Principal > Documentació > Pena de mort >

Història de la pena de mort

El garrot


El seu origen, temps enrere, era una corda que es "garrotava" (s'estrenyia mitjançant un pal), i que provocava la mort per ofegament. Amb el pas dels anys es va anar perfeccionant i va acabar sent un aparell metàl·lic que, aguantant el coll pel davant amb un collar, produïa la mort per l'enfonsament de les vèrtebres cervicals.

Utilitzat fonamentalment a Espanya, aquesta forma de pena de mort també es va usar en diversos països de Llatinoamèrica. Es va introduir oficialment en el Codi Penal de 1822, i la seva evolució posterior va ser la següent:

"A l'iniciar-se el moviment reaccionari de 1823 es suposa que la pena de garrot va deixar d'imposar-se, sent substituïda per l'antiga forca, segons es desprèn de la Reial Cèdula del 28 d'Abril de 1828, en la qual Ferran VII [...] va abolir la mort a la forca, disposant que des de llavors s'executessin amb garrot ordinari els reus pertanyents a l'estat pla, amb garrot vil els castigats per delictes infamants i amb garrot noble la noblesa.

"La distinció entre aquestes tres classes de garrot consistia en que els condemnats al garrot ordinari eren conduïts al cadafal amb cavalleria major i caputxa enganxada a la túnica; al vil, en cavalleria menor o arrossegat segons la sentència i amb caputxa lliure, i el noble en cavalleria major ensellada i amb gualdrapa negra.

"Els Codis de 1848 i 1850 van regular les execucions amb garrot gairebé de la mateixa forma que el vigent de 1870. Ambdós prescrivien que la pena de mort s'executés amb garrot, sobre un cadafal, de dia i amb publicitat, havent de vestir el reu túnica negra, excepte en els casos de regicidi o parricidi, que era substituïda per una altra de groga i amb taques vermelles, i que el cadàver romangués exposat al patíbul durant quatre hores, passades les quals havia de ser sepultat o lliurat als seus parents o amics si ho sol·licitaven, no podent fer-se l'enterrament amb pompa."
Enciclopedia Espasa, Vol. 25. (Edició 1924-1966)

Els més diversos personatges van ser executats d'aquesta forma, per exemple Atahualpa, Mariana Pineda o Luis Candelas.

L'emperador inca Atahualpa va ser executat d'aquesta manera el 1533 (acusat per Pizarro, entre altres coses, d'idolatria, fratricidi, poligàmia, usurpar el tron, incest...), amb l'objectiu de dispersar els exèrcits inques que envoltaven Cajamarca, facilitant així l'ocupació sense gairebé resistència del Cuzco per part dels espanyols. Atahualpa havia estat condemnat inicialment a morir a la foguera, però li va ser commutada la pena pel garrot, en "convertir-se" abans de ser executat.

Mariana Pineda va ser executada el 1831 mitjançant garrot, a Granada, als 25 anys. Simpatitzant de la causa liberal, durant un registre a la seva casa li van trobar una bandera en la qual s'havia brodat el lema "Igualtat, llibertat i llei", a causa de la qual cosa va ser arrestada i acusada de conspiració. Al negar-se a delatar els seus contactes, va ser executada públicament als Campos del Triunfo.

El famós bandit Luis Candelas (presumia de no tenir delictes de sang), va rebre garrot a Valladolid el 1837.

El disseny del garrot modern, utilitzat durant el segle XX, pretenia que la mort dels condemnats a aquesta pena fos immediata, sense patiments, ja que si s'accionava l'instrument amb celeritat l'enfonsament de les vèrtebres cervicals era pràcticament instantani (a causa d'una peça incorporada a l'aparell amb aquesta finalitat). Es moria per aquest motiu i no per ofegament. No obstant això, el garrot no sempre ha estat utilitzat amb l'objectiu de produir la mort el més ràpidament possible; en ocasions s'ha convertit en un pervers instrument de tortura, tal com es reflecteix en el següent testimoni (relatiu a la repressió portada a terme pels militars revoltats durant la Guerra Civil espanyola):

"La meva causa pertanyia als Jutjats Militars de Bilbao, així que estava desitjant que m'hi traslladessin, com més aviat millor, per a no haver de presenciar les injustícies i horrors que cometien amb els condemnats a mort. Però lamentablement encara hauria de veure moltes més coses, com, per exemple, el turment al que sotmetien els condemnats al garrot vil. A aquests els executaven dintre del recinte de la presó, entre el mur exterior que la circumda i el que tanca el pati de tallers. Des d'aquest pati, al que diàriament ens treien a passejar, podíem escoltar els laments i gemecs dels condemnats. Als que es negaven a confessar se'ls infligia doble suplici. (...) Hi va haver presos als que van condemnar fins a quaranta-cinc minuts de sofriment. Quan el botxí estrenyia el dogal, o collar, sobre el coll del reu i aquest perdia el coneixement, el Jutge allí present ordenava afluixar-lo, i una vegada el desgraciat es reanimava tornava a ordenar estrènyer-lo de nou, i així fins a acabar amb la seva vida. Mentre passava això, els que estaven esperant patir la mateixa sort els tenien allí presents, lligats de peus i mans, veient impotents el martiri que els esperava a ells."
Manuel Díaz, Antonio Brevers. La Brigada Machado, memorias de un guerrillero antifranquista. Cloux Editors, Santander, 2010.
Els últims executats mitjançant el garrot a Espanya, l'any1974, van ser Salvador Puig Antich i Heinz Chez.

torna a l'inici