de la societat civil, genera una fractura cada cop més gran en el teixit social de la regió. La política de la por divideix la població mentre els dirigents difonen un discurs tòxic que culpa grups concrets de persones dels problemes econòmics o socials. Avivada per alguns polítics i mitjans de comunicació enfocats a la divisió, l'apologia de l'odi i la intolerància s'han anat normalitzant progressivament.
En èpoques de repressió, fer un pas endavant per defensar els drets humans o alçar la veu per condemnar la injustícia és més perillós i, alhora, més necessari que mai.
Activistes participant en una protesta en què es demanava a la policia que investigués més sobre els assasinats i segrestos de dones a Kampala (Uganda), 5 de juny de 2018. © Sumy Sadurni/AFP/Getty Images
El 1948, quan l'ONU va adoptar la Declaració Universal de Drets Humans, gran part de l'Àfrica seguia immersa en la seva primera lluita, la lluita per alliberar-se dels governs colonials. Només va haver tres països africans presents en la votació de l'ONU: Egipte, Etiòpia i la Sud-àfrica de l'apartheid, que es va abstenir.
Després de la independència, va arribar la lluita per garantir els drets humans en la llei i en la pràctica, sovint en un context d'Estats monopartidistes, repressió brutal i persecució de la dissidència.
En l'actualitat, aquesta lluita queda lluny d'haver-se guanyat, però en els decennis transcorreguts s'han produït avenços extraordinaris. Però la lluita continua: una "tercera lluita" perquè les lleis nacionals i els compromisos i obligacions en drets humans no es quedin en paper mullat.
Manifestant afectada per gasos lacrimògens disparats per les forces israelianes en un acte de protesta a la frontera entre Israel i Gaza en què la població palestina reivindicava el dret al retorn a la seva terra, a l'est de la ciutat de Gaza. © Reuters/Mohammed Salem
Els defensors i defensores dels drets humans del Pròxim Orient i el Nord d'Àfrica van estar exposats a diverses amenaces per part de governs i grups armats el 2018, però també es troben en el centre d'històries de canvis durament aconseguits. Destaquen en les primeres línies de la resistència les defensores dels drets humans que posen en qüestió l'arrelada discriminació de gènere i altres constants violacions de drets humans.
El 2019, el treball del les persones que defensen aquests drets seguirà sent de vital importància per frenar les mesures repressives dels governs de la regió i pressionar perquè es retin comptes pels abusos.
Dones indígenes lencas protesten davant de la seu del Ministeri Públic d'Hondures per l'assassinat de la defensora i activista pel medi ambient, Berta Cáceres, a Tegucigalpa (Hondures), 5 d'abril de 2016. © Orlando Sierra/AFP/Getty Images
Una de les lluites predominants a la regió de les Amèriques al llarg de 2018 ha estat la lluita per les terres, en particular per les que pertanyen a pobles indígenes i comunitats afrodescendents, juntament amb la lluita per un medi ambient saludable. En tota la regió, les persones que es dediquen a l'activisme mediambiental i a la lluita pels drets a la terra han demostrat una valentia exemplar davant de les contínues amenaces i actes de violència.
Els defensors i defensores dels drets humans corren aquests perills perquè s'atreveixen a alçar la veu per denunciar el dany al medi ambient provocat per grans interessos econòmics, i el dany a les seves terres ancestrals causat per projectes d'explotació dels recursos naturals.
Les dones exerceixen un paper clau com a valentes defensores de drets. S'enfronten a riscos específics, tant per les seves activitats com per posar en dubte els papers tradicionals que la societat els ha assignat.
Una dona passa amb els seus fills davant d'un control policial en un mercat nocturn de productes d'alimentació, al costat de la mesquita d'Id Kah, a Kasgar, Regió Autònoma Uigur del XinJian (Xina). © Johannes Eisele/AFP/Getty Images
En matèria de drets humans, l'any a l'Àsia Oriental es va caracteritzar per mesures preocupants i de caràcter repressiu, com la reducció de l'espai de la societat civil o la represa dels atacs contra professionals de l'advocacia i altres defensors i defensores dels drets humans, i per un ambient de pessimisme a l'entorn de la pena de mort.
No obstant això, l'activisme contra l'assetjament sexual i determinats gestos positius pel que fa al reconeixement de les relacions entre persones del mateix sexe permeten tenir algunes esperances per a la regió el 2019.
Manifestants en un acte de protesta del moviment #MeToo amb motiu del Dia Internacional de la Dona a Seül (Corea del Sud). © Reuters/Kim Hong-Ji
L'any va començar amb la mort de l'advocada i activista pakistanesa Asma Jahangir, una de les més conegudes defensores de les persones desposseïdes de la regió, que durant decennis havia representat la lluita de milions de persones a l'Àsia Meridional.
Va desafiar al carrer la repressió política, va demanar la fi de les desaparicions forçades i les execucions extrajudicials i va ser colpejada i detinguda per protestar en defensa dels drets de les dones. Amb valentia, va fer front en els tribunals a les amenaces que rebia pel seu treball de representació d'altres persones: dones que tractaven d'escapar dels seus marits violents, mà d'obra captiva que intentava alliberar-se de "amos" opressors, o minories religioses que necessitaven refugi després d'haver estat agredides per grups extremistes.
Persones refugiades rohingyes són evacuades en camió a un camp després d'haver creuat el riu Naf a Teknaf, Ukhia (Bangladesh) © Fred Dufour/AFP/Getty Images
Al llarg de 2018, la situació dels drets humans ha seguit deteriorant-se en nombrosos països del sud-est asiàtic i Oceania: des de les víctimes mortals, cada vegada més nombroses, de l'anomenada "guerra contra les drogues" del president Rodrigo Duterte a les Filipines, fins al silenciament de l'oposició política i els mitjans de comunicació independents a Cambodja o la violenta campanya d'assassinats, violacions i incendis provocats perpetrada per l'exèrcit de Myanmar, que va desencadenar, en el nord de l'estat de Rakhine, la fugida a Bangladesh de més de 720.000 homes, dones, nens i nenes rohingyes.