17 de novembre de 2009 Londres.- Les autoritats egípcies han d’adoptar mesures immediates i incloents per protegir als habitants més pobres d’El Cairo, que resideixen a “zones insegures” on estan exposats a patir desplaçaments de terra i altres perills, segons afirma Amnistia Internacional a un nou informe publicat avui. “Milers de persones pobres a Egipte estan atrapades en una situació de misèria i abandonament tal que podria desembocar finalment en la seva mort” va afirmar Malcolm Smart, director del Programa Regional d’Amnistia Internacional per Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica. “El govern ha d’abordar amb caràcter urgent els perills que sotgen a les persones que viuen a zones designades com ‘insegures’ i buscar solucions consultant els afectats directes.” Al seu informe Buried Alive; Trapped by Poverty and Neglect in Cairo’s Informal Settlements,  Amnistia Internacional critica durament a les autoritats egípcies per no prendre mesures eficaces destinades a protegir als residents d’Al Duwayqa, assentament informal de Manshiyet Nasser, a l’est d’El Cairo, d’una esllavissada de terra de conseqüències mortals que va sacsejar la zona el 6 de setembre de 2008.   A l’informe es demana a les autoritats egípcies que redueixin el nivell d’amenaça per la vida humana a les 26 “zones insegures” de l’àrea metropolitana d’El Cairo (Gran El Cairo) i que protegeixin el dret dels residents a la salut i a un habitatge adequat. Encara que era ben conegut el risc d’esllavissades de terra, el govern no va evacuar als residents pobres abans de la catàstrofe de 2008. Les autoritats afirmen que hi va haver 107 morts i 58 ferits com conseqüència de l’esllavissada de terra de Al Duwayqa, però els supervivents afirmen que el nombre de víctimes va ser superior i informen que encara avui hi ha molts membres de les seves famílies en parador desconegut. Encara no s’han donat a conèixer les conclusions d’una investigació oficial sobre la catàstrofe. “Privats de veu efectiva i ignorats en gran mesura pels que exerceixen el poder, molts residents d’Al Duwayqa i altres “zones insegures” segueixen vivint amb por en insegures vessants de muntanyes o sota línies elèctriques d’alt voltatge perquè no tenen on anar.” Amnistia Internacional ha demanat a les autoritats egípcies que investiguin exhaustivament les causes de que no s’evités la tragèdia d’Al Duwayqa i que adoptin les mesures necessàries per garantir que no es repetirà. “El govern ha d’elaborar un programa d’acció integral per abordar els perills que amenacen als que viuen a ‘zones insegures’ i fer valer els seu dret a la vida, a la salut i a un habitatge adequat –va afirmar Malcolm Smart–. Per això s’ha de buscar la participació activa de les comunitats afectades i estar disposat a oferir sense demora allotjament temporal a les persones que han de ser desallotjades d’immediat per perill imminent, així com allotjament permanent.” Després de l’esllavissada de terra, les autoritats egípcies van actuar ràpidament per identificar altres zones de perill a les immediacions. Van enderrocar més d’un miler d’habitatges amenaçats i, en el termini d’un mes, van reallotjar a més de 1.750 famílies, si bé no els van procurar seguretat de tinença i les van deixar exposades a futurs desallotjaments. Altres famílies es van quedar sense casa, i hi va haver discriminació en el procés d’assignació d’habitatges contra les dones divorciades o que vivien separades dels seus esposos. Unes famílies van ser desallotjades a la força d’Al Duwayqa i altres d’Establ Antar, assentament informal al sud d’El Cairo. La majoria d’aquests desallotjaments es van fer en contravenció de les garanties de participació que estableix el dret internacional dels drets humans, gairebé sempre amb escàs avís i amb el recolzament de la presència de les forces de seguretat. Les famílies d’Establ Antar van ser reassentades a una zona remota a la ciutat 6 d’Octubre, a l’oest de Giza, lluny dels seus llocs de treball i sense que se’ls oferís seguretat de tinença. “Els habitants dels assentaments precaris descriuen una vida caracteritzada per la privació, l’abandonament, la inseguretat i l’amenaça constant del desallotjament forçós –va assenyalar Malcolm Smart–. L’Estat ha de garantir el dret d’aquestes persones a un habitatge adequat i posar fi als desallotjament forçosos.” A l’àrea metropolitana d’El Cairo, el govern ha identificat 26 zones “insegures” dins un pla general de desenvolupament de la ciutat per 2050; tot i així, les consultes amb les comunitats que es veuran afectades per aquest pla han estat, segons sembla, escasses o nul•les. Els habitants de les “zones insegures” s’enfronten a una doble amenaça: falta de seguretat i possible desallotjament forçós. “La tragèdia d’Al Duwayqa va ser una catàstrofe anunciada. Es sabia de sobra que anava a passar –va afirmar Malcolm Smart–. Es podria haver fet més, s’hauria d’haver fet més per evitar-la i impedir la pèrdua de vides.” “Tant amb les víctimes com amb les persones que sobrevisqueren aquell terrible matí, així com amb altres persones en perill, les autoritats tenen l’obligació de garantir que no es repeteixen els fets i que la tragèdia d’Al Duwayqa no es reprodueix a cap altra “zona insegura” d’El Cairo. Els pobres d’Egipte no han de seguir vivint sota l’amenaça de morir enterrats.” Més de mil milions de persones a tot el món viuen en assentaments precaris, i el nombre va en augment. Com part de la seva campanya Exigeix Dignitat, en marxa des de maig d’aquest any, Amnistia Internacional demana als governs de tot el món que procurin un habitatge adequat a tots els residents del seu Estat. La campanya Exigeix Dignitat de Amnistia Internacional persegueix l’objectiu de posar fi a les violacions de drets humans que condueixen a la pobresa al món i l’agreugen. La campanya mobilitza a persones de tot el món per reclamar a governs, empreses i altres entitats influents que escoltin la veu dels que viuen en la pobresa i que reconeguin i protegeixin els seus drets. Informació addicional Al voltant de la meitat dels 13,5 milions de persones que, segons càlculs, resideixen a l’àrea metropolitana d’El Cairo (Gran El Cairo) viuen en assentaments informals aixecats en terreny agrícola o desèrtic. Manshiyet Nasser és, segons sembla, un dels majors assentaments provisionals d’Egipte. La major part s’aixeca sobre les vessants de la muntanya d’Al Muqattam, a l’est d’El Cairo, que són terrenys desèrtics propietat de l’Estat on les autoritats locals poden ordenar desallotjaments per la via administrativa. A Manshiyet Nasser resideix al voltant d’un milió de persones. La majoria treballa al sector no oficial com artesans, comerciants, empleats de la construcció, recol·lectores d’escombraries o jornalers. El desallotjament forçós consisteix en apartar a persones contra la seva voluntat de les seves cases o dels terrenys que ocupen sense protecció legal i altres garanties. Mai s’ha de dur a terme sense que abans s’hagin explorat totes les alternatives possibles, s’hagin realitzat consultes genuïnes amb les comunitats afectades i s’hagin aplicat les garanties de participació adequades.