“El 2021, els països rics es van confabular amb els gegants empresarials per enganyar la població amb consignes buides i falses promeses d'una recuperació justa de la pandèmia de COVID-19, en el que constitueix una de les traïcions  més grans de la nostra era”, ha declarat avui Amnistia Internacional en la presentació del seu examen anual de la situació dels drets humans al món.

L'Informe d'Amnistia Internacional 2021/22: La situació dels drets humans al món conclou que aquests Estats, juntament amb grans empreses, en realitat han aprofundit la desigualtat global. L'informe detalla causes fonamentals, com ara la cobdícia de les empreses i el brutal egoisme estatal, així com l'abandonament de la infraestructura sanitària i pública per part de governs de tot el món.

“L'any 2021 hauria d'haver estat un any de cures i recuperació. Contràriament, va convertir-se en el germen d'una desigualtat més profunda i una inestabilitat més gran, un llegat corrosiu per als propers anys”, ha declarat Agnès Callamard, secretària general d'Amnistia Internacional.

“Un dirigent rere l'altre van prometre “reconstruir millor”, amb la intenció d'abordar les desigualtats arrelades que van exacerbar l'impacte de la pandèmia. En canvi, el que van fer va ser representar una tràgica fàbula de traïció i cobdícia en connivència amb els gegants empresarials. Encara que el món sencer es va veure afectat per la pandèmia, els qui van suportar-ne les pitjors conseqüències van ser les comunitats més marginades, incloses les de primera línia de la pobresa endèmica”.

Els èxits de la vacuna es van veure minats per un nacionalisme egoista i l’avarícia empresarial

El ràpid desplegament vacunal contra la COVID-19 es va interpretar com una panacea científica que oferia l'esperança del final de la pandèmia per a tothom.

No obstant això, tot i que hi havia prou producció per a vacunar totalment la població mundial el 2021, menys del 4% dels qui vivien en països d'ingressos baixos havien rebut la pauta completa en finalitzar l'any.

“ A les cimeres del G7, el G20 i la COP26, pontificant sobre un escenari global, als líders polítics i econòmics se'ls va omplir la boca de polítiques que podrien generar un canvi enorme l'accés a la vacuna, així com revertir la manca d'inversió en protecció social i abordar l'impacte del canvi climàtic. Alts càrrecs de les grans empreses farmacèutiques i tecnològiques ens van llançar discursos amables sobre la responsabilitat social empresarial. En aquest moment clau, l'escenari era favorable a la recuperació i a un canvi realment significatiu que ens fes avançar cap a un món més igualitari”, afirma Agnès Callamard.

“No obstant això, van desaprofitar l'oportunitat i van recuperar polítiques i pràctiques que aprofundien encara més la desigualtat. Els membres del club més exclusiu del món van fer promeses en públic de les quals després renegaven en privat”.

Països rics com els Estats membres de la Unió Europea, el Regne Unit i els Estats Units van acumular més vacunes de les que necessitaven, mentre miraven cap a una altra banda quan les grans empreses farmacèutiques anteposaven els beneficis a les persones negant-se a compartir tecnologia i afavorir una distribució més gran de les vacunes. El 2021, Pfizer, BioNTech i Moderna van preveure uns beneficis exorbitants de fins a 54.000 milions de dòlars i, no obstant això, van subministrar menys del 2% de les seves vacunes a països de renda baixa.

Les grans empreses farmacèutiques no van ser els únics gegants empresarials que van menyscabar la recuperació de la pandèmia en favor del benefici. Empreses de xarxes socials com Facebook, Instagram i Twitter van proporcionar un terreny abonat per a la desinformació sobre la COVID-19, la qual cosa va permetre que aflorés la reticència a la vacunació. Alguns dirigents polítics també van actuar com a grans difusors de desinformació, alimentant la desconfiança i la por en el seu benefici polític.

“Les empreses de xarxes socials van permetre que els seus lucratius algorismes difonguessin desinformació perjudicial sobre la pandèmia, i van donar prioritat al sensacionalisme i la discriminació davant de la veritat”, assegura Agnès Callamard.

“La magnitud dels guanys que van obtenir gràcies a la desinformació i l'impacte que això va tenir en la vida de milions de persones obliga a aquestes empreses a retre comptes”.

Les respostes a la pandèmia van colpejar amb la màxima duresa les persones marginades

Mentre molts països del Sud global patien les conseqüències de la connivència entre els gegants empresarials i els governs occidentals, la devastació es va veure agreujada per l'enfonsament dels sistemes de salut i de suport econòmic i social sota el pes de decennis d'abandonament. Enlloc es va notar això amb més claredat i crueltat que a l’Àfrica, raó per la qual Amnistia Internacional presenta avui el seu informe des de Sud-àfrica.

Amb menys del 8% de la població del continent vacunat amb la pauta completa en acabar 2021, l’Àfrica té la taxa de vacunació més baixa del món, amenaçada per subministraments insuficients del Mecanisme COVAX, el Fons Africà per a l'Adquisició de Vacunes i donacions bilaterals. Es va deixar la població exposada mentre les campanyes de vacunació queien o fracassaven en països on el sistema de salut ja era insuficient.

A Sud-àfrica, prop de 750.000 nens i nenes havien abandonat les escoles al maig, més de tres vegades la xifra anterior a la pandèmia. Al Vietnam, les treballadores migrants van patir un impacte particular que va provocar inseguretat alimentària i els va impedir satisfer altres necessitats bàsiques. A Veneçuela, la pandèmia va empitjorar una emergència humanitària preexistent: el 94,5% de la població vivia en la pobresa d'ingressos i el 76,6%, en la pobresa extrema.

“En molts països del món, poblacions ja marginades van pagar el preu més alt per les decisions polítiques deliberades d'una minoria privilegiada. El dret a la salut i a la vida es van violar a escala massiva; milions de persones tenien dificultats per arribar a final de mes; moltes van perdre casa seva; nens i nenes van ser exclosos de l'educació, i la pobresa va augmentar”, prossegueix Agnès Callamard.

“El fracàs mundial a l'hora d'oferir una resposta global a la pandèmia també va crear les condicions per a nous conflictes i injustícies. La pobresa creixent, la inseguretat alimentària i la instrumentalització de la pandèmia per part dels governs per reprimir la dissidència i les protestes van quedar fermament arrelades el 2021, afavorides per l’anomenat nacionalisme de les vacunes i la cobdícia dels països més rics”.

Multiplicació de conflictes davant una dèbil resposta internacional

El 2021, van esclatar conflictes nous i van persistir altres no resolts a l’Afganistan, Burkina Faso, Etiòpia, Israel i els Territoris Palestins Ocupats, Líbia, Myanmar i el Iemen, en què les parts enfrontades van violar el dret internacional dels drets humans i el dret internacional humanitari. Al seu pas, la població civil es va convertir en un dany col·lateral; milions de persones es van veure desplaçades; milers van morir; centenars van patir violència sexual, i uns sistemes econòmics i de salut ja fràgils van arribar al límit.

La inacció global a l'hora d'abordar aquests conflictes que es multiplicaven va augmentar la inestabilitat i la devastació. La ineficàcia de la resposta internacional a aquestes crisis va quedar palesa amb la paràlisi en el Consell de Seguretat de l'ONU, que no va actuar per les atrocitats que s'estaven cometent a Myanmar, ni amb les violacions de drets humans a l’Afganistan o els crims de guerra a Síria. Aquesta inacció vergonyosa, la paràlisi continuada dels organismes multilaterals i l'absència de rendició de comptes d'Estats poderosos van contribuir a preparar el terreny per a la invasió d'Ucraïna per part de Rússia, que ha violat de forma flagrant el dret internacional.

“Van ser escassísims els casos que van generar una necessària resposta internacional o que es van tancar amb justícia i rendició de comptes. Contràriament, els conflictes es van estendre i, en allargar-se, les seves repercussions van empitjorar. El nombre i la diversitat de les parts implicades va augmentar. Es van obrir nous escenaris de conflicte. Es van assajar noves armes. Va augmentar el nombre de persones mortes i ferides. La vida es va devaluar. L'estabilitat global es va portar al límit”, afirma Agnès Callamard.

Quan més necessitàvem veus independents, va aparèixer la tendència involutiva a emmordassar la dissidència

La tendència global a emmordassar les veus independents i crítiques va cobrar força el 2021, quan els governs van desplegar un ventall creixent d'instruments i tàctiques. Defensors i defensores dels drets humans, ONG, mitjans de comunicació i dirigents de l'oposició van ser objecte de detenció il·legítima, tortura i desaparició forçada, molts d’ells sota la cortina de fum de la pandèmia.

Almenys 67 països van introduir el 2021 noves lleis que limitaven la llibertat d'expressió, d'associació o de reunió. Als Estats Units, almenys 36 estats van presentar més de 80 projectes de llei que limitaven la llibertat de reunió, mentre el govern del Regne Unit proposava el Projecte de Llei de Policia, Delinqüència, Imposició de Penes i Tribunals, que reduiria dràsticament el dret a la llibertat de reunió pacífica, entre altres mitjans, amb l'ampliació de les facultats policials.

Tecnologies digitals secretes es van utilitzar com a armes encara més. A Rússia, el govern va recórrer al reconeixement facial per practicar detencions massives dels qui es manifestaven pacíficament. A la Xina, les autoritats van ordenar als proveïdors de serveis d'Internet que bloquegessin l'accés a llocs web que “posaven en perill la seguretat nacional” i van bloquejar aplicacions en què es parlava de temes polèmics com la situació al Xinjiang i Hong Kong. A Cuba, Swazilàndia, l’Iran, Myanmar, el Níger, el Senegal, el Sudan i el Sudan del Sud, les autoritats van recórrer a tancaments i talls d'Internet per impedir que la ciutadania compartís informació sobre la repressió i s'organitzés com a resposta.

“En lloc de generar espais per a un diàleg i un debat imprescindibles sobre la millor forma d'afrontar els desafiaments del 2021, molts Estats van doblar esforços per fer callar les veus crítiques”, prossegueix Agnès Callamard.

Si els qui estan en el poder volen emprendre una mala reconstrucció del món, hem d'alçar-nos contra la seva traïció

Si els qui estaven en el poder el 2021 van mancar d'ambició i d'imaginació per afrontar una de les amenaces més greus per a la humanitat, no cal dir el mateix de les persones a qui haurien d'haver representat.

La gent va sortir al carrer a Colòmbia després que el govern decidís apujar els impostos tot i que la població patia dificultats per alimentar-se durant la pandèmia. A Rússia, les concentracions de l'oposició van seguir endavant malgrat les detencions arbitràries i els judicis massius. Els agricultors indis van protestar contra les noves lleis que pretenien danyar els seus mitjans de vida.

Activistes juvenils i indígenes de tot el món van demanar comptes als seus dirigents per la inacció davant la crisi climàtica. Les organitzacions de la societat civil, inclosa Amnistia Internacional, van pressionar i van aconseguir que es reconegués el dret a un medi ambient net, sa i sostenible. Les ONG van presentar demandes estratègiques innovadores i denúncies penals contra multinacionals com Nike, Patagonia i C&A per la seva complicitat en el treball forçós documentat a la regió xinesa del Xinjiang.

En un gran exemple de cooperació, el Projecte Pegasus, una col·laboració de més de 80 periodistes amb suport tècnic d'Amnistia Internacional, va revelar que el programari espia de l'empresa israeliana NSO Group havia estat utilitzat contra caps d'Estat, activistes i periodistes de l’Aràbia Saudita, Azerbaidjan, Hongria, el Marroc i Ruanda.

“Tot i les promeses i compromisos en sentit contrari, gairebé a cada pas, dirigents i grans empreses van optar per un enfocament no transformatiu, elegint reforçar les desigualtats sistèmiques existents després de la pandèmia en comptes d’enderrocar-les. Tot i així, la ciutadania del món sencer ha deixat molt clar que el que vol és un món més just, basat en els drets humans”, conclou Agnès Callamard.

“La resistència palpable i persistent que ofereixen els moviments populars del món sencer és un raig d'esperança. Sense desmai i sense deixar-se atemorir, és una crida per un món més equitatiu. Si els governs no s'obstinen a reconstruir millor, i semblen decidits a fer-ho malament, no ens queden gaires opcions. Hem de lluitar contra tots i cadascun dels seus intents de fer callar les nostres veus i alçar-nos contra cadascuna de les seves traïcions. Per aquest motiu, llançarem en les properes setmanes una campanya global de solidaritat amb els moviments populars amb el propòsit d'exigir respecte al dret a la protesta. Hem de construir i potenciar la solidaritat global, tot i que els nostres líders no ho facin”

Espanya, impunitat i incoherència

A Espanya i Catalunya, hem denunciat la principal violació de drets humans de la pandèmia: la discriminació soferta per les persones grans a les residències, que ha quedat pràcticament impune. “L'any 2021 és l'any de la impunitat: ni una sola persona ha estat trobada culpable per aquests fets i, malgrat això, cap dels grups parlamentaris del Congrés ha donat suport de moment a l'obertura d'una comissió de la veritat”, lamenta Esteban Beltrán, director d'Amnistia Internacional Espanya. A això se suma a allò que l'organització ha anomenat “l'altra pandèmia”: la manca d'accés adequat a l'atenció sanitària de persones amb malalties cròniques, persones grans, i persones amb problemes de salut mental, que ha posat en risc la seva salut física i mental i ha impactat de manera especial en les dones, en el marc d'un sistema sanitari proper al col·lapse, especialment en la seva atenció primària.

A més, pel que fa a la situació de les persones refugiades, l'organització lamenta la doble vara de mesurar: d'una banda el govern està fent esforços per donar una resposta àgil als qui arriben a Espanya procedents d'Ucraïna o de l’'Afganistan, però no actua de la mateixa manera pel que fa a altres persones que també poden fugir de la violència o la persecució. “No podem un dia acollir amb els braços oberts els qui escapen de la guerra, i l'endemà colpejar amb extrema brutalitat les persones que salten la tanca a Melilla. No és coherent exigir una resposta coordinada i oberta per a les persones refugiades a la Unió Europea, i després dur a terme devolucions en calent, fins i tot de menors, i justificar-ho tot amb el control migratori. Les autoritats espanyoles han de prendre una decisió sobre si volen complir amb el dret internacional a les seves fronteres, o si només ho faran quan els interessa”, assenyala Esteban Beltrán.

Finalment, Amnistia Internacional va denunciar que la llibertat d'expressió i el dret a la protesta segueixen amenaçats a Espanya per l’absència de reforma de l’anomenada Llei Mordassa; l'aplicació del Codi Penal en casos com la condemna i entrada a la presó de Pablo Hasél pels delictes de “enaltiment de terrorisme” i “injúries a la corona i a les institucions de l'Estat” o l'ús excessiu de la força per part de membres de les forces de seguretat per dissoldre manifestacions, en les quals s'inclou l'ús de pilotes de goma o boles de foam de forma inadequada, que van provocar que una dona perdés l'ull durant les protestes a Catalunya. L'única bona notícia en aquest àmbit el 2021 va ser la llibertat dels activistes Jordi Sànchez i Jordi Cuixart després de quatre anys en què mai no haurien d’haver estat a la presó.

Legislacions pendents, com el Projecte de Llei de Garantia de la Llibertat Sexual, que situa el consentiment de la dona en el centre de la llei, o el Projecte de Llei d'Habitatge, un avenç històric que ompliria un buit normatiu de regulació d'aquest dret en l’àmbit estatal des de la Constitució espanyola, entre altres, podrien fer avançar els drets humans a l’Estat espanyol.

En aquest enllaç pots conèixer l'anàlisi de la situació actualitzada dels drets humans a 154 països.