Actuem pels drets humans a tot el món

Buscar

El Marroc / el Sàhara Occidental: pendents de complir les promeses d’equitat i reconciliació

En un nou informe publicat avui, 6 de gener de 2010, en el quart aniversari del discurs del rei Mohamed VI que va marcar la fi del treball de la Comissió d’Equitat i Reconciliació (Instance Equité et Réconciliation, IER), Amnistia Internacional ha demanat a sa majestat que faci honor a les expectatives que va suscitar aquesta innovadora iniciativa. Amb l’establiment de la Comissió d’Equitat i Reconciliació i la seva tasca, les autoritats marroquines van prometre abordar el llegat de violacions greus de drets humans al Marroc i al Sàhara Occidental que van prevaler en els anomenats “anys de plom” i proporcionar un recurs efectiu als milers de víctimes. Malgrat aquestes promeses, només s’han revelat veritats parcials sobre els abusos del passat, no s’ha abordat el problema de la justícia i tampoc s’han implementat les reformes legals i institucionals necessàries perquè no tornin a repetir-se tals abusos.

 La Comissió d’Equitat i Reconciliació, encarregada d’investigar els casos de desaparició forçada i detenció arbitrària registrats de 1956 a 1999, va contribuir a posar de manifest  l’abast i la gravetat de les violacions de drets humans comeses en el passat. Al seu informe final, fet públic el gener de 2006, la Comissió reconeixia la responsabilitat de les autoritats marroquines sobre greus violacions de drets humans, recomanava reparacions per a les víctimes i demanava a les autoritats marroquines que adoptessin mesures addicionals perquè no es repetissin tals abusos. El rei va encomanar la supervisió del treball i les recomanacions de la Comissió al Consell Assessor de Drets Humans, institució nacional per a la promoció i protecció dels drets humans. Amnistia Internacional va acollir de bon grat la creació i el treball de la Comissió i va encetar un diàleg constructiu amb ella i el seu mecanisme de supervisió, amb l’esperança de contribuir a la seva tasca, tot oferint recomanacions basades en les lleis i normes de drets humans.

 Al seu nou informe titulat Broken Promises: The Equity and Reconciliation Commission and its Follow-up, Amnistia Internacional fa una avaluació del treball de la Comissió d’Equitat i Reconciliació i el seu mecanisme de seguiment. L’organització de drets humans adverteix que, quatre anys després de la conclusió del treball de la Comissió, es corre el perill que els seus èxits resultin debilitats per la falta de voluntat política. Les autoritats marroquines han de complir les seves promeses i aplicar les recomanacions clau de la Comissió perquè existeixin garanties de no repetició.

 A fi de no perjudicar els avenços realitzats des que el rei Mohamed VI va inaugurar la Comissió d’Equitat i Reconciliació el gener de 2004, és imprescindible que les autoritats marroquines resolguin deficiències i buits existents en el procés d’abordar l’herència del passat. Amnistia Internacional creu que no pot haver-hi reconciliació de veritat si no es restitueix la dignitat a les víctimes oferint una explicació completa de les raons per les que van ser objecte de abusos. Si no s’obliga els perpetradors a respondre pels seus crims ni s’introdueixen salvaguardes reals per protegir la societat de la repetició d’aquestes violacions greus dels drets humans, parlar d’un veritable desig d’afrontar el passat per construir un futur millor sona a paraules buides.

 La Comissió d’Equitat i Reconciliació va investigar centenars de casos de desaparició forçada ocorreguts al Marroc i al Sàhara Occidental, concretament des de mitjans de la dècada de 1960 fins a principis de 1990. La Comissió va afirmar que havia resolt 742 casos. Els 66 casos pendents van ser investigats pel Consell Assessor de Drets Humans, que va confirmar haver-ne resolt uns 60. Però, malgrat les reiterades promeses, no s’ha publicat fins al dia d’avui una llista dels casos aclarits. A més de ser un fet lamentable en sí mateix, simbolitza l’incompliment de la promesa d’adoptar mesures concretes per abordar de manera genuïna i transparent el llegat del passat.

 Encara més, molts familiars de víctimes de desaparició forçada s’han sentit decebuts pels resultats de les investigacions, especialment per la falta d’informació. Sovint ha succeït que la informació que van rebre en finalitzar les investigacions només reflectia el que ja sabien o el que ells mateixos havien aportat a la Comissió o al seu mecanisme de supervisió. Això es deu, en part, al fet que cap de les dues institucions estava facultada per obligar les autoritats a col·laborar amb les investigacions.

 Una important deficiència de la Comissió d’Equitat i Reconciliació ha estat el seu fracàs a l’hora d’abordar el problema de la justícia. Encara que la Comissió ja va néixer amb un greu impediment en no incloure dins el seu mandat la identificació dels autors de violacions de drets humans, ni tan sols va fer la recomanació a les autoritats marroquines de portar els perpetradors davant la justícia. Tampoc va recomanar l’establiment d’un mecanisme d’investigació que garanteixi que les persones sobre les quals és raonable sospitar que han comès greus violacions de drets humans no ocupen llocs d’autoritat, fet que resulta especialment desmoralitzador tenint en compte que hi ha funcionaris en actiu que presumptament han comès tals abusos. Si no hi ha rendició de comptes per les violacions de drets humans, al Marroc i al Sàhara Occidental seguirà imperant la cultura de la impunitat.

 Un aspecte en el qual la Comissió d’Equitat i Reconciliació i el seu mecanisme de supervisió van fer progrés va ser el de la reparació a les víctimes de violacions de drets humans. Algunes víctimes van rebre, a més d’una indemnització, rehabilitació mèdica i social. Tot i així, el programa de reparacions s’ha vist perjudicat a causa d’alguns buits i queixes en el sentit  que no satisfeia per complet les necessitats de les víctimes. L’absència d’un mecanisme d’apel·lació que permeti a les víctimes impugnar les decisions relatives als seus casos resulta especialment decebedor tenint en compte que persisteixen els motius de preocupació en relació amb la transparència i l’equitat del programa de reparacions. El seu altre gran defecte és el tracte a les víctimes al Sàhara Occidental. Tot i que la regió va patir i segueix patint violacions de drets humans a mans de les autoritats marroquines de manera desproporcionada, el Sàhara Occidental va ser exclòs de les reparacions col·lectives assignades a les zones especialment afectades per la repressió. A més, no es va organitzar al Sàhara Occidental cap vista pública que permetés a les víctimes relatar el seu patiment com s’estava fent a sis regions més del Marroc.

 Malgrat les converses interminables de les autoritats marroquines i el Consell Assessor de Drets Humans sobre la necessitat de reformes i la posada en marxa d’iniciatives oficials per a la reforma, principalment al sector de la justícia, un majoria aclaparadora de les recomanacions de la Comissió d’Equitat i Reconciliació per millorar l’estructura jurídica i institucional que va facilitar la comissió de violacions de drets humans, no s’han aplicat. L’incompliment inclús de les recomanacions menys delicades, com la ratificació de tractats internacionals de drets humans addicionals, revela la falta de voluntat política per adoptar salvaguardes efectives dirigides a protegir els drets humans i canviar l’estructura política que va permetre la comissió de tals violacions en un clima d’impunitat pràcticament absoluta.

 El fet que avui es segueixin cometent violacions de drets humans al Marroc i al Sàhara Occidental – encara que a una escala reduïda si es compara amb el període comprès pel mandat de la Comissió d’Equitat i Reconciliació– ve a subratllar la importància de seguir les recomanacions de la Comissió i posar fi a la cultura d’impunitat.

 Amnistia Internacional va fer diverses recomanacions al seu informe destinades a consolidar els avenços aconseguits en el procés d’abordar el llegat del passat, entre elles:

 

Al Consell Assessor de Drets Humans:

 - Publicar sense demora la llista de tots els casos de desaparició forçada presentats a la Comissió d’Equitat i Reconciliació i al Consell Assessor de Drets Humans. En ella hi han de constar els noms de les persones desaparegudes, les circumstàncies de la seva desaparició, la informació reunida en cada cas i si aquest s’ha traslladat a les autoritats per prosseguir amb la investigació.

 

A les autoritats marroquines:

- Garantir investigacions completes, imparcials i independents sobre totes les violacions de drets humans comeses entre 1956 i 1999. L’òrgan encarregat de la investigació haurà d’estar facultat per fer comparèixer testimonis, inclosos funcionaris i ex funcionaris públics, i tenir atribucions de citació, registre i confiscació.

- Portar els presumptes autors davant un tribunal perquè siguin processats sense més demora i amb les degudes garanties, i establir un sistema d’investigació que garanteixi que les persones sobre les quals sigui raonable sospitar que han comés delictes de dret internacional o abusos contra els drets humans no ocupen càrrecs d’autoritat en què puguin tornar a cometre tals violacions de drets humans.

- Establir un mecanisme d’apel·lació que, a les víctimes de violacions de drets humans que consideren que no s’ha examinat degudament la seva sol·licitud de reparació, els permeti impugnar aquesta decisió.

- Aplicar les recomanacions de la Comissió d’Equitat i Reconciliació de reformar el sistema judicial i garantir la seva independència d’acord amb les lleis i normes internacionals.

 Si les autoritats marroquines no demostren la voluntat política necessària per aplicar aquestes recomanacions sense més demora, existeix el perill que el procés iniciat fa sis anys amb la inauguració de la Comissió d’Equitat i Reconciliació es percebi com un exercici de relacions públiques destinat a millorar la imatge del Marroc i a apaivagar les víctimes amb indemnitzacions i altres beneficis.