Àrea
Història, Socials, Filosofía, Ética, Tutoria.

Durada
Opció 1: 60 minuts (els 20 minuts primers de la pel·lícula i 40 minuts més de treball); 90 minuts si s'afegeix un fragment de Senderos de Gloria.
Opció 2: Mínim dues hores (els 160 minuts de la pel.lícula i de 30 a 60 minuts més per a la reflexió i el debat posterior).

Objectius
Reflexionar sobre la manera de mostrar la guerra al cinema, i sobre del paper de les guerres a la nostra realitat social.
Posar en relleu la importancia dels mitjans audiovisuals com a conformadors de valors socials.

Preparació per part del professorat
A més de veure la pel.lícula, si ho considera escaient documentar-se més sobre els fets històrics en la que es basa (6 de juny 1944, Segona Guerra Mundial: desembarcament a la platja d'Omaha, Normandia, durant el qual, en poques hores, van morir milers de soldats dels Estats Units).

Metodologia
Es proposen dues opcions:

1. A partir del segon cicle d'ESO (14 anys) o si es disposa de poc temps.
Desprès de projectar només l'inici de la pel.lícula (els 20-25 primers minuts) fer que els alumnes responguin en grups de 4 a les següents preguntes (10 minuts), per desprès obrir un debat sobre les qüestions plantejades (20-25 minuts):
 

• Creus que es tracta d’una escena antimilitarista? Per què?
• S’ha criticat d’aquesta escena que es mostra de forma massa crua la realitat (sang, vísceres, por dels soldats...) Penses que la pel·lícula és excessivament explícita?
• Per què creus que ho ha fet així el director?

Per complementar l'activitat es pot passar l’escena inicial (l’intent d’atac fracassat de l’exèrcit francès) de la pel·lícula Senderos de Gloria. Això permetrà comparar la diferent forma de fer la guerra entre la Primera i la Segona Guerra Mundial, a traves d'aquests dos exemples de pel·lícules considerades antimilitaristes.
Si es treballa amb les dues pel.lícules, demanar que intentin trobar diferències (ja siguin formals o de fons) entre elles.

2. A partir de Batxillerat (16 anys).
Passar la pel.lícula sencera i, a més de treballar sobre els horrors i la sordidesa inherent als conflictes bèl.lics reflectits a l'opció anterior, reflexionar sobre l'aspecte propagandístic i patríotic que adopta la pel.lícula després del desembarcament.
Facilitar a l'alumnat els textos Cal salvar el soldat Ryan (annex2),  i Hollywood i el cinema bèl.lic (annex3).
Hauran de llegir-los individualment, comentar-los en petits grups i exposar finalment les respectives conclusions al gran grup.

Alguns suggeriments per, si cal, dinamitzar el debat:
- Esteu d'acord amb les opinions exposades al documental "Hollywood i el cinema bèl.lic"?
- Compartiu el que opina en Josep Alemany al seu article? Esteu d'acord pel que fa al contingut convencional i patriótic de la pel.lícula?
- Quines altres pel.lícules bel.liques fetes als Estats Units recordeu que tinguin també un marcat contingut patriótic?
- I en el cas de pel.lícules d'altres països? Analitzar també les pel.lícules històriques, per exemple aquelles que tracten de l'Edat Mitja (durant les lluites relacionades amb els inicis de la conformació dels actuals estats europeus), les que tracten de la lluita contra "els pobles infidels", etc.
- Analitzar també des d'aquesta perspectiva les pel.lícules de l'Oest. Hi ha pel.lícules en les que "els indis" no facin el paper de dolents? En elguna es qüestiona el genocidi que van dur a terme els colonitzadors?
- Comentari de la frase següent: "Sempre s'ha dit que la Història l'escriuen els vencedors. Franco es va ocupar que fos així" (Tomás Valero Martínez, referint-se a la pel.lícula "Raza").
- Comentari sobre la pel.lícula "Raza". Annex 4

3. Propostes complementaries per plantejar, si es considera oportú, en qualsevol de les dues opcions anteriors.
- Alguns suggeriments per als debats:

 
-Existeixen guerres justes i guerres injustes? En alguna ocasió la violència està justificada? Mereix la mateixa valoració la violència que exerceix l'agressor que aquella que es veu obligat a exercir l'agredit per tal de no sucumbir?
-La Segona Guerra Mundial és un dels temes preferits de Hollywood. Normalment, els perfils dels bandols enfrontats no tenen gaires matisos: els uns molt dolents i els altres molt bons. El comportament dels vencedors va ser sempre impecable? És possible mantenir un comportament impecable participant en una guerra? Hi ha normes internacionals que determinen el que es pot fer i no es pot fer en una guerra?
-Les víctimes civils (proporcionalment a les víctimes militars) són cada cop més nombroses quan es produeixen conflictes armats. Quina explicació té aquest fet?
-A les acaballes de la Segona Guerra Mundial es van produir bombardejos massius de ciutats alemanyes, i es van llançar les dues bombes atòmiques sobre Japo, a Hiroshima i Nagasaki. Independentment que alguns polítics i militars poguessin pensar que era "estratègicament oportú o necessari", quina valoració es pot fer d'aquests bombardejos deliberats de la població civil?
-Per quin motiu el cinema de Hollywood evita sempre aquest aspecte de la Segona Guerra Mundial?

- Comentari de les següents frases:

 
-Les guerres seguiran mentre el color de la pell segueixi sent més important que el dels ulls (Bob Marley)
-La guerra és la sortida covarda als problemes de la pau (Thomas Mann)
-La violència és l'últim recurs de l'incompetent (Isaac Asimov)
-Abans hi havia països pacífics i països agressius. Ara tots volen la pau. I per a assegurar-la, fabriquen més armes que mai (Antonio Mingote)
-El meravellós de la guerra és que cada líder d'assassins fa beneir les seves banderes i invoca solemnement el nom de Déu abans de començar a exterminar el proïsme (Voltaire)
 

Avaluació
-Valorar l'impacte emocional de la pel.lícula; analitzar racionalment la pel.lícula, tant pel que fa als seus valors com des d'una perspectiva estrictament fílmic. Es poden fer servir les indicacions sobre ambdos aspectes que s'inclouen al final de la pàgina sobre Cine Fòrum.
-Reflexionar sobre les diferències entre conflictes (inevitables) i violència (rebutjable).
-Buscar exemples de la vida quotidiana en els que es detectin actituds violentes a l'hora de resoldre els conflictes.

Elaboració del material
Grup d'Educació, Amnistia Internacional Catalunya.

Annex 1. Fitxa tècnica.

Salvar al soldado Ryan (Saving Private Ryan)
Direcció: Steven Spielberg
Any: 1998
Durada: 163'
País: EE.UU.
Guió:  Robert Rodat
Música: John Williams
Fotografía: Janusz Kaminski
Intèrprets: Tom Hanks, Tom Sizemore, Matt Damon, Edward Burns, Jeremy Davies, Vin Diesel, Giovanni Ribisi, Dennis Farina.

Senderos de gloria (Paths of Glory)
Direcció: Stanley Kubrick
Any: 1957
Durada: 87'
País: EE.UU. 1957
Guió: Stanley Kubrick, Calder Willingham i Jim Thompson (a partir de la novel.la de Hannes Staudinger)
Música: Gerald Fried
Fotografía: Georg Krause
Intérpretes: Kirk Douglas, Ralph Meeker, Adolphe Menjou, George Macready.

Annex 2. Cal salvar el soldat Ryan, per Josep Alemany
www.cinehistoria.com/cal_salvar_el_soldat_ryan.pdf (fragments)

Vaig anar a veure Cal salvar el soldat Ryan. Vaig sortir del cinema perplex. Perquè el que molts presenten com una gran denúncia de les crueltats de la guerra, l'obra mestra de l'antimilitarisme, resulta que és una actualització del cinema bèl·lic més patrioter.

(...)

Cal reconèixer que els vint-i-dos minuts inicials dedicats al desembarcament a la platja d'Omaha el 6 de juny de 1944 són terribles. Mitjançant un estil semi-documental, o pseudo-documental, Spielberg imposa a l'espectador l'experiència física de la guerra amb tota la seva brutalitat, lluny de la visió idealitzada que oferien en technicolor les pel·lícules tradicionals.

(...)

Si Spielberg hagués continuat així, la pel·lícula hauria pogut esdevenir una obra perillosa, una invitació a la deserció. I, efectivament, Spielberg no ha continuat en aquest to. Després s'ha dedicat a desactivar la possible càrrega crítica de l'obertura, en reduir-la a mer preàmbul d'una narració tradicional de gestes bèl·liques, no exempta de tòpics.
Es miri com es miri, el pseudo-documental sobre el carnatge a la platja d'Omaha no lliga amb la pel·lícula de guerra que ve a continuació, perquè les regles del gènere hi tornen a imposar el seu domini. La manca de concordança i d'afinitat entre les dues parts perjudica Cal salvar el soldat Ryan. Després del desembarcament, Spielberg desplega les receptes habituals.

(...)

A mesura que ens allunyem de les seqüències inicials, la pel·lícula esdevé més i més una glorificació de l'exèrcit i la pàtria. Quan al soldat Ryan, per fi trobat!, li comuniquen la mort dels seus tres germans, aquest respon sense parpellejar que els seus germans són els companys de l'exèrcit. Déu n'hi do!

Microrealisme amb quetxup:

Spielberg té pretensions artístiques i, alhora, adopta un conformisme reverencial envers els valors establerts. Per entendre'ns: vol ser un Kubrick amb la mentalitat de Walt Disney. Vol mostrar la brutalitat de la guerra i, alhora, ser respectuós amb l'exèrcit, el patriotisme, la taquilla i el receptari de Hollywood. I no cal dir-ho, el segon component de les antinòmies es menja el primer. Cal salvar el soldat Ryan comença a la manera de Kubrick (Cf. l'atac de Senders de glòria), segueixen les aventures a la recerca del Ryan perdut i acaba com Indiana Jones. Com qualificar, si no, les escenes finals en què un quants soldats defensen un pont estratègic contra una divisió de tancs alemanys?

Resumint: de pel·lícula antibel·licista, res de res. Com a pel·lícula de guerra (no és exactament el mateix), després de la finta inicial, esdevé una obra convencional, respectuosa amb les regles del gènere i una mica pueril.

(...)

"En el fons de tot patriotisme hi ha la guerra: per això no sóc patriota", escriu Jules Renard en el seu diari. Spielberg, com que és patriota, accepta la guerra amb tota la brutalitat que comporta. Ens mostra la mort omnipresent en la guerra... per tal d'entonar millor la seva versió particular del dulce est pro patria mori. Morir per la pàtria no és dolç, sinó terrible, però no queda altre remei que sacrificar-se per ella. El mateix Spielberg ho ha esbombat en diverses entrevistes, defensant sense cap escletxa de dubte l'actuació dels aliats durant la Segona Guerra Mundial.

(...)

Annex 3. Hollywood i el cinema bèl.lic.
Resum d'algunes opinions exposades al documental "Operación Hollywood", dirigit per Emilio Pacull (emès per TV2 al febrer de 2007)

Les relacions entre la indústria cinematogràfica més poderosa del món i l'exèrcit més poderós del món ha estat intensa, i no sempre lliure de tensions. Quan Hollywood ha fet pel·lícules acords amb els desitjos de l'exèrcit dels Estats Units, aquest no només ha aprovat els projectes i s'ha sentit satisfet dels resultats, sinó que a més ha col·laborat generosament amb els productors, facilitant material de l'exèrcit, instal·lacions, fonts documentals, finançament...

Han impulsat els projectes en els quals, de forma més elemental o elaborada, es feia apologia de les virtuts de l'exèrcit americà, ressaltant la seva companyonia, valentia, abnegació, la seva immillorable preparació, la seva defensa de la llibertat i la democràcia a tot el món, etc.

Quan s'ha donat aquesta col·laboració, ha estat sempre supeditada a l'aprovació de les diferents fases de la producció. És a dir, si als militars el guió inicial ja no els semblava correcte, plantejaven la seva modificació, sense ambigüitats, i si la modificació no s'acceptava, s'avortava la col·laboració.

La col·laboració de l'exèrcit amb els estudis cinematogràfics ha tingut sempre un doble objectiu ben definit i assumit per ambdues parts:

-Difondre una imatge exemplar de les forces armades: invencibles, abanderades de la llibertat, portadores dels més excelsos valors. Això, tant per a promoure el patriotisme intern com per a exportar a l'exterior aquesta idea de nació i exercit escollits, indestructibles.

-Gràcies a la imatge difosa, estimular l'allistament, actuant així com a agencia publicitària de les oficines de reclutament.

No obstant, la llibertat creadora existent als Estats Units ha permès que alhora es fessin també pel.lícules molt crítiques amb l'exèrcit (cosa que a molts llocs del món és impensable). Als Estats Units, aquestes iniciatives han hagut d'afrontar més dificultats que les pel.lícules militaristes, o fins i tot han rebut el rebuig de sectors socials, però s'han pogut dur a terme.

Alguns exemples de pel·lícules lloades pels militars, en les quals van col·laborar durant la seva producció: El dia més llarg (Ken Annakin, Andrew Marton i  Bernhard Wicki, 1962), Boines Verdes (John Wayne i Ray Kellogg, 1968), Patton (Franklin J. Schaffner, 1970), Top Gun (Tony Scott, 1986), Pearl Harbour (Michael Bay, 2001).

Exemples de pel·lícules detestades pels militars, amb les quals l'exèrcit no va voler establir cap col·laboració durant la seva producció: Apocalypse Now (Francis Ford Coppola. 1979), Platoon (Oliver Stone, 1986), Tretze dies (Roger Donaldson, 2000).

Quan es valora la influència dels mitjans audiovisuals en les societats modernes, el cinema sens dubte ocupa un lloc preferent. I dintre del cinema, Hollywood és la capital mundial, el major focus difusor d'opinions, tendències i emocions. S'ha de tenir present: no és cap frivolitat afirmar que, sense el món fictici que ha creat i segueix creant Hollywood, el món real seria molt diferent.

La indústria de Hollywood està sotmesa a múltiples interessos polítics i econòmics. Alguns segurament inconfessables. És important tenir present aquests interessos, perquè cap altre país del món té una indústria cinematogràfica capaç de difondre per tot el món la imatge que desitja del seu propi país i, per tant, també del seu propi exèrcit.

Annex 4. Raza. Tomás Valero Martínez
www.auladecine.com (fragments)

El 5 de enero de 1942, se estrenaba en el cine Palacio de la Música de Madrid la película Raza, dirigida por José Luis Sáenz de Heredia, primo de José Antonio Primo de Rivera.

(...)

Esta primera versión de Raza (la segunda data de 1950), basada en la novela homónima del general Franco...

(...)

Siempre se ha dicho que la Historia la escriben los vencedores. Franco se ocupó de que así fuera, pero también es verdad, que, tras el fin de un régimen, se descubren secretos que revelan los objetivos políticos que sus protagonistas quisieron ocultar mientras detentaban el poder. Raza es un ejemplo de lo que quiso ser su autor, y un documento de inestimable valor histórico.

(...)

A este respecto,
Raza, como afirma Román Gubern, "se convirtió en la mayor epopeya oficialista del cine de la época, y en un verdadero film-manifiesto del franquismo".

(...)

Por su parte, José Luis Sáenz de Heredia, por encargo de Franco, se ocupaba de convertir a comunistas y masones en los responsables, en cierto modo, de la pérdida de las últimas colonias españolas.

(...)

El levantamiento del 18 de julio de 1936, y el desencadenamiento de la Guerra Civil (1936-1939), se presentaban, bajo el punto de vista de Franco, como el único remedio posible para rescatar a España del desastre al que el creía que la República lo abocaría. Desafortunadamente, la dictadura que impuso, acarreó para el país consecuencias nefastas.
Franco quiso, a través de Raza, ennoblecer a su modesta familia, nada menos, que haciéndola descender de los Churruca, y por extensión, sellar su relación con el poder, como si irremisiblemente estuviera predestinado a alcanzarlo.
Conocido, también, como el "Lucero de Occidente", se creía imbuido por el Altísimo de tal modo, que se hizo llamar caudillo de España por la Gracia de Dios.
Dios, Patria y Familia constituían, pues, los tres resortes a los que se articulaba el régimen. Y Raza, una buena excusa para convencer a todos de su inalienable derecho a ocupar el poder arbitrariamente.

(...)