AI Catalunya
Grup d'educació
 Propuestas y actividades (de distintos autores)  > Índice de propuestas
Ningú n'està exclòs
UNICEF i Fundació Roger Torné. Barcelona, 2004
 Apretant el pas
Objectius
--Promoure l’empatia amb aquells que són diferents.
--Conscienciar sobre les desigualtats d’oportunitats a la societat.
--Impulsar la comprensió de les repercusions personals pel fet de pertànyer a una minoria social o cultural.

Material
--Una targeta de rol per a cada participant (adaptada si cal, a la vostra realitat)
--Un full de preguntes.
--Un lloc obert (un passadís, una habitació gran o fora).

Temps
45 min. / 60 min.

Metodologia
1 Expliqueu als participants que se’ls demana que es posin en la pell d’un altre. Se’ls diu que són una altra persona i que han de fer servir la seva ima-ginació per respondre les preguntes com si fossin aquella persona.
2 Doneu les targetes, una per a cada participant. Tres participants han de tenir targetes que els representin a ells mateixos. Demaneu als participants que no diguin quin paper els ha tocat.
3 Poseu els participants en fila i demaneu que comencin a posar-se en el seu rol. Per ajudar-los, llegiu algunes de les preguntes següents, fent una pausa entre pregunta i pregunta, per donar temps als participants a pensar i fer-se una imatge d’ells mateixos i de les seves vides:

- Com va ser la teva infància? Com era casa teva? A quina mena de jocs jugaves? Quina mena de feina tenien els teus pares?
- Com és la teva vida ara? On et trobes amb els amics? Què fas al matí, a la tarda? A la nit?
- Quina mena de vida tens? On vius? Quant guanyes cada mes? Què fas durant el teu temps lliure? I durant les vacances?
- Què et fa feliç? Tens por d’alguna cosa?
4 Digueu als participants que llegireu una llista de situacions i casos. Cada vegada que contesten "sí" han de fer un pas endavant, sinó, s’han de quedar on estan.
5 Llegiu les situacions una per una. Feu una pausa entre les frases perquè els participants facin un pas endavant i vegin on són en relació amb els altres.
6 Al final inviteu tothom a mirar la seva posició final. Després deixeu-los un parell de minuts per sortir dels seus papes abans de les conclusions.

Conclusions i avaluació
--Comenceu demanant als participants com s’han sentit i què ha passat.
--Parleu sobre els temes que han sortit i què han après:

- Com es van sentir quan feien un pas endavant?.
- Com es van sentir quan no feien un pas endavant?.
- Per aquells que sovint feien un pas endavant, en quin moment es van adonar que els altres no es movien tan ràpidament?.
- Poden els participants endevinar qui era qui? (llegiu en veu alta alguns dels papers més durs).
- Va ser fàcil o difícil representar el paper? Com es van imaginar que era la persona que estaven representant?.
- Estan segurs que la informació i les imatges que tenen dels personat-ges són fiables? Estan basades en estereotips o prejudicis?.
- Reflecteix aquest exercici a la societat d’alguna manera?.
- Quins són els drets que es neguen a algunes persones?.
- Quins són els primers pasos que es podrien fer per treballar la desi-gualtat
en les societats?
Consells pels educadors
--Comproveu que tots els participants poden escoltar-vos, especialment si esteu treballant a l’aire lliure o amb un grup gran. Podeu necessitar algun ajudant per passar o difondre les frases.
--En la fase d’imaginar-se, al principi és possible que alguns dels participants diguin que saben molt poc de la vida del personatge que han de representar. Digueu-los que no importa i que utilitzin la seva imaginació.
--El poder d’aquesta activitat es basa en l’impacte provocat per la distància que es crea entre els participants, especialment al final; hi ha d’haver una gran distància entre els que han anat fent passos endavant i els que no. Per augmentar l’impacte, s’han d’adjustar els papers per reflectir la realitat de la pròpia vida dels infants. En el moment de fer-ho, assegureu-vos d’adequar els papers de manera que solament unes poques persones puguin fer un pas endavant (si la resposta és sí). S’aplica d’igual manera si teniu un grup gran i heu de crear més papers.

Seguiment
Llegiu la història real: Al carrer
 
 Material 1
Situacions i esdeveniments
1 Sempre has tingut prou diners per fer allò que volies.
2 Tens una casa bonica amb telèfon i TV.
3 Sents que la gent del teu voltant et respecta.
4 Sents que escolten les teves opinions i que la gent et respecta.
5 Ja has acabat o estàs a punt d’acabar la secundària.
6 No tens por que la policia et pari.
7 Saps on anar a buscar consell i ajuda si ho necessites.
8 Mai no t’has sentit discriminat.
9 Pots anar al metge i aconseguir medicaments sempre que ho necessites.
10 Pots anar de vacances al menys una vegada l’any.
11 Pots invitar els teus amics a casa en qualsevol moment.
12 Tens una vida interessant i tens una visió positiva de futur.
13 Saps que pots estudiar i fer la carrera que escullis.
14 No tens por de ser atacat o molestat pel carrer.
15 Pots anar al cine o al teatre al menys una vegada a la setmana.
16 Pots enamorar-te de la persona que vulguis.
17 Menges bé i allò que vols.
18 Pots fer servir i beneficiar-te de l’ús de l’Internet.
19 Pots sortir sense problemes amb els teus amics.
20 Pots treballar per diners.
 Material 2
Targetes de rol
Ets una estudiant de 16 anys embarassada.
Tens 15 anys i tens dislèxia.
Ets la filla d’un ambaixador al país on vius en aquests moments.
Ets un immigrant il·legal d’un país en guerra, no tens la teva família amb tu.
Ets un estudiant de 17 anys en un programa d’intercanvi.
Ets un presentador famós d’un programa de TV per a infants. Ets musulmà.
Ets una noia de 16 anys a punt de casarse amb un home que no has vist mai.
Ets un refugiat polític de 17 anys. Estàs buscant asil.
Ets un jugador de futbol en un dels millors equips europeus. Ets negre.
Ets una jove estrella del pop.
Ets la filla d’un home de negocis. Tens 18 anys i vas a la universitat.
Ets un noi del carrer de 15 anys, vas marxar de casa perquè el teu pare et pegava.
Ets un estudiant universitari discapaci-tat, vas en cadira de rodes.
Ets una model d’origen africà.
Ets un noi de 13 anys a qui no deixen en pau a l’escola.
Ets un orfe d’11 anys, vius a un orfenat d’un país de l’Europa de l’Est.
Ets un estudiant de 13 anys amb proble-mes d’estudi.
Ets el fill d’un immigrant asiàtic que té un negoci que va molt bé.
Tens 14 anys i el teu pare és un alcohòlic sense feina.
Ets tu mateix.
Ets tu mateix.
Ets tu mateix.
Seguiment
Històries reals. Al carrer. Lee, 16

"Fa dos anys que he marxat de casa. Els pares es van divorciar i la mare es va tornar a casar. El meu pare va anar a buscar feina. Jo no em feia amb el nou marit de la meva mare. Sempre estava cridant tothom. No m’agradava. A ell no li agradaven els meus amics i vaig deixar de portar-los a casa. Em quedava fora molt sovint i a ell això tampoc li agradava. Bevia molt i es tornava agressiu. Finalment, em vaig escapar quan va començar a pegar-me.

"Quan vaig marxar, vaig caminar durant hores. Volia anar tan lluny com fos possible. Finalment vaig arribar a la ciutat. Tenia por i estava nerviós, quan es va fer de nit em vaig posar molt més nerviós. Les primeres nits vaig trobar llocs on em podia amagar fins el matí. Una tarda vaig trobar un grup de nois que esnifaven cola. Em vam dir que m’ajuntés amb ells. No volia estar sol. Vaig robar una cosa per primera vegada a la meva vida. Desprès d’això ja va ser molt més fàcil robar menjar, diners, roba, el que fos. Em vaig tornar addicte a la cola.

"L’any següent va passar ràpidament. Em vaig quedar al carrer però molt sovint m’arrestaven i anava a la presó. Em barallava amb nois que em cridaven i m’escopien perquè vivia al carrer. Grups de nois, més grans que jo, em destruïen el lloc on vivia per passar-s’ho bé. La manca de menjar i massa pegament feia que perdés el coneixement i estava sempre malalt. Algunes persones m’oferien diners per fer-los coses. No vull parlar d’això. El pitjor moment va ser quan el meu amic Max va morir. Ell estava esnifant cola i rient amb tots nosaltres i un moment després va caure. Vam pensar que estava fent el ximple. No es movia, no sabíem què fer, a qui demanar ajuda. De cop, em vaig sentir més sol que mai".

Què passa després?

Això és el que va passar
Lee va trucar un número d’emergència. Max va anar a l’hospital i Lee el va acompanyar.
Malauradament, Max va morir, però una organització local que treballa amb infants del carrer va parlar amb Lee. Li va oferir allotjament i suport. "Encara no he superat la mort de Max. Encara tinc malsons. He fet nous amics, aquí, al centre, i he animat els meus amics a venir-hi també. Sé que tinc la sort de tenir una altra oportunitat i intentaré aprofitar-la. He tornat a l’escola i estic aprenent coses que em serviran per guanyar-me la vida quan me’n vagi. La gent d’aquí m’ha ajudat a trobar el meu pare, vol que em quedi amb ell quan surti d’aquí, encara que continuï mantenint el contacte amb els meus amics, són la meva segona família. Sento com si m’haguessin tornat la meva vida, però no oblidaré mai la meva altra vida. M’agradaria que la gent sàpigues que els que no tenen sostre no són gent de segona. Són com tu, però amb circumstàncies diferents.

Fes un pòster per encoratjar la gent a pensar que els sense sostre són "ells mateixos en circumstàncies diferents".

Mira la web joves del carrer: www.streetkids.org