Amnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsCovid IconsCovid IconsCovid IconsCovid IconsCovid IconsCovid Icons
Actuem pels drets humans a tot el món

2009-2018 La dècada perduda: Amnistia presenta un mapa per comunitats de les polítiques d’austeritat que han posat en risc el dret a la salut a Espanya

Manifestació a l'Hospital Nen Jesús de Madrid durante la pandèmia de coronavirus // REUTERS/Juan Medina
  • Tot i que que el PIB ha augmentat un 8,6%, la despesa sanitària pública s'ha reduït a Espanya un 11,21% des de 2009.
  • Només Illes Balears recupera la inversió de 2009. Les més allunyades d'aconseguir aquest objectiu són: Castella La Manxa, Astúries, La Rioja, Galícia i Catalunya.
  • L'atenció primària, més essencial que mai per a una crisi com l'actual per la COVID-19, és la gran oblidada en inversió pública.
  • De manera urgent, les autoritats han de revertir la tendència de desinversió en el Sistema Nacional de Salut i incrementar els recursos humans i materials.
  • Catalunya es troba entre les comunitats que més han reduït la inversió a la sanitat pública entre 2009 i 2018 en un 12,37%. L’atenció primària és la que ha patit més reducció de despesa de tot l’Estat amb un 24,28%. Tot i això, Catalunya lidera la despesa pública en contractació de serveis sanitaris privats, augmentant un 24,89%.

Amnistia Internacional ha presentat avui un mapa de les polítiques d'austeritat per comunitats autònomes a través del qual denuncia com els últims anys representen una dècada perduda (entre 2009 i 2018, últim any amb dades oficials) en termes d'inversió per a la sanitat, en valor real (tenint en compte la inflació) a Espanya.

L'organització assenyala que després de les mesures d'austeritat adoptades en el context de la crisi econòmica i que van provocar, entre 2009 i 2013, l'enfonsament de la despesa sanitària i malgrat la progressiva millora des de llavors, continuem sense recuperar la inversió sanitària pública que teníem fa deu anys. Com a conseqüència, el dret a la salut està en risc a Espanya: aquestes polítiques han provocat un empitjorament de l'accessibilitat, abastabilitat i qualitat de l'assistència sanitària i han generat molt patiment, sobretot en les persones de rendes més baixes, i dins d'aquest grup, en les persones amb malalties cròniques, aquelles amb discapacitat, les que reben tractament de salut mental i les persones grans, tal com ha denunciat AI en altres informes.

L'organització lamenta que, tot i que que en els últims deu anys Espanya ha incrementat la seva riquesa (el producte interior brut) en un 8,6%, això no ha suposat un augment equivalent en la despesa sanitària pública, sinó tot el contrari: s'ha vist reduïda en un 11,21% respecte al 2009, davant de la despesa sanitària privada, que s'ha incrementat en un 16,28%. També la inversió sanitària pública per habitant s'ha reduït en un 10,5%. Per comunitats, només Illes Balears recupera la inversió sanitària pública de 2009 i les que es troben més allunyades d'aconseguir aquest objectiu són: Castella La Manxa, Astúries, La Rioja, Galícia i Catalunya.

El percentatge que representa la despesa sanitària respecte del PIB s'ha reduït, passant del 8,98% de 2009 al 8,87% el 2017. Comparant amb la resta dels Estats de la Unió Europea, Espanya està per sota de països com Alemanya, que dedica un 11,25% del seu PIB a la despesa sanitària el 2017, França (el 11,3%), Suècia (11%), Àustria (10,4%), Bèlgica (10,3%) i Països Baixos (10,10%). I només per davant d'altres com Estònia, Xipre, Lituània, Luxemburg o Romania, que destinen percentatges inferiors al 6,5%.

“Espanya incompleix les seves obligacions internacionals en matèria de salut, per les quals es compromet a avançar de manera progressiva en el compliment del dret de tota persona al gaudi del més alt nivell possible de salut física i mental. En un context com el que ens trobem, això sembla més greu que mai: no volem més dècades perdudes”, assenyala Esteban Beltrán, director d'Amnistia Internacional Espanya.

“De manera urgent, les autoritats han de revertir la tendència de desinversió en el Sistema Nacional de Salut i incrementar els recursos humans i materials per a assegurar el compliment progressiu del dret a la salut”, afegeix el director d'AI.
Una altra de les xifres alarmants que denuncia l'organització és que entre 2009 i 2018 la despesa sanitària pública per habitant s'ha reduït en un 10,5%, la qual cosa suposa que l'Estat, el 2018, es va gastar en cada persona 147 euros menys que fa una dècada. En diners corrents, Espanya dedica 2.221,11 € per habitant. Si comparem la inversió sanitària per habitant amb la resta de països d'Europa l'any 2017, es troba en una posició intermèdia, amb països que destinen més de 5.000 euros per habitant, com Suècia (5.206€), Dinamarca (5.134 €), Luxemburg (5.082€) i Alemanya (4.459€) i altres que destinen menys de 1.000€ per habitant, com Lituània, Hongria, Letònia, Croàcia, Bulgària i Romania. Durant el mateix període Suècia ha incrementat la inversió en un 74,78%, Estònia amb un 66,18%, Lituània en un 53,78%, Alemanya en un 33,26%, Àustria en un 23,82% i Finlàndia en un 24,29%.

"Les retallades han provocat desigualtat, malalties, patiment i morts. Sembla que ara hem empatitzat amb els malalts i morts per COVID-19. Però cal empatitzar també amb el desemparament que pateix un pacient d'hepatitis C a qui es denega un tractament o un malalt que ha d'esperar mesos per a anar a un especialista. Perquè això no torni a passar és important defensar un sistema de sanitat pública, universal i de qualitat", assegura Loly, infermera d'atenció primària a Madrid.

La gran oblidada

L'organització assenyala que l'atenció primària, fonamental en un sistema de salut i essencial per a afrontar una crisi sanitària com la pandèmia de coronavirus en què ens trobem, ha estat una de les àrees més perjudicades. La inversió en aquesta mena de servei, que és la porta d'entrada al sistema públic de salut i l'única a la qual van molts pacients, s'ha reduït en un 13,10% de mitjana en les Comunitats Autònomes en l'última dècada i ha passat a suposar només el 13,8% del total de la despesa sanitària pública el 2018, davant del ja escàs 14,3% de 2009. Tampoc la ràtio de personal mèdic i d'infermeria en atenció primària per cada 1.000 habitants ha variat pràcticament, sinó que es manté igual a l'any 2009.

L’Aragó i Catalunya són les comunitats que més han reduït la seva inversió en atenció primària. Només Múrcia ha augmentat el seu percentatge en un 6,92% des de 2009.

"L'atenció primària hauria de donar resposta al 85% dels problemes de salut, i en realitat suposa un estalvi per a la sanitat, però es continua retallant. Quan jo vaig començar a treballar, fa 30 anys, podies fer una valoració integral del pacient, que a vegades pot venir amb problemes físics però si no passes una mica de temps amb ells se't poden escapar els aspectes psicològics. No podem continuar atenent 50 persones al dia", denúncia Loly. I com a exemple, relata: "En les cuidadores, que la majoria són dones, hi ha malestars que es reflecteixen de manera física (vertígens, mal de cap, etc). A vegades et diuen només "estic cansada, estic trista". Si hi dediques un estona, t'adones de darrere del problema físic hi ha un patiment que també cal tractar, lamenta aquesta infermera.

 

L’orgull d’un sistema que s’estanca

En deu anys, les ràtios de personal mèdic i d'infermeria a penes han variat. El personal mèdic d'atenció primària per habitant a nivell estatal ha passat d'un 0,74 en 2009 a 0,77 el 2018, augmentant amb prou feines en 0,03. Per comunitats, preocupa que Illes Balears i Madrid fins i tot han reduït aquesta ràtio, tot i que Espanya està per sota de la mitjana europea i allunyada de països com Portugal, el país amb millor ràtio amb un 2,6, Irlanda (1,82), Països Baixos (1,6), Àustria (1,56) i França (1,42). Només se situa per sobre de països com Eslovènia, Polònia, Letònia, Hongria, Grècia i Bulgària.

Pel que fa a la ràtio de personal d'infermeria, ha augmentat lleument, passant d'un 0,61 el 2009 a 0,66 el 2018. També en aquest cas són les Illes Balears i la Comunitat de Madrid les que l'han reduït; i Canàries i La Rioja les que han mostrat increments acostant-se a la ràtio de 0.30.

"Tenim personal insuficient, molt per sota del que s'espera d'un país com Espanya, mitjans insuficients i un pressupost minvant. Aquest és el context en el qual apareix la pandèmia”, denúncia Pedro, metge d'atenció primària a Madrid.

“Fa deu anys ens substituïen les absències per baixa, permisos vacacionals, fins i tot en zona de costa hi havia reforç. Ara no. Per cobrir a un company et donen uns 20 o 30 euros. Si fas dos torns te’ls paguen, però el sector està molt feminitzat, i compatibilitzar horaris de tarda és més complicat", explica Paula (nom fictici), metgessa d’atenció primària a Galícia.

Per tot això, Amnistia Internacional assenyala que Espanya ha d'adoptar una estratègia de reforç del Sistema Nacional de Salut i ha de construir-la des del respecte als drets humans i la garantia de protecció de totes les persones. Per a això, demana a les autoritats sanitàries centrals i autonòmiques:

• Donar prioritat a l'augment de les assignacions pressupostàries per al Sistema Nacional de Salut per, com a mínim, retornar al més aviat possible la despesa total i per càpita en salut als nivells existents abans de la imposició de les mesures d'austeritat i incrementar la inversió de manera progressiva, en termes constants.
• Dur a terme una avaluació de l'impacte en els drets humans abans que s'apliqui qualsevol futura mesura destinada a millorar la rendibilitat i l'eficàcia dels sistemes de salut autonòmics, i garantir l'adequada participació i consulta dels grups afectats respecte a la forma en què tals mesures es desenvolupen i apliquen.
• Donar compliment a les recomanacions de l'Organització Mundial de la Salut i prioritat en l'assignació de recursos a la inversió en l'atenció primària, reforçant així la seva capacitat d'assistència, a través de la contractació de més recursos humans i mitjans materials.
• Garantir una autèntica consulta i participació del sector professional sanitari i de la població afectada per tenir en compte les seves propostes en el disseny de l’estratègia de reforç del Sistema Nacional de Salut.
• Reforçar els mecanismes de rendició de comptes davant depotencials mesures de restricció de despesa sanitària que puguin tenir impacte en els drets humans.

Més informació

Espanya, a través de la signatura i ratificació de tractats internacionals i regionals de drets humans, ha contret obligacions en matèria de respecte, protecció i compliment del dret a la salut que ha de complir. Una de les obligacions que les autoritats sanitàries han incomplert, derivada del Pacte Internacional de Drets econòmics, socials i culturals, ratificat per Espanya el 1977, és adoptar mesures fins al màxim dels recursos de què disposi, per a aconseguir progressivament la plena efectivitat del dret a la salut. Això significa que Espanya no és que tingui una "aspiració" d'aconseguir millorar dret a la salut dels seus habitants, sinó que té l'obligació de “adoptar mesures” de manera immediata i jurídicament vinculant.

Espanya també ignora les recomanacions de l'Organització Mundial de la Salut sobre atenció primària, que ha instat en els últims anys als Estats a “basar els sistemes de salut en els principis d'una sòlida atenció primària i de la cobertura universal [...] evitant la inversió de manera desproporcionada en l'atenció terciària”, sobre la base que es calcula que al llarg de la vida d'una persona, l'atenció primària pot satisfer la majoria de les necessitats de salut de les persones. El mateix subratllava la Declaració d¡Astana, signada pels Estats membre de Nacions Unides, entre els quals Espanya, el 2018, on els Estats es van comprometre a enfortir els sistemes de salut mitjançant la inversió en l’atenció primària.

Amnistia Internacional té en marxa una campanya que porta més de 85.000 signatures recollides per a exigir la protecció del personal sanitari i que es destinin més recursos per a la sanitat pública, en primera línia de la crisi del coronavirus.