Actuem pels drets humans a tot el món

Buscar

Myanmar/Bangladesh: persones grans privades de dignitat en camps després de patir atrocitats de les forces armades

Fotografia: Hkun Lat/Amnesty International

Desenes de milers de persones ancianes de minories ètniques de tot Myanmar que van sofrir atrocitats a mans de les forces armades i van ser obligades a fugir de casa seva se senten defraudades per un sistema humanitari que habitualment no presta la deguda atenció als seus drets i necessitats; així ho afirma Amnistia Internacional en un informe que ha publicat avui.

"Fleeing my whole life": Older people's experience of conflict and displacement in Myanmar és la primera investigació exhaustiva de l'organització sobre les formes concretes de no respectar els drets i la dignitat de les persones d'edat avançada en situacions de crisis i conflicte armat, així com en la provisió d'ajuda humanitària.

"Durant dècades, les minories ètniques de Myanmar han sofert abusos recurrents a mans de les forces armades. A moltes persones ancianes turmentades per les atrocitats comeses durant les recents operacions militars ja els va tocar viure crims semblants en la seva infància o joventut. La seva experiència posa al descobert el caràcter arrelat de la brutalitat militar, i la necessitat de justícia", ha afirmat Matthew Wells, assessor general d'Amnistia Internacional sobre resposta a les crisis.

"Hi ha desenes de milers d'ancians i ancianes entre el més d'un milió de persones desplaçades a camps a causa del conflicte i els abusos de les forces armades. La comunitat humanitària ha reaccionat admirablement a una crisi després d'una altra, salvant moltes vides. Però no es té en compte a la població anciana, les necessitats específiques de la qual solen passar-se per alt. La resposta humanitària ha de tornar-se més inclusiva".

L'informe es basa en 146 entrevistes a homes i dones d'edat avançada de les minories ètniques kachin, lisu, rajine, rohingya, shan i ta'ang, realitzades durant tres visites d'investigació als estats birmans de Rakhine, Kachin i Shan del Nord, així com a camps de persones refugiades al sud de Bangladesh, entre desembre de 2018 i abril de 2019. Les persones entrevistades tenien edats compreses entre 54 i més de 90 anys.

Crims de les forces armades contra persones ancianes

La població d'edat avançada corria especial perill de sofrir atrocitats a mans de les forces armades de Myanmar durant les seves operacions militars en els estats de Rakhine, Kachin i Shan del Nord. Algunes persones ancianes es queden enrere quan els pobles es buiden davant la notícia d'un avanç militar, normalment per la seva forta vinculació a la llar i la terra o perquè sofreixen impediments físics per fugir. Quan els soldats les troben, és habitual que les detinguin arbitràriament, les torturin i, en ocasions, les matin.

Un pagès de 67 anys d'ètnia rakhine que es va quedar al poble quan la majoria dels seus veïns van fugir al març de 2019, en part a causa d'una discapacitat auditiva greu que li va impedir sentir la proximitat dels combats entre les forces armades i l'Exèrcit d'Arakhan (AA), explica el que van fer els soldats de Myanmar després d'obligar-lo a sortir de la seva casa: "Quan vaig arribar on estava el capità, els soldats em van lligar les mans [...] a l'esquena, amb corda de la que s'utilitza per al bestiar. Em van preguntar: "Han vingut al poble els de l'AA?" Jo vaig dir que no, que mai no els havia vist... I llavors els soldats em van colpejar".

Durant l'atac contra la població rohingya perpetrat per les forces armades el 2017, moltes persones ancianes van ser cremades vives a casa seva. Mariam Khatun, dona d'ètnia rohingya d'uns 50 anys, va fugir al bosc proper amb els seus tres fills quan soldats de Myanmar van irrompre al seu poble del municipi de Maungdaw. "El meu pare i la meva mare es van quedar a la casa -va explicar-. Jo tenia dos nens petits, com anava a emportar-me'ls a ells també? [...] No podien moure's sense ajuda".

Quan va arribar amb els seus fills fins a un riu proper al poble, Mariam Khatun va mirar cap a enrere i va veure el poble en flames, sabent que els seus progenitors encara eren a casa.

En examinar les llistes de víctimes mortals dels diferents pobles habitats per rohingyes, Amnistia Internacional ha comprovat que el percentatge de persones ancianes sol ser desproporcionat. De manera semblant, un estudi quantitatiu realitzat per Metges Sense Fronteres concloïa que, en el mes posterior a l'inici de les brutals operacions de les forces armades el 25 d'agost de 2017, els principals índexs de mortalitat, amb diferència, es van registrar entre homes i dones rohingyes de 50 anys o més.

Per als ancians i ancianes que van fugir dels estats de Rakhine i Kachin, el viatge a través dels territoris fronterers de Myanmar va ser sovint difícil, agreujat pel bloqueig de les principals rutes i la restricció de l'accés a l'ajuda humanitària pels militars. Amnistia Internacional va documentar diversos casos de persones d'edat avançada que havien mort en plena fugida cap a un lloc segur per no rebre assistència mèdica.

L'ajuda humanitària és insuficient

Organismes de l'ONU i organitzacions humanitàries han respost a les immenses mancances a Bangladesh, on més de 900.000 rohingyes viuen en camps, i a Myanmar, on hi ha més de 250.000 persones desplaçades. Les dificultats augmenten amb la insuficiència dels fons de donants i les restriccions imposades pels governs de tots dos països, especialment greus en el cas de Myanmar. Però, fins i tot tenint en compte els impediments, el sistema humanitari ha desatès amb massa freqüència les persones d'edat avançada.

En els camps per a persones refugiades a Bangladesh, molts ancians i ancianes rohingyes no tenen accés regular a serveis bàsics com l'aigua, l'alimentació, el sanejament i l'assistència mèdica. La congestió dels camps i el terreny accidentat creen un entorn hostil, especialment per a les persones ancianes amb mobilitat limitada.

Molts ancians i ancianes rohingyes afirmen que no poden accedir a les latrines i han d'usar una cubeta a l'interior dels seus refugis, la qual cosa suposa una gran pèrdua de dignitat. Un home d'uns 90 anys d'ètnia rohingya anomenat Mawlawi Harun explicava, assegut en el seu refugi del Camp #15 a Bangladesh: "Aquí faig les meves necessitats; aquí menio i dormo. Ja soc com una vaca o una cabra. Què més puc dir? Les vaques orinen i defequen en el mateix lloc on mengen... i jo ara dormo en una latrina?".

Les persones d'edat avançada, homes i dones, també tenen dificultats per accedir als centres de salut, a causa de la distància i el terreny. Fins i tot quan ho aconsegueixen, descobreixen que alguns centres no poden tractar ni les malalties cròniques comunes -com la hipertensió o malalties respiratòries cròniques- que afecten principalment a les persones ancianes. Moltes es veuen obligades a acudir a llocs de venda per comprar medicaments que haurien d'estar inclosos en la resposta sanitària.

Una dona d'uns 80 anys anomenada Gul Bahar va dir que gastava 5.000 takas al mes (59 dòlars nord-americans) en medicaments, incloses pastilles per a la hipertensió, perquè el dispensari que tenia a prop normalment només proporcionava paracetamol. Per poder pagar-los, va explicar, "venem part de la nostra ració d'aliments i d'oli per cuinar; també vam vendre les nostres mantes".

En el nord de Myanmar, on moltes persones d'ètnia kachin viuen desplaçades des del 2011, alguns programes humanitaris, sobretot de suport a la subsistència, deixen de costat a la gent d'edat avançada. També es discrimina les persones de major edat en l'accés al treball, la qual cosa té efectes negatius en cascada, agreujats per la reducció de l'ajuda humanitària en els últims anys deguda a la "fatiga dels donants" i a l'expectativa que els residents dels camps trobin feina a les zones circumdants.

"He parlat amb els ocupadors per dir-los que necessito treballar -va explicar Zatan Hkawng Nyoi, dona d'ètnia kachin de 67 anys que sempre s'havia dedicat a l'agricultura fins que va haver de desplaçar-se a un camp-. Diuen que soc molt vella, que no seria capaç d'anar caminant tan lluny [fins als arrossars]".

A més, les persones ancianes, sobretot en el cas de les dones, estan insuficientment representades en els òrgans d'autoritat dels camps, per la qual cosa no tenen veu en els processos decisoris.

"Ha de millorar-se la inclusió de les persones ancianes en tots els aspectes de la resposta humanitària perquè, d'incorporar les seves veus a les avaluacions inicials, passin a tenir participació en els programes d'assistència. Una resposta més eficaç als drets de les persones d'edat avançada comença per tenir en compte les seves capacitats i punts de vista únics", ha  afirmat Matthew Wells.

Un trauma recurrent

Per a moltes persones ancianes de minories ètniques de tot Myanmar, el seu actual desplaçament és l'últim episodi d'una vida dominada pel conflicte i l'opressió militar. Amnistia Internacional va entrevistar diverses desenes de persones ancianes dels grups ètnics kachin, rohingya i shan, entre altres, que havien fugit de les seves llars en tres ocasions o més, la majoria en la seva infància, en la seva joventut i de nou a una edat més avançada. El trastorn reiterat ha causat penúria econòmica a més de dany psicosocial.

"He fugit tantes vegades des que tenia nou anys [...] He hagut d'estar sempre alerta. És igual el que faci, a la granja, a l'hort, mai he pogut estar tranquil·la", va explicar Nding Htu Bu, dona kachin de 65 anys que viu en un camp per a persones internament desplaçades.

Algunes persones ancianes, a més, han presenciat com soldats de Myanmar violaven o assassinaven un o diversos dels seus fills o filles.

No obstant això, malgrat el dany agut i crònic que pateixen, amb prou feines existeixen serveis d'ajuda psicosocial expressament adreçats a les persones ancianes, i alguns fins i tot les exclouen.

Amnistia Internacional va sol·licitar a les oficines a Bangladesh de l'Agència de l'ONU per als Refugiats (ACNUR) i l'Organització Internacional per a les Migracions que responguessin a diverses preguntes sobre les principals conclusions de l'organització. Tots dos organismes van adduir dificultats, en particular al començament del període de crisi, així com el gran avanç en la provisió general d'ajuda humanitària i les iniciatives en marxa o previstes per estendre encara més l'ajuda a les persones d'edat avançada.

"Hi ha hagut considerables millores en els camps però, per a moltes persones ancianes, s'han adoptat amb massa lentitud i segueixen sent insuficients. Els drets de les persones ancianes han d'estar inclosos en la resposta i provisió de recursos humanitaris des dels primers dies de la crisi, i no ser incorporats a posteriori. Qualsevol altra cosa incompliria els principis humanitaris fonamentals de respondre en funció de les necessitats i no deixar ningú enrere", ha dit Matthew Wells.

"Per la seva banda, els governs donants han d'oferir més suport per respondre a la situació tant a Myanmar com a Bangladesh, i assegurar-se que les parts associades encarregades de l'execució valoren i atenen les necessitats específiques de les persones ancianes".