Un nou informe d'AI denuncia que els desnonaments per impagament de lloguer i la manca d'accés a l'habitatge afecten especialment les dones, en concret les víctimes de violència de gènere i les qui encapçalen llars monoparentals. 

A Catalunya, la manca de coordinació entre autoritats judicials i serveis socials impedeix donar una resposta efectiva a les persones més vulnerables.

A Madrid, milers de persones han quedat desemparades en empitjorar les seves condicions en les despeses de lloguer com a conseqüència de la venda d'habitatge social a fons d'inversió.

Barcelona / Madrid.- Deu anys després de l'inici de la recessió econòmica, la crisi d'habitatge a Espanya no s'ha acabat. Les autoritats, en lloc de prendre mesures per protegir milers de persones afectades per aquesta situació, han fet passes enrere, liberalitzant i flexibilitzant els contractes de lloguer i el procés de desallotjament com a conseqüència de diverses reformes en la Llei d'Arrendaments Urbans i en la Llei d'Enjudiciament Civil. Així ho ha confirmat Amnistia Internacional en un nou informe en el qual denuncia com s'està violant el dret a l'habitatge a Espanya, un fet que afecta especialment les dones, i en particular les que encapçalen llars monomarentals i les víctimes de violència de gènere.

«La crisi del dret de l'habitatge no s'ha acabat a Espanya. No només no s'han adoptat mesures per protegir a més persones, sinó que, en ocasions se les ha conduït a un parany d'habitatge insegur, oblidant que es tracta d'un dret humà, i no pas d'un bé d'inversió», ha declarat Eva Suárez-Llanos, directora adjunta d'Amnistia Internacional Espanya. «Això queda reflectit en el fet que ni tan sols és un dret protegit amb les màximes garanties en la Constitució espanyola», ha afegit.

L'organització assenyala que, deu anys després, aquesta crisi segueix estant envoltada d'obscurantisme: no existeixen dades desagregades sobre els 34.193 desnonaments per impagament de lloguer que es van produir el 2016, ni tan sols es distingeix entre locals comercials i habitatges. «És imprescindible conèixer la veritable situació que existeix a Espanya sobre el dret a l'habitatge: quantes persones han perdut casa seva i, sobretot, quantes d'aquestes persones són dones o es troben en situació d'especial vulnerabilitat, és a dir, si són víctimes de violència de gènere, si són llars monoparentals, si hi viuen menors, persones grans o persones amb discapacitat», denuncia la directora adjunta d'AI.

Les dones, revictimitzades un cop més

Amnistia Internacional lamenta que en la Llei d'Enjudiciament Civil no existeixi una obligació perquè els jutges analitzin la proporcionalitat d'un desnonament i n'estudiïn cas per cas les circumstàncies personals. Tampoc no es tenen en compte les desigualtats de gènere, fet que provoca més discriminació cap a les dones ja que són les qui constitueixen una part desproporcionadament alta de les persones amb treballs a temps parcial, solen estar en el tram inferior de la bretxa salarial i sovint assumeixen la cura d'altres persones a casa.

Un exemple d'això, tal com assenyala Amnistia Internacional, és el fet que l'índex mitjà d'exposició a la pobresa a Espanya (22,1%) puja fins al 37,5% en el cas de les famílies monoparentals, el 83% de les quals encapçalades per dones.

La desigualtat de gènere no només es veu reflectida en això, també en l'accés a habitatge social per a algunes dones víctimes de violència. Encara que teòricament, i segons la Llei Integral contra la Violència de Gènere de 2004, haurien de ser un col·lectiu prioritari per a l'accés a habitatges socials, en el cas de Madrid se'ls exigeix una sentència condemnatòria o una ordre de protecció. Això, en la pràctica, suposa que la majoria de les víctimes de violència de gènere no aconsegueix el suport necessari perquè es protegeixi el seu dret a l'habitatge.

«La realitat és que l'accés a un habitatge social és una promesa incomplerta per a les dones víctimes de violència de gènere a Madrid. De totes aquelles dones que van fer un pas endavant i van denunciar la violència davant els tribunals, el 49,2% va veure  rebutjada la seva sol·licitud i, per tant, no va obtenir accés prioritari a un habitatge social», assenyala Koldo Casla, investigador d'AI i autor de l'informe. «L'accés a l'habitatge no hauria de dependre que aquestes dones presentessin càrrecs, i menys encara que aconseguissin l'ordre de protecció, fet que no està a les seves mans», afegeix Koldo Casla.

Vanessa, de 34 anys i amb dues filles, va ser víctima de violència de gènere per part de la seva exparella, i actualment viu a Móstoles (Madrid) en l'immoble ocupat «La Dignidad». «Llogaria una habitació si visqués jo sola, però no ho puc fer amb les meves dues filles», declara. Assegura no haver rebut informació completa sobre les ajudes existents per a les víctimes de violència com ella, i lamenta no poder accedir a un habitatge social. «La treballadora social em diu que no em pot ajudar perquè tinc un pis en propietat amb una persona que em donava pallisses, consumia drogues i bevia molt», denuncia.  

Sandra Filippella, de 40 anys, nacionalitat argentina i resident a Barcelona, és un altre exemple del desemparament que poden patir. I és que, encara que a Catalunya no és necessari el requisit de la sentència condemnatòria o l'ordre de protecció, les víctimes de violència de gènere també troben dificultats per veure garantit el seu dret a l'habitatge. Víctima de maltractaments per part de la seva exparella i després de perdre la feina, va arribar un moment que Sandra no va poder seguir pagant el lloguer i va rebre una notificació de desnonament. «L'opció que m'oferien les treballadores socials de llogar una habitació no era vàlida per a mi, amb els meus dos fills adolescents. Vaig considerar ocupar un habitatge, perquè em va semblar que la coordinació entre els serveis socials i els de suport a les víctimes de violència simplement no existia», assegura, mentre recorda que gràcies al seu contacte amb la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), van aconseguir paralitzar el desnonament. «Tenia totes les meves coses en caixes, esperant sentir els cops de porra a la porta. Encara avui temo sentir aquest soroll». Ara viu en un pis d'emergència gestionat per l'organització Hàbitat3, on paga un lloguer assequible, i treballa ajudant altres dones que pateixen violència com ella.

Barcelona i Madrid acumulen desnonaments

Del total de desnonaments que van tenir lloc el 2016, les províncies de Barcelona i Madrid n'acumulen el 34%, amb 6.710 i 4.760 desallotjaments per impagament de lloguer respectivament.

A Madrid la situació és especialment preocupant per a les persones víctimes de la venda de 4.800 habitatges socials i altres propietats a fons d'inversió que va tenir lloc entre 2011 i 2013 per part de la Comunitat i l'Ajuntament. L'organització s'ha entrevistat amb 14 d'elles, així com amb organitzacions representants de persones afectades, i denuncia que, malgrat que les autoritats van prometre que les condicions dels llogaters no canviarien, no ha estat així. «Les despeses de lloguer van pujar, moltes persones han sofert la denegació de la pròrroga d'ajudes a l'habitatge perquè ja no són de propietat pública, i tot això ha passat en un clima de por, estigmatització i desinformació», assegura Koldo Casla. Més de quatre anys després les persones afectades segueixen patint les conseqüències sense que se'ls doni una solució.

És el cas de Paula, de 39 anys i amb tres fills. Sense haver estat informada del procés, un dia va rebre una notificació de com l'habitatge social en el qual vivia des de feia vuit anys havia estat venut a l'empresa Encasa Cibeles per part de l'IVIMA (Institut de l'Habitatge de Madrid). «Era desesperant pensar que no podíem lluitar i havíem d'acceptar les condicions que el nou propietari ens imposava», declara.

Després que se li pugés el preu de lloguer, la Paula no va poder seguir pagant i finalment va ser desnonada. «És horrible recollir tot el que has viscut durant vuit anys i explicar-ho als teus fills, que no entenen que han de deixar casa seva, els records, la infància», recorda.

Malgrat que actualment viu en una casa que no reuneix les condicions adequades, especialment per al seu fill, que ha de jugar, menjar i dormir en el mateix sofà, la Paula no troba una solució a la seva situació. Després de dir-li que no podria sol·licitar un nou habitatge social perquè ja havia estat adjudicatària d'un, el consell per poder tornar a ser-ho era colpidor: ser desnonada de nou per accedir a un habitatge d'emergència social. «No permetré que els meus fills passin per això una altra vegada. No pretenc viure gratis, només volem un habitatge que puguem pagar», exigeix.

Pel que fa a la situació a Catalunya, Amnistia Internacional denuncia que, malgrat que s'han fet passes positives sobre el dret a l'habitatge, els protocols que existeixen entre els serveis socials i les autoritats judicials per fer front als desallotjaments no sempre es compleixen. Com a conseqüència d'això, no es garanteix una resposta efectiva i un allotjament alternatiu a les persones en risc d'exclusió social quan existeix una demanda de desallotjament, especialment quan afecta menors, persones amb discapacitat o problemes de salut mental, o persones d'edat avançada.

Recomanacions d'Amnistia Internacional

L'organització demana:

• Al Govern espanyol, que garanteixi que el marc jurídic que regula el procediment de desallotjament incorpora salvaguardes adequades, inclosa una prova de proporcionalitat. A més ha d'adoptar un protocol marc en relació amb els desallotjaments que inclogui mesures per garantir la coordinació entre tribunals i autoritats municipals per proporcionar habitatges alternatius adequats a les persones amb recursos limitats. Alhora, ha de presentar davant el Parlament espanyol un projecte de llei sobre el dret a l'habitatge basat en les normes internacionals de drets humans, i treballar en coordinació amb les comunitats autònomes per destinar més recursos a ampliar el parc d'habitatge social. A més, ha de modificar la Llei de Violència de Gènere per garantir que s'hi inclogui el dany i l'abús econòmic.
  
  
• A Catalunya, que millori la coordinació dels serveis socials, d'habitatge i de víctimes de violència de gènere, i que asseguri l'aplicació efectiva dels protocols.
  
  
• A comunitats autònomes i ajuntaments, que destinin més recursos a ampliar el parc d'habitatge social i les ajudes a l'habitatge i que avaluïn l'impacte de les seves polítiques d'habitatge, especialment les dones.
  
  
• Pel que fa a l'Ajuntament i Comunitat de Madrid, AI ha llançat la campanya «El derecho a la vivienda #NoSeVende» perquè protegeixin les persones afectades per la venda d''habitatge social. El govern autonòmic ha de restablir les prestacions socials per garantir que els llogaters poden fer front a tots els pagaments i les autoritats locals i autonòmiques han d'evitar els desallotjaments d'habitatge social sense la garantia d'un habitatge alternatiu.