Adaptació d'un exemple
de Bernie Siegel (citat a una entrevista d'un Integral
de fa anys)
Has salvat alguna
vegada la vida d'un ocell?
Has recollit algun
cop un ocell que havia entrat ferit o malalt per la teva finestra, o que
potser havia topat amb el teu cotxe, o que havies trobat a alguna cuneta?
Ho has fet?
I, després,
n'has tingut cura?
L'has alimentat,
has procurat guarir-lo?
I, un cop guarit,
has obert la finestra perquè marxés?
Com t'has sentit,
quan l'has vist enlairar-se volant?
Molt bé,
oi?
És clar,
potser no has tingut l'ocasió de fer això, però segur
que no et costa imaginar que, si ho haguessis fet, t'hauries sentit així
de bé.
A gust amb tu mateix.
Feliç.
I que després
no estaries mirant cada dia la bústia, esperant trobar-hi una carta
o una postal d'agraïment de l'ocell, o de la seva família.
Oi que no?
Ni diries cada cop
que sonés el telèfon:
--Punyeta, no és
l'ocell, com a mínim em podria fer una trucadeta d'agraïment!
Ni esperaries que
pel teu aniversari t'enviés algun regalet.
Oi que no se t'acudiria
res d'això?
Ni hi pensaries.
Senzillament...
estaries content.
