1961-2021: 60 anys actuant pels
drets humans a tot el món

Persones refugiades i vacunes Covid-19: Part de la solució, però no sempre del pla

REUTERS/Muath Freij

Nowras Rahhal, refugiat i científic de 27 anys, que va fugir de la guerra a Síria fa dos anys, ha fet una gran contribució a l'objectiu de vacunar al món contra la COVID-19. L'any passat va formar part d'un equip alemany que va desenvolupar un procediment que permet que una vacuna contra la COVID-19 s'apliqui a la pell, en comptes d'injectar-se en el múscul. Es tracta d'una tècnica que requereix una dosi molt menor per persona. Per tant, si es valida i s'aplica a gran escala, podria augmentar significativament els índexs de vacunació, i permetre que moltes més persones de tot el món es beneficiïn de les vacunes a un ritme molt més ràpid que l'actual.

Mentrestant, en diversos països del món, l'accés de les persones refugiades a les vacunes s'ha vist retardat i dificultat per diferents obstacles, entre elles la incertesa sobre qui té dret. Aquests problemes reflecteixen els mateixos obstacles a què les persones refugiades s'enfronten habitualment a l'hora d'accedir als sistemes nacionals d'atenció mèdica. Per afrontar el repte sense precedents de lluitar contra la pandèmia de COVID-19, els governs no han de limitar-se a integrar plenament en els seus plans de vacunació els grups marginats (incloses les persones refugiades, sol·licitants d'asil i migrants), sinó que han de fer-ho de forma efectiva perquè aquests grups no pateixin discriminació per la seva condició migratòria.

Excloses del pla

Segons l'ACNUR, fins a abril de 2021, 153 països havien desenvolupat estratègies nacionals de vacunació contra la COVID-19 que incloïen en els seus plans persones refugiades. No obstant això, pocs plans especifiquen acords pràctics respecte a com es vacunarà aquestes persones.

Jordània, on viuen més de 750.000 persones refugiades, i Ruanda, on hi viuen 138.000, han mostrat el camí vacunant les persones refugiades, al costat dels seus nacionals, des del principi aquest mateix any. Altres països com Bangladesh, on han buscat seguretat 800.000 refugiats i refugiades rohingyes, i Uganda, amb 1,4 milions de persones refugiades, van anunciar que vacunaran aquestes persones, però encara no han donat detalls de com pretenen fer-ho.

Per contra, Colòmbia en principi va mirar d'excloure explícitament les persones refugiades. Al desembre de 2020, el president colombià va anunciar que les 983.000 persones veneçolanes sense condició migratòria regularitzada (dels 1,7 milions que viuen al país) quedarien excloses de la vacunació, la qual cosa va desfermar la indignació internacional. Més tard, al febrer de 2021, el govern va fer marxa enrere i va anunciar que concediria protecció temporal a la població veneçolana que pogués demostrar que havia entrat al país abans del 31 de gener de 2021, la qual cosa concediria a aquestes persones accés al sistema de salut i a la vacunació. No obstant això, la població refugiada pot trigar mesos a formalitzar la seva nova situació, la qual cosa ajornaria encara més la vacunació, mentre que altres persones que no puguin demostrar que van entrar al país abans del 31 de gener de 2021, i romanguin indocumentades, seguiran quedant excloses. Quan Colòmbia va començar la campanya de vacunació a finals de febrer, el govern no va especificar si vacunaria les persones refugiades o si demanaria el suport d'organitzacions humanitàries, ni tampoc no va difondre informació sobre el procés d'inscripció en registre. L'exemple de Colòmbia mostra que, fins i tot quan el pla de vacunació d'un país diu que s'inclourà la població refugiada, poden seguir existint incertesa i llacunes.

També hi ha països que poden decidir retardar deliberadament la vacunació de les persones refugiades i sol·licitants d'asil, com va fer Grècia, país on viuen 120.000 d'aquestes persones. A finals de març de 2021, el govern grec va anunciar que no començaria a vacunar les persones refugiades en els camps fins a maig, més de quatre mesos després d'iniciar la vacunació de la seva pròpia població. El ministre de Sanitat grec va declarar que no hi havia "cap motiu" per iniciar la vacunació abans, ja que2 les persones refugiades en els camps "no entren en cap categoria especial?, i va dir que les 11 persones refugiades de més edat que podien optar a la vacunació l'havien rebutjat. No obstant això, també hi ha persones refugiades que entren en grups prioritaris a causa del seu estat de salut i altres factors. Les persones refugiades sovint tenen un accés limitat atenció mèdica, i tenen més probabilitats de patir malalties cròniques, que poden augmentar el risc de mortalitat; a més, la Comissió de la Unió Europea ha elaborat una llista de grups prioritaris que han de ser vacunats, entre els quals s'inclouen les persones que no poden mantenir una distància social i que estan desfavorides socioeconòmicament, tal com passa amb moltes persones refugiades.

En altres països, encara que s'inclou les persones refugiades en el pla de vacunació, l'accés d'aquestes persones a les vacunes es veu obstaculitzat per diversos obtstacles. Per exemple, al Líban, les dades mostren que les persones refugiades sirianes i palestines no s'estan registrant ni estan rebent vacunes al mateix ritme que les persones de ciutadania libanesa. Les persones refugiades sirianes constitueixen l'1,9% del registre de vacunes i el 0,5% de la vacunació, tot i que sumen més del 20% de la població del Líban.

Un dret, no una opció

Segons el dret internacional, vinculant en la immensa majoria dels Estats, cada Estat ha de protegir el dret a la vida i fer realitat el dret a la salut. Els Estats han de complir els principis de no discriminació a l'hora de gaudir de tots els drets i d'igualtat de tracte per a totes les persones, incloses les refugiades i migrants. Això està garantit pel dret consuetudinari. Per tant, els Estats tenen l'obligació de garantir un accés equitatiu a les vacunes per a les persones de ciutadania estrangera, independentment de la seva nacionalitat o la seva situació migratòria. Això es veu reforçat a més per la resolució 2565 del Consell de Seguretat de l'ONU, aprovada a l'abril de 2021 i que demana que els plans de vacunació incloguin a les persones "més vulnerables", inclosos "els refugiats, els desplaçats interns, els apàtrides [...] [i] els migrants".De manera a similar, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) ha instat els Estats a garantir que compleixen plenament les seves obligacions en matèria de drets humans, inclosa l'absència de discriminació, centrant-se específicament en els grups marginats en risc.

La vacunació dels grups marginats no és només un imperatiu legal i moral, sinó també una necessitat mèdica. Segons experts en salut mental, almenys el 70% d'una població ha d'adquirir immunitat per reduir significativament la progressió d'un virus. Per tant, va en interès del propi país d'acolliment maximitzar la vacunació entre tota la població, incloses totes les persones estrangeres que visquin al seu territori. A més, determinats grups marginats, com les persones refugiades i migrants, poden córrer més risc de contagi a causa de les seves circumstàncies socioeconòmiques, que dificulten el manteniment de la distància social i d'unes mesures estrictes d'higiene.

Superar obstacles

Ja que la gran majoria de la població refugiada del món viu en països en desenvolupament, el seu accés a les vacunes es veu encara més agreujat per la desigualtat global en el subministrament d'aquestes vacunes. Per donar suport als països que no poden permetre's vacunes per a tota la seva població, i per garantir l'assignació equitativa de vacunes, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) va crear un mecanisme global d'adquisició anomenat COVAX. Aquest mecanisme ha començat a distribuir dosi per abraçar progressivament tota la població de cada país, basant-se en la prioritat. Per exemple, a principis de març, Colòmbia va rebre dosi del mecanisme COVAX. No obstant això, COVAX segueix estant significativament infradotat de recursos, la qual cosa dificulta la seva capacitat de fer arribar vacunes ràpidament a llocs on es necessiten de forma imperativa. El director general de l'Aliança Mundial per a Vacunes i Immunització (GAVI), que gestiona el mecanisme COVAX, va declarar que l'Aliança necessita 3.000 milions de dòlars per incrementar el subministrament de vacunes. A més, no hi ha garanties que la població refugiada es beneficiï d'algunes d'aquestes dosis, ja que els Estats poden distribuir-les com desitgin, fins i tot encara que, en virtut del dret dels drets humans, les persones refugiades tenen dret a elles en les mateixes condicions que les que són ciutadanes del país.

Per tant, una vegada que els Estats han rebut dosis i estan llestos per procedir a la vacunació, han d'abordar desafiaments específics per garantir que la població refugiada pot accedir-hi.

Hi ha diversos obstacles que impedeixen les persones refugiades accedir a la vacuna. En primer lloc, encara que per inscriure's no és necessari comptar amb documents d'identificació, la falta d'una condició migratòria regular pot complicar o frenar el registre. Al Líban, per exemple, les persones refugiades van explicar a Amnistia Internacional que aquest havia estat un obstacle important. El doctor Feras, mèdic sirià de 35 anys que treballa en una clínica mòbil proporcionant atenció mèdica a persones refugiades sirianes a l'oest del Líban, compleix els criteris de prioritat com a membre del personal sanitari i hauria d'haver estat vacunat juntament amb els professionals de la medicina libanesos. No obstant això, no ha estat vacunat perquè manca de documents regulars i l'ONG per a la qual treballa no està legalment inscrita en registre, segons va explicar. Això significa que el doctor Feras no està reconegut com a metge per les autoritats libaneses i, per tant, no pot optar a la vacunació prioritària. "Si ens queixem a les autoritats, sabran que estem treballant il·legalment i tindrem problemes", va dir el doctor Feras. El fet que la seva condició migratòria li negui la vacuna segueix posant-lo en un perill addicional a l'hora de realitzar el seu treball, ja que, en aquestes últimes setmanes, ha observat un augment dels contagis en els camps de refugiats.

En altres països, altres persones refugiades que també manquen de documents regulars temen que les detinguin, o fins i tot les expulsin, quan el govern comprovi el registre. Abu Zein*, sirià de 55 anys que viu en el camp de refugiats de Drama, a Grècia, diu que no vol que el vacunin. "Tinc por d'anar a llocs governamentals i demanar la vacuna perquè soc un refugiat, i potser als empleats [del govern] no els agrado. Potser examinen el meu expedient i m'expulsen al meu país, que no és segur", va dir.

Fins i tot quan estan disposades a registrar-se per accedir a la vacuna, per exemple al Líban, les persones refugiades han de tenir accés a Internet per fer el registre online, la qual cosa pot resultar molt difícil quan no tenen accés a un telèfon intel·ligent i/o cobertura d'Internet.

Un altre problema fonamental que pot impedir que les persones refugiades es registrin per ser vacunades és la manca d'informació i de confiança. En primer lloc, les persones refugiades han de ser conscients que tenen dret a la vacunació i han de conèixer el procés de registre i els passos que han de seguir a continuació. Això requereix una campanya proactiva d'informació, en una llengua que les persones refugiades comprenguin. L'ACNUR ha proporcionat informació, però la cobertura ha estat variada i les persones refugiades que no estan registrades en l'ACNUR i/o que viuen en assentaments informals han quedat excloses.

En segon lloc, moltes persones refugiades manquen d'accés a informació fiable sobre les vacunes i els seus efectes. Ja sigui a les xarxes socials o pel boca orella, s'han propagat rumors i desinformació que alimenten la suspicàcia. Diverses persones refugiades amb qui Amnistia va parlar en diversos països van dir que aquesta era la principal raó que les dissuadia de vacunar-se, fins i tot quan sabien que tenien dret a la vacuna. "No tinc clar que vulgui vacunar-me ara. No hi ha informació disponible sobre la vacuna. [...] També em fa por perquè la informació que sentim a les xarxes socials és que hi ha algunes persones que han mort després de vacunar-se", ens va dir Nyadut*, persona refugiada de 24 anys, del Sudan del Sud, que viu en el camp de Kakuma, en el nord-est de Kènia.

Què han de fer els Estats

És fonamental que els països d'acolliment, els donants, les agències humanitàries i les ONG treballin en col·laboració per dissenyar campanyes i activitats de divulgació per proporcionar informació sobre la disponibilitat de vacunes per a la població refugiada, el dret a vacunar-se i les modalitats de registre, així com informació fidedigna sobre els efectes de les vacunes, amb la finalitat de combatre la desinformació.

"Si sabéssim més sobre la vacuna, de què està feta i com funciona, estaríem més convençuts. Les autoritats haurien de dur a terme una campanya sobre les vacunes perquè tinguem més confiança a l'hora de registrar-nos i vacunar-nos", ha declarat Um Hassan, líder comunitari sirià en un camp en el nord de Líban.

Amb la finalitat de garantir un accés just a les vacunes per a tota la població marginada, independentment de la seva condició jurídica, Amnistia Internacional demana a tots els Estats que incloguin a aquesta població en els seus plans de vacunació, sense discriminació, que garanteixin l'accés efectiu a la vacunació basant-se en els mateixos criteris que les persones amb ciutadania del país, i que proporcionin detalls sobre la posada en pràctica, inclosos objectius clars sobre el seu desenvolupament, i com s'abordaran els obstacles directes i indirectes. Els Estats han de garantir explícitament que la vacunació no estarà vinculada a una condició jurídica, la qual cosa inclou que les dades personals recopilades per personal mèdic i humanitari per a la vacunació no es compartiran amb els cossos encarregats de fer complir la llei ni s'utilitzaran per controlar la immigració.

Més enllà de la pandèmia, els desafiaments de vacunar els grups marginats, com les persones refugiades, demostren la clara necessitat que aquestes persones estiguin plenament integrades en el sistema de salut del seu país d'acolliment, la qual cosa els permetrà gaudir del dret al més alt nivell possible de salut.