Fa ja gairebé quinze anys que vaig entrar en contacte d'una manera més directa amb Amnistia Internacional després d'haver viscut a l'estranger i, a través d'un amic, haver format part d'un grup estudiantil per aquells camins on et porta la vida. Qui m'anava a dir en aquell moment que tots aquests anys més tard seguiria vinculada tan estretament a AI Catalunya.
Quan vaig arribar a AIC estudiava un màster a Barcelona tot just havent retornat i m'anava perfecte col·laborar amb l'oficina i formar part d'un grup local. Tenia temps, ganes i també em donava una rutina als matins quan no tenia classe. Era molt interessant col·laborar alhora en dos espais connectats però de voluntariat tan diferent, i vaig poder aprendre molt del valor de veure la mateixa cosa des de dos punts de vista oposats per entendre millor com funcionaven.
El més important d'aquells temps inicials, més enllà d'amistats que ja han quedat per sempre, va ser el ventall d'opcions que se'm van obrir: vaig col·laborar en l'organització de festivals amb el grup de Barcelona, vaig conèixer algunes de les activistes que havien estat més a prop del inicis d'AIC, vaig conèixer defensors de drets humans increïbles a l'oficina, vaig viure amb passió l'organització d'algunes diades de Sant Jordi (qui me n'anava a dir que m'acabaria dedicant a la venda de llibres!)... La llista no s'acabaria mai, perquè les experiències han estat moltes i molt variades, com a bon reflex del que és la vida en l’activisme.
Amb l'evolució de la meva vida personal i laboral, horaris, disponibilitat i també els meus interessos han anat canviant. Crec que és una gran sort que en cada etapa he trobat el tipus d'activisme que millor encaixa amb la meva vida. Així en diferents moments he sigut voluntària de l'oficina, activista de grup local, voluntària puntual, portaveu de l'organització, voluntària experta en un tema específic (en aquest cas, sobre els drets humans als Estats Units i Carib), he participat en comissions i comitès d'Amnistia Espanya i, ara ja fa gairebé sis anys, vaig entrar a formar part del que llavors s'anomenava Comitè Executiu d'AIC, ara Junta Directiva, primer com a vocal, després com a vicepresidenta, i ara com a presidenta en aquesta última etapa.
Aquest activisme -perquè col·laborar en la bona marxa de l'organització des de dins no és més que una altra manera de ser activista-, m'ha permès continuar connectada amb la tasca d'AIC fins i tot quan he marxat a viure a l'estranger, gràcies a reunions híbrides virtuals i a tota la feina que es pot fer des de la distància. Un altre cop, la meva vida ha canviat i la participació a AIC s'ha pogut adaptar. Avui dia ser part d'un equip amb distància pel mig és una realitat, tant en el cas de la Junta Directiva com de molts dels nostres grups locals, i per a mi ha sigut una meravella no haver de renunciar a l'activisme quan nous reptes m'han portat lluny de la meva ciutat.
Aprenentatge constant en drets humans
Durant aquests gairebé sis anys dins de la Junta Directiva he tingut la sort de conèixer de molt més a prop la realitat de molts activistes i grups locals que porten la feina d'AIC pel territori, sortint de la realitat immediata del meu grup local. He après a valorar molt més encara el valor de la diversitat quan formes un equip per aconseguir cobrir les diferents tasques que cal acomplir i com persones molt diferents poden aportar coses molt valuoses i igualment necessàries. També he continuat aprenent de drets humans, que segurament és la constant més important de tota la meva experiència amnistiosa, i he pogut conèixer molta gent, viure moltes situacions, aprendre de moltes tasques diferents... Si ho hagués de resumir, el meu activisme a AIC m'ha convertit en una mena de navalla suïssa, no tant per la part que talla i punxa, com perquè m'ha ofert tot un ventall d'eines, possibilitats i maneres de fer que ara ja formen part de qui soc.
I és que Amnistia m'ha donat l'oportunitat de fer un munt de coses serioses, com ara aprendre de violacions de drets humans a diferents indrets del planeta, o presidir reunions i preparar ordres del dia, fer de portaveu a la ràdio, conèixer de primera mà el testimoni de defensors de drets humans... però també ha sigut l'oportunitat per fer un munt de coses que potser mai a la vida m'hagués imaginat fent, com ara escriure un text on comparava el naixement d'Amnistia Internacional Catalunya amb una suposada invenció de la sopa, conèixer festes locals al costat de casa que ni sabia que existien, com la festa del Badiu de Badalona, parlar amb gent molt més diversa de la que la meva vida rutinària em dona accés, i un munt d'anècdotes més que, de la mateixa manera que ho deuen ser per a totes i tots els activistes d'AIC, són la millor part de la feina que fem.
Segurament, en acabar la meva etapa com a presidenta d'aquí uns mesos faré unes petites vacances de l'organització, ho confesso, però estic segura que no seran llargues i que buscaré una nova manera de continuar col·laborant, perque això d'Amnistia, per si encara no ho heu endevinat, enganxa i ja forma part de la meva manera d'entendre i viure la vida.
