AI Catalunya Grup d'educació

Ja hem dit que els orígens dels drets humans es poden rastrejar en els diferents continents, cultures i èpoques, no són patrimoni de la cultura occidental. Aquests orígens també es troben en les cultures precolombines:

"Començaven a ensenyar-los: com han de viure, com han de respectar les persones, com s'han de dedicar a allò que és convenient i recte, i fugir amb força de la maldat, la perversió i la cobdícia."
Tradició asteca. Segle XV. Mèxic.
"No hi ha home en el món que no tingui necessitat de menjar i beure."
Tradició nahuantl. Mèxic

El 1492 es produeix l'anomenat descobriment d'Amèrica, un fet que va alterar radicalment el curs de la història, tant en el cas dels pobles colonitzats com en el dels colonitzadors. La seva mateixa denominació ja és simptomàtica de la visió dels colonitzadors i de la consegüent política intrusiva que es desenvoluparà a partir de llavors des d'Europa. De fet, l'arribada de Colom a les illes del Carib seria més adequat qualificar-la com l'inici de la conquesta o invasió del continent americà, incorporant així el component conflictiu i violent que va tenir la trobada dels dos mons.

"Senyor, perquè sé que us plaurà la gran victòria que Nostre Senyor m'ha donat en el meu viatge, us escric aquesta carta, per la qual sabreu com en 33 dies vaig passar de les illes de Canàries a les Índies amb l'armada que els il·lustríssims rei i reina els nostres senyors em van donar, i allí vaig trobar moltes illes poblades amb molta gent; i de totes elles n'he pres possessió per a les Seves Alteses amb pregó i bandera real estesa, i no em va ser contradit."
Inici de la carta de Colom als Reis d'Espanya anunciant el descobriment
www.ensayistas.org/antologia/XV/colon (2007)

Els grans abusos que es van cometre, el genocidi i l'explotació de les poblacions indígenes que es va dur a terme, en ocasions també van afavorir la reflexió sobre aquells aspectes més inadmissibles de la política colonialista. Per exemple, per part de l'Església, que en aquesta època tenia no només un gran poder religiós, sinó també polític, aquestes contradiccions es van reflectir beneint d'una banda les conquestes (en la mesura que contribuïen a la difusió del cristianisme), però promovent al mateix temps un relatiu respecte cap als drets dels habitants nadius dels nous continents. Les Lleis d'Índies de la Corona Espanyola, o a títol individual religiosos com Bartolomé de las Casas, reflecteixen també aquesta postura protectora de l'Església:

"Determinem i declarem per les presents lletres que aquests indis, i totes les gents que en el futur arribessin al coneixement dels cristians, encara que visquin fora de la fe cristiana, poden usar, posseir i gaudir lliure i lícitament de la seva llibertat i del domini de les seves propietats, que no han de ser reduïts a servitud i que tot el que s'hagués fet d'una altra manera és nul i sense valor."
Butlla Sublimis Deus. Pau III, 1537
"De tots els homes i de cadascun d'ells només és una la seva definició, i aquesta és que són racionals; tots tenen el seu enteniment i la seva voluntat i el seu lliure albir en tant que formats a la imatge i semblança de Déu."
Bartolomé de las Casas (1484-1566). Apologética Historia Sumaria

L'anomenada Escola de Salamanca (i de forma especial el seu iniciador, Francisco de Vitoria) va jugar un paper determinant en aquesta feina de sensibilització. Enfront de la concepció predominant a Espanya i Europa dels indis d'Amèrica com infantils o incapaços, l'Escola de Salamanca els va reconèixer els seus drets, com el d'igualtat o de llibertat i, en conseqüència, també el dret a la propietat de les seves terres o el de rebutjar la conversió per la força. Francisco de Vitoria va ser el primer que es va atrevir a a negar que les Butlles de Donació d'Alexandre VI fossin un títol vàlid de domini de les terres descobertes.

No obstant això, aquestes actituds i iniciatives protectores també van trobar dintre de la mateixa Església els seus detractors, seguint en aquest cas els arguments aristotèlics de segles abans sobre l'esclavitud:

"Una llarga experiència, en efecte, ha demostrat la necessitat que siguin esclaus, i no lliures, aquells que per naturalesa són propensos a vicis abominables i que mancats de guies i tutors tornen als seus errors impúdics. Hem cridat al nostre Consell d'Índies els bicolors frares Dominics i els descalços Franciscans, que han residit llarg temps en aquells països, i els hem preguntat la seva madura opinió sobre aquest extrem. Tots, d'acord, van convenir que no hi havia res de més perillós que deixar-los en llibertat."
Pedro Mártir de Anglería, carta a l'arquebisbe de Cosenza (1525)
www.corazones.org/diccionario/esclavitud.htm (2007)

Però si la població nadiua va generar aquest debat, durant la colonització americana els autèntics oblidats van ser els esclaus d'origen africà. El cas de Bartolomé de les Cases és també un dels exemples més significatius en aquest aspecte, en la mesura que, en el seu afany d'alliberar als indis dels treballs forçats i alleujar les seves penalitats, va recomanar en diferents ocasions (igual que altres representants eclesiàstics i civils) la importació d'esclaus africans, una recomanació que només molt tardanament va arribar a lamentar.

Pau III s'havia manifestat en contra de l'esclavitud dels indis el 1537, però no va ser fins el 1839 quan de forma oficial i inequívoca l'Església es va pronunciar, a través de Gregori XVI, en contra de l'esclavitud dels negres. Havien passat tres segles. Amb anterioritat, no obstant això, alguns teòlegs i religiosos havien discrepat de la postura oficial de l'Església, en molts casos implicant-se en la defensa dels esclaus negres. Un dels seus defensors més actius va ser el jesuïta Pere Claver (1580-1654).

Paradoxalment, durant el segle XVI, mentre la servitud estava en procés de desaparició a Europa, a les colònies renaixia l'esclavitud, i sota les seves pitjors formes. En pocs anys, el comerç d'esclaus negres va adquirir una importància econòmica de primer ordre, i sense majors escrúpols els països europeus es van anar sumant a aquest comerç de persones: Espanya, Portugal, els Països Baixos, Anglaterra, França. Com segles enrere a Grècia i a Roma, a Amèrica es van establir societats genuïnament esclavistes, és a dir, basades en el treball dels esclaus per a fer funcionar la seva economia i els seus sistemes de producció (especialment les explotacions agrícoles i mineres).

Durant els tres segles i mig que va durar el comerç d'esclaus atlàntic, més de deu milions de persones africanes van ser transportades a les colònies americanes. El que sorprèn sobretot són les dimensions que va adquirir aquell fenomen, ja que l'esclavitud en si no era aliena a cap de les comunitats que van intervenir en el comerç a gran escala que es va establir: l'esclavitud existia als territoris africans que van col·laborar amb el comerç negrer (sense la seva col·laboració, mai hauria adquirit unes dimensions tan grans), existia també un comerç previ d'esclaus negres des de les costes africanes a Europa (els primers esclaus que van arribar a Amèrica van sortir de ports peninsulars espanyols i portuguesos), i existia també, de fet, en moltes de les societats precolombines.

Pràcticament des de la introducció de l'esclavitud d'origen africà a Amèrica, van començar les primeres fugides i revoltes d'esclaus, que en les colònies espanyoles i portugueses van originar els quilombos o palenques, els assentaments de negres rebels. El més famós d'aquests assentaments va ser el Quilombo dels Palmares, a Brasil; tenia una població aproximada de 15.000 negres rebels i es va mantenir durant gairebé tot el segle XVII. Aquests assentaments sovint tenien una curta vida, ja que eren acorralats per les tropes colonials, sent durament escarmentats els seus integrants. Les revoltes d'esclaus es van produir en totes les colònies americanes dels diferents països europeus.

Si la intervenció Europea a l'Amèrica central i del sud va tenir greus efectes sobre la població indígena, ja fora a causa de les servituds o de les transmissions de malalties (a més de les morts violentes que es van produir durant la conquesta, o les posteriors amb la finalitat d'ofegar les revoltes), a l'Amèrica del Nord els efectes van ser encara més devastadors, produint-se un genocidi que va afectar la majoria de les poblacions indígenes, al mateix temps que es recloïa els pocs supervivents en reserves.

"La terra és la mare de tots, i tots hauríem de tenir sobre ella drets iguals. Creure que un home que ha nascut lliure pugui sentir-se feliç quan se'l tanca i se li pren la llibertat d'anar on li sembli és esperar que els rius puguin anar contra corrent. Si es tanca un indi en un territori reduït i se l'obliga a quedar-s'hi, no serà feliç i no podrà conèixer ni avenç ni prosperitat. Quan penso en les condicions que vivim, em cau l'ànima als peus."
Joseph "Nas Perforat". S. XIX.
"Anem on anem, escoltarem les passes que s'acosten del destructor. Com el petit cérvol ferit que escolta els passos que s'acosten del caçador. Dintre d'unes llunes, d'uns hiverns, cap de les poderoses tribus que un dia van omplir aquesta ampla terra o que ara caminen vagabundes d'un lloc a un altre quedarà per a plorar sobre les tombes d'un poble que un dia va ser poderós i ple d'esperança."
Seattle, cap dels dwamish. Discurs fet durant les negociacions prèvies del Tractat de Port Elliot (1853). Reproduït a "Som tots una mateixa família"; editat per OSMI, Barcelona, 1991.

A més del continent americà les colonitzacions van afectar també les regions d'Àfrica i Àsia fins aleshores desconegudes dels europeus, així com Oceania.

Les colonitzacions s'emparaven sovint en el concepte de "terra nullius" (terra de ningú), utilitzat pels colonitzadors per a reclamar els territoris de les colònies com a terres no ocupades i que, per tant, l'Estat "descobridor" podia ocupar "legalment". En el cas d'Austràlia, no va ser fins l'any 1992 que la Cort Suprema del país (cas Mabo v Queensland) va establir l'anul·lació del concepte de terra nullius, vigent des del començament de la colonització britànica (Austràlia va ser albirada per primera vegada a principis del segle XVII per navegants neerlandesos, però la seva colonització no va començar fins a finals del segle XVIII).

Des de l'inici de la colonització australiana, la població indígena es va reduir progressivament, a causa de l'obligada reubicació que va patir com a resultat de l'avanç dels colonitzadors, de les malalties infeccioses que aquests van introduir i de la desintegració cultural i familiar causada per la separació forçada dels infants aborígens de les seves famílies, amb l'objectiu d'integrar-los en la nova societat.

"Des del 1910 fins poc després del 1970, molts infants aborígens van ser sostrets a les seves famílies per a educar-los fora de la seva cultura, per a desarrelar-los amb l'excusa de 'protegir-los' i diluir la seva identitat per motius racistes. Les criatures eren literalment arrencades dels braços de les seves mares per colles de funcionaris, que els assignaven a famílies blanques, o a missioners anglicans, catòlics o metodistes. Així van ser sostrets de les seves famílies uns 50.000 infants aborígens. (...) Es calcula que, quan la primera flota britànica va atracar el 1788 a l'actual Sydney amb la seva càrrega de presos - així es va iniciar la colonització-, hi havia a Austràlia 750.000 aborígens. Van ser delmats per les malalties, l'expoli i els desplaçaments portats pels blancs. El 1901, a l'independitzar-se Austràlia, hi havia 93.000 indígenes, i els descendents d'europeus eren ja 3,8 milions."
María-Paz López. El sueño roto de los aborígenes. La Vanguardia, 16-7-2008

De fet, les colonitzacions promogudes pels estats europeus a partir del segle XV són la continuació natural dels expansionismes anteriors de les potències dominants en cada moment històric. Un expansionisme que de forma recurrent és l'època històrica que cada cultura qualifica com la seva major època d'esplendor: es mitifiquen les característiques d'aquesta època, i s'enalteix la superioritat llavors assolida (afermada sobre un poder militar utilitzat per a la submissió dels pobles envaïts, justificant genocidis, agressions i submissions ja sigui sobre la base de motius religiosos, culturals, polítics o econòmics, o a una amalgama de tots ells).

No serà fins el segle XX, després de la proclamació de la Declaració Universal dels Drets Humans, que les Nacions Unides aniran desenvolupant documents que neguin legitimitat a les polítiques colonialistes, qüestionant per primera vegada de forma rotunda el dret de les nacions a sotmetre altres pobles o nacions.

"La subjecció de pobles a una subjugació, dominació i explotació estrangeres constitueix una denegació dels drets humans fonamentals, és contrària a la Carta de les Nacions Unides i compromet la causa de la pau i de la cooperació mundials."
Article 1. Declaració sobre la concessió de la independència als països i pobles colonials. Nacions Unides, 1960