Un seguit de noves lleis d'abast ampli estan conduint Europa a un profund i perillós estat de «securització». Així ho ha manifestat Amnistia Internacional en publicar una anàlisi exhaustiva, des de la perspectiva dels drets humans, de les mesures antiterroristes adoptades en 14 Estats membres de la Unió Europea.

L'informe Perillosament desproporcionada: L'expansió contínua de l'estat de seguretat nacional a Europa revela la manera en què el diluvi de lleis i reformes aprovades a velocitat de vertigen està minant llibertats fonamentals i desmantellant salvaguardes de drets humans que havien costat molt d'aconseguir.«Després d'una sèrie d'atemptats atroços, des de París fins a Berlín, els governs europeus s'han apressat a promulgar tot un seguit de lleis desproporcionades i discriminatòries», ha manifestat John Dalhuisen, director d'Amnistia Internacional per a Europa.«Considerades d'una en una, aquestes mesures antiterroristes individuals resulten força preocupants, però si es miren totes juntes se'ns dibuixa una fotografia molt inquietant en què poders sense control trepitgen llibertats que es donaven per descomptades des de fa molt temps».

L'informe, basat en més de dos anys d'investigació en 14 Estats membres de la UE i en l'anàlisi d'iniciatives tant internacionals com europees, revela fins a quin punt les noves lleis i polítiques concebudes per abordar l'amenaça del terrorisme han passat com una piconadora sobre les salvaguardes dels drets.

A diversos països s'han proposat o adoptat mesures antiterroristes que han erosionat l'Estat de dret, han augmentat el poder de l'executiu, han eliminat controls judicials, han restringit la llibertat d'expressió i han exposat a tota la població a una vigilància governamental sense control. L'impacte ha estat especialment profund per a persones estrangeres i minories ètniques i religioses.

La nova normalitat: lleis d'excepció i emergència i mesures similars
A diversos països, les reformes constitucionals o la legislació faran que sigui més fàcil declarar un estat formal d'excepció o atorgar poders especials als serveis de seguretat i intel·ligència, sovint sense gairebé supervisió judicial, o sense cap supervisió de cap tipus.

Per exemple, a Hongria, la nova legislació concedeix amplis poders a l'executiu en cas que es declari una emergència; aquests poders inclouen la prohibició de reunions públiques, restriccions severes a la llibertat de circulació, i congelació de béns. Unes disposicions vagament definides atorguen el poder de suspendre lleis i accelerar la promulgació d'altres noves, així com desplegar l'exèrcit amb armes de munició real per sufocar disturbis.

A França s'ha renovat cinc vegades l'estat d'excepció, normalitzant d'aquesta manera un seguit de mesures intrusives com, per exemple, el poder per prohibir manifestacions i dur a terme registres sense ordre judicial. Les mesures temporals d'excepció, com les ordres administratives per controlar la circulació de persones al Regne Unit i França, s'han integrat cada vegada més en la legislació ordinària. La nova llei antiterrorista a Polònia estableix de forma permanent un seguit de poders draconians, entre els quals les mesures desproporcionades contra persones estrangeres.

Alguns Estats han utilitzat indegudament les lleis antiterroristes per atacar activistes polítics i persones que defensen els drets humans. Un exemple clar és l'ús de les lleis d'excepció per part de la policia francesa per posar sota arrest domiciliari activistes mediambientals durant la vigília de la Conferència de l'ONU sobre Canvi Climàtic celebrada el 2015.

Estats vigilants
Molts països de la UE s'han sumat a les files dels «Estats vigilants» a mesura que han anat aprovant noves lleis que permeten la vigilància massiva indiscriminada i atorguen poders intrusius als serveis de seguretat i intel·ligència.

S'han concedit o ampliat poders de vigilància massiva a Regne Unit, França, Alemanya, Polònia, Hongria, Àustria, Bèlgica i Països Baixos, entre altres, i en fer-ho s'ha permès la intercepció massiva i el possible accés a les dades de milions de persones.

La vigilància sense supervisió contra objectius específics també s'ha ampliat enormement. La Llei Antiterrorista promulgada per Polònia el 2016 permet mesures de vigilància encoberta contra persones de ciutadania estrangera, com per exemple les escoltes telefòniques, el seguiment de les comunicacions electròniques i la vigilància de les xarxes i dispositius de telecomunicacions sense supervisió judicial de cap tipus durant tres mesos.

A David Miranda, ciutadà brasiler que ajudava en la investigació periodística sobre les revelacions d'Edward Snowden relatives a la vigilància, van interceptar-lo en virtut dels poders antiterroristes quan estava en trànsit per Regne Unit el 2013. Va ser detingut, escorcollat i interrogat durant nou hores com a sospitós d'estar implicat en «espionatge» i «terrorisme». Li van confiscar el telèfon mòbil, l'ordinador portàtil, un disc dur extern i altres materials.

Delictes d'opinió
En el que suposa un gir modern de l'orwellià «delicte d'opinió», la gent ara pot ser processada per actes que tenen un vincle molt lleuger amb una conducta delictiva real. En centrar cada vegada més les mesures antiterroristes en la prevenció, els governs han invertit en iniciatives «predelictives» i han recorregut amb una freqüència cada cop més gran a ordres de control administratiu per restringir la llibertat de circulació i altres drets. Això ha donat lloc al fet que moltes persones s'hagin vist sotmeses a tocs de queda, prohibicions de viatjar o etiquetes electròniques sense haver estat ni tan sols acusades o declarades culpables de cap delicte. En aquests casos, les proves es mantenen sovint en secret, la qual cosa significa que les persones acusades d'activitats «predelictives» no poden defensar-se adequadament.

Atacs a persones refugiades i grups minoritaris
Les persones migrants i refugiades, defensors i defensores de drets humans, activistes i grups minoritaris han estat blanc especial dels atacs dels nous poders, mentre l'establiment de perfils «basats freqüentment en estereotips» conduïa directament a l'ús indegut de lleis que defineixen el terrorisme de manera molt vaga.

Alguns estats membres de la UE estan intentant establir vincles entre la crisi de refugiats i l'amenaça del terrorisme. Al novembre, un tribunal noruec va condemnar Ahmed H. -ciutadà sirià resident a Xipre- a deu anys de presó per cometre un «acte de terrorisme». Aquest acte consistia a llançar pedres i parlar per un megàfon a una multitud durant uns enfrontaments amb la policia de fronteres. En realitat, Ahmed H. havia viatjat per ajudar als seus pares en la seva fugida de Síria a Europa. Encara que va admetre haver llançat pedres, hi ha enregistraments de vídeo que mostren que també havia intentat calmar la multitud.

L'esposa d'Ahmed, Nadia, va explicar a Amnistia Internacional: «La nostra vida s'ha enfonsat. Intento ser mare i pare per a les meves filles, però és molt difícil. Trobem a faltar l'Ahmed i temem per ell».

Un efecte dissuasori

La por a ser qualificat d'amenaça per a la seguretat o de «extremista» ha tingut un efecte dissuasori que ha limitat la llibertat d'expressió. A Espanya, dos titellaires van ser detinguts i acusats de «enaltiment del terrorisme» després d'una actuació satírica en la qual una titella sostenia una pancarta amb un lema que es va considerar de suport a un grup armat. A França s'ha utilitzat un delicte similar «apologia del terrorisme» per acusar centenars de persones, inclosos menors d'edat, de «delictes» com ara publicar a Facebook comentaris que no incitaven a la violència.

El 2015, els tribunals francesos van dictar 385 condemnes per «apologia del terrorisme», una tercera part de les quals contra menors d'edat. Les definicions de què constitueix «apologia» són molt àmplies.

A Espanya, un popular músic va ser arrestat i detingut per un seguit de piulades entre les quals una broma que oferia al rei Joan Carles un pastís bomba com a regal d'aniversari.

Les mesures discriminatòries han afectat de manera desproporcionada i profundament negativa la població musulmana, les persones de ciutadania estrangera o a persones considerades musulmanes o estrangeres. Les actuacions discriminatòries de l'Estat i els seus agents es consideren cada cop més «acceptables» en el context de la seguretat nacional.

«Tot i que l'amenaça del terrorisme és molt real i ha de rebre sempre una resposta enèrgica, la funció dels governs hauria de ser oferir seguretat perquè la gent gaudeixi dels seus drets humans, en lloc de restringir drets de la població en nom de la seguretat», ha manifestat John Dalhuisen.

«Els governs de la UE estan utilitzant les mesures antiterroristes per consolidar poders draconians, atacar grups de forma discriminatòria i privar de drets humans amb el pretext de defensar-los. Correm el perill de crear societats on la llibertat es converteixi en l'excepció i la por, en la norma».