Tot i que aquestes estadístiques inclouen operacions realitzades abans de l’aprovació de la llei de comerç exterior de material de defensa i doble ús, les seves dades no són un bon punt de partida ja que evidencien que Espanya segueix venent armes a països on hi ha un risc real que contribuiran a la violació dels drets humans, a la perpetuació dels conflictes armats i a la deterioració del seu desenvolupament sostenible. A més a més, aquestes transferències posen de manifest com el govern espanyol continua sense complir de forma estricta el Codi de Conducta de la Unió Europea, que exigeix, sense més tardança, el control efectiu del comerç d’armes.

Per a les organitzacions, la llei sobre el control del comerç exterior de material de defensa i de doble ús aprovada pel parlament espanyol el desembre de 2007 és un pas endavant important que s’ha de traduir en un major control per posar fi a l’enorme cost humà que tenen les transferències irresponsables d’armes. Les organitzacions recorden que la llei obliga el govern a denegar transferències que vulnerin els criteris del Codi de Conducta de la Unió Europea i a tenir en compte els informes d’organismes internacionals com les Nacions Unides o d’altres, per valorar la situació dels drets humans, l’estabilitat o el risc de conflictes del país de destinació abans de decidir sobre una exportació.

Vendes d’armes que requereixen un major control

Les quatre organitzacions denuncien les vendes a Colòmbia per valor de més de 15 milions d’euros el 2007. Segons la informació que el govern ha facilitat a l’ONU, la major part d’aquest total podria correspondre a la venda de 13 carros llança obusos per a l’exèrcit colombià. El govern segueix sense aclarir els criteris que utilitza per autoritzar la venda d’aquest tipus d’armes a un país sumit des de fa dècades en un conflicte armat caracteritzat per les violacions greus i sistemàtiques dels drets humans i del dret internacional humanitari per part de tots els actors implicats en el conflicte.

Pel que fa al Marroc, un país que té un contenciós territorial no resolt, si bé el govern informa de la venda de 20 vehicles tot terreny per valor d’1,8 milions d’euros, no proporciona informació detallada sobre els 9 milions d’euros que s’han venut sota la descripció de la categoria 4 “bombes, torpedes, coets i míssils”. Per altra banda, també són preocupants les vendes al Pakistan per valor de 970 mil euros donada la retallada de drets i llibertats i la repressió per part de les forces de seguretat al país l’any passat. Israel, és una altra destinació on les vendes segueixen sent irresponsables (1,5 milions d’euros) i sobre el qual no existeix cap garantia que el material venut no contribuirà a més violacions de drets humans i del dret internacional humanitari.

En relació a les vendes de material i tecnologies de doble ús, entre les operacions ja realitzades i altres en fase d’autorització, figuren països destinataris com l’Iran, la Xina, Israel o Myanmar (sobre aquest últim hi ha una recomanació d’embargament de la pròpia Unió Europea). Una vegada més, la falta de detall en algunes d’aquestes operacions no permet saber quines s’han venut o autoritzat exactament.

També són preocupants les vendes de 2007 de productes en concepte de “altre material” al Marroc, on l’usuari final és la policia del país (més de 87 mil euros). Els últims esdeveniments a la ciutat de Ifni, on l’ús de la força per part dels agents encarregats de fer complir la llei serà objecte d’una investigació parlamentària, demostren, una vegada més, la necessitat de controlar aquest tipus de transferències i de denegar-les si hi ha informes fonamentats de que aquest material serà usat per a tortures o altre tipus de maltractaments, o contribuirà a la repressió interna en el país.

Tímids avanços en transparència encara insuficients

Les estadístiques presentades pel govern espanyol proporcionen per primera vegada informació per categories sobre les llicències autoritzades, una informació que hauria de facilitar un cert control preventiu sobre algunes operacions autoritzades el 2007 però encara no realitzades. Aquest informe també incorpora, com a informació annexa i detallada, dades sobre el nombre i tipus de llicències tramitades i denegades.
Pel que fa als documents de control, el govern central informa, també per primera vegada, sobre les operacions exemptes de documents i informes previs de control per part de la Junta Interministerial Reguladora del Comerç Exterior de Material de Defensa i de Doble Ús (JIMDDU), l’organisme interministerial que regula o autoritza les operacions. Si bé això és una millora en termes de transparència, en virtut de la nova llei, el govern ha d’informar sobre els criteris que ha aplicat per eximir determinades operacions d’aquests informes previs. Així mateix, les organitzacions creiem que milloraria el control si informés sobre els països de destinació i no només els programes de referència.

Un any més, les organitzacions lamenten les enormes quantitats de munició per a caça i tir esportiu que Espanya exporta a països de l’Àfrica Subsahariana, que el 2007 no van ser sotmeses a control. De les estadístiques oficials només se’n desprèn que hi va haver un mínim control sobre les armes de caça venudes a Guinea Bissau, Kazakhstan, Mongòlia, Namíbia, el Senegal i Tanzània. No obstant això, els 3,5 milions d’euros en concepte de munició que Espanya va vendre a Ghana el 2007 no van ser revisats per les autoritats. La falta de control de la munició per a caça i tir esportiu a Ghana és preocupant a causa del risc de tràfic il•lícit d’aquest material a països veïns, alguns d’ells immersos en situacions de conflicte o post conflicte armat. Encara que és positiu que la nova llei obligui, a partir del 2008, a controlar aquest tipus de productes, les organitzacions lamenten que el govern espanyol hagi incomplert l’obligació que té en virtut de la ratificació del Protocol sobre Armes de Foc de les Nacions Unides a exercir un control sobre les armes de caça, tir esportiu i les seves municions.

Per tot això, Amnistia Internacional, Intermón Oxfam, la Fundació per la Pau i Greenpeace sol•liciten el següent:

Al govern espanyol que:

• A través del secretari d’estat de Comerç comparegui sense dilació davant la Comissió de Defensa del Congrés per donar a conèixer els criteris utilitzats per a l’exportació i autorització el 2007 d’armes i material de doble ús a països on hi ha un risc real que les armes puguin servir per cometre violacions de drets humans i del dret internacional humanitari.

• Tingui una postura activa a favor de l’elaboració d’un Tractat Internacional pel comerç d’armes efectiu a les Nacions Unides i la signatura i ràpida ratificació de la Convenció de Dublín per la prohibició de les bombes de dispersió.

A la Comissió de Defensa del Congrés dels Diputats que:

• En compliment de la llei, elabori el dictamen preceptiu a partir de les dades proporcionades per les estadístiques oficials del 2007 que inclogui recomanacions clares per millorar el control i la transparència de les vendes d’armes a Espanya.

Informació addicional

El desembre de 2007 va quedar aprovada la llei sobre el comerç exterior de material de defensa i de doble ús a Espanya després de més de deu anys de campanya de les organitzacions que signen aquest comunicat de premsa. La llei obliga el govern espanyol a aplicar els criteris del Codi de Conducta de la Unió Europea que no permeten transferències d’armes a països on puguin contribuir a la violació dels drets humans, el dret internacional humanitari i al desenvolupament sostenible.

En virtut de la llei, el Congrés dels Diputats ha d’elaborar un dictamen anual sobre la base de les estadístiques oficials de les exportacions d’armes espanyoles de l’any anterior amb recomanacions al govern perquè compleixi escrupolosament l’objectiu i esperit de la llei en matèria de control i transparència. L’elaboració del dictamen hauria de començar després de la compareixença obligatòria del secretari d’estat de Comerç en el Congrés perquè informi de les operacions de 2007.

Per a més informació, consultar: www.controlarms.org/es, o contactar amb els responsables de premsa:
Ángel Gonzalo, Amnistía Internacional: 91 310 12 77 / 630 74 68 02
Ana Damasio, Intermón Oxfam: 93 482 07 94 / 618 878 113
Lourdes Vergés, Fundació per la Pau: 93 302 51 29 / 677 049 275

(03/07/2008)

(02/07/2008)

“Aquesta política d’arrestos i expulsions col•lectives aplicada per les autoritats mauritanes és el resultat de la intensa pressió que la Unió Europea (UE), especialment Espanya, exerceix sobre Mauritània en el seu intent de fer participar diferents països africans en els seus esforços per combatre la migració irregular a Europa”, ha declarat Salvatore Saguès, investigador d’Amnistia Internacional sobre l’Àfrica occidental.

Des de l’any 2006, milers de migrants sospitosos d’intentar partir des de Mauritània cap a les Illes Canàries (Espanya) amb la intenció d’entrar a Europa han estat arrestats. Membres de les forces de seguretat mauritanes han reclòs moltes d’aquestes persones en un centre de detenció de Nouadhibou, al nord de Mauritània. Un lloc conegut informalment com “Guantanamito” pels migrants i els habitants de la zona.

El centre de detenció de Nouadhibou és una antiga escola, les aules de la qual s’han omplert de lliteres per acollir fins a 300 persones al mes, però sense cap control judicial. Els migrants suporten condicions d’amuntegament i, de vegades, maltractaments.

Segons el Servei de Seguretat Nacional, el 2007, 3.257 persones van ser recloses i després van ser enviades al Senegal i a Mali sense tenir en compte la nacionalitat ni el país d’origen. Se les va deixar a la frontera, sovint sense quasi aliments ni mitjà de transport.

Al seu informe titulat Mauritània: Ningú no vol tenir res a veure amb nosaltres. Arrestos i expulsions col•lectives de migrants a qui s’ha negat l’entrada a Europa, Amnistia Internacional expressa també la seva preocupació pel fet que, en nom de la lluita contra la migració irregular, les autoritats mauritanes hagin arrestat ciutadans de països de l’Àfrica occidental que vivien a Mauritània i no semblava que tinguessin la intenció d’abandonar el país. Algunes d’aquestes persones han estat arrestades al carrer o a casa seva i a moltes les forces de seguretat mauritanes els han robat, a més a més, les seves possessions.

Amnistia Internacional demana a les autoritats mauritanes que garanteixin que les seves forces de seguretat respecten el dret internacional.

Així mateix, l’organització demana a la UE i als seus Estats membres, especialment a Espanya, que assumeixin la seva responsabilitat de garantir que les persones migrants són tractades d’acord amb les normes internacionals de drets humans.

“Els Estats de la UE estan servint-se de països com Mauritània per gestionar els fluxos de migrants que intenten entrar a Europa des dels seus territoris. Els han convertit, de fet, en els “policies d’Europa”, ha manifestat Salvatore Saguès.

Informació complementària

El complet informe Mauritània: Ningú no vol tenir res a veure amb nosaltres. Arrestos i expulsions col•lectives de migrants a qui s’ha negat l’entrada a Europa (AFR 38/001/2008), publicat avui, és el resultat d’una visita d’investigació que van realitzar delegats d’Amnistia Internacional a Mauritània el mes de març de l’any 2008, quan van entrevistar persones recloses al centre de detenció de Nouadhibou. Eren migrants que havien estat acusats d’intentar arribar a Europa a través de les Illes Canàries. Els delegats es van reunir també amb alts càrrecs del govern maurità i amb representants diplomàtics d’Espanya i Mauritània.

Mauritània, que ha mostrat sempre una actitud acollidora cap al gran nombre de ciutadans dels països veïns, va signar l’any 2003 un acord amb Espanya que l’obliga a readmetre al seu territori no només ciutadans mauritans, sinó també ciutadans de tercers països si es verifica o es sospita que intentaven viatjar a Espanya des de la costa mauritana. Així mateix, Mauritània ha accedit a la presència al seu sòl d’un avió i un helicòpter, desplegats en el context d’una operació empresa per la UE amb l’objecte de controlar les seves fronteres exteriors.

Podeu descarregar més informació a les següents adreces:
- Informe (en castellà) http://www.amnistiacatalunya.org/premsa/2008-07-01_Immigracio_MauritaniaEspanya/Mauritania%20baja.pdf
- Comunicat (en català) http://www.amnistiacatalunya.org/premsa/2008-07-01_Immigracio_MauritaniaEspanya/2008-07-01_Mauritania_COMUNICAT.doc
- Comunicat (en castellà) http://www.amnistiacatalunya.org/premsa/2008-07-01_Immigracio_MauritaniaEspanya/comunicado.doc
- Documentació testimonis (en català) http://www.amnistiacatalunya.org/premsa/2008-07-01_Immigracio_MauritaniaEspanya/2008-07-01_Mauritania_DOC_Testimonis.doc
- Documentació testimonis (en castellà) http://www.amnistiacatalunya.org/premsa/2008-07-01_Immigracio_MauritaniaEspanya/testimonios.doc

El divendres 4 de juliol començarà el festival amb la música folklòrica argentina de Gisela Baum. La cantant ha fet una selecció d’autors clàssics com Atahualpa Yupanqui, el Cuchi Leguizamón i Arsenio Aguirre, i ha unit diferents generacions com els Hermanos Núñez, Juan Falú i Raúl Carnota amb els més recents Carlos “el negro” Aguirre i Juan Quintero.

A partir d’aquest divendres es podran sentir a l’Ateneu Barcelonès el flamenc barrejat amb el jazz, el rock i els sons llatins del guitarrista i compositor Javier Vaquero. El 18 de juliol acollirà el rock de Gabriel Abril. El 25 de juliol, Youkalis, la banda amb influències del jazz, el folklore llatí i la música clàssica.

El mes d’agost començarà amb el quartet femení fundat a l’Havana Gema 4 i les seves interpretacions a cappella. El 8 d’agost, Nevoa i la fusió de fados de Lisboa i poemes catalans d’Enric Casasses, Feliu Formosa, Josep Maria de Sagarra o també de Pablo Neruda. El 15, l’artista africà Octavio Sana y su Mixtura Negra cantarà principalment en jola, la llengua de la seva ètnia, que recull l’espiritualitat, la força vital i el ritme de la tradició de l’Àfrica negra més pura per parlar de l’amor, l’amistat i els sentiments de l’immigrant quan està lluny del seu país i la seva gent.

El segon festival “Músiques sota la Palmera pels Drets Humans” finalitzarà amb les actuacions d’Oscar Abril Ascaso y Sedcontra les autres el divendres 22 d’agost, i amb Stompers el divendres 29. Així, passarem de la música popular i les profunditats de la filosofia francesa contemporània de Derrida, Klossowski, Blanchot, Lyotard, Levinas, Deleuze o Bataille, entre d’altres; al darrer concert on el grup post-irlandès Stompers ens mostrarà el seu nou concepte musical: el SIB (Barcelona Irish Sound), és a dir música irlandesa al canvi de segle i lluny de casa amb un to carregat d’ironia i una contínua referència a una possible cultura paneuropea.

Per una organització com Amnistia Internacional, la contribució de la societat a la seva defensa, promoció i denúncia de les violacions dels drets humans és bàsica. “Des d’Amnistia Internacional volem remarcar la importància que té per l’organització la col•laboració d’artistes, grups musicals i tot tipus d’artistes, així com la participació de tota la ciutadania en aquests actes, donat que l’organització no rep subvencions ni de governs ni de cap partit polític o empresa que no compleixi amb els criteris de responsabilitat social corporativa”, destaca Pep Parés, president d’Amnistia Internacional Catalunya. “El compromís amb el món de les arts és fonamental per fer arribar al públic les campanyes de l’organització”.

“Una de les prioritats de l’Ateneu Barcelonès és donar veu a propostes nascudes de l’acció ciutadana, oferint-se com un espai de reivindicació i discussió de temàtiques socials, presents en el debat cívic més actual. I, en aquest marc, desenvolupar propostes d’esforç compartit amb institucions rellevants del nostre entorn, sumant recursos amb elles. La col•laboració amb Amnistia Internacional, que implica assumir i promoure la seva campanya, és un exemple paradigmàtic d’aquesta actuació”, destaca Pep Montes, gerent de l’Ateneu Barcelonès.

Amb aquest segon festival de Músiques Sota la Palmera pels Drets Humans, Amnistia Internacional i l’Ateneu Barcelonès consoliden la seva col•laboració que va començar el 2007 amb l’actuació de grups i sons africans de Nino Galissa, gitanos sufís de Dil Mastana, la barreja de cúmbia, bossa nova, swing, blues de La Família Rústika, el jazz de Gwen Perry, el tango de Rodrigo Flores i Gustavo Battaglia o l’amalgama alegre dels Moussakis.

PROGRAMACIÓ DEL FESTIVAL MÚSIQUES SOTA LA PALMERA PELS DRETS HUMANS

II Festival coorganitzat per Amnistia Internacional i l’Ateneu Barcelonès: Estiu 2008

JULIOL

• 4 Gisela Baum
• 11 Javier Vaquero
• 18 Gabriel Abril
• 25 Youkalis

AGOST

• 1 Gema 4
• 8 Névoa
• 15 Octavio Sana y su Mixtura Negra
• 22 Oscar Abril Ascaso + Sedcontra avec les autres
• 29 Stompers

Podeu descarregar el cartell de la convocatòria en PDF a: http://www.amnistiacatalunya.org:80/imas/2008MusicaSotaPalmeres2/DetallCartell2.jpg.
Podeu descarregar el dossier de premsa amb la descripció del festival i de cadascun dels grups participants a: http://www.amnistiacatalunya.org/imas/2008MusicaSotaPalmeres2/2008-ATENEU-DOSSIERbx.pdf

(27/06/2008)

L’informe d’Amnistia Internacional Negar l’evidència: La participació d’Europa en els lliuraments extraordinaris i detencions secretes publicat avui, llança nova llum sobre l’abast de la participació europea en els programes de lliuraments extraordinaris i detencions secretes encapçalats pels Estats Units i sobre el fet que els Estats europeus continuen sense admetre ni investigar les violacions de drets humans comeses pels seus ciutadans o en el seu territori.

“Els governs europeus neguen l’evidència i fa massa temps que defugen la veritat”, ha afirmat Amnistia Internacional. “Hi ha un marcat contrast entre la seva participació en els lliuraments extraordinaris i detencions secretes i les seves afirmacions que actuen de forma responsable en la lluita contra el terrorisme”.

En l’informe es destaquen sis casos —que s’ocupen del succeït a 13 persones— i informació sobre la participació d’Estats d’Europa, que va des de permetre la utilització d’espai aeri i aeroports europeus per a vols de la CIA que realitzaven recorreguts per fer lliuraments extraordinaris, fins a acollir centres secrets de detenció (o “forats negres”). En l’informe es demana també que es prenguin mesures coordinades en l’àmbit europeu per garantir que no es repeteixen aquestes violacions de drets humans.

Sis de les persones lliurades des d’Europa continuen recloses de forma il•legal a Guantánamo, Cuba; una altra roman reclosa a Egipte després d’un judici injust celebrat davant un tribunal militar. Totes les víctimes de lliuraments i detencions secretes entrevistades per Amnistia Internacional afirmen haver estat torturades o sotmeses a altres maltractaments.

“Cada vegada hi ha més indicis de la participació europea en el programa nord-americà de lliuraments extraordinaris, cosa que reafirma la necessitat urgent de prendre mesures per evitar que Europa torni a ser còmplice d’aquests fets”, ha manifestat Amnistia Internacional. L’organització va assenyalar que un Estat és responsable d’infringir el dret internacional si ajuda deliberadament un altre Estat a cometre una violació de drets humans. Tot agent europeu que hagi participat sabent el que succeïa en el programa de lliuraments extraordinaris o detencions secretes de la CIA ha incomplert les obligacions jurídiques contretes pel seu Estat, tant si la seva funció ha estat activa com passiva i al marge de si altres persones del seu govern van autoritzar o no les seves activitats.

“Existeix una llacuna pel que fa a la rendició de comptes: les persones responsables dels segrests i trasllats il•legals encara no han rendit comptes per la seva actuació”, ha declarat Amnistia Internacional.

El ciutadà alemany Khaled el Masri, per exemple, va ser pres a Macedònia abans de ser lliurat als Estats Units i posteriorment traslladat a l’Afganistan, on afirma que va romandre reclòs en secret, va ser copejat i interrogat per agents nord-americans i sotmès a interrogatori per un alemany natiu anomenat “Sam”. Després de quatre mesos, una nit agents dels Estats Units el van traslladar en avió a Albània, el van dur en un vehicle a un camí rural apartat i li van dir que s’allunyés caminant: “Mentre caminava temia que em disparessin per l’esquena i em deixessin allí fins que morís”. No obstant això, van sortir a buscar-lo uns agents albaneses armats que el van posar en un avió amb rumb a Alemanya. Han passat més de quatre anys i la seva detenció encara no s’ha admès oficialment ni ha rebut una reparació per les violacions de drets humans sofertes. Les persones responsables, a Europa i als Estats Units, mai no han rendit comptes.

“Encara que hi ha fiscals individuals que estan intentant investigar i garantir la rendició de comptes per les violacions de drets humans comeses en el passat, els governs europeus han al•legat raons de seguretat nacional o secret d’Estat per obstaculitzar aquestes investigacions.”

Amnistia Internacional ha afirmat que s’han donat a Europa casos en els quals famílies amb parents en parador desconegut ignoraven si estaven detinguts o on es trobaven, i mentrestant, Estats europeus havien interrogat de fet els detinguts en presons estrangeres i ocultaven tant el seu parador com la sort que havien corregut.

“Un europeu que interroga un detingut sabent que es troba en una situació de dolor i sofriment persistents corre el risc de ser còmplice de la tortura”, ha afirmat Amnistia Internacional. “Quan un Estat es nega a reconèixer la detenció d’una persona que ha desaparegut o a revelar el seu parador, aquesta negativa també viola els drets de la família d’aquesta persona”.

Amnistia Internacional ha donat a conèixer un pla de sis punts per posar fi a la participació europea en els lliuraments extraordinaris i detencions secretes. El pla fa una crida als Estats perquè condemnin aquestes pràctiques; iniciïn investigacions independents sobre tots els casos en els quals han intervingut agents europeus o s’ha utilitzat territori europeu; processin els responsables; garanteixin la supervisió dels serveis d’informació; es neguin a realitzar o facilitar el trasllat de persones detingudes a un altre Estat sense la supervisió judicial adequada; i ofereixin reparacions a les víctimes.

Entre altres recomanacions es demana també que tota aeronau que sol•liciti autorització per transitar o fer escala en el territori d’un país europeu indiqui si algun dels seus passatgers està privat de llibertat i, en aquest cas, quina és la seva condició, destinació i el fonament jurídic del seu trasllat.

Amnistia Internacional ha reiterat que els governs tenen l’obligació de protegir la població enfront dels atacs terroristes, però que han de fer-ho en el marc dels drets humans i d’acord amb les normes del dret internacional. Els lliuraments extraordinaris i detencions secretes soscaven aquestes mesures perquè limiten la capacitat dels Estats per processar els responsables d’actes de terrorisme.

“El suport dels governs a les activitats destinades a eludir l’escrutini de l’opinió pública debilita l’estat de dret, que és la base de la veritable seguretat”, ha afirmat Amnistia Internacional.

La implicació d’Espanya

Espanya forma part del grup de països europeus l’espai aeri el aeroports dels quals han estat utilitzats per la CIA per a les seves operacions de lliuraments i detencions secretes en nombroses ocasions. Amnistia Internacional lamenta que, fins a la data, el govern espanyol tampoc no hagi implementat mesures preventives efectives per impedir que aeroports, bases militars i espai aeri espanyol siguin utilitzats amb fins il•legítims en relació a l’anomenada “guerra contra el terror”.

En relació amb les investigacions obertes a l’Audiència Nacional, Amnistia Internacional sol•licita al govern espanyol que col•labori plenament amb la justícia i que no al•legui raons de seguretat nacional o d’una altra índole que puguin impedir l’esclariment de responsabilitats.

Ciberacció per posar fi als lliuraments extraordinaris

A través de la web www.actuaconamnistia.org , Amnistia Internacional llança una ciberacció, mitjançant la qual es recolliran signatures per demanar a la Unió Europea mesures que evitin les violacions de drets humans comeses en el marc de la “guerra contra el terror” i posin fi a la complicitat de diversos països europeus.

(24/06/2008)

“El govern tunisià ha afirmat moltes vegades que compleix amb les seves obligacions internacionals en matèria de drets humans, però això dista molt de la realitat. Ja és hora que les autoritats abandonin les paraules buides respecte als drets humans i prenguin mesures concretes per posar fi als abusos”, ha manifestat Hassiba Hadj Sahraoui, directora adjunta del Programa d’Amnistia Internacional per a l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica. “Com a primer pas, les autoritats tunisianes han de reconèixer les inquietants denúncies documentades en aquest informe, s’han de comprometre a investigar-les i han de portar els responsables davant la justícia.”

L’informe, titulat In the Name of Security: Routine Abuses in Tunisia (En nom de la seguretat: abusos sistemàtics a Tunísia), exposa amb detall els motius de preocupació d’Amnistia Internacional quant a les greus violacions de drets humans comeses en relació amb la política antiterrorista i de seguretat del govern. En els seus esforços per prevenir la formació del que denominen “cèl•lules terroristes” a Tunísia, les autoritats han portat a terme detencions i reclusions arbitràries que violen la llei tunisiana, han provocat la desaparició forçada de detinguts, han utilitzat la tortura i els maltractaments i han jutjat i condemnat persones en procediments injustos. A més, han jutjat civils davant tribunals militars sense gairebé presentar proves que fonamentessin els càrrecs.

Les autoritats estan utilitzant l’àmplia definició de terrorisme que ofereix la llei Antiterrorista de Tunísia per criminalitzar activitats d’oposició legítimes i pacífiques. Encara que en els últims anys s’han introduït reformes legals amb la finalitat de brindar una millor protecció a les persones detingudes, les forces de seguretat tunisianes eludeixen sistemàticament les lleis, que no serveixen de salvaguarda adequada contra la tortura, els judicis injustos i altres abusos greus contra els drets humans.

Ramzi el Aifi, Ousama Abbadi i Mahdi Ben Elhaj Ali eren tres dels acusats del cas Soliman. Els seus advocats van denunciar que uns guàrdies de la presó de Mornaguia els havien lligat i els havien donat puntades i cops de puny el 16 d’octubre de 2007, pel que sembla perquè s’havien posat en vaga de fam per protestar contra les seves condicions de reclusió. Abbadi va sofrir una lesió greu en un ull i una ferida oberta i profunda a la cama, i quan el seu advocat el va veure el 20 d’octubre de 2007 anava en cadira de rodes, incapaç de caminar. Ramzi el Aifi va dir al seu advocat que l’havien lligat amb una corda, l’havien copejat i li havien introduït un pal per l’anus. No es té notícia que les autoritats tunisianes hagin iniciat cap investigació sobre aquests abusos, i els presumptes responsables no han comparegut davant la justícia. Ramzi el Aifi i Ousama Abbadi van ser condemnats a cadena perpètua, encara que la condemna d’Abbadi es va reduir a 30 anys de presó en apel•lació. Mahdi Ben Elhaj Ali va ser condemnat a 12 anys de presó, reduïts a 8 en apel•lació.

La majoria dels abusos contra els drets humans els cometen forces del Departament de Seguretat de l’Estat, que utilitzen la tortura amb una impunitat pràcticament total.

En no investigar les denúncies de tortura, la fiscalia i el seu personal, igual que els jutges, als quals sol faltar d’independència, ajuden en la pràctica a encobrir casos en els quals els detinguts romanen reclosos en règim d’incomunicació durant períodes perllongats en contra de l’establert per la pròpia llei de Tunísia, i casos de tortures a detinguts que violen tant el dret tunisià com l’internacional. Amb el seu silenci i inacció, els fiscals i jutges es converteixen en còmplices dels abusos.

“Les autoritats tunisianes tenen l’obligació de protegir la població i combatre el terrorisme, però en fer-lo han de complir amb les obligacions establertes pel dret internacional del drets humans”, ha manifestat Hassiba Hadj Sahraoui. “Han de garantir que les disposicions antiterroristes i afins no faciliten els abusos contra els drets humans i que, en la pràctica, el Departament de Seguretat de l’Estat i altres forces de seguretat respecten en tot moment el dret i les normes internacionals de drets humans.”

Malgrat aquest historial d’abusos, diversos governs àrabs i europeus i el govern nord-americà han retornat persones a les quals consideraven sospitoses de terrorisme a Tunísia, on han estat sotmeses a detenció i reclusió arbitrària, tortura, maltractaments i judicis flagrantment injustos.

Houssine Tarkhani va ser retornat per França a Tunísia el 3 de juny de 2007, i tal com va arribar al país va ser detingut. Va romandre reclòs en secret en el Departament de Seguretat de l’Estat de la ciutat de Tunis durant nou dies, en contra de l’establert pel dret internacional dels drets humans, i tres dies més del que permet la llei tunisiana per a la detenció preventiva. Durant aquest temps, a Houssine Tarkhani, segons el seu advocat, el van copejar amb un pal per tot el cos, li van aplicar descàrregues elèctriques i el van insultar i van amenaçar de mort. Quan va demanar que li permetessin llegir l’informe policial –cosa que li van denegar–, li van propinar noves pallisses. Durant la seva detenció preventiva no es va informar de la seva detenció cap dels seus familiars directes, conforme estableix la llei tunisiana. La seva família només va tenir coneixement del seu parador quan va comparèixer davant un jutge d’instrucció el 12 de juny de 2007. La seva primera compareixença davant el jutge es va produir sense la presència d’advocats, doncs a aquests no se’ls va permetre accedir a ell fins al 19 de juny de 2007, quan el van veure a la presó de Mornaguia. La petició del seu advocat en el sentit que se li fes un examen per detectar senyals de tortura no va rebre resposta.

“En lloc de retornar a Tunísia ciutadans d’aquest país que a la seva arribada poden ser objecte de tortura i judicis injustos, els governs estrangers han d’instar el govern tunisià a que prengui mesures concretes per promoure una reforma dels drets humans”, ha manifestat Hassiba Hadj Sahraoui.

(23/06/2008)

“Acollim amb satisfacció les garanties que el president Zapatero ens ha donat d’adoptar un Pla Nacional de Drets Humans abans de finals de 2008”, va manifestar Irene Khan, secretària general d’Amnistia Internacional. “Es tracta d’una oportunitat per mostrar lideratge a l’hora d’assolir resultats en matèria de drets humans.”

L’informe Espanya: Un compromís més ferm, una acció més eficaç. Agenda de drets humans per a la legislatura 2008 - 2012 analitza els avanços realitzats pel govern en l’anterior legislatura, defineix els desafiaments clau de drets humans a què s’enfronta Espanya i marca un camí cap al canvi que inclou un llistat de 17 indicadors per comprovar l’actuació del govern pel que fa a les promeses realitzades.

Pla de Drets Humans

“El president Zapatero ens ha dit que el seu Pla de Drets Humans serà ambiciós, i pot estar segur que li exigirem que compleixi la seva promesa”, va declarar Irene Khan.

Amnistia Internacional fa una crida perquè el pla sigui objecte d’àmplies consultes, s’adigui amb les obligacions internacionals contretes per Espanya, i sigui coherent al demostrar el mateix compromís amb els drets humans dintre i fora del país.

“El pla ha de donar resposta als reptes als quals s’enfronta Espanya en matèria de drets humans, reforçant la protecció dels col•lectius més vulnerables de la societat, com les dones víctimes de violència, els menors, les persones migrants i les persones detingudes. Ha d’establir punts de referència clars i ambiciosos que serveixin per mesurar els avanços de forma transparent”, va dir Irene Khan.

“El pla no ha de quedar-se només en una promesa sobre el paper, ha de ser un pla amb el qual es puguin mostrar resultats”, va afirmar.

L’anàlisi dels quatre anys anteriors realitzat per Amnistia Internacional mostra avanços en algunes àrees, però també la necessitat d’un compromís més ferm i mesures més efectives en d’altres. Amnistia Internacional acull amb satisfacció la llei per controlar el comerç de material militar i la llei destinada a combatre la violència de gènere. Amb elles es mostra voluntat política, però fa falta molt més que això per convertir aquestes mesures en accions efectives. La llei sobre els drets de les víctimes de la Guerra Civil espanyola i el franquisme va constituir un important primer pas, però no ha complert les expectatives d’assolir veritat, justícia i reparació.

“És el moment d’elaborar un Pla de Drets Humans realment ambiciós, un pla que prengui aquests assoliments com base i continuï avançant amb audàcia per abordar els decisius reptes que existeixen avui dia en matèria de drets humans”, va declarar Irene Khan.

ETA

Un dels reptes als quals s’enfronta el govern és el dels persistents i greus abusos comesos per Euskadi Ta Askatasuna (ETA). Amnistia Internacional ha condemnat sistemàticament i sense reserves la violència d’ETA com a greus abusos contra els drets humans, i rebutja de forma categòrica qualsevol argument o objectiu que pretengui justificar-los.

El govern té l’obligació de protegir les persones enfront d’aquests atacs, però ha de fer-ho en el marc dels drets humans i de les normes del dret internacional. “El terrorisme no es pot vèncer soscavant els drets humans i les normes del dret internacional; aquest és el missatge d’Amnistia Internacional en la lluita contra el terrorisme en tot el món i és el nostre missatge a Espanya”, va afirmar Irene Khan.

Immigració

Un altre dels complexos reptes als quals s’enfronta Espanya, i de fet tota Europa, és el de la migració. Encara que Amnistia Internacional reconeix que els Estats tenen dret a controlar les seves fronteres, això no ha de fer-se a costa de soscavar els drets humans de les persones migrants, estiguin o no en situació irregular.

“No tenir papers no significa que no tinguis drets”, ha declarat Irene Khan, “i Amnistia Internacional està summament decebuda per l’adopció el 18 de juny d’una Directiva de la Unió Europea que ara permetrà als Estats membres detenir persones que no han comès cap delicte, inclosos menors d’edat, durant un període de fins a 18 mesos”.

El govern d’Espanya ha assenyalat que pensa revisar la llei d’estrangeria. Amnistia Internacional fa una crida a Espanya perquè no rebaixi les seves normes sobre el tracte a migrants al mínim comú denominador existent a Europa. El govern ha reiterat el compromís que va assumir en el seu manifest electoral de l’any 2008 de ratificar la Convenció de Treballadors Migrants, promesa que AI rep amb satisfacció.

“Plantegem al govern espanyol el desafiament que, en l’elaborar el seu Pla Nacional de Drets Humans, es posi al capdavant de la Unió Europea per desenvolupar una política migratòria de millors pràctiques basada en els drets humans”, ha declarat Irene Khan.

Racisme i xenofòbia

Espanya també ha de prendre consciència del desafiament que suposen el racisme i la xenofòbia en l’àmbit europeu. A pesar que a Espanya s’ha creat un Observatori sobre aquestes qüestions, no s’han publicat dades ni estadístiques. “El racisme i la xenofòbia existeixen en la realitat però són invisibles en termes oficials. Cal posar fi a aquesta situació de manera immediata”, ha manifestat Irene Khan. Amnistia Internacional demana l’adopció d’una estratègia global per recollir i publicar aquest tipus d’informació a tota Espanya, com part d’un pla més ampli destinat a combatre el racisme i la intolerància.

Tortura i maltractaments

Les investigacions portades a terme per Amnistia Internacional i altres organitzacions mostren que, encara que no es produeixen de forma sistemàtica, continuen rebent-se al•legacions de tortures i altres maltractaments soferts per persones de molt diversa índole i en tot el país. L’organització acull amb satisfacció el fet que les autoritats reconeixen cada vegada més que la tortura i els maltractaments no són anomalies aïllades, i demana l’adopció de mesures per abordar el problema, inclosa la creació d’un mecanisme independent que investigui les denúncies presentades contra la policia, com ocorre en altres països europeus. Salvaguardes com aquesta són la millor manera de protegir tant els drets de les persones detingudes com la reputació dels funcionaris encarregats de fer complir la llei enfront de denúncies falses.

En aquest sentit, una mesura preventiva positiva ha estat la introducció de càmeres de vídeo per vigilar les persones detingudes sota custòdia policial, una mesura que es va utilitzar per primera vegada al País Basc i que ara també s’ha implantat a Catalunya. La introducció de mesures que, a petició d’un jutge, permetrien la videovigilància de les persones detingudes en règim d’incomunicació per forces policials estatals constitueix un avanç. Amnistia Internacional demana que aquesta mesura es converteixi en obligatòria en tots els casos de detenció. “En tot cas, la legislació espanyola sobre detenció en règim d’incomunicació constitueix una anomalia a Europa i ha de ser revocada”, ha afirmat Irene Khan.

Política exterior

En l’àmbit internacional, Amnistia Internacional demana a Espanya que mostri el seu compromís amb els drets humans de forma sistemàtica en tot l’espectre de la seva política exterior. L’organització acull amb satisfacció el compromís d’Espanya amb el multilateralisme i el suport positiu que ha ofert en els últims anys a les institucions de drets humans en les Nacions Unides. Però ha de mostrar un compromís similar amb els drets humans en les seves relacions bilaterals amb governs com els de la Xina, Colòmbia, els Estats Units, el Marroc i Rússia.

“Subordinar els drets humans a altres interessos econòmics, estratègics i polítics a curt termini en les relacions bilaterals no només mostra escassa visió de futur, sinó que contradiu i afebleix els objectius generals de la política exterior del govern espanyol de promoure els drets humans en l’àmbit multilateral”, ha afirmat Irene Khan.

“El president Zapatero ha presentat una audaç iniciativa destinada a assolir una suspensió mundial de la pena de mort, a la qual Amnistia Internacional dóna suport amb satisfacció”, ha manifestat Irene Khan. “Demanem al president Zapatero que sigui igual d’audaç i assumeixi el lideratge en altres qüestions de drets humans urgents i difícils que existeixen a Espanya, Europa i la resta del món. En la seva segona legislatura, el govern de Zapatero té una oportunitat única de mostrar resultats en matèria de drets humans”.

Informació general

Una delegació d’Amnistia Internacional, encapçalada per la secretària general Irene Khan, es troba a Espanya des del 14 de juny, i ha mantingut reunions amb representants de la societat civil, membres del Parlament i membres del govern. A les Illes Canàries la delegació es va entrevistar amb el president del govern autonòmic i va visitar un centre de menors no acompanyats. Al País Basc, Irene Khan es va reunir amb el president del govern autonòmic, l’Ararteko (Defensor del Poble al País Basc) i els consellers d’Interior i de Justícia. També va ser convidada a dirigir-se a la Comissió d’Interior del Parlament basc (el seu discurs està disponible a www.es.amnesty.org). A Madrid, Irene Khan va mantenir diverses reunions oficials amb, entre d’altres, el president del govern, el ministre de Justícia, la secretària d’Estat de Migració, els secretaris d’Estat d’Interior i d’Afers exteriors, el Fiscal General i el president de la sala penal de l’Audiència Nacional, representants del Consell General del Poder Judicial i també de diversos partits polítics del Congrés dels Diputats.

(20/06/2008)

El 20 de maig, el govern de Myanmar –el Consell d’Estat per a la Pau i el Desenvolupament– va anunciar la fi de la fase de rescat i ajuda en resposta al desastre, i l’inici de la fase de reconstrucció. Des de llavors, ha emprès una campanya per obligar els supervivents del cicló que han perdut la seva llar a abandonar els camps on han estat assentats, tant governamentals com no oficials.

Les autoritats han dirigit les seves accions contra escoles i monestirs, ja que ambdós llocs es van utilitzar com col•legis electorals per al referèndum constitucional de maig que es va ajornar, i perquè el trimestre escolar va començar el 2 de juny.

La majoria dels supervivents que s’han desplaçat no poden tornar als seus llocs d’origen, ja que grans àrees del delta de l’Irrawaddy, la més assotada pel cicló, encara són inhabitables.

“Després de sobreviure a la fúria del cicló, milers de persones pateixen ara a les mans del Consell d’Estat per a la Pau i el Desenvolupament”, ha manifestat Benjamin Zawacki, investigador d’Amnistia Internacional sobre Myanmar.

Partint d’una àmplia varietat de fonts, inclosos els relats de testimonis presencials i entrevistes amb persones que posseeixen informació de primera mà sobre les zones afectades pel cicló, les investigacions d’Amnistia Internacional subratllen la urgent necessitat que tant el Consell d’Estat per a la Pau i el Desenvolupament com els donants internacionals, en la resposta al desastre, utilitzin com salvaguardes les normes de drets humans.

Amnistia Internacional també sent preocupació per l’accés a l’ajuda humanitària. El 16 de maig, el Consell d’Estat per a la Pau i el Desenvolupament, en el seu butlletí de propaganda New Light of Myanmar (Nova llum de Myanmar), es va comprometre a “investigar els casos [d’apropiació indeguda de l’ajuda humanitària] per descobrir els infractors i emprendre accions punitives en contra d’ells conforme a la llei”. Amnistia Internacional manifesta la seva satisfacció per aquestes mesures, i insta el Consell d’Estat per a la Pau i el Desenvolupament a vigilar estretament la distribució d’ajuda humanitària per part dels seus funcionaris i a investigar totes les denúncies de robatori, abús de poder o altra desviació de l’ajuda.

“Donat el llarg historial d’abusos del Consell d’Estat per a la Pau i el Desenvolupament, les agències humanitàries han d’estar especialment alerta davant la possibilitat que intenti desviar o obstaculitzar l’ajuda”, ha manifestat Benjamin Zawacki, que es troba en la regió des de fa un mes per recopilar informació de les àrees afectades.

Amnistia Internacional ha confirmat més de 30 casos i relats de persones que han estat obligades a abandonar els seus refugis d’emergència en monestirs, escoles i altres llocs.

En les últimes dues setmanes, la campanya per tornar a assentar s’ha tornat més sistemàtica i generalitzada. Les autoritats han assentat gent per força obligant-la a abandonar Maungmya, Maubin, Pyapon i Labutta, els llocs on s’havien dirigit inicialment els afectats, i allunyar-se més, rumb al sud, de les seves poblacions originals.

Dels 45 camps que existien a Pyapon, el 28 de maig només en quedaven tres. A Rangun, el 23 de maig, les autoritats van expulsar més de 3.000 supervivents del cicló d’un camp oficial a Shwebaukan, al nord de Dagon Myo Thit, i d’un camp no oficial a l’Escola Secundària Estatal núm. 2, en el municipi de Dala.

Entre els abusos també hi ha la confiscació i l’ús indegut de l’ajuda humanitària. Amnistia Internacional ha rebut més de 40 informes o testimonis sobre com les autoritats governamentals van confiscar, van desviar o van retenir l’ajuda humanitària en lloc de lliurar-la als supervivents del cicló.

Malgrat les declaracions d’alts dirigents del Consell d’Estat per a la Pau i el Desenvolupament contra aquesta conducta, els funcionaris locals poden actuar impunement. Per exemple, Amnistia Internacional va rebre declaracions de testimonis presencials que afirmaven que, el 26 de maig, en el pont de Pan Hlaing, municipi de Hlaing Tharyar, Rangun, el comandant de policia U Luu Win va cridar l’alto a 48 camions que transportaven subministraments de donants particulars de Myanmar. L’1 de juny, la policia encara no havia lliurat aquests camions.

Informació complementària

El cicló Nargis va devastar el delta de l’Irrawaddy el 2 i 3 de maig de 2008, causant al seu pas la mort de desenes de milers de persones. Es creu que hi ha més de 130.000 persones mortes o desaparegudes, i 2,4 milions s’han vist seriosament afectades: moltes s’han quedat sense menjar, refugi o atenció mèdica bàsics. Un mes després del cicló, les Nacions Unides van anunciar que només havien pogut prestar ajuda humanitària al 40 per cent dels supervivents.

La crisi desfermada després del cicló es produeix contra un teló de fons de greus violacions de drets humans, que es perllonga des de fa molt temps. En l’actualitat, el Consell d’Estat per a la Pau i el Desenvolupament manté reclosos més de 1.850 presos polítics en condicions molt dolentes. Gairebé tots els activistes polítics clau llangueixen a la presó o amagats. Els qui critiquen la política governamental són blanc habitual d’assetjament, amenaces i detencions. A més, durant més de dos anys, l’exèrcit ha lliurat a l’est de Myanmar una ofensiva continuada dirigida contra la població civil d’ètnia karen, a la qual ha sotmès a pràctiques generalitzades de tortura, treball forçat i desplaçament forçat.

(05/06/2008)

“En la repressió de Tiananmen de juny de 1989 es van matar centenars de persones, i encara n’hi ha desenes les que es consumeixen a les presons xineses simplement per haver qüestionat la política del govern. No hi ha absolutament cap excusa perquè les autoritats xineses encara mantinguin empresonades aquestes persones”. Ha manifestat Sam Zarifi, director del Programa per a l’Àsia i Oceania d’Amnistia Internacional.

A tot el món, de Londres a Tel Aviv o Ciutat de Mèxic, milers de partidaris d’Amnistia Internacional posaran flors vermelles i blanques a diferents llocs en solidaritat amb els familiars de les persones mortes i detingudes durant la repressió de les protestes en favor de la democràcia del 3 al 4 de juny de 1989. També guardaran un minut de silenci per les víctimes del terratrèmol ocorregut el 12 de maig a la província xinesa de Sichuan i expressaran les seves condolences i la seva solidaritat als supervivents.

“Les autoritats xineses han demostrat que poden respondre a les crisis naturals amb gran eficiència -ha explicat Sam Zarifi-. Els vam instar que facin el mateix quan el que es veu afectat són els drets humans, entre ells el dret a expressar pacíficament opinions.”

“La Xina ha promès millores la situació dels drets humans durant el període previ als Jocs Olímpics. Deixar en llibertat els activistes de Tiananmen presos, fer justícia per als qui van perdre algun familiar i permetre que es commemori i plorin en públic les víctimes serà un gran avanç en l’establiment d’un llegat positiu dels Jocs en matèria de drets humans.”

“El govern xinès ha de brindar suport i protecció a les famílies de les persones mortes en la repressió de Tiananmen, en comptes d’acorralar-les, fa anys que fa. És hora que la Xina assumeixi aquesta tragèdia i iniciï el procés de rendició de comptes i curació de les ferides.”

Informació complementària

Segons la Fundació Dui Hua, que té la seva seu als Estats Units, encara hi ha entre 60 i 100 persones empresonades per la seva participació en les protestes de Tiananmen. Se n’ignora el nombre exacte, ja les autoritats no l’han fet públic.

Les autoritats xineses van excarcerar diverses persones el 2006, però encara les sotmeten a estricta vigilància policial i els impedeixen qualsevol activitat que es pugui considerar delicada des del punt de vista polític, com ara parlar amb periodistes de les seves experiències.

Les mares de Tiananmen, grup d’activistes de drets humans que van perdre els seus fills, filles i altres parents pròxims en la repressió, segueixen demanant a les autoritats xineses que permetin a les famílies de les víctimes exercir el seu dret al dol en públic, posin fi a la persecució de les víctimes i les seves famílies, deixin en llibertat totes les persones encara preses per haver participat en protestes pacífiques i realitzin una investigació completa i pública sobre els successos de juny de 1989. Les autoritats del govern les han sotmès a assetjament, discriminació i detenció arbitrària.

Casos

Algunes de les persones que continuen empresonades per la seva participació en les protestes de Tiananmen de 1989 o, en alguns casos, pel seu suport a les protestes anys després són:

Miao Deshun, detingut el juny de 1989 i declarat culpable d’incendi provocat. La condemna suspesa de mort que li van imposar al principi es va commutar per cadena perpètua el 1991, reduïda al seu torn a 20 anys de presó el 1998. Actualment es troba reclòs a la presó de Yanqing, als afores de Pequín, i haurà de ser posat en llibertat el 15 de setembre de 2018.

Liu Zhihua, que formava part d’un grup de treballadors que van organitzar una vaga a la fàbrica de maquinària elèctrica de Xiangtan, província d’Hubei. La cadena perpètua a què va ser condemnat al principi per pronunciar “discursos contra el govern” i incitar una multitud a participar en “pallisses, destrosses i saquejos” es va reduir a 15 anys el setembre de 1993, però va tornar a ampliar-se cinc anys més el 1997 per la seva participació en una baralla. Amb la condemna reduïda altres dos anys el 2001 per bona conducta, ara haurà de ser posat en llibertat el 16 de gener de 2011.

Wang Jun, treballador de la província de Shaanxi, de 18 anys edat en el moment de les protestes. Li van imposar una condemna suspesa de mort per llançar pedres, trencar fanals i incendiar diversos vehicles durant “greus disturbis polítics” ocorreguts a la fabrica de Xincheng de la ciutat de Xian el 22 d’abril de 1989. Actualment està reclòs en la presó de Fuping, província de Shaanxi. Després d’haver-se-li reduït la condemna quatre vegades, haurà de ser posat en llibertat l’11 de desembre de 2009.

Encara s’assetgen, detenen i empr4sonen periodistes i activistes per informar de la repressió de les protestes de 1989. Alguns exemples d’això són:

Yang Tongyan (pseudònim: Yang Tianshui), escriptor independent, que compleix una pena de 12 anys de presó a la presó municipal de Nanquín, província de Jiangsu, pel càrrec de “subversió”, presentat sobre la base d’acusacions com ara escriure en favor del canvi polític i democràtic a la Xina. Anteriorment havia complert 10 anys de presó per criticar la repressió del moviment de 1989 en favor de la democràcia i tractar, presumptament, de formar un partit polític d’oposició. Segons informes, el 2007 el van obligar a confeccionar pilotes de futbol i bàsquet en un ambient aparentment tòxic durant períodes d’entre 8 i 10 hores al dia, encara que a la fi de l’any el van traslladar a un treball menys ardu a la biblioteca de la presó.

Shi Tao, que continua complint una condemna de 10 anys per haver enviat un missatge de correu electrònic en el qual resumia un comunicat del Departament Central de Propaganda sobre com havien de tractar els periodistes el 15è aniversari de la repressió del moviment de 1989 en favor de la democràcia. Al final de juny de 2007, el van traslladar a la presó de Deshan, a la ciutat de Changde, província de Hunan, on les seves condicions de reclusió semblen haver millorat i on la seva mare ara el pot visitar amb regularitat. El Tribunal Popular Suprem ha acceptat, segons informes, una sol•licitud de revisió del seu cas, però no ha dit res més.

Kong Youping, exsindicalista condemnat a 15 anys de presó el setembre de 2004 per haver publicat articles i poemes a Internet en els quals es demanava que es tornés a avaluar de forma oficial el moviment de 1989 en favor de la democràcia. Compleix condemna a la presó de Lingyuan, província de Liaoning.

(03/06/2008)

A la presentació de l’Informe 2008: L’estat dels drets humans al món, Irene Khan, secretària general d’Amnistia Internacional, ha declarat: “Darfur, Zimbabwe, Gaza, l’Iraq i Myanmar són punts calents que exigeixen una actuació immediata en matèria de drets humans.”

“La injustícia, la desigualtat i la impunitat són avui les marques distintives del nostre món. Els governs han d’actuar ja, per acabar amb l’abisme que separa allò que es diu d’allò que es fa.”

60 anys després que la Declaració Universal de Drets Humans fos adoptada per les Nacions Unides, l’Informe 2008 d’Amnistia Internacional posa de manifest que al menys a 81 països encara s’infligeixen tortures o maltractaments a les persones, que al menys a 54 se les sotmet a judicis sense les degudes garanties, i que al menys a 77, no se’ls permet parlar amb llibertat.

Irene Khan ha afirmat: “L’any 2007 s’ha caracteritzat per la impotència dels governs occidentals i l’ambigüitat o reticència de les potències emergents a l’hora d’aturar algunes de les pitjors crisis mundials de drets humans, tant si es tracta de conflictes arrelats com de creixents desigualtats que van deixant relegades tants milions de persones.”

Amnistia Internacional avisa que l’amenaça més gran per al futur dels drets humans és l’absència d’una visió compartida i d’un lideratge col•lectiu.

La secretaria general d’Amnistia Internacional continua: “L’any 2008 ofereix una oportunitat sense precedent als nous líders que accedeixen al poder i als països que emergeixen en l’escena mundial per fixar noves orientacions i rebutjar les polítiques i pràctiques miops que en els darrers anys han fet del món un lloc més perillós i dividit.”

Amnistia Internacional ha desafiat els governs a que estableixin un nou paradigma de lideratge col•lectiu basat en els principis de la Declaració Universal de Drets Humans.

“I són els més poderosos els que han de predicar amb l’exemple”, ha subratllat la senyora Khan.
• La Xina ha de complir les promeses en matèria de drets humans que va formular al voltant dels Jocs Olímpics i permetre la llibertat d’expressió i premsa, i acabar amb la pràctica de la “reeducació pel treball”.
• Els Estats Units ha de tancar el camp de detenció de Guantánamo i altres centres secrets de detenció, jutjar els detinguts en processos justos o posar-los en llibertat, i rebutjar sense cap ombra de dubte l’ús de la tortura i els maltractaments.
• Rússia ha de mostrar més tolerància envers la dissidència política, i tolerància zero envers la impunitat pels abusos contra els drets humans a Txetxènia.
• La Unió Europea ha d’investigar la complicitat dels seus Estats membres en les “entregues extraordinàries” de persones sospitoses de terrorisme, i aplicar als seus propis membres els mateixos barems en matèria de drets humans que fixa per a tercers països.
Irene Khan ha advertit: “Els dirigents mundials es troben en estat de negació, però el preu de la seva inacció és elevadíssim. Tal com demostren l’Iraq i l’Afganistan, els problemes que afecten els drets humans no són tragèdies aïllades, sinó que actuen com a virus que poden infectar i propagar-se a gran velocitat i posar-nos a tots en perill.”

“Els governs han de demostrar avui el mateix grau d’amplitud de mires, coratge i compromís que fa 60 anys va dur les Nacions Unides a adoptar la Declaració Universal de Drets Humans”.

“Creix en les persones l’exigència de justícia, llibertat i igualtat.”

Algunes de les imatges més impactants de l’any 2007 van ser de monjos a Myanmar, d’advocats al Pakistan i de dones activistes a l’Iran.

La senyora Khan conclou: “La gent, inquieta i indignada, no romandrà callada, i els dirigents mundials ignoren l’opinió pública.”

Notes

1. La publicació de l’Informe 2008 d’Amnistia Internacional, el document de periodicitat anual en el qual l’organització analitza la situació mundial dels drets humans, coincideix amb el 60 aniversari de la Declaració Universal de Drets Humans, i abasta en aquesta edició 150 països i territoris.

2. L’Informe 2008 destaca les següents tendències:
• Grups armats i forces governamentals utilitzen impunement la població civil com a objectiu.
• La violència contra les dones és omnipresent.
• Es fomenten la tortura i els maltractaments com a mètodes acceptables d’obtenció d’informació.
• Es reprimeix la dissidència i s’ataca periodistes i activistes.
• Manca protecció per a les persones refugiades, sol•licitants d’asil i migrants.
• Es neguen els drets econòmics i socials.
• S’eludeix la responsabilitat social corporativa per abusos contra els drets humans.

3. Amnistia Internacional constata progressos en les darreres sis dècades, com la promulgació de determinades lleis i l’establiment d’institucions per a la defensa dels drets humans, el recolzament creixent als esforços perquè es posi fi a la pena de mort, i el processament d’alguns casos de crims de guerra i de crims contra la humanitat per part de tribunals nacionals i corts internacionals de justícia.

4. La Declaració Universal de Drets Humans va ser adoptada per les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948.

5. La “reeducació pel treball” és un sistema de detenció punitiva que imposa la policia a la Xina per períodes de quatre anys sense càrrecs, ni judici, ni revisió judicial.

(28/05/2008)