Malcolm Bidali tenia vint-i-tres anys quan un veí seu li va recomanar que marxés a treballar a Qatar o a Dubai. En aquell moment Bidali es trobava pràcticament vivint al carrer. Havia marxat de casa seva on vivia amb les seves tietes i normalment acabava dormint a casa d’amics o de simples coneguts. Ell mateix reconeix que en aquells moments guanyar tres euros era un bon dia, però que la gran majoria de dies no eren tan bons. Aportava menjar quan podia on fos que dormía aquella nit, però la majoria de vegades acceptava la caritat i el menjar dels altres. Per això quan el seu veí li va proposar escapar d’un lloc on sentia que sobrava i que a més guanyaria un salari fix, pocs arguments en contra podria trobar qualsevol persona per no anar-hi. Qatar l'esperava
Malcolm es va presentar a l'agència de contractació de l'endemà de bon matí, i va començar un procés per poder assegurar-se una feina a Qatar. Després d'una setmana de preparació Malcolm va aconseguir una entrevista per fer de guàrdia de seguretat. Amb l'entrevista feta i el pagament de la comissió de reclutament pagada per la seva mare, Malcolm va fer les maletes cap a Qatar. Abans de marxar, però, Bidali va assistir a una conferència informativa sobre com comportar-se i què fer en arribar al petit país del Golf. Allà Malcolm començava a veure que potser tot no seria com li van vendre.
En paraules de Malcolm, la seva primera estada a Qatar no va ser "del tot dolenta". Reconeixia que era un privilegiat i que va tenir molta sort en obtenir la feina que li havien assignat en aquella oficina de reclutament, ja que veia com de 6 a 12 persones s'amuntegaven un sobre l'altre en habitacions on legalment només podien instal·lar-s'hi tres persones. Ell compartia habitació amb set persones més, però les condicions amb què vivien no es podia comparar amb la realitat de la gran majoria de treballadors. Llits grans, i amb prou espai per dues neveres. Tot això no vol dir que Malcolm no patís determinades violacions dels drets humans. Es va adonar en arribar que la comissió de reclutament (que era de 1.400 dòlars EUA) no era obligatòria, i el fet de viure més còmode no impedia que gran part del seu dia el passés dempeus, a unes temperatures extremadament altes durant el dia i que a la nit passés fred. En tot cas amb els diners que va poder estalviar, va decidir donar per acabada la seva etapa a Qatar i tornar a Kènia, el seu país natal, per dedicar-se a l'agricultura ecològica.
La seva tornada no va ser tan triomfal com Malcolm s'esperava i va acabar perdent tots els estalvis. Encara que el fet de tornar a treballar a Qatar no l'entusiasmavagens, Bidali no veia cap altra opció i quan va trobar una oferta que ell va considerar prou acceptable va tornar a Qatar.
El que li esperava en el seu retorn al Golf Pèrsic no era el mateix que ell havia deixat. En comptes de tornar a aquelles habitacions més grans amb un bon plus per poder pagar-se el menjar mentre no començava a treballar, a Malcolm i a cinc persones més els van encabir en una habitació amb espai suficient per instal·lar tres lliteres i gràcies. Els van retirar els passaports a tots per "assegurar que no es perdessin". No els van donar ni un cèntim per poder pagar-se el menjar fins que no cobressin i van sobreviure durant uns mesos gràcies a la compassió d'altres treballadors que havien passat per les mateixes penúries. Durant aquesta segona estança és quan Malcolm va començar a passar per les penúries que només havia sentit en el seu primer cop en el país qatarià. Horaris de treball interminables sota el sol aclaparador o la nit aterridora, quatre quartos de bany compartits entre 50 o 60 persones, poc o cap mena d'interacció familiar o intimitat, pujades de preu insostenibles del menjar a causa del bloqueig del 2017 i la pandèmia amb un salari que no pujava, si no és que es reduïa, i condicions de vida a les habitacions pràcticament inhumanes, que només van empitjorar durant la pandèmia.
Signat, Noah
Aquí és quan Noah entre en escena. Bé en realitat sempre hi ha estat. I és que Noah era el pseudònim que utilitzava Malcolm per poder enviar mails a diverses institucions denuncien totes les violacions de dret humans, sense jugar-se la deportació o pitjors conseqüències. La gran majoria d'aquests mails no van tindre mai resposta i els pocs que si no van portar cap canvi. És aquí quan Malcolm va decidir explicar les seves experiències com també les experiències dels seus companys encara més desafortunats en diversos articles penjats a la web de Migrant's Rights Now, és clar, sota del pseudònim de Noah. Mitjançant aquests articles i fils a Twitter, Malcolm s'adonava que determinades empreses es veien forçades a canviar coses. Encara que el que canviaven no eren exactament millores i els cops que ho eren, la gent no s'ho creia pensant que eren mentides que els dien per animar-los. Això va ser el cas quan Qatar va instar un salari mínim d'uns 1.000 rials qatarís mensuals, ja que gran part dels treballadors cobraven una mica més i no arribaven ni de lluny a final de mes, o quan es va aprovar una llei que permetia canviar de feina sense l'aprovació d'un cap o encarregat, una llei que a molts, inclòs "Noah", no se'ls va informar i, per tant, pensaven que era mentida quan altres treballadors ho esmentaven.
En tot cas, mentre Malcolm continuava treballant i buscant maneres de millorar les condicions dels treballadors a Qatar, els articles de Noah guanyaven força convertint-se en la veu dels treballadors atrapats en el sistema de kafala (patrocini). Al poc temps el pseudònim no va ser suficient per poder amagar la seva identitat. Noah va parar d'escriure i Malcolm va desaparèixer de cop.
El maig del 2021 Malcolm Bidali va ser detingut i empresonat un mes. El van acusar de rebre diners d'un "agent estranger" per "distribuir desinformació dins de l'estat", però de facto, es pot dir que el van detenir per defensar els seus drets humans i de milions d'altres treballadors a Qatar. Al cap d'un mes empresonat i després del seu judici, Malcolm va tornar a Kènia. Allà va formar part d'Amnistia Internacional durant un temps, a més d'altres organitzacions per poder ajudar els seus compatriotes, perquè en les seves paraules "no vull que ningú torni a passar pel que jo vaig passar".
Avui dia Malcolm ja no necessita a Noah per poder parlar dels abusos que va veure i viure durant la seva etapa com a treballador a Qatar. Però encara que ara ho pot fer amb el seu propi nom, Malcolm continua sent un portaveu per tots aquells atrapats en el sistema kafala, per aquells que treballen hores interminables, sota condicions inhumanes. Per aquells que fan una feina dura per una paga insuficient, que només els més afortunats el reben íntegrament al final de cada mes. Pels treballadors que després de tot això han de tornar a habitacions compartides amb deu persones i quartos de bany compartits amb 50 persones on la higiene és clarament insuficient. I sobretot per aquells que han vist algun dret humà violat en aquest nefast sistema.