Un nou informe publicat per Amnistia Internacional revela com les treballadores domèstiques migrants empleades a Qatar s'han trobat empeses fins al límit de les seves forces a causa de la sobrecàrrega extrema de treball, manca de descans i el tracte abusiu i degradant. L'organització va parlar amb 105 dones que havien estat empleades com a treballadores domèstiques internes a Qatar i va concloure que, tot i les reformes introduïdes pel govern amb la finalitat de millorar les seves condicions laborals, els drets d'aquestes dones seguien estan violats i eren sotmeses a abusos. Algunes dones van afirmar ser víctimes de greus delictes com l'agressió sexual.
El 2017, Qatar va introduir la Llei de Servei Domèstic, que establia límits en les hores de treball, descans diaris obligatoris, un dia lliure a la setmana i vacances remunerades. Tres anys després, 90 de les 105 dones amb les quals Amnistia s'havia posat en contacte van relatar que treballaven habitualment més de 14 hores al dia; 89 treballaven de forma habitual els set dies de la setmana; i a 87 els seus ocupadors els havien confiscat el passaport. La meitat de les dones treballaven més de 18 hores al dia, i la majoria no havia tingut mai un dia lliure. Algunes van declarar també que no les pagaven adequadament, mentre que 40 van descriure com les insultaven, bufetejaven o escopien. Una dona va dir que les tractaven "com un gos".
"La introducció de la Llei de Servei Domèstic de 2017 va suposar un pas endavant per la protecció dels drets laborals a Qatar. Malauradament, els relats de les dones amb qui vam parlar deixen clar que aquestes reformes no s'han implementat o complit adequadament", ha manifestat Steve Cockburn, director de Justícia Econòmica i Social d'Amnistia Internacional.
"Les treballadores domèstiques ens van explicar que treballaven una mitjana de 16 hores al dia, cada dia de la setmana: molt més del permès per la llei. A gairebé totes els havien confiscat els passaports, i altres van explicar que no rebien capsou i que eren sotmeses a insults cruels i agressions. La imatge general és la d'un sistema que segueix tolerant que aquells que contracten tractin als seus treballadors domèstics com possessions, no com a éssers humans."
A Qatar hi ha unes 173.000 treballadores domèstiques migrants. Algunes de les dones entrevistades per Amnistia Internacional continuaven a les seves feines. Altres ho havien deixat però continuaven a Qatar, i altres havien tornat als seus països d'origen. Igual que les mateixes dones, els ocupadors a qui van descriure eren de molts països diferents. Tots els noms són ficticis per a protegir la identitat.
Els abusos documentats en l'informe es veuen alimentats per una combinació de factors, entre els quals es troba la manca de mecanismes d'inspecció per garantir el compliment de la Llei de Servei Domèstic, i aspectes del sistema de patrocini de Qatar que segueixen donant als ocupadors poders excessius sobre els seus treballadors i treballadores. Moltes dones es troben amb obstacles en denunciar abusos i actes delictius davant de les autoritats, i la impunitat és generalitzada.
Reformes
En els últims anys, Qatar hi ha introduït nombroses reformes e iniciatives per millorar les condicions laborals dels treballadors i treballadores migrants.
Ha fet campanyes de sensibilització per a les treballadores domèstiques i els seus ocupadors, i ha llançat un programa pilot que utilitza a un reduït nombre de treballadores domèstiques que no viuen a la casa on treballen.
Molt recentment va introduir un salari mínim i va eliminar el requisit que els treballadors i treballadores obtinguin el permís dels seus empleats per canviar de treball o sortir del país. Encara que aquests canvis legals puguin fer que els treballadors i treballadores els sigui més fàcil escapar dels ocupadors que els sotmeten a abusos, si no es prenen mesures addicionals per reforçar les proteccions i garantir el seu compliment és poc probable que redueixin de manera significativa els abusos o millorin les condicions de les treballadores domèstiques.
Extenuants jornades de treball
Les llargues jornades de treball sense descans adequat es van exposar com una de les formes més habituals d'abusos patits per les treballadores domèstiques. Segons els seus contractes, les treballadores domèstiques no haurien de treballar més de 10 hores al dia, sis dies a la setmana. Aquestes xifres són de per si més altes que les normes establertes per l'Organització Internacional del Treball, però la majoria de les dones amb les quals va parlar Amnistia estaven treballant molt més que allò. De mitjana, treballaven 16 hores al dia. Normalment sense dia lliure, el que suma un total de 112 hores a la setmana, sense que se'ls paguin hores extra. Això significa que la majoria de les dones estaven treballant quasi el doble de les hores estipulades en els seus contractes.
Reina*, filipina de 45 anys, va descriure que hi havia tingut un accident d'automòbil perquè només havia dormit dues hores: "Me'n vaig anar a dormir a dos quarts de dues de la matinada, i a les tres de la matinada la filla de 17 anys em va llevar perquè anés a comprar-li Red Bull. Després, a les cinc i mitja de la matinada, vaig començar la meva jornada laboral habitual, rentant el cotxe i preparant-me per portar als nens a l'escola [...] a les deu de la nit em vaig estavellar amb el cotxe contra un mur."
La Llei de Servei Domèstic limita les jornades laborals a un màxim de deu hores al dia, però permet ampliar-les si la treballadora hi està d'acord. El desequilibri intrínsec de poder que és deriva de la dependència de les treballadores domèstiques respecte als seus ocupadors deixa la porta oberta als abusos. Moltes dones van declarar que tenien por de negar-se a les interminables peticions dels seus ocupadors, fins i tot quan necessitaven descansar.
Almenys 23 dones entrevistades van dir que no els donaven prou menjar, i que van passar fam durant el seu període de feina a Qatar. Algunes de les entrevistades van descriure també que dormien en habitacions diminutes, en alguns casos en el terra o sense aire condicionat. Els relats sobre les males condicions de vida posen de manifest la manca d’inspeccions dels llocs de treball per part de les autoritats de Qatar.
Abusos verbals, físics i sexuals
Amnistia internacional va parlar amb 40 dones que van declarar que havien patit abusos verbals i físics. Sovint, aquests abusos inclouen un tracte degradant, crits i insults.
Emily* va explicar: "La senyora diu: '[Ets] un monstre, et tallaré la llengua'. Jo tinc por. Em diu: 'Et mataré'. Sempre males paraules. Jo només sóc una [criada], i no puc fer res.' Quinze dones van dir que havien patit abusos físics a mans dels seus ocupadors o membres de la família, uns abusos que incloïen escopinyades, cops, puntades, cops de puny i estirades de pèl.
Joy* va explicar:
"La dona va començar a cridar a totes [les criades] [...] va començar a escupir-nos i em va tornar a donar un cop de puny [...] Abans d'aquest incident, també em va donar una puntada de peu a l'esquena."
Cinc dones van declarar que havien patit abusos sexuals a mans dels seus ocupadors o de familiars que anaven de visita. Els abusos sexuals anaven des de l'assetjament fins a la violació, passant per tocaments. La majoria de les dones sentia que no podia queixar-se a la policia per por a les represàlies dels seus ocupadors.
Una dona, Julia*, sí que va denunciar els abusos sexuals a la policia. El fill de la persona que emprava la Julia va visitar la casa un dia i va intentar violar una altra dona que treballava allí. Va oferir diners a les dones perquè guardessin silenci, però elles van decidir anar a la policia.
L'investigador de la policia que va examinar les denúncies va acusar la Julia i la seva amiga "d'inventar-se històries" i va tancar el cas. Al final, la persona que les contractava els va comprar bitllets de tornada al seu país, a canvi que firmessin una declaració que estava escrita en àrab i no entenien.
Impunitat
Qatar ha eludit completament fer retre comptes als ocupadors que cometen abusos, la qual cosa significa que amb prou feines hi ha res que els dissuadeixi de cometre abusos futurs. Hi ha pràctiques com la confiscació de passaports i l'impagament de salaris, indicatives de l'existència de treball forçós, que no s'investiguen automàticament, i els ocupadors poques vegades pateixen conseqüències fins i tot quan es neguen a lliurar els passaports o a abonar els salaris impagats.
"Cap de les dones amb qui va parlar Amnistia ha vist retre comptes dels seus actes a aquells que van abusar-ne. Si Qatar vol protegir les treballadores domèstiques de l'explotació, ha de transmetre als seus empleats un missatge que indiqui clarament que els abusos no es toleraran", ha declarat Steve Cockburn.
Abans del 2018, les treballadores domèstiques no tenien accés a mecanismes de reclamació, per quan Qatar va establir els Comitès per la Resolució de Conflictes Laborals finalment van poder presentar denuncies davant d'aquests tribunals. Tot i això, el procés segueix afectat de retards i altres problemes.
Més de la meitat de les dones amb qui va parlar Amnistia van informar de demores o impagament dels seus salaris, però les poquíssimes que es van sentir capaces de presentar denuncies davant els Comitès, es van trobar amb un procés lent i estressant.
Un important defecte del sistema és que les treballadores domèstiques es van arriscar a perdre la seva condició jurídica, els ingressos i un lloc on viure de mentre es processaven les seves denúncies. Necessiten un refugi segur i ingressos per mantenir-se durant el procés; no obstant això, ja que els refugis gestionats pel govern no estan plenament operatius, la denuncia davant dels Comitès no són una opció viable per la majoria de les dones.
A més, les dones que deixen les seves feien poden trobar-se amb mesures de represàlia dels seus ocupadors i ser acusades de "fuga" o altres delictes, castigats amb sancions penals. Un mínim de 10 dones amb qui va parlar Amnistia estaven acusades de robatori, i 13 més havien estat acusades de "fuga" per part dels seus ocupadors. Totes elles van negar els càrrecs, i van pensar que havien estat represaliades per haver fugit dels abusos.
Les causes per abús físic i sexual es veuen davant els tribunals penals, però el fet que les treballadores domèstiques depenguin dels seus ocupadors per a tenir recer i condició jurídica, sumat a la seva desconfiança en el sistema, és un element dissuasiu obvi a l'hora de presentar denúncies. Per consegüent, hi ha delictes greus que queden impunes.
L'aïllament de moltes treballadores domèstiques i les restriccions imposades a la seva llibertat de circulació fan que sigui molt difícil accedir a suport i fugir dels abusos. Tot i que algunes empreses estan començant a formar comitès laborals perquè altres treballadors i treballadores migrants, no existeix cap iniciativa equivalent per les treballadores domèstiques. Aquestes, igual que la resta de treballadors i treballadores migrants a Qatar, no poden formar sindicats ni sumar-s'hi.
"Les treballadores domèstiques mereixen tenir veu en les lleis i polítiques que afecten les seves vides. Les dones amb qui vam parlar eren resilients i independents: havien abandonat casa seva i havien recorregut mig món fins a arribar al seu destí. En canvi de ser aïllades i silenciades, aquestes dones han de tenir veu per poder defensar els seus drets", ha manifestat Steve Cockburn.