Saltar al contenido
Actuem pels drets humans a tot el món
Buscar

10D: una lluita valenta pels drets de les dones planta cara a polítiques opressives i sexistes

    • Amnistia Internacional (AI) publica un resum de la situació global dels drets humans el 2018.
    • A l’Estat espanyol, les dones víctimes de violència sexual s'enfronten a un laberint de desinformació i desprotecció.


Dones activistes de tot el món han estat a l'avantguarda de la batalla pels drets humans el 2018 a tot el món; així ho ha manifestat Amnistia Internacional en la presentació del seu resum de la situació dels drets humans al llarg de l'any.

A més, l'organització de drets humans ha advertit que els actes d'aquells dirigents mundials "de mà dura" que impulsen polítiques misògines, xenòfobes i homòfobes han tornat a posar en perill drets i llibertats reconeguts des de fa molt de temps.

«El 2018 hem vist molts d'aquests líders que s'autoqualifiquen de "durs" tractant de menyscabar el mateix principi d’igualtat, que és la pedra angular del dret que desenvolupa els drets humans. Pensen que les seves polítiques els fan durs, però són poc més que tàctiques intimidatòries per demonitzar i perseguir comunitats senceres de persones ja marginades i vulnerables», ha afirmat Kumi Naidoo, secretari general d'Amnistia Internacional.

«No obstant això, les dones activistes són les que aquest any han ofert la visió més potent de com combatre aquests dirigents repressius».

Les conclusions es publiquen a Derechos Hoy / Rights Today, un resum que analitza la situació dels drets humans a set regions del món: l’Àfrica, les Amèriques, l’Àsia Oriental, Europa i Àsia Central, el Pròxim Orient i el Nord d'Àfrica, Àsia Meridional i el Sud-est Asiàtic. Aquest llançament recorda el 70è aniversari de la Declaració Universal de Drets Humans (DUDH), la primera carta de drets fonamentals d'abast global, adoptada el 1948 pels governs del món.

2018: la revolta de les dones

No s'ha de subestimar el poder incipient de la veu de les dones; així s'afirma en el resum. Tot i que els moviments de defensa dels drets de les dones ja es troben consolidats, les dones activistes han dominat els principals titulars relacionats amb els drets humans el 2018. Grups liderats per dones, com el moviment llatinoamericà Ni una menos, han impulsat moviments multitudinaris sobre afers relacionats amb els drets de les dones en una escala sense precedents.

A l'Índia i Sud-àfrica, milers de dones van prendre els carrers per protestar contra la violència sexual endèmica. A l'Aràbia Saudita i l'Iran, respectivament, dones activistes es van arriscar a ser detingudes per oposar-se a la prohibició de conduir vehicles i a l'ús obligatori del hijab. A l'Argentina, Irlanda i Polònia, moltíssimes dones es van manifestar per exigir la fi de l'opressiva legislació sobre l'avortament. Als Estats Units, Europa i el Japó, milions es van sumar a la segona marxa de dones convocada pel moviment #MeToo per reclamar la fi de la misogínia i els abusos.

No obstant això, l'informe assenyala que no podem celebrar el «el gran auge de l'activisme de les dones» sense abordar el fets que han impulsat tantes dones arreu del món a mobilitzar-se per reivindicar un canvi.

«Els drets de les dones són sistemàticament col·locats en un segon pla respecte a altres drets i llibertats per uns governs que pensen que poden limitar-se a donar-los suport de paraula i, en la pràctica, fer molt poc o res per protegir els drets de la meitat de la població», ha afirmat Kumi Naidoo.

«Pitjor encara, molts dels actuals dirigents mundials han llançat nous atacs contra els drets de les dones amb els seus discursos misògins i divisius. Aquests dirigents pretenen argumentar que estan protegint els valors tradicionals que representen els interessos de la família, però la veritat és que estan impulsant una agenda que nega la igualtat fonamental de les dones».

Derechos hoy – Rights Today assenyala un conjunt creixent de polítiques i lleis destinades a subjugar i controlar les dones, sobretot en matèria de drets sexuals i i reproductius. Per exemple, legisladors a Polònia i Guatemala han propugnat l'enduriment de les lleis sobre l'avortament, mentre que, als Estats Units, les retallades dels fons destinats a clíniques de planificació familiar han posat en perill la salut de milions de dones.

Dones activistes han arriscat la seva vida i la seva llibertat per posar el focus sobre injustícies relacionades amb drets humans. Com Ahed Tamimi, activista palestina adolescent a qui van empresonar injustament per atrevir-se a alçar la veu en defensa del seu poble; Loujain al Hathloul, Iman al Nafjan i Aziza al Yousef, tres activistes actualment detingudes a l'Aràbia Saudita per fer campanya pels drets de les dones; i Marielle Franco, brutalment assassinada al Brasil aquest mateix any per lluitar sense por en defensa dels drets humans.

2019: Un any decisiu per fer un gir en els drets de les dones

Kumi Naidoo ha assenyalat que l'aniversari de la declaració internacional de drets fonamentals de les dones el 2019 —la Convenció sobre l'Eliminació de Totes les Formes de Discriminació contra la Dona (CEDAW / 1979)— serà una fita important que el món no pot permetre's ignorar.

La Convenció, que l'any que ve complirà 40 anys, ha estat àmpliament adoptada. No obstant això, molts governs l'han adoptat amb la condició de poder rebutjar importants disposicions destinades a garantir llibertats de les dones, com la de promoure una política estatal per eliminar totes les formes de discriminació contra les dones en la llei i en la pràctica, i la de comprometre's a eradicar la discriminació de les dones en el matrimoni i les relacions familiars.

Amnistia Internacional ha instat els governs a prendre mesures que garanteixin el respecte dels drets de les dones, que inclourien no només comprometre's amb les normes internacionals, sinó també reformar lleis estatals lesives i adoptar mesures proactives per donar poder a les dones i protegir els seus drets.

«El fet que tants països hagin acceptat només parcialment la declaració internacional de drets fonamentals de les dones és la demostració que molts governs creuen que protegir els drets de les dones no és més que una operació cosmètica per fer-los aparèixer com a bons països, i no pas un afer urgent que han d'abordar amb caràcter prioritari», ha afirmat Kumi Naidoo.

«A tot el món, les dones, de mitjana, guanyen molt menys que els homes per les mateixes feines, tenen un grau d'estabilitat laboral molt inferior, troben impediments per accedir a la representació política per part dels qui exerceixen el poder i s'enfronten a una violència sexual endèmica que els governs segueixen passant per alt. Hem de preguntar-nos la raó que això passi: ¿Si visquéssim en un món on les víctimes d'aquest tipus de persecució fossin els homes, es permetria que continués aquesta injustícia?».

«He de reconèixer que Amnistia Internacional pot i ha de fer més en relació als drets de les dones. Quan estem a punt d'entrar al 2019, penso que ara més que mai hem de mantenir-nos ferms al costat dels moviments de dones, amplificar les seves veus en tota la seva diversitat i lluitar pel reconeixement de tots els nostres drets».

Espanya: un any de lluita contra la violència sexual

A Espanya, el cas de La Manada, en què cinc homes acusats de la violació en grup d'una dona als Sanfermines de Pamplona van ser declarats culpables d'abús sexual (en lloc d'agressió, que suposa una resposta punitiva més alta), en considerar que no hi va haver violència ni intimidació, va treure als carrers milers de dones per exigir justícia i va provocar un debat en el govern espanyol per canviar la legislació. Amnistia Internacional demana que aquesta reforma legislativa se centri en la protecció de l'autonomia i el consentiment de les dones, tal com estableix el Conveni d'Istanbul.

L'organització ha publicat un informe recent en què denuncia com les dones víctimes de violència sexual s'enfronten a un laberint de desinformació i desprotecció, així com a un recorregut ple d'obstacles i prejudicis després del qual la majoria, en cas d'haver-ho sabut, assegura que no tornaria a denunciar.

Tot i que les últimes xifres sobre denúncies indiquen que aquestes s'han incrementat un 30% el 2018 i del recent informe del Ministeri d'Interior de 2017, que parla d'un 29,8% més d'agressions des del 2012, la veritat és que aquests dades no revelen la magnitud real del problema de violència sexual, que segueix invisibilitzat a Espanya, tal com assenyala l'organització.

A més, Amnistia Internacional lamenta que des del moment que una dona pateix una violació o qualsevol altra forma de violència sexual, independentment de si decideix o no denunciar, s'enfronta a l’absència de protocols clars d'actuació i a la manca de formació específica dels professionals que les atenen (policia, personal mèdic, forense i judicial). Com a conseqüència, els estereotips i prejudicis que posen en dubte els testimonis de les víctimes minimitzen la gravetat de les violacions que pateixen, fins i tot les responsabilitzen i acaben provocant més indefensió en les dones i uns processos judicials traumàtics per a les víctimes.

«Milers de dones a Espanya han sortit als carrers aquest any per dir prou, fartes de veure com les víctimes de violència sexual són qüestionades i culpabilitzades. No podem seguir permetent que l'Estat segueixi desprotegint-les i deixant-les indefenses», assegura Adriana Ribas, coordinadora d'Amnistia Internacional Catalunya. En aquest sentit, l'organització manifesta que rebre una atenció adequada pot resultar una loteria segons el lloc on viuen les víctimes.

Cap de les comunitats autònomes compta amb "centres de crisi" (Rape Crisi Center), és a dir, espais amb personal multidisciplinari amb una veritable especialització en violència sexual, disponibles les 24 hores, els set dies de la setmana, els 365 dies de l'any, tal com estableix el Consell d'Europa. Nou d'aquestes comunitats (Illes Balears, l’Aragó, les Canàries, Extremadura, Euskadi, Galícia, la Rioja, Múrcia i Navarra, a més de Ceuta i Melilla) no tenen ni centres d'atenció especialitzats per a víctimes de violència sexual.

INFORMACIÓ COMPLEMENTÀRIA Derechos Hoy / Rights Today ofereix una perspectiva general dels drets humans en les principals regions del món el 2018.

ÀFRICA
Malgrat alguns avenços, molts governs de l'Àfrica subsahariana van continuar reprimint brutalment la dissidència i restringint l'espai on la gent pogués defensar els drets humans. Del Níger a Sierra Leone i d'Uganda a Zàmbia, els governs van recórrer a  tàctiques repressives per silenciar defensors i defensores dels drets humans, mitjans de comunicació, manifestants i altres veus dissidents. Però hi va haver senyals d'esperança, per exemple a Etiòpia i Angola, gràcies, entre altres, al canvi de lideratge. I la millor notícia de totes: l'extraordinari valor demostrat per persones corrents de tot el continent africà, incloses les valentes defensores dels drets humans que han donat exemple de resistència enfront de la repressió.

AMÈRIQUES
A les Amèriques presenciem un entorn regressiu per als drets humans el 2018, amb un augment alarmant dels assassinats de defensors i defensores del medi ambient i dirigents socials en països com Colòmbia, i l'aparició de líders amb un discurs radical contrari als drets humans, com el president electe del Brasil, Jair Bolsonaro. Mentrestant, les crisis de drets humans a Veneçuela i l’Amèrica Central han portat molta gent a fugir de casa seva a la recerca de seguretat en una escala sense precedents a la regió. Encara que diversos països de les Amèriques han acollit les persones necessitades d'ajuda, les autoritats dels Estats Units han reaccionat dividint i detenint les famílies, així com restringint el seu dret a sol·licitar asil.

ÀSIA ORIENTAL
El 2018 vam veure avenços en matèria de drets LGBTI a l’Àsia Oriental, encara que l'any també es va caracteritzar per una reducció de l'espai per a la societat civil i l’augment de campanyes repressives contra defensors i defensores dels drets humans. Un dels fets més preocupants va ser la detenció col·lectiva de fins a un milió de persones —uigurs, kazakhs i d'altres minories ètniques predominantment musulmanes— a la Regió Autònoma Uigur del Xinjiang, a la Xina. Es van celebrar converses de pau sense precedents entre les dues Corees, que podrien repercutir de manera significativa en la situació dels drets humans a la península coreana.

EUROPA I ÀSIA CENTRAL
A Europa, l'any va estar marcat per l'auge de la intolerància, l'odi i la discriminació en el context d'una reducció de l'espai per a la societat civil. Persones refugiades, migrants i sol·licitants d'asil van ser rebutjades o abandonades en situació de precarietat, i la criminalització dels actes de solidaritat anava en augment. Hongria, Polònia i Rússia —cadascun a la seva manera— van encapçalar la tendència, mentre que, a la regió en general, des de Bielorússia fins a Azerbaidjan i Tadjikistan, van tornar a llançar-se campanyes repressives contra la llibertat d'expressió i, a Turquia, el clima de por va continuar estenent-se. No obstant això, persistia l'optimisme malgrat aquest teló de fons de retòrica xenòfoba i polítiques repressives. L'activisme i la protesta van anar en augment: tot un moviment de gent corrent amb una passió extraordinària va alçar la seva veu en favor de la justícia i la igualtat.

ÀSIA MERIDIONAL
Governs de tot l’Àsia Meridional van continuar fustigant, intimidant i perseguint defensors i defensores dels drets humans i altres persones que feien campanya en defensa dels seus drets. A Bangladesh i el Pakistan, les autoritats van aplicar lleis draconianes per emmordassar la llibertat d'expressió. A l'Índia, les autoritats van intentar demonitzar i perseguir activistes i grups de la societat civil. Sri Lanka va caure en una crisi constitucional després del sobtat nomenament de Mahinda Rajapaksa com a primer ministre. Però també hi va haver senyals d'esperança a la regió: al maig, el Parlament del Pakistan va aprovar una de les lleis més progressistes del món en matèria de drets de les persones transgènere.

SUD-EST ASIÀTIC
La situació dels drets humans en molts països del Sud-est Asiàtic i Oceania va seguir empitjorant el 2018. La violenta campanya d'assassinats, violacions i incendis provocats duta a terme per l'exèrcit de Myanmar va fer fugir de l'estat de Rakhine més de 720.000 dones, homes, nens i nenes rohingyes, que seguien consumint-se en camps improvisats per a persones refugiades a Bangladesh. Els governs es van mostrar cada cop més intolerants amb l'activisme i la dissidència pacífica, com es va veure a Cambodja amb el silenciament de l'oposició política i els mitjans de comunicació independents. A les Filipines, la "guerra contra les drogues" declarada pel govern del president Rodrigo Duterte va causar la pèrdua de més vides, sobretot entre la població més empobrida.