Un quart de segle després que comencés el conflicte, se segueix negant la justícia a més de 20.000 supervivents de violència sexual en temps de guerra de Bòsnia i Hercegovina, segons un nou informe d'Amnistia Internacional.

"We need support, not pity: Last chance for justice for Bòsnia's wartime rap survivors" revela les devastadores conseqüències físiques i psicològiques d'aquests crims i els injustificables obstacles que impedeixen que les dones accedeixin a l'ajuda que necessiten i a la reparació legal a què tenen dret.

"Més de dos decennis després de la guerra, desenes de milers de dones de Bòsnia segueixen recomponent les seves vides destrossades amb poc accés a l'ajuda mèdica, psicològica i econòmica que tant necessiten", ha declarat Gauri van Gulik, directora adjunta d'Amnistia Internacional per a Europa.

"Amb cada any que passa s'allunya la possibilitat d'aconseguir justícia alguna vegada o de rebre l'ajuda a la qual tenen dret. Aquestes dones no poden oblidar el que els ha ocorregut i tampoc hem de fer-ho nosaltres".

L'informe, basat en investigacions dutes a terme durant dos anys, revela els obstacles sistèmics que, combinats amb la manca de consens polític, han relegat a una generació de supervivents -violades durant la guerra de 1992-1995- a la penúria i el patiment.

Durant el conflicte, milers de dones i nenes van ser violades i sotmeses a altres formes de violència sexual per les forces armades i els grups paramilitars. Moltes van ser esclavitzades, torturades i fins i tot embarassades forçosament en el que es coneix com "camps de violació".

L'Elma estava embarassada de quatre mesos quan la van portar a un d'aquests camps, on va patir violacions col·lectives tots els dies. Va explicar a Amnistia Internacional: "Portaven passamuntanyes i em preguntaven si podia endevinar quin d'ells estava damunt de mi. Tots eren nois del poble".

Com a conseqüència de la violència física, va perdre el nadó i va patir lesions duradores en la columna. Gairebé 25 anys després, l'Elma, que no té feina, no ha rebut cap ajuda econòmica significativa de l'Estat i necessita amb urgència assistència mèdica i psicològica.

Retards interminables de la justícia

Des que van començar els judicis per crims de guerra a Bòsnia el 2004, menys de l'1% del nombre total estimat de víctimes de crims de guerra de violència sexual ha acudit als tribunals. En tot el país, els tribunals han jutjat només 123 casos de violència sexual i, encara que el nombre de processaments ha augmentat en els últims anys, cal prendre més mesures per garantir que els perpetradors responen dels seus actes davant la justícia.

Després de la guerra, Sanja, que va romandre captiva i va ser violada en reiterades ocasions per un soldat i els seus companys, va denunciar-lo a les autoritats. La policia i les autoritats judicials no van prendre mesures contra el perpetrador i els serveis socials no van reconèixer la situació de Sanja ni li van proporcionar assistència. Sanja va explicar a Amnistia Internacional: "Ja no confio en ningú, especialment en l'Estat. Tots m'han fallat".

Encara que hi ha hagut avanços significatius en la protecció i el suport a testimonis, això podria veure's menyscabat per l'elevat nombre d'absolucions en diverses jurisdiccions i les penes, sovint reduïdes, imposades als culpables. Mentrestant, l'augment del nombre de casos jutjats no pot ocultar l'enorme nombre d'afers pendents.

La lentitud i les deficiències de la justícia han descoratjat a les supervivents per denunciar, han afeblit la confiança en el sistema de justícia penal i han creat una sensació aclaparant d'impunitat.

Una dona que va ser violada múltiples vegades per paramilitars a casa seva i en una comissaria de policia afirma: "La majoria de les supervivents no viurà prou per veure que es fa justícia. En uns anys, els tribunals es quedaran sense casos; no hi haurà supervivents, perpetradors ni testimonis amb vida per als judicis".

Dones privades de suport

Encara que s'han produït alguns canvis recents destinats a reforçar l'accés a l'ajuda i millorar els serveis per a les supervivents, aquests segueixen sent irregulars i varien enormement en funció de cada regió del país. Si no s'institucionalitzen totalment aquests canvis en totes les regions del país, la seva repercussió serà limitada i aleatòria.

Les dones víctimes de violència sexual tendeixen a experimentar taxes elevades de desocupació i pobresa i constitueixen un dels grups econòmics més vulnerables de Bòsnia. Així i tot, només al voltant de 800 supervivents han pogut tenir accés a subsidis mensuals i altres ajudes bàsiques. La inexistència d'un programa formal de reparació obliga a les supervivents a sortejar un complex entramat de diversos subsidis socials i actuacions judicials en tribunals civils i penals per reclamar els seus drets.

Atès que les ajudes i serveis no estan garantits universalment ni harmonitzats en tot el país, l'accés varia depenent del lloc de residència. Per exemple, la República Sèrbia (Republika Srpska) no reconeix a les supervivents de violència sexual relacionades amb el conflicte com una categoria especial de víctimes de crims de guerra, i restringeix estrictament el seu accés a qualsevol reparació o suport. Aquestes disposicions han impedit a la majoria de les supervivents de violència sexual l'accés a un subsidi mensual, així com a atenció mèdica, rehabilitació i suport psicològic i social gratuïts.

Obstacles com aquests dissuadeixen a moltes víctimes de denunciar i obliguen a altres a fer acrobàcies administratives, canviant un dret per un altre, per accedir a les ajudes. Diverses dones van explicar a Amnistia Internacional que havien hagut de canviar el seu lloc de residència oficial per obtenir el subsidi mensual, la qual cosa havia comportat la pèrdua del dret a accedir a serveis públics, com l'atenció mèdica i social que tant necessiten, en els llocs on viuen realment.

"Les autoritats han d'eliminar aquests obstacles discriminatoris que impedeixen l'accés a reparació i substituir-los per mesures que garanteixin la protecció i el suport iguals a totes les supervivents amb independència del seu lloc de residència", afirma Gauri van Gulik.

"Hi ha hagut importants millores en els últims anys, però queda encara molt per fer. Encara que mai es pot desfer el trauma del passat, no és massa tard per garantir que aquestes dones tenen un futur en el qual puguin recuperar per fi els seus drets i la seva dignitat".