Els enfrontaments que van esclatar entre grups locals aliats amb forces afins a les Forces Populars de Defensa del govern sud-sudanès (SSPDF), d'una banda, i a l'Exèrcit d'Alliberament Popular del Sudan a l'Oposició (SPLA-IO), per l'altra, s'han centrat a la zona del comtat de Tambura. El primer anàlisis detallat de la situació dels drets humans en aquest conflicte, Amnistia Internacional documenta possibles crims de guerra i altres violacions de drets comeses per totes les parts enfrontades contra membres de les comunitats zandes i balanda, que anteriorment vivien en harmonia i portaven generacions celebrant matrimonis mixtos.

“Figures polítiques han atiat l'odi ètnic i mobilitzat la joventut per lluitar, causant un reguer de mort, destrucció i divisió. Els testimonis que hem recopilat parlen d'una violència inimaginable, que inclou homicidis de civils en plena fugida i cadàvers cremats i mutilats”, ha manifestat Deprose Muchena, director d'Amnistia Internacional per a l'Àfrica Oriental i Austral. “El fet que en els atacs no només participessin grups locals sinó també combatents afiliats a les forces del govern i de l'oposició mostra que això és molt més que violència entre comunitats.”

Amnistia Internacional va entrevistar 76 persones (població internament desplaçada, personal humanitari, càrrecs públics, activistes i uns altres). D'aquestes, 50 eren supervivents d'ètnia azande, balanda i mixta que havien hagut de fugir i es refugiaven en les localitats de Wau, Yambio i Tambura, anterior epicentre de la violència.

Segrestos, homicidis il·legítims i altres danys civils

En els seus esgarrifosos relats, els supervivents narren la seva fugida de tirotejos indiscriminats que duraven hores així com incendis de barris sencers. Tretze testimonis, alguns dels quals havien romàs segrestats durant breus períodes, van explicar episodis en els quals combatents de tots dos bàndols havien executat sumàriament civils disparant-los o tallant-los el coll. Atacar deliberadament civils i assassinar persones presoneres constitueixen crims de guerra.

Bales perdudes van assolir habitatges i refugis per a persones internament desplaçades i van causar lesions a civils, inclosa una nena de 10 anys el cas dels quals va documentar Amnistia Internacional. Molts civils van ser assassinats quan intentaven fugir a la recerca de seguretat o després de sortir dels seus amagatalls per aconseguir menjar o un refugi millor. La immensa majoria de les persones internament desplaçades que vam entrevistar van explicar que havien perdut un ésser estimat i, en alguns casos, múltiples familiars a causa de la violència.

Moltes van explicar que en la seva fugida havien vist cadàvers de civils que portaven a enterrar o al costat de la carretera. Diversos supervivents van parlar de familiars que portaven mesos en un parador desconegut o presumptament morts. Segons dades del govern local, unes 300 persones van ser víctimes d'homicidi.

Una dona balanda de 20 anys va explicar que tres homes armats que portaven el rostre cobert i parlaven la llengua zande es van presentar de nit a casa seva de Tambura el 2 de setembre i van matar al seu marit, de 27 anys, en presència d'ella i la seva filla de tres anys. “El meu marit, la meva filla i jo estàvem dormint [...] Un d'ells va arribar i es va emportar el meu marit a la força [...] El van obligar a asseure's al costat de la porta i li van disparar [...] davant de mi. El meu marit es va desplomar”, va explicar la dona a Amnistia Internacional.

Una dona zande de 41 anys va dir que ella i una germana gran havien estat capturades en el bosc al setembre quan intentaven fugir de Tambura a Ezo després de la mort per trets del seu germà. Uns homes armats les van capturar juntament amb altres civils i van matar diverses persones.

“Ens van ordenar que ens asseguéssim i van dir que ens anaven a tallar com una carabassa”, va dir. Va explicar que els combatents els havien lligat les mans a l'esquena i al seu fill de 18 mesos l'havien col·locat al costat d'ella. Un dels combatents, va explicar, “va posar la cama sobre el cap [de la meva germana] i li va tallar el coll amb un ganivet”. Ella i el seu fill es van lliurar quan van arribar forces afins al grup ètnic zande i van començar a disparar als homes que els tenien captius.

Segons una testimoni, uns combatents van cremar el cadàver del seu germà després de decapitar-lo a Mupoi a l'agost; setmanes abans, el seu marit i tres dels seus fills havien estat segrestats i assassinats. Una altra dona va dir haver sentit els crits dels seus dos germans suplicant per la seva vida mentre ella s'amagava en les proximitats, i que poc després havia vist els seus cossos, tots dos amb una orella mutilada. “Si penso en el que van fer als meus germans no puc dormir a la nit [...] Tinc molta por. Cada vegada que noto alguna cosa que s'apropa faig un bot”, va explicar la dona, de 42 anys, sobre els fets del juny a Nabiapai.

Set testimonis van explicar que havien vist una o més vegades el que semblava el cadàver d'una dona embarassada esbudellat al costat del fetus sense vida. Vuit supervivents lamentaven que els cadàvers dels seus éssers estimats haguessin quedat descomposant-se sense rebre sepultura, en alguns casos perquè pel que sembla hi havia homes armats esperant a atacar qui tornés.

Segons van explicar supervivents, algunes persones ancianes amb mobilitat reduïda van quedar enrere i van ser assassinades. Un testimoni va dir haver vist com homes armats mataven a cops una dona amb una malaltia mental i calaven foc al seu cos.

Saqueig i destrucció

La majoria de les persones entrevistades van explicar que els havien saquejat o incendiat l'habitatge i que no havien pogut recollir les seves collites per la inseguretat regnant, la qual cosa havia tingut greus repercussions per a moltes que vivien de l'agricultura. Imatges de satèl·lit analitzades per Amnistia Internacional reflecteixen destrucció o danys generalitzats en estructures entre juny i octubre a tot el comtat, incloses les zones de Tambura i Mupoi i els voltants de Source Yubu.

Homes armats també van assaltar i van saquejar centres de salut, privant a la població civil d'una assistència vital i contravenint el dret internacional. Un alt responsable d'ajuda humanitària va explicar a Amnistia Internacional que, al novembre, 13 dels 20 centres mèdics del comtat de Tambura havien quedat inservibles després de sofrir vandalisme, i que els altres “funcionaven amb prou feines”.

Un altre treballador d'ajuda humanitària va dir que només 8 dels 53 centres escolars del comtat estaven oberts al moment de la seva entrevista, al novembre. Pràcticament totes les persones desplaçades amb fills en edat escolar que van parlar amb Amnistia Internacional van explicar que aquests portaven mesos sense anar a l’escola.

Segons el relat de set testimonis a Amnistia Internacional, combatents afiliats a les SSPDF, afins al grup ètnic zande, van utilitzar una escola d'ensenyament primari de Tambura com a caserna durant diverses setmanes, fins que a finals d'octubre van marxar coaccionats per càrrecs del govern. L'ús de centres escolars per agents armats és contrari a la universal Declaració d'Escoles Segures, a la qual el govern sud-sudanès es va adherir el 2015, i soscava el dret internacional humanitari i dels drets humans.

Desplaçament i crisi humanitària

Segons dades oficials verificades per l'ONU, els combats van causar el desplaçament de més de 80.000 persones. Algunes es van traslladar a llocs de desplaçament improvisats dins de Tambura, com una església i un campament protegit per forces de manteniment de la pau de l'ONU que va visitar Amnistia Internacional. Unes altres van viatjar cap al sud fins a la capital de l'estat, Jambio, o cap al nord fins a Wau, a l'estat occidental de Bahr el Ghazal, en molts casos havent de caminar entre 3 i 10 dies.

Es van separar famílies quan els seus membres van fugir en diferents direccions, i algunes encara no havien pogut reunir-se després de diversos mesos. Viatjaven només amb la seva roba a coll, i moltes van passar dies sense menjar en el bosc. Una dona va explicar que la seva filla de 15 anys havia donat a llum pel camí, i una altra va dir que la seva filla de 3 anys havia mort per complicacions mèdiques durant el viatge.

Gent desplaçada tant en campaments com en comunitats d'acolliment va explicar que no tenien menjar ni medicaments i que les seves condicions de refugi eren lamentables, com va poder comprovar l'equip investigador d'Amnistia Internacional. Segons la immensa majoria, no havien tingut ajuda humanitària o només havien rebut un lot d'aliments bàsics per 15 dies.

“El meu fill està a casa molt malalt i no hi ha diners per a curar-lo [...] No tenim menjar. Ni tan sols tenim diners per al lloguer. Morirem de fam”, va explicar una dona de 42 anys que al juliol havia hagut de desplaçar-se des dels afores de Tambura fins a Jambio amb set dels seus fills.

Segons van relatar supervivents, malgrat l'anunci que els combats havien acabat, tenien por dels combatents que romanien a la zona i els polítics que havien atiat l'enemistat entre comunitats ètniques. A més, van dir que no tenien on tornar ja que les seves cases, cultius i altres béns havien estat destruïts. Moltes d'aquestes persones van insistir que necessitaven ajuda urgent, inclòs suport psicosocial.

“El govern ha d'agilitzar les tasques de reconstrucció, facilitar assistència i provisió de serveis essencials a les persones desplaçades, establir les condicions necessàries per a la seva tornada segura, voluntària i sostenible, i garantir que els responsables de crims de guerra i altres violacions de drets humans retin comptes pels seus actes”, ha manifestat Deprose Muchena.

“La violència a Equatoria Occidental ve a ser un altre cru recordatori de la necessitat d'un procés integral de rendició de comptes, que inclogui la veritat, escometre reformes, oferir indemnitzacions i treballar amb la Comissió de la Unió Africana en l'establiment d'un Tribunal Híbrid per a Sudan del Sud. Mentre, el Consell de Seguretat de l'ONU ha de mantenir el seu embargament d'armes per impedir que arribin a les parts enfrontades.”

Informació complementària

La violència recent a Equatoria Occidental té el seu origen en l'assignació d'aquest estat al Moviment d'Alliberament Popular de Sudan en l'Oposició (SPLM-IO) al maig de 2020 com a part del repartiment del poder acordat entre les parts que van signar el tractat de pau el 2018. El posterior nomenament d'un governador per part del primer vicepresident, Riek Machar, va indignar figures clau de la política de la comunitat zande.

Malgrat l'establiment d'un govern de transició d'unitat nacional a principis de 2020, a diverses zones de Sudan del Sud persisteix una violència que arrossega als partits polítics al conflicte i porta als grups locals afins a enfrontar-se entre si. Disposicions fonamentals de l'acord de pau, incloses algunes relatives a la rendició de comptes i la seguretat, segueixen sense complir-se.