Posar fi a un embaràs és una decisió comuna que prenen milions de persones: cada any una quarta part dels embarassos acaben en avortament. La gent avorta, independentment del que digui la llei. Criminalitzar l'avortament no l’impedeix, només el fa menys segur.

Segons l'Institut Guttmacher, organització sense ànim de lucre dels EUA dedicada a la salut reproductiva, la taxa d'avortament és de 37 per cada 1.000 persones en els països que prohibeixen totalment l'avortament o només el permeten per salvar la vida de la dona, i de 34 per cada 1.000 persones en els països que el permeten àmpliament. En efecte, es tracta d’una diferència que no és estadísticament significativa.

Impedir que les dones i les nenes accedeixin a un avortament, doncs, no significa que deixin de necessitar-lo. Per això els intents de prohibir o restringir els avortaments no contribueixen en res a reduir-ne el nombre, només obliguen la gent a buscar avortaments insegurs.

Està demostrat que les taxes d'avortament són més altes en els països on l'accés és limitat. Així doncs, les taxes d'avortament són més baixes allà on els individus tenen informació sobre els mètodes anticonceptius moderns i poden accedir-hi, i on es disposa d'una educació sexual integral i hi ha accés a l'avortament segur i legal en condicions àmplies.

Els arguments en contra de l’avortament defensen, majoritàriament, que l'embrió o fetus és una vida humana i prioritzen el seu dret a néixer abans que el dret de la dona a decidir sobre el seu cos i la seva maternitat. A partir de la consideració que totes les vides són sagrades i han de ser protegides, se solen definir com a moviments pro-vida.

No obstant això, segons el dret internacional de drets humans, tota persona té dret a la vida, a la salut i a no patir violència, discriminació, tortura ni tractes cruels, inhumans o degradants. Tanmateix, estableix, clarament, que les decisions sobre el propi cos han de ser pròpies. Totes les persones han de ser lliures d’exercir la seva autonomia corporal i prendre les seves pròpies decisions sobre la seva vida reproductiva, inclòs si desitgen o no tenir fills, quants, quan i amb qui.

Andorra, l’excepcionalitat europea

Andorra, amb una població d'uns 77.000 habitants, prohibeix totalment l'avortament. Com a conseqüència, les persones que necessiten avortar es veuen obligades a viatjar a l'estranger, principalment a França i Espanya, per buscar l'assistència sanitària a la qual tenen dret.

La Constitució andorrana de 1993 reconeix el dret a la vida i la Llei 9/2005, de 21 de febrer, qualificada del Codi Penal, prohibeix explícitament l’avortament en tots els supòsits. Ni tan sols es permet en cas de violació, malformació del fetus o risc per a la salut de la mare. Es preveuen penes de presó de tres mesos a tres anys i inhabilitació de cinc anys per a l’autor d’un avortament consentit per la dona i pena d’arrest per a l’última (article 108).

La Convenció de les Nacions Unides sobre l'Eliminació de Totes les Formes de Discriminació contra la Dona (CEDAW), considerada un dels principals instruments internacionals per a la promoció de la igualtat de gènere i els drets de les dones, va ser signada i ratificada per Andorra el 1997. El Comitè de la CEDAW, però, ha afirmat sistemàticament que les lleis restrictives de l'avortament constitueixen discriminació contra la dona.

En els últims 25 anys, més de 50 països han modificat les seves lleis per a permetre un major accés a l'avortament i reconeixent, en paral·lel, el paper vital que exerceix l'accés a un avortament segur en la protecció de la vida i la salut de les dones. En aquest sentit, Andorra s’ha convertit en una excepcionalitat en el marc del continent europeu, sent el país més restrictiu del continent juntament amb Malta.

Drets i tradició

Andorra es defineix, en el primer article de la seva Constitució, com un Estat independent, de Dret, Democràtic i Social. Mentre que la denominació oficial del país és Principat d'Andorra, el règim polític és el coprincipat parlamentari. La Constitució defineix dos coprínceps, el bisbe d'Urgell i el president de la República Francesa, com a Cap d’Estat, càrrec que exerceixen de forma conjunta i indivisa.

El copríncep episcopal i l’Església sempre han exercit pressions per impedir la legalització de l’avortament. Així mateix, es tem que l’actual copríncep renunciï al seu càrrec i, per tant, provoqui una crisi institucional estatal, si el Consell General —el poder legislatiu andorrà— acaba aprovant-ne la despenalització.

L’article 11 de la Constitució andorrana garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte. El mateix article, en el seu apartat tercer, exposa que garanteix a l'Església Catòlica l'exercici lliure i públic de les seves activitats i el manteniment de les relacions de col·laboració especial amb l'Estat d'acord amb la tradició andorrana.

No obstant això, cal recordar que a Andorra tota persona té el dret a decidir no avortar, però no tota persona té el mateix dret a decidir què fer amb el seu cos si vol tirar endavant una interrupció de l’embaràs. En una societat democràtica, l'estat de dret ha de garantir la llibertat religiosa de totes les persones al mateix temps que protegeix la igualtat i la no discriminació. I això ara, amb l'actual legislació andorrana, no es garanteix.

Nou govern: noves perspectives?

Diumenge 2 d’abril van tenir lloc les eleccions generals per elegir el nou Govern d’Andorra durant els pròxims quatre anys. S’hi van presentar sis partits polítics, dels quals la majoria presentaven propostes amb posicionaments clars a favor de l’avortament, sent un dels temes cabdals de la campanya.

El vencedor dels comicis amb majoria absoluta, Demòcrates per Andorra, defensava en el seu programa electoral treure l’avortament del Codi Penal sense permetre que la interrupció es pogués fer dins del país: és a dir, despenalitzar l’avortament, però no pas legalitzar-lo. D’altra banda, la segona força vencedora, Concòrdia, va ser més contundent i es va posicionar a favor de l’avortament lliure en terminis mèdicament raonables.

L’actual Cap de Govern d’Andorra, en el seu segon mandat consecutiu, defensa fer passes endavant, però sense posar en perill el sistema institucional. En aquest sentit, ha creat una nova cartera, el Ministeri de Relacions Institucionals, que ha de gestionar les relacions amb el Vaticà per poder tirar endavant la despenalització de l’avortament.

Sembla que la intenció de trobar l’encaix de l’avortament en el coprincipat hi és. És una qüestió de drets humans que cal solucionar per tal de garantir la dignitat de la població andorrana. Només les dones són les qui han de decidir sobre el seu propi cos, no pas cap altra institució.