Actuem pels drets humans a tot el món

Buscar

Iran: el món no ha de girar l'esquena a les famílies de 5.000 persones desaparegudes

Víctimes de les matances a l'Iran el 1988 © Particular

El 30 d'agost, Dia Internacional de les Víctimes de Desaparició Forçada, Amnistia Internacional entrega a l'ambaixada iraniana a Madrid 5.000 postals en record de les 5.000 persones de qui, trenta anys després, se n'ignora el parador.

La contínua negativa de les autoritats iranianes a revelar la sort i el parador de milers de dissidents polítics que van ser víctimes de desaparició forçada i execució extrajudicial secreta durant les massacres perpetrades a les presons iranianes el 1988 ha desfermatuna crisi que, durant dècades, la comunitat internacional ha optat per passar per alt. Així ho ha manifestat Amnistia Internacional la vigília del Dia Internacional de les Víctimes de Desaparicions Forçades, el 30 d'agost.

Les morts de milers de víctimes segueixen sense registrar i, a tot el país, hi ha milers de cadàvers desapareguts enterrats en fosses comunes no identificades. Durant més de 30 anys, les autoritats iranianes s'han negat a reconèixer oficialment l'existència d'aquestes fosses comunes i n'han ocutat la ubicació. Això ha causat un patiment immens a les famílies, que segueixen buscant respostes sobre els seus éssers estimats desapareguts.

"Les famílies dels qui van ser víctimes d'homicidis secrets en les massacres penitenciàries del 1988 segueixen vivint un malson. Aquestes famílies i moltes altres persones a l'Iran estan turmentades pels milers de cadàvers desapareguts, que fins al dia d'avui segueixen llançant una ombra sobre el sistema de justícia del país", ha manifestat Philip Luther, director d'Investigació i Treball d'Incidència per al Pròxim Orient i el Nord d'Àfrica d'Amnistia Internacional.

"És un error considerar els homicidis massius de 1988 com uns fets històrics i acabats. Les desaparicions forçades continuen i, 30 anys després, les famílies de les víctimes segueixen martiritzades per l'angoixa i la incertesa respecte a la sort que van córrer els seus éssers estimats".

En virtut del dret internacional, el delicte de desaparició forçada continua fins que l'Estat revela la sort o el parador de la persona en qüestió, i això requereix, quan es descobreix que la persona desapareguda està morta, retornar les restes de les víctimes a les famílies.

L'informe publicat per Amnistia Internacional al desembre de 2018, Blood-soaked secrets: Why Iran's 1988 prison massacres are ongoing crimes against humanity, va concloure que, en seguir ocultant sistemàticament la sort i el parador de les víctimes d'execució extrajudicial secreta de 1988 a l'Iran, les autoritats cometen un delicte de desaparició forçada, que constitueix un crim de lesa humanitat continuat.

Les autoritats de l'Iran tenen l'obligació, segons el dret internacional, d'investigar aquests crims que encara perduren i proporcionar a les víctimes veritat, justícia i reparació. Han de fer participar experts independents en exhumació i identificació de despulles "per mitjans que inclouen l'anàlisi d'ADN", retornar-les a les damílies i permetre que aquestes celebrin cerimònies funeràries i disposin d'aquestes despulles segons les seves pròpies creences, religió o cultura.

En tots els casos de mort, les autoritats tenen el deure expedir un certificat de defunció, en el qual constin de manera exacta la data, el lloc i la causa de la mort. No obstant això, en milers de casos de víctimes d'execució extrajudicial secreta de 1988 això no ha succeït.

"Els crims de lesa humanitat són exactament el que suggereix el seu nom: crims tan greus que no són únicament afers de les seves víctimes, supervivents i l'Estat que es tracti, sinó de tot el conjunt de la humanitat", ha manifestat Philip Luther.

"Els Estats membres de l'ONU han d'aprofitar totes les oportunitats, inclòs el proper examen de l'historial de drets humans de l'Iran davant del Consell de Drets Humans de l'ONU, al novembre, per pressionar el govern iranià que identifiiqui les fosses comunes i reveli la sort i el parador de totes les víctimes d'aquests tràgics successos".

Amnistia Internacional ha demanat a l'ONU que organitzi una investigació independent sobre les execucions extrajudicials i les desaparicions forçades per determinar la veritat, permetre el processament dels presumptes responsables i garantir que les víctimes supervivents i les famílies de les mortes reben reparació.

Cossos desapareguts

Les autoritats iranianes no van retornar a les famílies els cadàvers de cap de les víctimes de les execucions extrajudicials de 1988. També es van negar a dir a la majoria de les famílies on estaven enterrats els cadàvers, en un aparent esforç per eliminar tot rastre de les víctimes.

Amnistia Internacional només coneix cinc ciutats -Ahvaz, Ardabil, Ilam, Mashhad i Rudsar- on les autoritats finalment van comunicar verbalment a algunes famílies que els seus éssers estimats estaven enterrats en fosses comunes, i van revelar-ne la ubicació. No obstant això, de forma pública i oficial, les autoritats mai no han reconegut aquestes ni altres fosses comunes que es coneixen o l'existència de les quals se sospita, distribuïdes per tot el país i que han estat objecte de profanació i destrucció.

Segons la informació obtinguda per Amnistia Internacional, a diverses altres ciutats, com Bandar Anzali, Isfahan, Hamadan, Masjed Soleiman, Shiraz, Semnan i Teheran, les autoritats van indicar a unes poques famílies la ubicació de fosses individuals i els van permetre instal·lar làpides, però moltes d'aquestes famílies temen que les autoritats les hagin enganyat i que aquestes fosses puguin estar buides.

En el cas de Teheran, aquesta preocupació es veu reforçada per les conclusions d'Amnistia Internacional que el 99% dels noms de 336 làpides en el cementiri de Behesht Zahra que les autoritats han atribuït a víctimes dels homicidis en massa no estan inscrits en els registres online de sepultures del cementiri: només n'estan inscrits tres.

Hi ha informes que indiquen que moltes d'aquestes làpides individuals es van col·locar de sobte a finals de 1988 i principis de 1989 sense que hi hagués cap senyal d'excavació prèvia a la zona. Algunes famílies i supervivents sospiten que les autoritats van identificar aquestes tombes en un intent de trivialitzar el nombre de persones mortes i de mostrar que es coneixia la ubicació de les restes. Temen que, de fet, aquestes víctimes puguin haver estat enterrades en fosses comunes no assenyalades juntament amb milers de víctimes més.

En un cas, una família va descobrir al juny de 2017 que la terra sota la làpida en què portaven dècades creient que estava enterrat el seu ser estimat estava de fet buida i no contenia ossos ni altres restes.

En la base de dades online de l'Organització de Behesht Zahra, organisme estatal, es va fer una recerca dels noms de més de 4.500 víctimes registrades, i es va descobrir que el 99% no constaven. Les cartes enviades el 2018 per Amnistia Internacional a l'Organització Nacional del Registre Civil i a l'Organització de Behesht Zahra a Teheran, en les quals demanava explicacions per aquestes omissions, no han rebut resposta.

L'enorme xifra de noms que falten en els registres online de sepultura del país i el temor que algunes de les tombes puguin estar buides desperten profunda preocupació, i fan que la investigació i exhumació de les fosses que, segons es creu, contenen les restes de les víctimes sigui encara més clau per determinar la veritat sobre la sort correguda per cada víctima i el parador de les seves restes.

Postals i tulipes

El 30 d'agost, Dia Internacional de les Víctimes de Desaparicions Forçades, Amnistia Internacional Espanya entregarà a l'Ambaixada de l'Iran a Madrid, 5.000 postals en record de les 5.000 persones desaparegudes el 1988 i un ram de tulipes. Aquesta flor té un simbolisme que es remunta a milers d'anys a l'Iran i que, a dia d'avui, representa la renovació, l'esperança i la resistència de les famílies a les quals van arrabassar éssers estimats.

Amnistia Internacional exigeix, entre altres, que s'aturi la destrucció de tombes i fosses comunes, es respecti el dret de les famílies a enterrar els seus éssers estimats amb dignitat i es posi fi a la fustigació que sofreixen per demanar veritat i justícia per als seus familiars desapareguts.