Amnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsCovid IconsCovid IconsCovid IconsCovid IconsCovid IconsCovid Icons
Actuem pels drets humans a tot el món

Catalunya / Madrid: les persones grans en residències han sofert des del març cinc violacions de drets humans i ara podrien tornar a patir-ne algunes

© Ulrich Joho
  • Amnistia Internacional documenta en una nova investigació com la immensa majoria de persones grans que vivien en residències de Catalunya i Madrid no van ser ateses adequadament, ni derivades a hospitals quan ho precisaven; es van veure aïllades a les seves habitacions, de vegades durant setmanes, sense contacte amb els seus familiars i algunes ni tan sols van poder morir dignament durant els primers mesos de la pandèmia de COVID-19.
  • La situació a les residències continua sent alarmant en aquesta segona onada de la pandèmia. Han de garantir-se plenament les visites a familiars, que en la pràctica continuen depenent de la decisió de cada residència. La derivació hospitalària, tant a Madrid com a Catalunya, ha resultat en una pràctica discriminatòria i les disposicions que la regulen encara no han estat modificades i segueixen vigents. Tampoc s'han pres mesures suficients de reforç de personal per atendre les necessitats que puguin sorgir. El moment de fer-ho és ara.
  • A curt termini s'han de canviar els protocols autonòmics que han generat aquesta situació i assegurar que les decisions sobre l'atenció mèdica a les residències es prenen segons avaluacions individualitzades. També cal que el Govern central impulsi la tramitació d'una llei estatal que estableixi un model residencial que garanteixi els drets de les persones grans residents a tot l'Estat.

A data de 15 de novembre de 2020, 40.749 persones han mort per COVID-19 a Espanya segons dades del Ministeri de Sanitat. Segons diversos estudis, prop del 70% ha mort en residències de persones grans durant la primera onada.

Amnistia Internacional denuncia en el nou informe Abandonadas a su suerte: La desprotección y discriminación de las personas mayores en residencias durante la pandemia COVID19 en España que les mesures adoptades per les autoritats per respondre a la pandèmia COVID-19, a Catalunya i Madrid, han estat ineficients i inadequades i han vulnerat almenys cinc drets humans de les persones grans residents.

«A les residències s'ha violat el dret a la salut, a la vida i a la no discriminació de les persones grans. A més, les decisions de les autoritats han impactat també en el dret a la vida privada i familiar i en el dret a tenir una mort digna», assegura Esteban Beltrán, director d'Amnistia Internacional a Espanya.

La denegació del dret a la salut a persones grans està fortament vinculada amb les mesures d'austeritat i l’infrafinançament de la sanitat a l’Estat espanyol. La dècada de les retallades sanitàries i socials ha afeblit el sistema de salut públic, deteriorant l'accés, l'assequibilitat i la qualitat de l'atenció sanitària.

Els efectes del desmantellament del sistema sanitari de salut pública s'han manifestat a Madrid i Catalunya en l'atenció de persones grans de residències durant el pic de la primera onada de la pandèmia (març i principis d'abril) de diverses maneres: d'una banda la manca de protecció del personal que hi treballava, que no comptava amb EPIs (equips de protecció individual) ni proves (PCR). I per l’altra, moltes de les persones residents no van comptar amb assistència sanitària adequada, van quedar excloses de la derivació hospitalària de manera generalitzada i tampoc no van rebre l'atenció que necessitaven a les residències, tot i la «medicalització» anunciada per les autoritats. Alhora, moltes persones residents van estar durant setmanes senceres pràcticament incomunicades amb el món exterior i amb les seves famílies.

«Una emergència sanitària no és excusa per no atendre adequadament les persones grans. Les residències no són aparcaments de gent gran. Els drets humans, inclòs el dret a la salut, no poden dependre del grau de dependència. Les autoritats han de protegir-los», diu Beltrán.

Mesures que arriben tard i insuficients

Tot i que en aquests mesos s'han millorat determinats aspectes, algunes d'aquestes preocupacions de drets humans cap a les persones grans segueixen vigents en la segona onada de pandèmia que estem travessant. Continuen sense estar plenament garantides les visites a familiars, que en la pràctica segueixen depenent de la decisió de cada residència. A més, les disposicions en els protocols de derivacions de Madrid i Catalunya, que recomanen tractar les persones grans a les residències i no traslladar-les als hospitals, van resultar discriminatòries i encara no han estat modificades. Per si no fos prou, encara no s'han pres mesures de reforç de personal suficients per atendre les necessitats que puguin sorgir davant els riscos d'alta pressió assistencial existents.

«No ens vam preparararprou, pensem que hi havia informació científica provinent d'altres països com per intuir la importància i gravetat de la situació», explica la Vicepresidenta de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia (SEGG), que també afirma que «creiem que si s’haguessin pres mesures abans s’hauria evitat la irrupció del virus en moltes residències tan ràpidament. Hauríem d'haver pogut avançar-nos per informar, capacitar els equips i, d'alguna manera, haver estat més previnguts i preparats».

Les mesures adoptades per la Comunitat Autònoma de Madrid i la Generalitat de Catalunya es van elaborar i implementar de forma ineficaç i no van arribar a dotar d'accés adequat als serveis de salut a les persones grans que viuen en residències. La Comunitat de Madrid i la Generalitat van prendre diferents mesures, sense uniformitat ni claredat de criteris de la intervenció o del seu èxit i van fracassar en la seva implementació. A més, ambdues administracions no van adoptar mesures alternatives per garantir l'assistència sanitària mèdica adequada de les persones grans residents.

La manca de resposta de les autoritats es contraposa al terrible esforç que han realitzat personal sanitari i de residències durant aquests mesos, tot i les mesures ineficients i la manca de recursos. Gràcies al seu esforç incansable i la seva dedicació, la situació de moltes persones grans en residències ha estat més humana i, en alguns casos, han pogut rebre una millor atenció.

Personal sense protecció ni recursos

El virus es va escampar amb molta rapidesa en les residències perquè el personal cuidador estava en contacte continuat amb les persones residents i no comptaven amb protecció. Alhora, aquesta falta de protecció va suposar un gran nombre de baixes de personal, que van impactar en la cura de les persones grans en residències i la gestió de l'atenció sanitària.

Diana, treballadora d'una residència pública de Madrid, explica que quan va començar la pandèmia a mitjans de març, «ja que no ens donaven EPIS, vam optar per fer-nos els EPIS de la fortuna o de la glòria, bates amb bosses d'escombraries, calces, gorres de plàstic, no hem tingut cap tipus de protecció».

Dret a la salut, a la vida i a la no discriminació, vulnerats

La decisió pràctica de no derivar les persones grans malaltes als hospitals es va aplicar de forma automatitzada i en bloc, sense dur a terme valoracions individualitzades. A Madrid i Catalunya, aquesta pràctica es va dur a terme mitjançant diferents mecanismes de filtrat. Va haver persones grans residents necessitades d'atenció mèdica que no van poder accedir a un tractament adequat de possible COVID-19 o altres patologies que patien, ni a l'hospital, ni a la residència, com havien anunciat les autoritats. En ambdues comunitats va haver moments en què no es van fer ingressos en hospitals, i les poques derivacions que es van produir, van ser l'excepció i en ocasions ja fatalment tardanes. Aquesta discriminació atempta greument contra els seus drets. Alhora, Amnistia Internacional ha recollit diversos testimonis que relataven els obstacles existents en els serveis d'emergència per al transport sanitari (SUMMA i SEM).

«La combinació de manca de personal, de recursos i l'obligat aïllament per sospita de COVID-19 de residents van produir un clar empitjorament en les persones residents, no només físic, sinó també emocional. Hem documentat casos de persones residents que van arribar a l'hospital en situació de deshidratació i desnutrició; en molt mal estat», conclou Beltrán.

Dret a la vida privada i familiar i a una mort digna, negats

En el moment més greu de la pandèmia les persones residents van estar confinades a les habitacions durant llargs períodes, de vegades durant diverses setmanes seguides. La restricció que va suposar el tancament «de facto» a les residències, acompanyat en la majoria dels casos del confinament a les habitacions per temps indefinit, afegit a la manca de supervisió per part de les autoritats estatals (Fiscalia) i autonòmiques (serveis d'inspecció) va suposar una vulneració dels drets a la vida privada i familiar de les persones grans simplement pel seu lloc de residència.

Elena Valero va perdre al seu pare al març en una residència de Madrid. «No van derivar-lo a un hospital tot i estar greu. Va estar quatre dies morint-se. Vaig parlar amb el metge desesperada perquè el derivessin, però el metge em va dir que els havien prohibit portar als malalts de les residències als hospitals, que només podien donar-li oxigen i pal·liatius fins que el seu cos aguantés. Va ser horrible perquè visc a 300 metres de la residència i cada vegada que treia el cap pel balcó era horrible saber que el meu pare s'estava morint tan a prop i no podia agafar-li la mà, acomiadar-me d'ell...».

És urgent adoptar mesures adequades per superar aquesta segona onada

En aquest context, i davant la segona onada de la pandèmia, les autoritats, i en particular a Madrid i Catalunya, han d'adoptar mesures urgents per garantir que qualsevol decisió per combatre la pandèmia respecta els drets humans, en particular els drets a la vida, a la salut i a la no discriminació de les persones grans que viuen en residències.

A curt termini, és necessari que les comunitats autònomes assegurin que les decisions sobre l'atenció mèdica a les residències es prenen segons avaluacions individualitzades. Han d'eliminar-se les disposicions dels protocols de derivació de Catalunya i Madrid que poden portar a mesures discriminatòries. A més, el contacte regular de familiars i residents ha d'estar garantit.

Més a llarg termini, cal que el Govern central impulsi la tramitació d'una llei estatal que estableixi un model residencial que garanteixi els drets de les persones residents a tot l'Estat. Alhora, la Fiscalia i especialment la Fiscal de Sala per a la Protecció de Persones amb Discapacitat i Gent Gran ha de seguir de prop la situació a les residències i impulsar investigacions de rendició de comptes quan es produeixin abusos o irregularitats. És necessària també una aposta decidida pel sistema públic de salut que garanteixi la igualtat, fet que suposa una més gran inversió de recursos.

Ciberacció a www.actuaconamnistia.org

Amnistia Internacional ha oberr una ciberacció adreçada a Conselleries i Departaments de Salut i Afers Socials Socials de les Comunitats Autònomes, des del centre d'activisme on line www.actuaconamnistia.org, per aconseguir que s'engeguin de forma urgent mesures concretes que protegeixin els drets humans de les persones grans que viuen en residències.

Informació addicional

Segons dades de la Comunitat Autònoma de Madrid (CAM), des del 8 de març a l'1 de maig, va haver 5.828 persones mortes amb coronavirus o simptomatologia compatible en les residències. Això suposa un 43,46% del total de persones mortes fins a aquella data a la CAM (les dades no estan desagregats ni per edat, gènere i/o discapacitat).

A Catalunya, segons dades del Govern de la Generalitat, de l'1 de març al 15 de novembre de 2020 han mort 7.045 persones grans que vivien en residències per COVID-19 o simptomatologia compatible (el 46,9% del total de defuncions a Catalunya per Covid-19, 15.013).

Amnistia Internacional recorda que el fet que la majoria de les persones grans visquin en residències privades o concertades no redueix de cap manera l'obligació de l'Estat de garantir la protecció dels seus drets humans. Això inclou el deure de protegir-les contra l'abús dels drets humans per part de tercers, incloses les empreses.