Aquest dilluns 31 de gener es compleixen dos anys des que es va detectar el primer cas de coronavirus a Espanya. Des de llavors, milers de persones han mort a causa de la pandèmia, entre les quals 35.670 persones grans que vivien en residències.

Després d'analitzar l'evolució de denúncies que afecten més d'un centenar de residències a Catalunya i Madrid, Amnistia Internacional ha documentat preocupacions per la falta de mecanismes i procediments adequats per saber la veritat sobre el que va passar a les residències de gent gran durant la pandèmia, i l'impacte que va tenir per als drets humans, incloent les instruccions o protocols per adoptar decisions concretes sobre la prestació d'assistència sanitària a les persones majors que vivien en elles.

L'organització conclou que fins al moment, les autoritats han incomplert l'obligació d'investigar de forma exhaustiva i adequada les vulneracions del dret a la vida a les residències, tal com exigeix el Dret Internacional dels Drets Humans. El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics reconeix el dret a la vida i exigeix l'accés de les víctimes a un recurs judicial que sigui efectiu. D'acord amb el Protocol de Minnesota (ONU, 2016) d'investigació de morts potencialment il·lícites l'obligació d'investigar és una part essencial de la defensa del dret a la vida. Amnistia Internacional lamenta que no s'està garantint la veritat per a les víctimes, s'està estenent la impunitat i, com a conseqüència, no s'assegurarà una adequada reparació del dany causat, ni garanties de no repetició en el futur.

"Més de 35.000 persones van morir a les residències i no obstant això no hi ha cap persona declarada responsable pels fets. No podem simplement donar per fet que les xifres de morts a les residències són inevitables i es deuen a la pandèmia, ni tampoc atribuir tota la responsabilitat als qui cuidaven les nostres persones grans, perquè encara que existeixen múltiples factors que expliquin aquestes morts, les mesures que es van prendre davant d'una massiva vulneració de drets humans no van ser les adequades i les seves famílies tenen dret a conèixer la veritat", assenyala Esteban Beltrán, director d'Amnistia Internacional Espanya. Així ho denuncien també les organitzacions de defensa dels drets de les persones residents com La Plataforma i Marea de Residències, entre altres.

"Tinc dret a saber què estava passant. Ens ho han negat també. A la meva mare no ens la podran tornar, però uns fets com aquests, que podrien haver evitat, volem que no passin mai més", lamenta Ana María, la mare de la qual va morir a la residència Federica Montseny de Barcelona sense haver estat traslladada a l'hospital, i que ha presentat una denúncia particular davant del jutjat, que any i mig després segueix en tràmit.

Ministeri Fiscal, una investigació deficient
Encara que el mateix Ministeri Fiscal ha reconegut que es va produir una situació objectiva de vulneració de drets fonamentals a les residències, de les diligències d'investigació penal portades a terme per la pròpia institució, gairebé el 90% han estat arxivades sense portar el cas als tribunals.  Amnistia Internacional considera que la majoria de les investigacions dutes a terme pel Ministeri Fiscal no compleixen amb els estàndards de drets humans sobre exhaustivitat i eficàcia que permetin l'esclariment de les circumstàncies de les milers de morts en residències. L'organització ja va documentar com una cadena de decisions en la gestió de la pandèmia va ser definitiva en la situació d'abandonament de les persones grans a les residències, i totes les seves causes haurien de ser exhaustivament investigades.

"Les famílies de les víctimes necessiten un assossec que només la veritat els pot proporcionar. Davant d'un excés de morts, amb una clara manca d'assistència sanitària com la que es va viure a les residències de gent gran, un paper proactiu del Ministeri Fiscal és fonamental per aclarir el que va passar", assenyala Safira Cantos, responsable de la investigació en Amnistia Internacional Espanya. "No obstant això, en molts casos, són els mateixos familiars els qui suporten la càrrega d'impulsar les investigacions, ja que han d'aportar els elements de prova de les vulneracions, en molts casos inaccessibles per a ells, la qual cosa els provoca indefensió", afegeix.

"Només demanem justícia perquè no torni a passar una cosa així. No es tracta de seguir aprofundint en el dolor de la gent, sinó que l'única forma d'eliminar una mica aquest dolor és fent justícia", assenyala Simone Nicolette, la mare de la qual, amb Alzheimer, va morir en una residència a Madrid. En vista que el Ministeri Fiscal ha arxivat gairebé totes les investigacions, són els familiars els qui estan presentant denúncies o querelles en els Tribunals, imposant una càrrega més sobre les víctimes, quan existeix una institució, la Fiscalia, que té específicament encomanada l'actuació en favor dels drets de la ciutadania i de l'interès general. Davant les denúncies judicials, l'abast de les investigacions està sent molt desigual segons el jutjat o tribunal i, en tot cas, avancen molt lentament.

Per la seva banda, el Consell General del Poder Judicial tampoc no ha fet seguiment sobre si aquestes víctimes estan aconseguint accés a la justícia com indiquen les normes internacionals: no duu a terme un còmput dels casos en tribunals, ni ha incorporat en la seva estadística judicial un indicador de recollida de dades d'activitat judicial que permeti fer seguiment global d'aquestes causes, contribuint així a la manca d'informació i transparència.

Encara que a Madrid Amnistia Internacional ha estat en contacte amb representants del Ministeri Fiscal que han manifestat el seu compromís amb les investigacions i la voluntat d'analitzar detalladament cada denúncia, la realitat és que aquestes investigacions no han tingut en compte les informacions que podien aportar les pròpies persones afectades. També és crítica la situació a Catalunya, on la denúncia de gairebé dos-cents familiars en relació amb 30 residències va ser arxivada per la Fiscalia sense prendre declaració a les víctimes o als professionals de les residències.

Amnistia Internacional reconeix l'esforç del Ministeri Fiscal a millorar la informació obtinguda, a través de l'obertura de més d'un miler de diligències civils per fer un seguiment més adequat del que va passar a les residències. A l'organització li preocupa que aquest esforç no vagi acompanyat d'inspeccions presencials de les residències, suspeses prolongadamente durant la pandèmia i encara no plenament recuperades en les fiscalies territorials. Aquesta manca alarmant d'inspeccions sobre el terreny dificulta que Fiscalia pugui accedir a una font directa d'informació que podria donar suport a una investigació eficaç en els tribunals.

L'organització demana al Ministeri Fiscal que dugui a terme investigacions proactives sobre totes les defuncions de persones a les quals no es va assegurar adequada assistència sanitària, abastant tots els factors que han intervingut en les morts en residències, escoltant a les víctimes i tenint en compte totes les fonts pertinents per esclarir els fets. La investigació ha d'esclarir com els protocols institucionals van ser determinants en la falta d'assistència hospitalària a les persones majors en residències, tal com va evidenciar Amnistia Internacional en la seva investigació prèvia i han declarat responsables de residències.

Falta investigar adequadament  els protocols
D'altra banda, l'aplicació dels protocols de no derivació a hospitals no s'ha investigat adequadament, i el Ministeri Fiscal ha conclòs que no van ser un impediment per al trasllat hospitalari de residents malalts, fet que contrasta amb el que ha trobat Amnistia Internacional que sí considera que els protocols en vigor durant la primera ona de la pandèmia van provocar violacions del dret a la vida o a l'accés a la salut.

L'organització considera que aquests protocols són responsables directes de la impossibilitat d'accedir a assistència sanitària, almenys a Madrid i Catalunya, de milers de persones als moments més durs de la pandèmia, i que a l'hora de decidir sobre el trasllat hospitalari de persones grans que vivien en residències no es va assegurar una valoració individual basada en el millor pronòstic, sinó que es van utilitzar criteris que van dificultar enormement aquests trasllats en situacions en què la ràpida i adequada atenció de les persones residents malaltes podia ser vital. Els criteris, a més de la fragilitat, van incloure factors com l'edat o la deterioració cognitiva, no relacionats amb el pronòstic de vida del pacient i associats al fet de viure en una residència, la qual cosa resulta discriminatori. Les decisions mèdiques han de ser sempre individualitzades i basades en l'evidència científica.

El Ministeri Fiscal tampoc no ha tingut en compte en les seves investigacions les afirmacions de responsables de residències o polítics que reconeixen que els protocols van impedir la derivació als hospitals de les persones majors de residències durant la primera ona de la pandèmia, sense que al mateix temps se'ls prestés assistència sanitària adequada a les residències. Mecanismes internacionals com el Comitè DESC (Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de Nacions Unides) asseguren que els establiments, béns i serveis de salut han de ser accessibles per a totes les persones sense discriminació i, especialment, per als sectors més vulnerables de la població.

No s'escolta a les víctimes
D'acord amb les informacions que Amnistia Internacional ha pogut confirmar per representants del Ministeri Fiscal o fonts documentals de les investigacions, entre Madrid i Barcelona s'haurien arxivat diligències d'investigació d'almenys 129 casos sense haver cridat a atestar a familiars perquè poguessin participar en el procediment i aportar informació. "Excusar-se a evitar reiterar el seu testimoni i el dolor que això provoca en les víctimes per no cridar-los a declarar és un error, perquè precisament el que més dolor els causa és que el seu cas acabi en arxiu, sense conèixer tota la veritat del succeït. La majoria dels testimonis recollits per Amnistia Internacional donen molta importància al fet de ser escoltades en la investigació del Ministeri Fiscal i poder aportar tota la informació rellevant per a la investigació", assenyala Safira Cantos. "El Protocol de l'ONU sobre la investigació de morts potencialment il·lícites (aplicable a centres geriàtrics) reconeix el dret de les víctimes (familiars) a participar en les investigacions", afegeix. "Tens la sensació que ningú t'escolta, que no volen saber, que ningú es fa ressò. La contínua negació dels fets, la desinformació i la mentida en què vivim causa molt dolor", explica Ángela Arreba, la mare del qual, Julia, va morir el 8 d'abril a la residència Amavir Arganzuela de Madrid, després d'un mes en què ni tan sols van poder veure-la per videoconferència, i que ha presentat al costat d'altres familiars una querella en el jutjat.

Ni govern central ni comunitats autònomes volen investigar
Malgrat la gravetat del que va passar a les residències, s'han anat tancant a Espanya les poques comissions d'investigació obertes en alguns parlaments autonòmics. Aquestes només han desenvolupat, en el millor dels casos, investigacions parcials que no asseguren un coneixement complet dels fets. L'única comissió d'investigació que estava actualment en marxa, a Castella i Lleó, també ha estat tancada recentment per la dissolució de les Corts i la convocatòria d'eleccions anticipades. A Catalunya s'ha rebutjat la creació d'una comissió i en el seu lloc s'ha proposat un grup d'experts. En el cas de la Comunitat de Madrid, la convocatòria d'eleccions també va suposar el tancament de la Comissió i en la nova legislatura no se n'ha aprovat la creació, malgrat que l'anterior Comissió no havia completat el treball previst.

"En l'àmbit estatal, el Congrés dels Diputats no ha engegat cap comissió d'investigació sobre els fets, i en l'autonòmic els intents han estat en la seva majoria inútils i obstaculitzats pels partits governants, sense importar el signe polític. Les autoritats no poden excusar-se en les seves majories parlamentàries per evitar complir amb les seves obligacions. Per això demanem la creació d'una comissió de la veritat al Congrés dels Diputats que analitzi el que va passar a les residències durant la pandèmia, doni resposta a les famílies per accedir a la veritat i adopti recomanacions específiques perquè no torni a succeir una cosa semblant", afirma Beltrán.

Falta de personal i visites
En aquesta sisena onada, quan els contagis també han crescut a les residències de persones grans i encara que els seus efectes s'han mitigat gràcies a la vacunació, els centres temen que la manca de personal es vegi incrementada per les baixes: en la primera setmana de gener de 2022 es van produir més de 9.000 contagis entre el personal de residències. Amnistia Internacional i altres organitzacions han reclamat en diverses ocasions a les autoritats competents garantir criteris i mecanismes per adequar les plantilles del personal de residències a les necessitats reals d'atenció de les persones grans.

L'organització recorda, a més, que és necessari que es garanteixin, encara que sigui de forma virtual, les visites de familiars, de manera que no depenguin en la pràctica de la decisió de cada residència. Les autoritats no han d'oblidar que tenen l'obligació de vetllar pel respecte dels drets humans a totes les residències, ja siguin de titularitat pública o privada.

El nou model residencial, pendent
L'organització valora positivament que l'últim esborrany discutit entre Govern central i Comunitats Autònomes a finals de desembre sobre el nou model residencial estableixi uns criteris comuns respecte als àmbits de recursos materials i equipaments; recursos humans; assegurament de la dignitat de tracte i de l'exercici de drets de les persones usuàries; així com que incorporin criteris i indicadors mesurables en relació amb les inspeccions. No obstant això, Amnistia Internacional considera fonamental que s'inclogui en el document final la necessitat de formació obligatòria especialitzada en l'aplicació de protocols, utilització d'EPIs i cures directes, així com que s'inclogui la perspectiva de gènere en la contractació de personal. També segueix trobant a faltar indicadors concrets sobre la participació de les famílies en situacions de força major o crisi com la viscuda durant pandèmia per evitar, en la mesura del possible, mesures de confinament i restricció de drets, entre altres, garantint el contacte regular entre residents i les famílies i parents. També és primordial la participació de la societat civil que treballa amb les persones grans i les representen en aquest procés de canvi de model.

Sobre la coordinació amb els serveis d'assistència sanitària del sistema públic de salut, el document inclou algunes mesures importants, però cal qu s'especifiqui que les decisions mèdiques es basaran sempre i únicament en avaluacions clíniques individualitzades i criteris ètics sobre la millor evidència científica disponible; i que les instruccions i els criteris per decidir la derivació de persones grans de residències a centres hospitalaris en cap cas inclouran criteris discriminatoris en l'accés a l'atenció sanitària.

Amnistia Internacional dona suport a les peticions relatives al model residencial de les organitzacions pertanyents a la taula de diàleg civil (especialment La Plataforma i Metges del Món), sobre coordinació sociosanitària i ràtios de personal.

Més informació
Amnistia Internacional té en marxa la campanya #DignidadParaMisAbuelxs, que porta recollides més de 65.000 signatures a tot l'Estat perquè no torni a haver-hi morts com aquestes en les residències de persones grans.