Actuem pels drets humans a tot el món

Buscar

Tiananmen, 30 anys després: la taca inesborrable de la Xina

És un dels moments més emblemàtics de la lluita per la llibertat en la història contemporània. Un home sol, amb bosses del súper a cada mà, es planta desafiant davant d'una filera de tancs militars prop de la plaça monumental de Tiananmen, a Pequín. A continuació, mentre les càmeres capten l'instant per a la seva difusió a tot el món, aixeca la mà dreta per indicar als tancs que parin. I, per un instant, ho fan.

El que va fer encara més memorable l'acte de resistència d'aquest home va ser l'horror que el món havia presenciat el dia abans. La nit del 3 al 4 de juny de 1989, tancs xinesos van avançar sobre la plaça de Tiananmen per reprimir brutalment un moviment sense precedents en favor de la democràcia.

Centenars de persones, possiblement milers, van ser assassinades quan els soldats van obrir foc contra les persones -estudiants i treballadors- que portaven setmanes reclamant pacíficament reformes polítiques.

Ningú no sap el nombre exacte de morts perquè, tres dècades més tard, les autoritats xineses continuen fent tot el possible per impedir que la gent es faci preguntes sobre aquell dia, o fins i tot que en parli.

Els dies que van seguir a la repressió sagnant, les autoritats xineses van publicar una llista de 21 persones "en cerca i captura" pel seu paper en l'organització de les protestes. El número u de la llista era Wang Dan, que va acabar passant sis anys a la presó.

Abans d'això, a la primavera de 1989, Wang era un alumne de 20 anys de la Universitat de Pequín, que organitzava xerrades sobre democràcia.

Quan els soldats van obrir foc la nit del 3 de juny, Wang Dan estava en la seva residència d'estudiants.

"El meu company de classe em va cridar des d'algun lloc proper a la plaça de Tiananmen. Em va dir: "La repressió ha començat. Ha mort gent". Vaig mirar d'anar a Tiananmen, però la policia havia tallat la carretera. Estava en xoc" -va recordar Wang. Durant tres o quatre dies, no vaig poder dir ni una sola paraula.

Gràcies a l'ajuda dels seus amics, Wang Dan va poder amagar-se durant diverses setmanes, però les autoritats van trobar-lo el 2 de juliol.

Wang va complir gairebé quatre anys de presó i va quedar en llibertat el 1993. Llavors va poder marxar de la Xina, però va decidir quedar-s'hi. "Volia continuar la meva lluita. Per la gent que havia mort, tenia l'obligació de fer més. Veia que encara era possible el canvi. Per això vaig decidir quedar-me".

Menys de dos anys després, Wang Dan tornava a a estar a la presó, aquesta vegada amb una condemna d'11 anys.

Dos anys més tard va quedar en llibertat condicional per raons de salut amb la condició que marxés a l'exili.

"Marxar va ser una decisió difícil. Era molt dur saber que no veuria la meva família. Però, si em negava a marxar, em quedaria a la presó. Des d'allà no hauria pogut fer res. Wang Dan va estudiar a Harvard i Oxford i ara viu als Estats Units, després d'haver estat diversos anys dedicat a l'ensenyament de ciències polítiques en una universitat de Taiwan.

"Si m'hagués quedat a la Xina, no podria fer res. La policia em seguiria i no podria posar-me en contacte amb ningú. Fora de la Xina almenys puc parlar amb llibertat. Mai no em penediré del que va passar. El nostre futur demana sacrificis. No me'n penedeixo. Va ser una gran revelació; la democràcia va arribar a l'ànima de la població xinesa".

Una d'aquestes persones era Lü Jinghua.

La seva vida també va canviar per sempre la primavera de 1989. Llavors tenia 28 anys llavors, i es guanyava la vida venent roba a la capital xinesa. Després de veure als estudiants manifestant-se a la plaça de Tiananmen durant diversos dies, va decidir apropar-s'hi per saber més de la seva campanya. Dies més tard va començar a portar-los aigua i, finalment, es va sumar a la causa.

"Em vaig oferir voluntària per fer de locutora, per la meva veu. Em col·locava a la plaça de Tiananmen i anunciava les últimes notícies pels altaveus. A la nit dormia en una tenda a la plaç -va explicar-. Realment vaig gaudir aquells dies. Era feliç. Aquell moviment va canviar la meva vida".

Però la situació no va trigar a donar un gir fosc. Lü Jinghua era a la plaça quan van entrar els tancs.

"Les bales xiulaven al meu voltant i impactaven a la gent. Un cos va caure al meu costat, després un altre. Vaig córrer sense parar per sortir del mig. La gent cridava demanant ajuda, demanant ambulàncies. I llavors, algú més moria".

Era només el principi del seu malson.

Després de la repressió, Lü Jinghua va ser inclosa en la llista dels "més buscats" i la seva família va patir actes violents d'assetjament per part de les autoritats. No li va quedar una altra sortida que fugir de Pequín, deixant-hi la seva filla de poca edat.

"Era una decisió impossible, però havia de salvar la meva vida, per això vaig acceptar que havia de marxar". Després d'una perillosa travessia, creuant un riu nadant i viatjant en una barca, va aconseguir arribar a Hong Kong i d'allà va volar a Nova York.

El 1993 va mirar de tornar a la Xina per veure la seva família: "En sortir de l'avió, les autoritats em van interceptar. Podia veure a la meva mare amb la meva filla en braços a l'altre costat de la porta, però la policia no em va deixar parlar-hi".

Finalment, al desembre de 1994, la filla de Lü va poder reunir-se amb ella als Estats Units, però Lü ja no ha pogut tornar a la Xina, ni tan sols per assistir als enterraments del seu pare i la seva mare.

No obstant això, Lü Jinghua no es penedeix de res.

"Mai oblidarem el que va passar. Vam fer el correcte. Era una jove que passava a l'acció. Encara hi crec. Segueixo lluitant pels drets humans a la Xina"