Les polítiques migratòries adoptades per Espanya i els altres Estats membres de la Unió Europea (UE), així com la promoguda en tercers països com el Marroc impedeixen a les persones que fugen de greus violacions de drets humans arribar a Espanya, demanar asil i obtenir protecció. A més, en els processos d'expulsió, no es garanteix el principi ?non-refoulement? o no devolució de persones a països en els quals hi ha seriosos indicis que seran vulnerats els seus drets humans. Aquestes polítiques estatals contravenen les obligacions internacionals de protecció dels refugiats i immigrants. ?Tant les autoritats espanyoles, com els mitjans de comunicació fan invisibles els refugiats. Mentre es fa referència al fluix d'?il?legals?, s'oculta la realitat d?aquells que fugen de persecució i greus abusos en els seus països d'origen. A la Frontera Sud espanyola es rebutgen sol?licituds d'asil de persones procedents de països com la República Democràtica del Congo o Sudan, on es produeixen abusos i violacions dels drets humans.?, ha assegurat Esteban Beltrán, director d'Amnistia Internacional a Espanya durant el llançament internacional a Madrid de l'Informe ?Frontera Sud: l'Estat dóna l'esquena als drets humans dels refugiats i immigrants? que l'organització de drets humans ha presentat en el dia internacional del refugiat. Aquest informe posa de manifest els obstacles que troben moltes persones que fugen de persecució i greus abusos en els seus països d'origen, així com la situació en la qual es troben els refugiats, sol?licitants d'asil i immigrants que arriben a territori espanyol a través de la Frontera Sud (Ceuta, Canàries, la Costa Andalusa i també Melilla), que és una de les fronteres de major afluència d'Europa. Drets en perill Amnistia Internacional reconeix el dret de l'Estat espanyol a controlar la immigració i regular l'entrada d'estrangers en el seu territori. No obstant això, aquest fet ha provocat que el dret a sol?licitar asil estigui en perill d'extinció, ja que Espanya presenta una de les taxes per càpita més baixes de tota la Unió Europea en el nombre de sol?licituds d'asil (1 per cada 10.000 residents). Unes xifres que disminueixen any rere any. En el 2001, el nombre de sol?licituds es va situar en 9.490 i es va reduir a 5.544 en el 2004. Espanya té també l'índex més baix de tota la UE quant a concessions d'asil. En el 2004, només se?n van concedir 166, la quals cosa equival a un 2,9 per cent. Amnistia Internacional assegura que l'estat espanyol tampoc garanteix apropiadament els drets dels estrangers. L'organització denuncia que existeixen greus deficiències en l'atenció que reben tant en el rescat en alta mar com en les condicions d'acollida a la seva arribada. Les mesures de control migratori o d?intercepció de pasteres han de ser plenament compatibles amb la legislació internacional de drets humans i contenir les salvaguardes necessàries per protegir la vida de les persones, especialment si naufraguen. A més, les persones rescatades han de ser tractades amb el degut respecte i dignitat. També és preocupant l'absència de suficients garanties en relació amb el dret dels estrangers a una adequada informació, assistència lletrada i intèrpret, així com l'accés a un procediment d'asil just i satisfactori que pugui identificar les persones que fugen de violacions de drets humans. ?Ens preocupen les escasses garanties existents en els processos d'identificació de la nacionalitat i, sobretot, en els processos d'expulsió on no sempre es garanteix de forma adequada que no es vulnera el principi de ?no devolució? d'una persona a un país on pugui sofrir violacions de drets humans?, afirma Beltrán. Incompliment de normes internacionals L'Estat espanyol no sempre assegura adequadament que les persones retornades no patiran represàlies en els seus països d'origen, o tercers països, la qual cosa suposa un incompliment de les seves obligacions amb la legislació internacional de drets humans, inclosa la Convenció de Ginebra, el Conveni Europeu de Drets Humans, el Conveni contra la Tortura i altres Tractes o Penes Cruels, Inhumans o Degradants de les quals Espanya és part. Les signatures d'acords que la UE i els seus Estats membres estan realitzant amb tercers països de trànsit dintre de les polítiques de control migratori no tenen en compte que aquests països garanteixin els drets dels refugiats a sol?licitar asil i tenir un procediment just i eficaç, o que no siguin retornats a països en els quals poden ser víctimes de greus violacions i abusos de drets humans. Espanya té signats acords d'aquest tipus amb països com el Marroc, Nigèria, Mauritània, Guinea Bissau i Algèria entre d?altres. Menors expulsats Amnistia Internacional ha documentat també expulsions il?legals de menors estrangers, vulnerant la pròpia legislació espanyola. L'organització demana al govern espanyol que adopti totes les mesures oportunes perquè no es produeixin noves expulsions de menors i es garanteixi de forma adequada que, si se'ls retorna, siguin reintegrats en el seu entorn familiar o en centres d'acollida que ofereixin als menors unes condicions de vida adequades, així com un tracte digne sense que els seus drets humans puguin ser vulnerats. En aquest sentit, a l'organització li preocupa que segueixi en vigor el Memoràndum entre el Marroc i Espanya sobre repatriació de menors de 23 de desembre del 2003 i insta el govern espanyol a que garanteixi que aquest acord s'ajusta plenament a les obligacions subscrites per ambdós països de protegir i emparar als menors. ?Han d?adoptar-se mesures urgents perquè els Estats compleixin amb les seves obligacions internacionals en la protecció dels refugiats i el respecte dels drets humans de les persones migrants que arriben als seus territoris i així, ?salvar l'asil? a Espanya i Europa?, ha conclòs Esteban Beltrán. RESUM CASOS INFORME FRONTERA SUD Expulsions il?legals d'estrangers per part de les autoritats marroquines a Ceuta: A. S. de Mali va abandonar la seva llar el juny de 2001 per dirigir-se cap al Nord. Durant el viatge es va detenir en diferents llocs per exercir la seva professió de sastre. L'agost de 2004 va arribar al bosc als afores de Ceuta; planejava creuar el reixat quan uns soldats marroquins van arribar, van fer una batuda i el van dur juntament amb molts altres a la frontera amb Algèria. A. S. va tornar a peu i 22 dies després va arribar A Bel Younes. Els soldats es van presentar de nou i van tornar a expulsar-lo il?legalment a Algèria. La segona vegada va trigar 25 dies a arribar molt cansat i amb pocs aliments i aigua per mantenir-se. L'octubre de 2004 va aconseguir passar a Ceuta després de pagar a una persona perquè el fes passar, nedant, pel mar. (Entrevista de AI amb A.S., novembre del 2004). Maltractaments per part de membres de la Guàrdia Civil: Un nacional de Mali va informar que el 26 de maig de 2004 va entrar a Ceuta saltant el reixat. Va caure malament i va perdre el coneixement. Membres de la Guàrdia Civil van arribar i li van llançar aigua al cap i després el van copejar diverses vegades amb una pistola. Quan es van adonar que no podia moure's, el van dur a l'hospital. Quan va recuperar el coneixement i a pesar que no podia mantenir-se dret, agents de l'Estat el van dur de tornada al reixat i el van fer entrar al Marroc. (Declaració de D.S., maig del 2004). Va haver un incident especialment greu en el qual membres de la Guàrdia Civil van expulsar al Marroc a una dona embarassada de cinc mesos. La dona havia entrat a Ceuta saltant el reixat i es va ferir quan s?enfilava. En interceptar-la els agents de l'Estat la van dur a un centre mèdic on va romandre cinc dies. Quan li van donar d'alta, els agents estatals la van dur al reixat i la van expulsar al Marroc on va donar a llum al seu fill i viu actualment. (Denúncies de SOS Racisme que apareixeran en el seu informe anual de 2005). Aquest cas resulta especialment preocupant ja que les autoritats no van investigar si la dona havia estat víctima de violència de gènere anteriorment ni si tenia dret a sol?licitar la condició de refugiada. Com ja s'ha assenyalat, algunes dones sofreixen violència sexual durant el seu viatge a Ceuta o en el bosc de Bel Younes al Marroc. A més la legislació espanyola d'estrangeria estableix que no s?han de retornar les dones embarassades ?quan la mesura pugui suposar un risc per a la gestació o per a la salut de la mare? (Art. 57.6, Llei d'Estrangeria). Denúncies de sol?licitants d'asil que al?legaven haver estat expulsats clandestinament: Tal com van denunciar organitzacions com CEAR i SOS Racisme, el 28 de desembre del 2004, en una batuda en el Colegio de San Antonio, membres de la Guàrdia Civil detenien deu sol?licitants d'asil. Pel que sembla sis eren expulsats clandestinament a través de la frontera. Els altres quatre eludien l'expulsió i denunciaven suposats maltractaments per part de la Guàrdia Civil. Un d'ells, d'origen sudanès, tenia admesa la seva sol?licitud d'asil. AI i altres organitzacions exigirien al govern que s'investiguessin els fets; per la seva banda el Fiscal General de l'Estat i el Defensor del Poble obrien una investigació. Fins a la data no es coneix el resultat de la mateixa. Expulsió de menors: Quan S.L. de Libèria va saltar per primera vegada el reixat tenia 16 anys. No obstant això, quan el van detenir membres de la Guàrdia Civil, van obrir el reixat i el van lliurar a membres de la policia marroquina, que, segons el seu testimoni, van començar a copejar-lo i després el van dur a Oujda, Algèria. S. L va tornar a la frontera amb Espanya i va entrar de nou de manera irregular per Ceuta. Actualment és sol?licitant d'asil. (Entrevista d?AI amb S.L el 24 de gener de 2005). Inadequada protecció a les dones víctimes de tracta: M., de Nigèria, té 25 anys i feia estudis d?administració d'empreses en el seu país. Vivia amb els seus pares i nou germans. Unes persones li van oferir l'oportunitat de venir a Espanya i obtenir un bon treball amb el qual poder ajudar la seva família. Després d'un dur viatge de sis mesos en camions o a peu, va arribar a Espanya amb un grup de 48 persones. Va creuar amb pastera l'estret en un viatge que diu no podrà oblidar mai. En arribar a Madrid l?esperaven aquestes persones i li van dir que el seu treball consistiria a exercir la prostitució per pagar el deute de 50.000 euros que havia contret pel viatge i que fins que no el pagués no seria lliure. M. els va demanar que li deixessin pagar el deute treballant en qualsevol altra cosa però s?hi van negar i la van mantenir tancada tres mesos sense veure ningú fins que hi va accedir. (Cas proporcionat per l'organització Proyecto Esperanza que treballa amb víctimes de tracta). Errors d'identificació en els processos d'expulsió: J.J., nacional de Libèria, va fugir del seu país i va arribar finalment a Ceuta el 2003. Va sol?licitar asil però se li va denegar. Va ser traslladat finalment al Centre d'Internament d'Estrangers d'Algesires, on va ser identificat erròniament com a ciutadà nigerià i expulsat a Nigèria el novembre de 2004. No es va tenir en compte que la seva parella de fet estava embarassada de cinc mesos quan es va realitzar aquesta expulsió. En el moment d'escriure aquest informe, ella resideix a Madrid al costat del seu bebè, amb l'esperança que a J.J. se li permeti tornar a Espanya. S.D, membre del grup ètnic Mandinga, va haver d'abandonar Libèria a causa de la persecució que va sofrir la seva família per part dels seguidors de Charles Taylor. Els seus pares, una germana i un germà van ser assassinats per les tropes de Taylor; un altre germà està desaparegut. Després d'abandonar Libèria va estar durant un temps en un camp de refugiats a Guinea, però quan aquest camp també va ser atacat, va haver d'abandonar-lo iniciant el seu viatge cap al Nord fins a arribar a Espanya. L'agost de l'any 2002 va arribar a l?illa de Fuerteventura en pastera. Va estar detingut durant 30 dies i posteriorment va ser deportat a Nigèria sense donar-li cap oportunitat de sol?licitar asil. A Nigèria, S.D. va estar empresonat en condicions inhumanes fins que finalment va convèncer les autoritats nigerianes que aquella no era la seva nacionalitat. Les autoritats nigerianes el van retornar a Espanya. A Madrid, després d'assessorar-se en una organització d'ajuda als refugiats, va sol?licitar asil; al final les autoritats espanyoles li van concedir asil humanitari. (Entrevista d?AI amb Mr. S.D). Casos de devolució que violen el principi de no devolució: H.D., que va dir haver fugit del seu país després d'haver estat detingut per membres de la policia en relació amb un suposat intent d'atemptat contra el president del seu partit polític, l'O.N.D.P; també va manifestar haver estat torturat durant la seva detenció. Per aquest motiu va abandonar Camerun el 4 de novembre de 2002. Després d'un llarg viatge de més de 6 mesos va arribar a Ceuta el 29 de juny de 2003 i va sol?licitar asil. Va haver de viure dos mesos al carrer fins que va ser admès al CETI. A la fi de l'agost de 2003, li van comunicar la no admissió a tràmit de la seva petició i al mateix temps l'ordre d'expulsió. Dies després va ser traslladat junt amb 38 subsaharians més al Centre d'Internament d'Estrangers d'Algesires i posteriorment al de Màlaga. Des d'allí van ser retornats amb avió a Camerun. A l'avió cada estranger anava escortat per dos policies espanyols, els quals, a l?arribada. els van lliurar a la policia de Camerun. Segons la seva denúncia, va ser traslladat per la policia del seu país al costat d'altres cinc persones a una presó en la qual se?l va ficar en una cel?la individual, fosca, sense finestres i dintre d'una espècie de fossa plena d'excrements on va romandre lligat i nu durant una setmana, aquest tracte pot qualificar-se com cruel, inhumà i degradant. De tant en tant un policia li portava una mica d'aigua o menjar. En la seva entrevista amb AI mostrava les seqüeles d'una important lesió cutània per tot el cos. Posteriorment relata que va ser dut a la presó de Koolengu de Yaundé per ser dut a judici. Durant el trasllat al tribunal aconsegueix escapar i emprèn de nou viatge cap a Ceuta on es trobava de nou en el moment de l'entrevista. Problemes d'accés al procés d'asil: A.D., sol?licitant d'asil procedent de Costa d'Ivori, va manifestar que havia demanat reiteradament sol?licitar asil a Lanzarote. Inicialment el funcionari que l?atenia li va respondre que no es preocupés ja que per ésser de Costa d'Ivori es quedaria a Espanya. Després a la comissaria, va demanar de nou asil polític però un agent de policia li va tornar a repetir que no es preocupés ja que no seria expulsat. L'endemà va ser traslladat al centre de detenció de l'aeroport, on va manifestar de nou la seva intenció de demanar asil però se li va negar tota oportunitat de fer-lo. Durant una vista en grup, en presència d'un advocat i un intèrpret, va demanar asil una vegada més; de nou se li va negar el seu dret ja que en l'ésser de Costa d'Ivori no tindria ?cap problema?. En cap moment durant els 30 dies que va passar detingut se li va oferir informació sobre els seus drets ni se li va permetre sol?licitar asil. Tres dies després que arribés, va ser dut de nou a la comissaria i se li va demanar que signés uns papers; en negar-s?hi li van dir que si no signava podria tenir problemes al centre. Més tard es va assabentar que el document era una ordre d'expulsió. A.D. va ser traslladat després a Màlaga on el van conduir a la comissaria de policia i després a la Creu Roja. No li van proporcionar allotjament, assessorament jurídic ni atenció social o mèdica. Només li van preguntar on volia anar. Va dir que a Madrid, i el van ficar en un autobús sense diners. Després d'arribar sense un cèntim a Madrid, un home al carrer li va preguntar si tenia problemes i li va indicar que podia dirigir-se a les oficines de l'organització Karibu on es va informar de com demanar asil. La seva sol?licitud d'asil va ser finalment admesa a tràmit. (Entrevista d?AI amb A.D., 18 de novembre de 2004). Inadequades condicions d'acollida en els centres d'internament de Fuerteventura i Lanzarote: Edison(*), que en el moment de l'entrevista es trobava en el Centre d'Internament de Barranco Seco, a Las Palmas de Gran Canaria, va contar a l'organització que durant la setmana que va estar al Matorral va sortir solament una vegada al pati. En l'escrit que va lliurar a Amnistia Internacional també denuncia que un policia copejava els immigrants, que els interns no podien visitar el metge i que cap persona es va identificar com treballadora social durant el temps que va romandre allí. M.K, de Sierra Leone, va arribar a Fuerteventua en una pastera la matinada del 4 d'octubre de 2003 al costat de 27 persones més. Una d'elles, un noi de Ghana, estava molt malalt, però segons M.K., la Guàrdia Civil no va cridar el metge ni els van donar res calent per beure quan van arribar a la caserna. Després van ser duts al centre del Matorral i van haver d'esperar en un pati. La seva roba encara estava mullada i tenia molt fred, així que es va alegrar que sortís el sol. Diverses persones van demanar que s'atengués al noi de Ghana ja que havia empitjorat. Una hora després el van dur a l'hospital. Va romandre 36 dies al centre fins que va ser traslladat a la Península. No va poder sortir al pati durant els primers 30 dies, després el van deixar sortir i fins i tot comenta que li van donar una pilota per jugar a futbol. Durant el temps que va estar al centre no va ser visitat pel metge ni una sola vegada. (Entrevista realitzada per AI el maig de 2004). Expulsions i Transferències a la Península: O.T. va arribar a Fuerteventura en pastera l'agost de 2004, i va ser conduït al centre del Matorral. Dos dies després que arribés O.T. diu que un advocat i un intèrpret van ser al centre i es van dirigir al grup que acabava d'arribar, en el qual estava ell. Segons el seu testimoni, l'advocat no va parlar, solament ho va fer l'intèrpret. Li va preguntar per la seva nacionalitat, i li va demanar que signés en un llibre. Després li van lliurar un paper sense explicar-li el seu contingut; el traductor li va dir que el portés sempre a sobre i el lliurés en cas de ser detingut per la policia. El paper era una ordre d'expulsió que indicava la seva nacionalitat com liberiana a pesar que ell havia dit a les autoritats que era de Sierra Leone. (Entrevista d?AI amb O.T. el febrer de 2004). Posteriorment, O.T. va ser enviat a la Península, el van conduir a una comissaria de policia de Madrid, li van donar l'adreça de Creu Roja, un plànol de metro i el van posar en llibertat. No sabia parlar espanyol i tampoc tenia idea de com utilitzar el metro. Inadequats mitjans de rescat i salvament: El 25 d'octubre de 2003 una pastera, amb mig centenar de persones a bord, va naufragar prop del Port de Rota, Cadis. La pastera va ser albirada cap a les 7 de la tarda pel buc Focs Tenerife enmig d'un fort onatge. El seu capità va avisar al Centre de Cadis de la Societat de Salvament i Seguretat Marítima i va tornar a repetir l'avís 10 minuts després. Segons diverses fonts, el remolcador Sargazos va trigar gairebé una hora a sortir, quan ja era nit tancada, pel que sembla a causa de la negativa de la tripulació de partir sense membres de la Policia Nacional. Almenys 37 persones van morir en el naufragi. Inadequades condicions d'acollida: S.O., nacional de Libèria, va fugir del seu país a causa de la guerra. Després que matessin el seu pare, va decidir que havia d'anar-se?n. Quan va arribar a Tarifa l'agost de 2003, no sabia en quin país estava i va vagabundejar pels carrers fins que aviat va ser detingut per la Guàrdia Civil. El van dur a una comissaria de policia, li van donar menjar i aigua i el van ficar en una cel?la juntament amb moltes persones més. Després de preguntar-li el seu nom, edat i nacionalitat i de fer-li una fotografia, el van dur juntament amb altres persones a una comissaria de policia d'Algesires, on se'ls va lliurar un paper sense explicar-los el seu significat. Després els van ficar a tots en un autobús amb destinació Madrid. S.O. va caminar pels carrers de Madrid durant més d'un mes fins que un altre africà li va dir que acudís a la Creu Roja. Problemes d'accés al procediment d'asil: P.Y., nacional de Libèria, va fugir del seu país per motius polítics. Com a conseqüència de les seves activitats polítiques van matar la seva mare, el seu pare i el seu fill de sis anys d'edat. Va ser capturat i torturat abans de fugir a Espanya. Va arribar en pastera a les costes de Tarifa el 30 d'agost de 2003. La Guàrdia Civil i la Creu Roja el van rescatar del bot i el van dur a un lloc on va estar unes poques hores. Després li van donar un paper per signar; ningú li va explicar el significat d'aquest paper. Una dona de Creu Roja que estava allí i creu que era la seva advocada, li va dir que aquest paper no era problema i que l?ajudarien. Des de la Comissaria de Policia el van dur juntament amb altres subsaharians a l'estació d'autobusos on el van ficar en un autobús amb destinació a València. Ningú l?esperava a València. Va viure sis mesos al carrer fins que l'abril de 2004 un altre liberià el va informar que podia sol?licitar asil polític. Va fer la seva petició el 6 de maig de 2004. El 10 de juny la seva petició va ser denegada. Una de les causes per a la seva denegació va ser que havia entrat il?legalment en el país i no havia demanat asil dintre del primer mes de la seva arribada. (Entrevista d?AI amb P.Y. al novembre 2004). (*) El nom d?algunes de les persones ha estat modificat a petició pròpia per motius de seguretat. (20/06/2005)