Actuem pels drets humans a tot el món

Buscar

Líbia: els drets humans, afectats per l'estancament de les reformes

Familiars de persones assassinades a la presó d'Abu Salim demanen veritat i justícia. © Libyan Human Rights Solidarity


Els drets humans es ressenten a Líbia amb l'estancament de les reformes, que no avancen prou malgrat els esforços del país per guanyar més protagonisme internacional, segons adverteix Amnistia Internacional en un nou informe.


L'informe La Líbia de demà: quina esperança per als drets humans?  documenta casos de flagel·lació com a càstig per cometre adulteri, detencions per temps indefinit i abusos contra migrants, refugiats i sol·licitants d'asil, així com el llegat de casos no resolts de desaparició forçada de dissidents. Mentre, les forces de seguretat resten impunes a les conseqüències dels seus actes.

"Perquè Líbia tingui alguna credibilitat internacional, les autoritats han de garantir que ningú no està per sobre de la llei i que aquesta protegeix totes les persones, incloses les més vulnerables i marginades. La repressió de la dissidència ha d'acabar", ha explicat Hassiba Hadj Sahraoui, directora adjunta del Programa Regional d'Amnistia Internacional per a Orient Mitjà i Nord d'Àfrica.

Les forces de seguretat continuen perpetrant violacions de drets humans, en particular els membres de l'Agència de Seguretat Interna, els qui, pel que sembla, tenen tota la llibertat per detenir, posar sota custòdia i interrogar persones sospitoses de dissidència o d'activitats relacionades amb el terrorisme. Els detinguts poden romandre llargs períodes en règim d'incomunicació, sotmesos a tortures i sense accés a un advocat.

A les presons líbies malviuen centenars de persones que ja han complert la seva condemna o que han estat absoltes pels tribunals, si bé en els últims anys s'han dut a terme centenars d'alliberaments, incloses les de persones que eren objecte de detenció il·legal.

Mahmud Hamed Matar porta a la presó des de 1990. Després d'estar 12 anys privat de llibertat sense judici, va ser declarat culpable en un judici manifestament injust i condemnat a cadena perpètua.

Declaracions presumptament obtingudes mitjançant tortura o altres formes de coacció es van presentar com a prova. El germà de Mahmud, Jaballah Hamed Matar, dissident libi, va ser víctima de desaparició forçada al Caire el 1990. Les autoritats líbies no han pres mesures per investigar-ne la desaparició.

Durant la seva visita a la presó de Jdeida al maig de 2009, Amnistia Internacional va trobar sis dones declarades culpables de zina (delicte definit a la legislació líbia com les relacions sexuals entre un home i una dona fora del matrimoni legítim). Quatre d'elles van ser condemnades a penes d'entre tres i quatre anys de presó i les altres dues a rebre 100 fuetades. 32 dones més esperaven judici per càrrecs de zina.

Mouna (nom fictici) va ser detinguda al desembre de 2008, poc temps després de donar a llum. Pel que sembla, l'adreça del Centre Mèdic de Trípoli va informar a la policia que havia tingut un fill fora del matrimoni. Va ser detinguda al mateix hospital, jutjada poc després i condemnada a rebre 100 fuetades.

Les autoritats líbies utilitzen també la "guerra contra el terror" per justificar la detenció arbitrària de centenars de persones considerades crítiques o amenaçadores per a la seguretat després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001 als Estats Units.

Els Estats Units han retornat a Líbia diversos nacionals d'aquest país des del seu centre de detenció de Guantánamo o des de llocs de detenció secreta. Un d'ells va ser Ibn Al Sheikh Al Libi, qui, segons informes, es va suïcidar el 2009 a la presó d'Abu Salim. No s'ha fet públic cap dada de la investigació sobre la seva mort.

Els nacionals libis sospitosos d'activitats relacionades amb el terrorisme que són retornats a Líbia corren el perill de ser reclosos en règim d'incomunicació, torturats i processats en judicis manifestament injustos.

Amnistia Internacional ha observat un discret augment de la flexibilitat de les autoritats líbies cap a les crítiques. Des de finals de juny de 2008 es permet que tinguin lloc manifestacions dels familiars de víctimes de la massacre de 1996 a la presó d'Abu Salim, fets en els quals, pel que sembla, fins a 1.200 interns van ser víctimes d'execució extrajudicial.

Però els activistes continuen patint assetjament, fins i tot en forma de detenció, i les autoritats encara no han respost a les seves demandes de veritat i justícia. Líbia ha posat en llibertat a uns 15 presos de consciència en els dos últims anys; però no els ha indemnitzat pels abusos soferts i tampoc no ha reformat la  legislació que restringeix el dret a la llibertat d'expressió i d'associació.

Les persones refugiades, migrants i sol·licitants d'asil procedents de tot el continent africà que intenten buscar refugi a Itàlia i altres països de la Unió Europea es troben a Líbia amb la detenció, la presó per temps indefinit i els abusos, segons conclou l'informe.

El país no és signatari de la Convenció sobre l'Estatut dels Refugiats, de 1951, per la qual cosa refugiats i sol·licitants d'asil corren perill de devolució malgrat la seva necessitat de protecció. A principis de juny, les autoritats líbies van ordenar a l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) que sortís del país, mesura que probablement va tenir greus conseqüències per als refugiats i sol·licitants d'asil.

La pena de mort segueix aplicant-se amb freqüència a Líbia, pel que sembla especialment contra ciutadans estrangers, i s'imposa per un ampli ventall de delictes, incloses activitats que suposen l'exercici pacífic del dret a la llibertat d'expressió i d'associació. Al maig de 2009 hi havia 506 persones condemnades a mort, el 50 per cent aproximadament estrangers, segons va explicar el director general de la policia judicial a Amnistia Internacional.

"Els socis internacionals de Líbia no poden mirar pels seus interessos nacionals passant per alt el cruel historial d'aquest país en matèria de drets humans", va afirmar Hassiba Hadj Sahraoui.

"Donada la seva condició de membre de la comunitat internacional, Líbia té l'obligació de respectar els seus compromisos en matèria de drets humans i fer front al seu historial en lloc d'ocultar-lo. Sorprèn la contradicció en què incorre Líbia en pertànyer al Consell de Drets Humans de l'ONU i, alhora, rebutjar que experts independents de drets humans d'aquest organisme visitin el país".

Informació complementària

L'informe, que abasta fets fins al maig de 2010, es basa en part en les conclusions aconseguides per Amnistia Internacional després de visitar Líbia durant una setmana al maig de 2009, la primera visita de l'organització al país en cinc anys.

La visita va estar precedida de llargues negociacions amb les autoritats pertinents. Amnistia Internacional pretenia visitar ciutats del sud-est i l'est del país a més de Trípoli; finalment, l'itinerari autoritzat es va reduir a Trípoli i una breu visita a Misratah.

La visita va ser facilitada per la Fundació Internacional Gadafi d'Associacions Benèfiques i Desenvolupament, presidida per Saif al Islam al Gaddafi, fill del dirigent libi, coronel Muammar al Gaddafi, i el paper del qual va ser decisiu a l'hora de garantir l'accés d'Amnistia Internacional a diversos centres de detenció i ajudar a aconseguir l'alliberament de detinguts.

Durant la visita, la delegació d'Amnistia Internacional va plantejar a les màximes autoritats els motius de preocupació que l'organització ve expressant des de fa temps, es va reunir amb representants d'institucions de la societat civil i va aconseguir accedir a diverses persones recloses per motius de seguretat o com a migrants irregulars.

Els responsables de seguretat libis van impedir a la delegació viatjar a Benghazi com tenia previst per reunir-se amb familiars de víctimes de desaparició forçada, i li van negar l'accés a diversos presos.

A l'abril de 2010, Amnistia Internacional va enviar les seves conclusions a les autoritats líbies i es va oferir a incorporar-hi tota informació o resposta que li proporcionessin, però no va obtenir resposta.

Informe complet (136 pàgines, en anglès):Lybia of tomorrow, what hope for Human Rights?