Saltar al contenido
Actuem pels drets humans a tot el món
Buscar

Invisibilitzades, qüestionades, desprotegides i jutjades: milions de dones víctimes de violència sexual a Espanya

04/04/2018 Manifestació Stop Cultura de la Violació © Francisco Ruano

  • Amnistia Internacional denuncia la manca de polítiques públiques i el recorregut ple d'obstacles i prejudicis a què s'enfronten les dones víctimes de violència sexual.
  • L'organització alerta de l'atenció desigual a les dones segons la comunitat autònoma en què s'hagi produït la violació o un altre tipus de violència sexual.
  • La por a no ser cregudes, l'estigmatització i la manca de confiança en les autoritats col·loquen Espanya per sota de la mitjana europea en el nombre de denúncies presentades per violència sexual.
  • Pel que fa a Catalunya, s'han produït alguns avenços com la «Llei 5/2008 del dret de les dones a eradicar la violència masclista», la creació de centres d’atenció especialitzats i adopció de mesures en els àmbits de la seguretat, treball i salut. No obstant això, seguim identificant deficiències, com són la manca d'un protocol de coordinació interinstitucional sobre violència sexual, i demanem a Govern i Parlament que treballin per desplegar mesures concretes.

Sense campanyes d'informació que aclareixin què fer quan has estat violada o has patit qualsevol altre tipus de violència sexual, sense xifres que ens situïn davant d'una dimensió real de la violència sexual, sense polítiques públiques que protegeixin adequadament els drets de les dones i de les nenes, sense recursos especialitzats per atendre-les: aquesta és la realitat que pateixen les dones víctimes de violència sexual a Espanya. Són algunes de les conclusions de la investigació Ja és hora que em creguis, que Amnistia Internacional presenta avui i amb la qual l'organització denuncia que els drets de les dones i nenes víctimes de violència sexual a Espanya no estan garantits.

Des del moment de la violació o qualsevol altra forma de violència sexual, independentment que la dona decideixi denunciar o no, aquesta s'enfronta a la manca de protocols clars d'actuació i a l'absència de formació específica dels professionals que l'atenen (policia, personal mèdic, forense i judicial). Això deixa via lliure a estereotips i prejudicis que posen en dubte els testimonis de les víctimes, minimitzen les violacions que pateixen, i fins i tot les responsabilitza d'aquestes. Aquest fet situa Espanya en el lloc 25 de 32, pel que fa al nombre de denúncies presentades per violència sexual, 2,65 violacions per cada 100.000 habitants, segons dades d'Eurostat de 2015.

«Cal que això canviï, estem vivint un moment històric en què milions de dones han sortit al carrer per dir que no consenten que les víctimes siguin les úniques qüestionades després d'una violació, i que l'Estat no prengui mesures per protegir-les. És un moment en què la gran majoria de la societat no està disposada a consentir que dones i nenes es trobin soles en un recorregut ple d'obstacles que també viola els seus drets», ha declarat Esteban Beltrán, director d'Amnistia Internacional Espanya.

Al llarg de 2018, Amnistia Internacional ha realitzat una investigació recollint testimonis de dones, institucions i organitzacions a Catalunya, Andalusia, Comunitat de Madrid i Galícia, que ens ha permès detectar els obstacles amb què s'enfronten les dones víctimes i proposar mesures urgents per abordar un problema que afecta massa dones i nenes.

Sis obstacles que desprotegeixen a les víctimes de violència sexual:


Invisibilització del problema.
La violència sexual afecta 1 de cada 2 dones, segons l'Agència Europea de Drets Fonamentals, o a més de 3.251.000 (13,7%) segons la Macroenquesta sobre Violència contra les Dones de 2015. Aquestes només són algunes de les dades que es gestionen, provinents d'enquestes, però que no permeten conèixer la dimensió real de la violència sexual. La manca de dades oficials invisibilitza i minimitza el problema. Des de 2009, Amnistia Internacional reclama unes dades que no arriben, la qual cosa tampoc impulsa que es posin en marxa polítiques públiques per abordar-la.

30 anys sense polítiques públiques. «La majoria de les dones no sap com actuar després d'haver estat violada, assetjada a la feina, o abusada des de la infància. La manca de campanyes informatives d'atenció o protecció per a combatre la violència sexual deixa les dones sense saber què fer en moments especialment traumàtics, i les enfronta a descobrir pels seus propis mitjans procediments diferents segons la comunitat autònoma en què visquin», ha assenyalar Beltrán.

Encara que en els darrers anys s'han produït importants avenços en la lluita contra la violència de gènere en l'àmbit de la parella i exparella, perquè la Llei integral contra la violència de gènere de 2004 sí que contempla la protecció de les dones que pateixen violència sexual en aquest àmbit; les dones que pateixen una violació o un altre tipus de violència sexual per tercers coneguts o desconeguts, no es consideren víctimes de violència de gènere i són les grans oblidades de les polítiques públiques. Ni tan sols el Pacte d'Estat contra la Violència de Gènere, aprovat el setembre de 2017, inclou mesures contra la violència sexual en l'àmbit de la prevenció i la sensibilització. Només recull una mesura dedicada a l'assistència de les víctimes, i cap per a l'assistència i protecció de menors víctimes d'aquest tipus de violència.

Amnistia Internacional considera necessari i positiu el debat per a la reforma del Codi Penal dels delictes contra la llibertat i indemnitat sexual, amb un tipus específic de violació on l'element clau sigui el consentiment lliurement atorgat, tal com estableixen els estàndards internacionals i específicament el Conveni d'Istanbul del Consell d'Europa. Però la resposta punitiva no ho és tot, Espanya segueix sense escoltar recomanacions internacionals de mecanismes com el Comitè de la CEDAW o el Grup de Treball contra la violència de gènere de Nacions Unides, i incompleix el Conveni d'Istanbul ratificat per Espanya el 2011 en no posar en funcionament polítiques públiques eficaces per combatre la violència sexual.

La loteria de les comunitats autònomes.
Al llarg d'aquesta investigació, Amnistia Internacional ha constatat com la manca de protocols d'actuació davant la violència sexual enfronta les dones a diferents tipus d'atenció segons la comunitat autònoma en què visquin. «L'atenció, l'assistència i protecció de les víctimes no pot ser una loteria que depengui del lloc on vius o de la grandària de la població on ha tingut lloc l’agressió o on es denunciï. A això s'afegeix que en totes les comunitats autònomes hi ha importants mancances pel que fa a la protecció de les víctimes de violència sexual», ha manifestat Virginia Álvarez, responsable de política interior d'Amnistia Internacional Espanya.

Cap de les 17 comunitats autònomes compta amb 'centres de crisi' (Rape Crisis Center) disponibles les 24 hores, els 7 dies de la setmana, els 365 dies de l'any, tal com estableix el Consell d'Europa. 9 comunitats autònomes (Illes Balears, Aragó, Canàries, Extremadura, Euskadi, Galícia, La Rioja, Múrcia i Navarra), a més de Ceuta i Melilla, no tenen centres d'atenció especialitzats per a víctimes de violència sexual.

A més, els protocols d'actuació o coordinació són diferents en cada comunitat autònoma. Encara que l'exploració ginecològica es fa sempre, a Andalusia es pot anar al centre mèdic abans o després de la denúncia, mentre que a Madrid cal denunciar abans d'anar a l’únic hospital de referència, la Paz, per a garantir la presència de personal forense.

Pel que fa específicament a Catalunya, s’han produït alguns avenços com la «Llei 5/2008 del dret de les dones a eradicar la violència masclista», que amplia la violència de gènere més enllà de l'àmbit de la parella o exparella. També s’han creat centres d’atenció especialitzats i s’han adoptat mesures en els àmbits de la seguretat, treball i salut amb l’objectiu de prevenir, detectar i actuar en els casos d’assetjament sexual. No obstant això, Amnistia Internacional ha identificat deficiències, com són la manca d’un protocol de coordinació interinstitucional sobre violència sexual, d’una guia d’actuació en la detecció i tractament d’aquests casos o la inexistència de 'centres de crisi'  especialitzats en l’atenció a víctimes de violència sexual. Per aquesta raó, cal que Govern i Parlament de Catalunya treballin per desplegar mesures concretes amb l'objectiu de garantir els drets de les dones i nenes que sofreixen violència sexual.

Sense especialització i amb prejudicis. La manca d'una adequada formació amb perspectiva de gènere de les persones que atenen víctimes de violència sexual posa en risc el respecte dels drets de les dones. «Les preguntes eren molt repetitives, i feia com cares, em feia sentir incòmoda, perquè jo li veia a la cara que no em creia», ha explicat la Blanca (nom fictici) a Amnistia Internacional sobre l'interrogatori a què se la va sotmetre en presentar la denúncia a comissaria.

La roba de la víctima, l'hora en què es va produir la violació, si havia begut o no, la seva nacionalitat, no poden ser arguments utilitzats per reduir la seva credibilitat quan arriben a comissaria a posar una denúncia, o quan són ateses en un hospital per personal forense. La sort de la víctima no pot dependre de la sensibilitat de la persona que la rebi.

Atenció vs. denúncia. Amnistia Internacional observa amb preocupació el fet que sigui necessari que la víctima presenti una denúncia perquè es garanteixi la intervenció de personal forense. Limitar una atenció adequada, l'acompanyament o la protecció a la presentació d'una denúncia, deixa sense atenció i protecció moltes dones que no denunciaran perquè creuen que no les creuran, perquè tenen por a l'estigmatització, perquè han estat violades o abusades pels seus caps i poden perdre la feina, o perquè han estat violades per familiars i tenen por de ser rebutjades pel seu entorn més proper.

L'obligatorietat de posar una denúncia pot invisibilitzar dones en situació d'especial vulnerabilitat com són les dones immigrants en situació administrativa irregular que es podrien enfrontar a una ordre d'expulsió, les treballadores domèstiques, o les dones amb discapacitat que en molts casos són violades o abusades per familiars o cuidadors, les mateixes persones amb qui haurien d'acudir a comissaria o a un centre mèdic en cas que decidissin denunciar.

Procés judicial traumàtic.
«No tornaria a denunciar» no pot ser la idea amb què es queden les dones víctimes de violència sexual després d'haver demanat protecció a les institucions, i haver viscut el procés judicial com una experiència traumàtica. «No pot ser que siguin les dones les que són jutjades durant tot el procés», assenyala Virginia Álvarez.

A Espanya, entre gener i juny de 2018 es van denunciar 788 violacions, més de 4 al dia, segons dades del Ministeri de l'Interior. Però Espanya segueix estant a la cua dels països europeus en nombre de denúncies presentades. La por a no ser cregudes, l'estigmatització i els obstacles que es troben contribueixen al fet que aquest nombre sigui tan reduït.

I sis mesures urgents per garantir els drets de les dones:


Per abordar la invisibilitat, el qüestionament i la desprotecció de les víctimes de violència sexual, Amnistia Internacional proposa sis mesures urgents:

  • recopilar dades que permetin dimensionar aquest problema perquè puguin impulsar-se polítiques públiques, coordinades amb els governs autonòmics, per a la prevenció, sensibilització, informació, atenció i reparació de les víctimes.
  • crear serveis especialitzats com ara telèfons disponibles les 24 hores del dia, els 365 dies de l'any, i garantir l'existència de centres especialitzats en violència sexual a tot el territori de l'Estat espanyol.
  • revisar, actualitzar i garantir l'aplicació del Protocol Comú per a l'Actuació Sanitària davant la Violència de Gènere, inclosa la violència sexual, de 2012.
  • reformar el Codi Penal pel que fa a tots els delictes sexuals que afecten de manera desproporcionada a dones i nenes, garantint que es protegeix l'autonomia sexual i el consentiment lliurement donat, d'acord amb els estàndards internacionals, especialment amb el Conveni d'Istanbul.
  • facilitar assistència lletrada gratuïta i immediata a les víctimes, formar i sensibilitzar a tots els operadors jurídics en contacte amb les víctimes, i que les instàncies judicials puguin adaptar-se per possibilitar espais amables que garanteixin la confidencialitat i seguretat de les víctimes i els seus familiars
  • impulsar la reparació de les víctimes, no només des del punt de vista d'una compensació econòmica, sinó contemplant la restitució, rehabilitació, satisfacció i garanties de no repetició.

Campanya No más piedras / No Consento

Amnistia Internacional ha posat en marxa la campanya No más piedras i el manifest No Consento que compta amb el suport de més de 200 organitzacions per reclamar, al costat de les persones que ja surten al carrer, mesures ràpides i eficaces que plantin cara a la violència sexual.