L'aprovació de la Convenció sobre Desaparicions Forçades per la plenària de la Cambra de Representants ahir a la nit és una decisió encertada i transcendent de les autoritats colombianes.

No obstant això, per dotar a la Convenció de tot el seu abast, el president Juan Manuel Santos hauria d'afegir a l'instrument de ratificació que ha de dipositar-se a la seu l'ONU, les declaracions previstes en els articles 31 i 32 de la mateixa, que estableixen el reconeixement dels estats de la competència del Comitè per rebre i examinar les comunicacions presentades per les víctimes de desaparicions o els seus familiars o per altres estats.

Sense l'esmentada acceptació de la competència, que ja han admès plenament cinc estats, l'efectivitat de la Convenció a Colòmbia serà merament declamatòria, perquè es privarà de tota facultat de control o supervisió a l'ens encarregat de monitorejar el compliment de les disposicions de la Convenció. És d'assenyalar que la competència del Comitè no és retroactiva, i que solament s'estén a les desaparicions forçades que s'hagin iniciat amb posterioritat a la data d'entrada en vigor de la Convenció.

Amnistia Internacional confia que les noves autoritats colombianes, quan  facin el dipòsit de l'instrument de ratificació de la Convenció sobre Desaparicions Forçades, formularan la declaració prevista en els articles 31 i 32 de la mateixa que estableixen el reconeixement dels estats de la competència del Comitè.

Informació addicional

Fins al present, 86 estats són signataris de la Convenció i 19 estats en són part  (Albània, Argentina, Alemanya, Bolívia, Burkina Faso, Xile, Cuba, Equador, Espanya, França, Hondures, Japó, Kazakhstan, Mali, Mèxic, Nigèria, Paraguai, Senegal i Uruguai). D'aprovar-se per la Cort de Constitucionalitat i ser promulgada pel president Santos, Colòmbia podria convertir-se en el 20è estat part quan dipositi l'instrument de ratificació a la seu de l'ONU, permetent, de tal manera l'entrada en vigor del Tractat.

La Convenció sobre Desaparicions Forçades, adoptada el 2006, estableix que ningú no serà sotmès a una desaparició forçada i que en cap cas podran invocar-se circumstàncies excepcionals tals com estat de guerra o amenaça de guerra, inestabilitat política interna o qualsevol altra emergència pública com a justificació de la desaparició forçada.

La Convenció també determina que la pràctica generalitzada o sistemàtica de la desaparició forçada constitueix un crim de lesa humanitat tal com està definit en el dret internacional aplicable i porta aparellades les conseqüències previstes pel dret internacional aplicable.

La Convenció disposa la creació d'un Comitè -integrat per deu experts- la funció principal dels quals consisteix a examinar, de manera urgent, tota petició presentada pels afins d'una persona desapareguda, els seus representants legals, advocats o les persones autoritzades per ells, així com tot aquell que tingui un interès legítim, amb la finalitat que es busqui i localitzi una persona desapareguda.