Les famílies de desenes de milers de persones sotmeses a desaparició forçada o segrestades des del començament del conflicte a Síria el 2011 pateixen, des de fa any,s l'angoixa que causen les negatives del govern i el suport insuficient de la comunitat internacional, ha afirmat avui Amnistia Internacional.

En el Dia Internacional de les Víctimes de Desaparicions Forçades, l'organització fa una crida a una acció internacional unitària en suport de les famílies que porten anys abandonades a la seva sort en la recerca dels seus éssers estimats, sovint corrent un gran risc, a més de fer front a l'impacte de la desaparició.

Segons l'ONU, unes 100.000 persones han estat detingudes, segrestades o han desaparegut a Síria des del 2011. Es creu que almenys 90.000 d'aquestes persones han estat detingudes arbitràriament i sotmeses a desaparició forçada a mans de forces governamentals, segons la Xarxa Siriana de Drets Humans.

Amnistia Internacional ha parlat amb 24 familiars de persones desaparegudes, totes elles -excepte un home- són dones que van buscar refugi al Líban i Turquia o estan desplaçades a l'interior de Síria. Totes van explicar les profundes conseqüències emocionals i psicològiques derivades de viure en una incertesa permanent, que agreuja el devastador impacte econòmic.

"Les famílies de les persones desaparegudes a Síria estan abandonades a la seva sort en la recerca dels seus familiars i sovint corren un gran risc personal. Vuit anys després del començament de la crisi, el govern sirià, els grups armats d'oposició i els Estats que n'exerceixen més influència -Rússia, Turquia i l'Iran- han fallat als familiars de les persones desaparegudes i en parador desconegut, que porten anys lluitant per saber si els seus éssers estimats estan vius o morts", ha afirmat Lynn Maalouf, directora d'Investigació per al Pròxim Orient d'Amnistia Internacional.

“Les famílies de persones desaparegudes a Síria estan abandonades en la recerca dels seus familiars, i sovint corren un gran risc personal”

Lynn Maalouf, Amnistia Internacional

Amnistia Internacional considera que les desaparicions forçades a Síria que es cometen des del 2011 formen part d'un atac generalitzat i sistemàtic contra la població civil i que, per tant, constitueixen un crim de lesa humanitat.

"Demanem a Rússia, Turquia i l'Iran que utilitzin la seva influència a Síria per permetre, com un mínim indispensable, la creació d'una Oficina d'Informació central encarregada de buscar, investigar i identificar la sort i el parador de les persones desaparegudes a Síria".

Entre les persones sotmeses a desaparició forçada figuren opositors pacífics al govern, com ara manifestants, activistes de drets humans, periodistes, professionals mèdics i personal d'ajuda humanitària. En altres casos són persones a qui es considerava deslleials al govern o que els seus familiars eren buscats per les autoritats. Els grups armats d'oposició també han segrestat civils, entre els quals persones defensores dels drets humans, moltes de les quals continuen en parador desconegut.

El govern sirià i els grups armats d'oposició tenen la responsabilitat de prendre totes les mesures possibles per explicar el parador de les persones la desaparició de les quals s'ha denunciat com a conseqüència del conflicte armat, i han de proporcionar a les famílies qualsevol informació que tinguin al respecte.

Famílies traumatizades

*Sawsan, refugiada i mare de quatre fills que viu al Líban, va explicar a Amnistia Internacional que el seu marit, de Daraya, a Damasc Rural, va ser detingut arbitràriament per les forces de seguretat d'immigració i control de passaports a la frontera siriana amb el Líban per motius desconeguts. Està desaparegut des de juny del 2014.

Planejaven sortir de Síria i entrar al Líban després de la mort de la seva filla a causa d'una malaltia hepàtica crònica. "La meva filla va morir tres mesos abans que el seu pare fos detingut. Estava destrossat per ella. Ara nosaltres estem destrossats per ell", va explicar a Amnistia Internacional.

"L'ONU va suspendre l'ajuda per a nosaltres fa dos anys, així sense més, la van interrompre sense fer preguntes. Saben que tinc tres fills que necessiten medicaments [per tractar la mateixa malaltia de la qual va morir la seva filla]. [...] Vull tornar a Síria, on les coses són més barates i puc viure amb familiars, però [el govern sirià] em treurà els meus fills encara que estiguin malalts i no siguin aptes per al servei militar. Però això no els importa".

*Fida, mares de tres fills i una filla, originària de Guta Occidental, a Damasc Rural, va explicar a Amnistia Internacional que el seu fill i el seu marit van ser detinguts el 2014 i estan en parador desconegut des de llavors, i el seu segon fill també des del 2018.

A principis de gener del 2014, el govern sirià va anunciar que s'havia reconciliat amb els grups armats a Guta Occidental, que hi havia estat assetjada fins llavors, i que es permetria a la població civil sortir de la zona. Però quan intentaven sortir, forces de seguretat sirianes van detenir el marit i fill de Fida en un control a Sayyeda Zaynab, a l'est de Damasc. No van ser els únics. Quan les famílies evacuaven la zona, forces governamentals van detenir tots els homes i van obligar dones, nenes i nens a tornar a la zona assetjada.

El segon fill de Fida va romandre a la zona, que el govern sirià va mantenir sota setge fins que va recuperar el seu control al maig de 2018 després d'un denominat acord de "reconciliació" amb els grups armats d'oposició. El jove va obtenir una acreditació de seguretat, però malgrat això van arrestar-lo i després va desaparèixer.

Fida i la seva família van buscar tots els seus familiars en diversos cossos de seguretat, però tots van negar que estiguessin sota la seva custòdia. No ha vist els seus dos fills ni el marit ni ha tingut notícia d'ells des de la seva desaparició. Fida va explicar a Amnistia Internacional que tem que si torna del Líban, on es va refugiar el 2014, les autoritats sirianes també s'emportin el seu [tercer] fill.

*Fatma, refugiada siriana que viu a Turquia, va explicar a Amnistia Internacional que el seu marit, dentista a la ciutat d'Alep, va ser detingut l'1 de desembre de 2012 en un control a càrrec del servei de seguretat militar, segons informació facilitada per testimonis que viatjaven amb el seu marit en un taxi. Fatma va buscar.lo en el servei de seguretat militar a la ciutat d'Alep, però allà van negar que estigués sota la seva custòdia. La seva família va pagar una considerable summa de diners a diversos intermediaris, que van resultar ser fraus, va afegir.

"El que més em dol és no saber res del meu marit. Si sabés que està mort, seria millor que el sofriment de no saber gens. Els meus quatre fills també pateixen. No deixen de preguntar-me si el seu pare tornarà algun dia i jo no sé què dir-los. Suporto la càrrega de la guerra, la càrrega de la desaparició del meu marit, i la càrrega dels meus fills, completament sola.?

Igual que Fida, *Laila, refugiada siriana de Damasc que ara viu al Líban, va descriure com el seu marit va desaparèixer també en un lloc de control el 2014, quan intentava sortir de la zona assetjada a Guta Occidental.

Abans de fugir al Líban, va tractar desesperadament de trobar el seu marit, però després va interrompre la seva recerca, per temor a represàlies dels servei de seguretat.

"La meva família no té diners per ajudar-me. Depenc de la targeta de l'ACNUR per aconseguir assistència humanitària. La meva casa a Boueida [a Damasc Rural] va ser destruïda, així que no tinc una casa on tornar. Sóc forta, però cada dia és una batalla per sobreviure. Sento a la gent parlar i dir coses com que "està sola, no té al seu marit amb ella", va explicar Laila a Amnistia Internacional.

També va descriure els efectes negatius en els seus fills: "Els nens necessiten atenció i diners. Em resulta difícil ser la seva mare i el seu pare. No és possible ser les dues coses alhora perquè no es poden omplir tots els buits. M'he sacrificat molt".

Una manera indigna de revelar la sort de les persones desaparegudes

Fins a dia d'avui, el govern sirià no ha revelat la sort, els noms i el parador de les persones detingudes arbitràriament i desaparegudes a mans de forces de seguretat sirianes. Algunes famílies van rebre notificació de la mort dels seus familiars detinguts, o van poder esbrinar finalment que el seu ésser estimat havia mort sota custòdia. Les que reben un certificat de defunció -l'única prova aportada- tenen l'obligació legal d'inscriure la mort de la persona en els registres civils, per poder obtenir-ne un certificat de defunció oficial.

Amnistia Internacional ha examinat còpies de dos certificats de defunció, que inclouen el nom de les persones mortes, informació sobre dos testimonis que confirmen la mort, i la causa del decés, que sol registrar-se com "atac cardíac" o "vessament cerebral". El certificat porta el segell de l'hospital i la signatura d'un o més funcionaris.

Al maig de 2018, el govern sirià va emetre notes oficials de defunció de centenars de persones que havien estat sotmeses a desaparició forçada, sense notificació a les seves famílies i sense aportar certificats de defunció expedits per un hospital o un metge forense. Amnistia Internacional ha examinat còpies de dues notes oficials de defunció expedides pel registre civil a Damasc en què apareixen el mateix nom i el mateix nombre d'identificació nacional dels morts, el nom del pare i de la mare i els seus respectius nombres d'identificació nacional, data de naixement, lloc de la mort i data de la mort.

Amnistia Internacional es va entrevistar amb quatre famílies que havien rebut confirmació escrita de la mort dels seus familiars desapareguts. *Samar va explicar a Amnistia Internacional que el seu nebot, que treballava en una institució governamental a Damasc, va ser detingut arbitràriament en un operatiu de forces de seguretat de la intel·ligència militar a mitjans de 2015 i després va desaparèixer. "Té dues filles. La meva germana i la seva dona van buscar-lo pertot arreu però tots van negar que estigués sota la seva custòdia. Va anar diverses vegades al tribunal militar i a la policia militar, però el seu nom no estava en el sistema [de persones que han mort]", va explicar Samar a Amnistia.

"L'any passat, [la seva mare] va ser al registre civil per obtenir un certificat de família per inscriure als seus fills a l'escola. I d'aquesta manera va veure que el seu estat s'havia canviat pel de "mort". El certificat deia que havia mort al juny de 2016 [data exacta omesa per motius de seguretat].

"El govern sirià segueix incomplint les seves obligacions pel que fa a garantir el dret a saber de les famílies, i això fins i tot en casos en què finalment les famílies van esbrinar finalment que els seus familiars havien mort. Si revela les circumstàncies o la forma de la mort, mai no ho fa de manera creïble. Les autoritats mai no han lliurat mai les restes de les persones mortes per donar-los sepultura dignament, ni tan sols han informat del lloc on van enterrats. El govern sirià obstrueix de manera activa i deliberada el dret de les famílies a saber la sort i el parador dels seus éssers estimats, i en actuar d'aquesta manera manté la insuportable angoixa de la incertesa que recau sobre els familiars que es queden, amb molta freqüència dones, nenes i nens", ha afirmat Lynn Maalouf.

Incertesa per a les famílies

La manca d'informació fiable fa que, en molts casos, fins i tot a les famílies que obtenen un certificat de defunció d'un hospital o de registres públics els resulti difícil creure o acceptar la mort del seu ésser estimat, sense més proves, com veure el cos. L'obligació d'inscriure després als seus familiars com morts, sense tenir aquest convenciment o prova, és una capa de crueltat afegida sobre les famílies, i no fa més que reforçar la idea que la revelació d'informació només es pot fer de manera creïble i digna.

*Wafa, refugiada siriana que viu al Líban, va explicar a Amnistia Internacional que el seu marit i fill havien desaparegut al maig de 2012 i juliol de 2012, respectivament. Quan va buscar respostes, la policia militar li va dir que el seu fill i el seu marit havien mort, però no se li va facilitar més informació, i Wafa manté l'esperança que segueixin vius.

*Sana, refugiada siriana que viu a Turquia, va explicar a Amnistia Internacional que el seu marit va desaparèixer l'octubre de 2012 després d'anar a una comissaria de policia a Damasc per denunciar el robatori del seu moneder. "La meva sogra va morir l'any passat. En tot aquest temps no va deixar de buscar-lo. Va presentar un formulari de desaparició en diverses ocasions, fins i tot després de rebre de l'hospital de Tishreen el seu certificat de defunció, en el qual es deia que havia mort el 13 d'octubre de 2013", va explicar a Amnistia Internacional.

"No podíem creure que l'haguessin matat. Molts dels nostres amics i familiars van rebre un certificat de defunció i després va resultar que els seus familiars detinguts estaven vius. Vull el cos. És l'única manera que tinc de creure que és mort".

*Els noms de les dones en aquesta informació s'han modificat per protegir la seva seguretat.