Actuem pels drets humans a tot el món

Buscar

Geòrgia: el govern ha d'assegurar un futur per a les persones desplaçades internament

Nen recollint aigua d'una aixeta comunal a un assentament per a desplaçats interns a Tsilkani (Geòrgia), juliol de 2009 © Amnistia Internacional


"Fa 20 anys que m'estic en aquesta habitació diminuta en condicions terribles [...] El meu marit i jo seguim esperant i ningú no ens ha dit res. Potser no em queden gaires anys de vida, però vull passar almenys la resta de la meva existència en condicions dignes". Izolda, de 69 anys, resident a un centre col·lectiu de Tbilisi

Tbilisi.- Les autoritats georgianes han de fer més coses que no pas el mínim indispensable per tal de proporcionar un
habitatge adequat, feina i accés a l'atenció per a la salut a les persones desplaçades pels conflictes de la dècada del 1990 i la guerra amb Rússia de l'agost del 2008, ha declarat Amnistia Internacional en un informe fet públic avui.

L'informe, titulat In the waiting room: Internally displaced people in Georgia ("A la sala d'espera: les persones desplaçades internament a Geòrgia") documenta la lluita de milers de persones desplaçades durant els conflictes per tenir accés a serveis bàsics.

"Les persones desplaçades necessiten alguna cosa més que un sostre. Necessiten que el Govern els garanteixi feina, accés a l'atenció per a la salut i prestacions. També necessiten que els consultin i poder prendre les decisions que afecten la seva vida" -ha declarat Nicola Duckworth, director del Programa per a Europa i l'Àsia Central d'Amnistia Internacional-. "Les persones desplaçades tenen el dret de tornar a la seva llar amb dignitat i sense riscos. A més, el Govern té l'obligació de reintegrar o reassentar a altres parts del país les persones que no puguin o no vulguin fer-ho".

Prop del 6% de la població de Geòrgia (unes 246.000 persones) són desplaçades internes. D'aquestes, al voltant de 220.000 van abandonar les seves llars durant els conflictes que van afectar el país al començament de la dècada de 1990.

128.000 persones més van fugir d'Ossètia Meridional i de la vall de Kodori d'Abkhàzia durant la guerra entre Geòrgia i Rússia de l'agost del 2008 i posteriorment. La majoria han tornat a casa seva, però encara hi ha 26.000 persones que no hi poden tornar ni ho podran fer en un futur proper.

L'any 2007, el Govern de Geòrgia va començar a elaborar i a implantar, amb l'ajuda internacional, programes destinats a proporcionar un habitatge durador a les persones desplaçades.

No obstant això, moltes de les persones que van fugir de les seves llars fa gairebé dues dècades continuen vivint en hospitals o barracons militars, sense unes condicions higièniques bàsiques i sense privacitat. Alguns dels nous assentaments són a zones rurals mancades d'infraestructures essencials.

L'ajuda del Govern no ha arribat encara als qui viuen amb familiars o a pisos de lloguer.
Molts es queixen que no han estat consultats sobre mesures que afecten directament la seva vida.

"Totes les persones desplaçades continuen patint les conseqüències de la guerra. Les persones desplaçades necessiten solucions duradores i ràpides per poder reprendre la seva vida" -ha afirmat Nicola Duckworth.

Les persones desplaçades pateixen una taxa d'atur elevada i continua sense haver-hi programes governamentals complets que abordin aquest problema.

La precarietat de les condicions de vida i la pobresa debiliten la salut d'aquestes persones, alhora que la manca d'informació i el cost dels tractaments mèdics en dificulten encara més l'accés a l'atenció per a la salut.

"El Govern de Geòrgia ha adoptat mesures importants, però les solucions relatives a l'habitatge s'han d'acompanyar d'atenció per a la salut, feina i oportunitats per trobar mitjans de subsistència. Aquesta és l'única manera d'integrar plenament les desenes de milers de ciutadans que encara viuen als llimbs" - ha conclòs Nicola Duckworth.

Com va dir a Amnistia Internacional, l'Iza, desplaçada que viu a un centre col·lectiu de Kutaisi:

"Fa disset anys, quan va esclatar la guerra, jo estudiava llengües estrangeres a la universitat estatal, però mai no ho vaig acabar. Ara el meu fill va a l'escola secundària, però no tinc mitjans per pagar-li els estudis universitaris. No puc reconstruir el meu futur, potser mai més no tindré possibilitats de trobar feina, però demano al Govern que com a mínim doni més oportunitats als meus fills perquè tinguin un futur millor".