|
Text: Mai no plou a gust de tothom
De petits, els fills
del senyor Narcís no sabien què dir quan els seus amics els
preguntaven a què es dedicava el seu pare. Ells mateixos no en tenien
ni idea. En fer-se grans, la mare els va recomanar que fugissin d'estudi
i que dissimulessin cada cop que algú demostrés cert interès
per aquella qüestió.
No els va costar
fer-se el desentès. Veien prou pel·lícules de misteri,
emoció i intriga per arribar-se a imaginar que el seu pare es dedicava
a 1'espionatge o que estava vinculat amb alguna d'aquelles xarxes de serveis
secrets de les quals no se'n podia parlar si es volia que ho continuessin
essent, de secrets:
-En tot cas -els
aconsellava la mare-, digueu que es dedica als negocis.
Era una bona i digna
manera d'esquitllar-se. «Dedicar-se als negocis», encara que
no es digués quins, donava prestigi a la família i permetia
canviar fàcilment de tema. N'hi havia de tantes menes, de negocis,
i de tants colors -nets, tèrbols, bruts...-, que valia més
no aixecar la llebre.
El misteri que envoltava
les activitats del senyor Narcís feia que els seus fills no poguessin
dir a ningú que, quan fossin grans, seguirien les passes del seu
pare i s'aplicarien amb gran interès a millorar la seva feina. I
no ho podien dir perquè, en realitat, no sabien quina era. En tot
cas, havia de ser una ocupació que l'ocupava poc, perquè
l'home passava moltes hores a casa.
I a casa, en lloc
de portar els comptes d'alguna empresa amb un ordinador, o d'estar pendent
del telèfon per donar o rebre ordres de comprar i vendre, o d'escriure
articles per als diaris i les revistes, el seu pare s'entretenia llegint
i rellegint llibres plens de dibuixos i gravats molt tètrics, amb
castells feudals dalt els merlets dels quals hi havia alguna forca amb
un penjat; places públiques amb guillotines a punt de deixar caure
la ganiveta ben esmolada sobre el coll d'algun noble; fogueres en què
s'hi rostia algun heretge o enormes destrals a punt d'abatre's sobre algun
infeliç que, de genolls a terra, deixava reposar el cap sobre una
plataforma humida amb la sang que altres havien vessat abans que ell.
Els seus fills pensaven
que el senyor Narcís era molt i molt llest perquè només
de tant en tant, a la mateixa hora en què cada dia sortia a fer
una volta, l'home deia:
-Passaré
un moment per la feina, a veure si hi ha alguna novetat...
I en tornava al
cap d'una estona, content i satisfet, però no tant com quan, cada
final de mes, afegia:
-...i, de passada,
cobraré.
Els seus fills pensaven
que el senyor Narcís era molt llest perquè amb una horeta
cada setmana es guanyava la vida tan bé com els pares dels seus
amics, que es queixaven perquè treballaven de sol a sol i tornaven
a casa rebentats, incapaços de fer altra cosa que no fos pitjar
el botó de l'aparell de televisió abans d'adormir-se asseguts
al sofà. En canvi, el senyor Narcís, fresc com una rosa,
no es queixava mai: semblava que totes li ponien. Alguna vegada, el senyor
Narcís rebia un sobre tan voluminós com els que acostumaven
a rebre els seus veïns per engrescar-los a comprar samarretes gruixudes
els hiverns, i neveres els estius. Però aquells sobres, que el senyor
Narcís s'emportava al recambró que li servia de despatx i
que obria amb precipitació per llegir àvidament el contingut,
no tenien res a veure amb bufandes o ventiladors. En el cas que també
fossin de propaganda, eren de productes de molt mal gust: un dia, els seus
fills van veure de cua d'ull la foto d'una cadira elèctrica amb
una persona asseguda segurament contra la seva voluntat, que feia una ganyota
sinistra. Feia unes setmanes que els fills del senyor Narcís s'adonaven
que l'humor del seu pare empitjorava. Cada dia estava més nerviós
i es passava l'estona pendent dels programes informatius de la ràdio
i de la televisió. Es llevava més d'hora que mai i, contra
els seus hàbits, corria cap al carrer sense haver-se afaitat ni
esmorzat, i en tornava amb el diari que ja havia desplegat dins l'ascensor
per si hi trobava la notícia que no tardaria a aparèixer,
segons comentava en veu baixa a la seva dona.
Finalment, un dijous
va tornar del carrer molt alterat. No va tenir temps ni paciència
per esperar l'ascensor i va pujar els graons de tres en tres, ell, que
era de moviments lents i que tardava a reaccionar. Va entrar al pis:
-Maria, Maria!
La seva dona va
aparèixer al rebedor i va comprendre de seguida què passava.
El senyor Narcís estava blanc com el paper i tremolava com una fulla
d'arbre. No semblava el mateix.
Va tancar la porta
darrere seu i s'hi va repenjar. La senyora Maria també va canviar
de color i va preguntar:
-Què tens,
Narcís? Què et passa? Ja l'han aprovat, la llei contra...
?
I, sense que s'acabés
de refer, tots dos van obrir la finestra i van treure el cap perquè
els arribaven sorolls poc habituals. Una multitud alegre i feliç
es manifestava cridant: «Visca!»,
«Ja era hora!»,
«Mai més!».
I el senyor Narcís,
que no s'acabava de recuperar de la sotragada, va dir, amb un filet de
veu, per confirmar els temors de la seva dona:
-Sí! El parlament
ha suprimit la pena de mort, i...
Va respirar a fons
uns moments i, després, va afegir, mirant al seu voltant:
-. . .i m'he quedat
sense feina!
Els seus fills,
que ho escoltaven tot amb els ulls ben oberts, van saber llavors que el
seu pare era el botxí, la persona que havia d'executar les sentències
de mort que, de tant en tant, encara dictaven els tribunals de justícia
del país.
El senyor Narcís
va continuar molta estona desconcertat i desfet. Ell no podia fer el mateix
que altres quan la seva professió entrava en crisi, per més
que els seus fills l'empenyessin a actuar com els pares dels seus companys
quan estaven a punt de perdre la feina:
-Declara't en vaga!
El pare d'en Manelet, que és metge, la setmana passada, es va tancar
a l'hospital i...
No. El senyor Narcís
sabia que si la societat en què vivia havia decidit suprimir la
pena de mort, ell no en trauria res de declarar-se en vaga.
-Protesta! Surt
al carrer! Desplega una pancarta! Explica que et volen deixar sense feina!
No. Tampoc. El senyor
Narcís estava del tot convençut que, per més alt i
fort que protestés, ningú no li donaria feina de la seva. |
