Actuem pels drets humans a tot el món

Buscar

Turquia: gairebé 130.000 treballadors/es del sector públic depurats esperen justícia 

© AI

Més de dos anys després de ser acomiadats arbitràriament, gairebé 130.000 treballadors i treballadores del sector públic de Turquia segueixen esperant que es faci justícia i afrontant un futur incert, afirma Amnistia Internacional en un nou informe publicat avui. 

Purged beyond return? No remedy for Turkey’s dismissed public sector workers revela que professionals de la medicina, agents de policia, ensenyants, acadèmics i acadèmiques i desenes de milers de treballadors i treballadores més del sector públic acomiadats per presumptes “vincles amb grups terroristes” no han estat readmesos o indemnitzats, mentre la Comissió creada per revisar les decisions de destitució és lamentablement inadequada per a aquest propòsit. 

“Etiquetades de ‘terroristes’ i despullades dels seus mitjans de vida, desenes de milers de persones les vides professionals i familiars de les quals han quedat destrossades segueixen esperant que es faci justícia”, afirma Andrew Gardner, director d'Estratègia i Investigació sobre Turquia d'Amnistia Internacional. 

“Malgrat la clara naturalesa arbitrària d'aquests acomiadaments, la Comissió responsable de revisar les decisions no respecta les normes internacionals i actua de facto per donar el vistiplau a unes decisions inicials injustes. Tot el procés és un vergonyós desafiament a la justícia”. 

En aplicació de l'estat d'excepció imposat a Turquia després de l'intent de cop d'Estat de 2016, gairebé 130.000 treballadors i treballadores del sector públic van ser acomiadats arbitràriament mitjançant decrets executius. 

La Comissió ha utilitzat activitats inofensives —i totalment legals en aquest moment— per justificar retroactivament els acomiadaments i les decisions de prohibir permanentment a aquestes persones treballar en el sector públic o fins i tot en la seva professió. S'han esgrimit activitats com dipositar diners en un banc concret, pertànyer a determinats sindicats o descarregar una aplicació concreta per al telèfon com a prova dels “vincles” amb grups “terroristes” prohibits, sense que hi hagi res més que demostri l'existència d'aquests llaços o la comissió d'actes il·lícits. 

Al gener de 2017, després de la pressió política creixent, el govern turc va establir una “Comissió d'Investigació sobre l'Estat d'Excepció” per revisar les decisions de destitució preses mitjançant els decrets executius. A 5 d'octubre de 2018, de les aproximadament 125.000 sol·licituds presentades per persones afectades pels acomiadaments, la Comissió havia adoptat decisions en només 36.000 casos. D'aquestes, s'ha revocat la decisió original en menys del 7% dels casos (2.300).

L'informe, que conté una revisió dels procediments de la Comissió i de 109 de les seves decisions, així com entrevistes amb 21 persones acomiadades i les seves famílies, revela que la Comissió no s'ha establert per proporcionar un recurs efectiu. Entre les seves nombroses deficiències figuren la manca d'independència institucional, llargs períodes d'espera, inexistència de salvaguardes que permetin que les persones afectades rebatin efectivament les acusacions i la precarietat de les proves citades en les decisions que confirmen els acomiadaments.  

Un mestre, el recurs del qual contra el seu acomiadament per dipositar diners al banc Asya, llavors controlat pel govern, va ser desestimat per la Comissió, va explicar a Amnistia Internacional: “Ens van acomiadar sense raó i ara tracten de trobar excuses per als nostres acomiadaments”. 

Per algunes de les decisions que ha estudiat Amnistia Internacional, les persones sol·licitants van haver d'esperar més de set mesos després de l'acomiadament, en el millor dels casos, i 21 mesos en el pitjor. No obstant això, la immensa majoria de sol·licitants segueix esperant una resposta, moltes d'elles des de fa més de dos anys.  


Les persones que han recorregut davant la Comissió han de fer front a una situació kafkiana. Quan van ser acomiadades, no es va donar a qui treballava en el sector públic cap raó del seu acomiadament més enllà d'una justificació general que s'havia valorat que tenien “vincles amb organitzacions terroristes”.  

Sense conèixer les acusacions concretes o les proves esgrimides contra elles, les persones que presentaven recursos van haver de conjecturar les raons per les quals se'ls havia rescindit el contracte, la qual cosa va dificultar rebatre les acusacions i preparar un recurs efectiu. 

La dona d'un funcionari acomiadat va explicar a Amnistia Internacional: “No es van revelar els motius de l'acomiadament i no se'ns va donar la més mínima oportunitat per presentar un recurs efectiu. Vam presentar-lo sense saber amb detall contra què estàvem recorrent”.   

Algunes decisions de la Comissió també mancaven de prou informació sobre les proves que l'havien portat a concloure que el i la sol·licitant tenia vincles amb grups prohibits, la qual cosa, una vegada més, dificultava enormement que els treballadors i treballadores del sector públic els recursos del qual havien estat desestimats presentessin un recurs posterior davant dels tribunals administratius. 

Els treballadors i treballadores del sector públic que van tenir la sort de ser readmesos solen estar en un lloc sensiblement pitjor que el que ocupaven abans del seu acomiadament injust.  

Un funcionari readmès va explicar a Amnistia Internacional: “Ens han tret el nostre dret a reclamar una indemnització davant edls tribunals. Hem passat per un munt de dificultats mentre he estat sense fenal. La meva dona segueix en teràpia pel trauma psicològic que ha sofert”. 

Malgrat les clares vulneracions del dret internacional, el govern persisteix en la seva estratègia, profundament perjudicial. Encara que ja s'ha aixecat l'estat d'excepció de Turquia, al juliol de 2018 es va aprovar una nova llei que permet durant tres anys més l'acomiadament sumari de treballadors i treballadores del sector públic de qui es consideri que tenen vincles amb organitzacions “terroristes” o amb altres grups que representin una amenaça per a la seguretat nacional. 

Un acadèmic acomiadat després de signar una petició, va manifestar a Amnistia Internacional: “A Turquia, el sistema de justícia és esclau dels polítics. Canvia en funció del clima polític”.

“Més de dos anys després que comencessin els primers acomiadaments, desenes de milers de treballadors i treballadores del sector públic viuen en una situació incerta sense un recurs efectiu. En lloc de proporcionar un mecanisme perquè es faci justícia, la Comissió s'ha limitat a llençar sal a la ferida”, diu Andrew Gardner. 

“Quan hi ha indicis raonables d'actes il·lícits, conductes indegudes o delictes, el treballador o treballadora ha de ser acomiadat mitjançant procediments disciplinaris ordinaris. No obstant això, les autoritats han de readmetre tots els treballadors i treballadores del sector públic acomiadats sumàriament mitjançant decret executiu i indemnitzar-los pels danys, inclosa la pèrdua d'ingressos i el devastador efecte psicològic que ha tingut l'acomiadament en les seves vides”. 

Informació complementària 

Turquia és part en el Conveni núm. 158 de l'Organització Internacional del Treball (OIT), que protegeix dels acomiadaments arbitraris sense el degut procés. Entre les garanties que conté el Conveni figuren la prohibició de la terminació del treball per motius diferents dels legítims relacionats amb la capacitat o la conducta del treballador o treballadora i l'exigència que no es produeixi la terminació sense donar primer a la persona afectada la possibilitat de defensar-se dels càrrecs formulats contra ella.  

Els procediments que envolten aquests acomiadaments i,  en concret, l'absència d'un procediment de recurs just i efectiu, posen en perill els drets a un judici just en unes actuacions civils que garanteixen l'article 6.1 del Conveni Europeu de Drets Humans i els articles 14 i 15 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. 

El fet que Turquia no proporcioni un mitjà efectiu mitjançant el qual les persones els drets de les quals són vulnerats puguin obtenir una reparació per aquestes violacions constitueix al seu torn un incompliment de la seva obligació de garantir el dret a un recurs efectiu previst en l'article 2.3 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i l'article 13 del Conveni Europeu de Drets Humans.