AI Catalunya
Grup d'educació
principal
objectius
materials
recursos
temes
documents
contacte
mapa
> principal > materials > guia > propostes monogràfiques > és hora de fugir
Guia d'educació en drets humans
Propostes monogràfiques sobre temes diversos
És hora de fugir 
Descripció
Introducció al drama dels refugiats i sensibilització mitjançant una activitat de rols en una situació límit.

Àrea
Socials, Ètica, Tutoria.

Edat
Segon cicle d'ESO i Batxillerat (a partir de 14 anys).

Durada
60 minuts.

Dret a treballar
Article 14 de la Declaració Universal dels Drets Humans:
"En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se'n."
>> documents de les Nacions Unides en format HTML i PDF.

Objectius
Conèixer el drama dels refugiats.
Fomentar l'empatia cap a les persones que es veuen obligades a deixar els llocs on viuen a causa de les amenaces que els envolten.
Afavorir la discussió i el treball en equip.

Preparació per part del professorat
Si ho considera necessari, informar-se més àmpliament sobre la situació dels refugiats en el món:
http://www.acnur.org (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats)

Material o suport
Textos adjunts (annexos 1, 2 i 3)

Metodologia

1- Primera part; introducció. Què és un refugiat? (20 minuts)

Explicar breument què és una persona refugiada, una persona sol·licitant d'asil, i el nombre de persones refugiades existents al món. Annex 1.

Llegir els casos de Suada (antiga Iugoslàvia) i Jacques Mutabazi (Rwanda). Annex 2.

2- Segona part. És hora de fugir (40 minuts)

Es formen grups de 8 persones, cada grup representa una família composta per: la mare, el pare, l'àvia, un oncle, un nadó i tres infants més en edat escolar. Cada grup disposarà d'un full de paper i llapis.

Llegir el text adjunt "Situar l'acció". Annex 3.

Al finalitzar la lectura, els grups tenen 10 minuts per a decidir què han de fer:

Cada grup ha de fer una llista amb les deu coses més importants per a endur-se. Quan el grup s'ha posat d'acord, ha d'escriure la llista o dibuixar els objectes escollits.

A continuació organitzar un debat. Demanar als grups que posin en comú les seves llistes.

Es discuteixen els avantatges i inconvenients de cada llista. Per exemple:

Finalment, preguntar si algun grup té proves documentals dels motius pels quals fugen. La majoria dels grups no ho hauran tingut en compte, no ho hauran incorporat a la llista. Explicar que les proves documentals són decisives per a afavorir la seva sol·licitud d'asil polític quan arribin a la frontera. Aquests documents podrien ser: el carnet del sindicat del pare, l'amenaça de mort anònima, un article de diari sobre detencions i "desaparicions", etc.

Avaluació
Comprovar si l'activitat ha alterat, i en quin sentit, la idea prèvia que es tenia sobre les persones refugiades i sol·licitants d'asil (o si abans senzillament feien alguna distinció entre persones migrants per motius econòmics i els refugiats i sol·licitants d'asil).
Alguna vegada s'han preguntat si alguna persona immigrant que hagin conegut també  podria ser refugiada?
Com creuen que hauria de ser l'actitud dels països als quals arriben  sol·licitants  d'asil? Saben quina és la política del propi país referent a això?

Continuïtat o relació amb altres activitats
Proposta La infància en els conflictes armats, sobre els nens orfes a causa del conflicte de Rwanda (Y llegó el hombre del saco. Los derechos de la infancia. Marcela Prádenas. Bruño y Amnistía Internacional. Madrid, 2001)

Elaboració del material
Equip d'Educació en Drets Humans de la Secció Anglesa d'Amnistia Internacional.
Adaptació del grup d'Educació d'Amnistia Internacional Catalunya.
Els casos de Suada i Jacques Mutabazi estan trets de la publicació "Refugees. We left because we had to", Jill Rutter, Refugee Council, 1996.

Annex 1. Informació sobre les persones refugiades

Què és un refugiat?
Un refugiat és algú que no pot viure en el seu propi país perquè té por de ser perseguit a causa de la seva religió, idees polítiques o característiques socials. Quan una persona és considerada refugiada en un altre país, se li permet viure en aquest país sense perill.

Què és un sol·licitant d'asil?
Un sol·licitant d'asil és algú que busca asil (seguretat) en un país estranger i que ha presentat una sol·licitud al govern amb l'esperança de ser considerat refugiat.

Quantes persones són refugiades?
És difícil donar una xifra exacta del nombre de persones refugiades que hi ha actualment a tot el món. L'ACNUR, l'Agència per als Refugiats de les Nacions Unides, calcula que més de 21 milions de persones són refugiades que sol·liciten asil, que volen tornar a casa seva, o bé són persones que s'han vist obligades a abandonar el lloc on vivien però encara són al seu propi país. Un nombre molt elevat d'aquestes persones són dones i infants.

Annex 2. Dos casos reals

A) Suada (antiga Iugoslàvia)
Durant el conflicte a l'antiga Iugoslàvia, les greus violacions dels drets humans que es van cometre van fer que milions de persones es convertissin en refugiades.

Suada, una d'aquestes persones, tenia 13 anys quan va escriure això:

"Era un bonic matí del mes de maig. Era a casa meva, al meu poble natal, a Bòsnia. Estava a punt d'esmorzar. Sovint sentia a la gent comentar que la guerra se'ns acostava, però no podia imaginar que em passés a mi. Aquell matí va passar i va transformar la meva vida.

"Primer vaig sentir espetecs de trets. Després vaig sentir els crits de la nostra veïna. 'S'emporten els homes', va dir. El meu pare va sortir a veure què passava. Jo també vaig sortir. Vaig veure molts soldats acostant-se a nosaltres, xisclant i pronunciant paraules indecents. Hi havia soldats, tancs i olor a trets pertot arreu.

"Mai havia tingut tanta por en la meva vida. Els soldats ens van fer col·locar a nosaltres, els infants i les nostres mares, sota un arbre. Disparaven per sobre dels nostres caps i ens amenaçaven amb matar-nos. Vaig veure com s'enduien el meu pare al costat dels altres homes. Jo plorava. Després un soldat fastigós va agafar al meu cosí Nermin i el va matar davant dels meus ulls. Tenia massa por fins i tot per a plorar.

"Van cremar moltes cases del poble, la nostra també. Ens van dur al camp de Trnoplje. Vam estar allí dues setmanes. Crèiem que mai en sortiríem.

"Dues setmanes més tard ens van deixar tornar al nostre poble. La major part de les cases estaven cremades, amb la qual cosa ens vam quedar a les que estaven menys deteriorades. Hi havia dues o tres famílies per casa. La meva mare i jo vivíem amb la meva tia i la seva filla."

Suada, la seva mare i la seva tia van fer el perillós viatge a través dels camps de batalla fins arribar A Croàcia. La vida al camp era molt dura, però per als infants, després de tot el que havien viscut, semblava el cel. Suada finalment es va retrobar amb el seu pare. Després van dir a la seva família que anirien A Gran Bretanya.
"Ara sóc molt feliç vivint a Londres amb els meus pares, la meva cosina i els seus pares. No obstant sovint penso en els meus amics i les meves joguines que vaig deixar a Bòsnia. De vegades tinc malsons i penso que els soldats vindran a agafar-me un altre cop. Tant de bo mai més tornessin a espantar i matar infants, ni els seus pares."
B) Jacques Mutabazi (Rwanda)
El genocidi és la exterminación deliberata d'un grup ètnic, religiós, polític o nacional. A Rwanda, l'any 1994, uns 500.000 tutsis i hutus contraris al govern van ser assassinats en dos mesos de matances. Molts van fugir a Burundi, Uganda i Tanzània per a escapar d'aquest genocidi. Més de 100.000 infants ruandesos van ser separats de les seves famílies.

Jacques és enginyer hidràulic de l'organització Oxfam. És un refugiat de Rwanda:

“Jo vivia a Kigali quan el President de Rwanda va ser assassinat el 1994. Vivíem a la ciutat però aviat es va fer evident que era molt perillós quedar-se allí. Vam marxar precipitadament. El dia després de la nostra sortida hi va haver trets i les cases properes a la meva van ser bombardejades. La part baixa de la meva casa encara segueix sencera, però la meitat superior va ser destruïda. No obstant, per a mi el més important és que els meus fills, les meves filles i la meva dona son fora de perill.

"Visc separat de la meva família. Ells van fugir cap a Bèlgica quan va esclatar la guerra, però espero que ens retrobem aviat. Ha passat molt temps des de l'última vegada que els vaig veure. Esperem poder tornar a la nostra casa de Kigali quan les coses millorin. Al principi, quan vaig abandonar la casa vaig pensar que potser en dues setmanes o un mes hi hauria pau i podríem tornar a casa. Ara no sé quan serà possible. Espero que aviat.”

Annex 3

Situar l'acció:
El pare és periodista del diari local. La mare està a casa amb el nadó, de moment. L'àvia va en cadira de rodes i no pot sortir de casa des que va tenir un vessament cerebral. L'oncle, que és molt religiós, va ser presoner polític durant molts anys. Ara no aconsegueix treball. Camina amb dificultat i coixeja des que va estar a la presó. El pare condueix un cotxe vell. Ha estat una figura important en el sindicat local de periodistes. Recentment la situació al país ha canviat de forma bastant dramàtica.

Fa dos mesos hi va haver un cop militar. Hi havia trets als carrers. Els tancs i cotxes blindats estaven pertot arreu. Moltes persones van ser assassinades i d'altres arrestades. Es va imposar el toc de queda i tot el món havia de quedar-se a casa de nit. El govern militar va agafar el control de la ràdio i la televisió. Era molt difícil saber què passava realment. Què havia de fer la família?

Fa un mes van dir al pare que el nou govern militar havia arrestat diverses persones. Moltes altres simplement havien "desaparegut", ningú sabia on eren. Entre els desapareguts hi havia figures religioses, polítiques, escriptors i sindicalistes.

Fa quinze dies un diari local (que donava suport el cop militar) va publicar una llarga llista de persones de la ciutat que eren considerades enemigues de l'Estat. Els noms del pare i de l'oncle apareixien a la llista.

La setmana passada la mare va sentir dir a una amiga de la ciutat veïna que algunes dones havien estat detingudes pels militars que buscaven els seus marits. Els soldats fins i tot van prendre infants com a ostatges.

Fa quatre dies es va anunciar que diversos sindicats, incloent el de periodistes, havien estat prohibits.

Fa tres dies, la família es va trobar amb una carta anònima sota la porta de casa. S'havia fet a partir de lletres retallades de diaris i enganxades en un full de paper. La carta deia que el pare era "un espia i un agent enemic" i que "tenia els dies comptats". Hi havia el dibuix d'un taüt i una calavera, una corda i un revòlver. Estava signada: "Amics de la Pàtria".

Fa dos dies un amic religiós va dir a l'oncle que faria bé si fugia, ja que havia sentit a dir que tenien planejat detenir-lo i cremar la casa.

Ahir a l'escola alguns nens i nenes van dir que brigades de soldats havien estat vigilant els carrers d'un barri proper i detenint persones, incloent alguns membres del sindicat del pare.

Avui s'han sentit trets a la plaça principal i han arribat camions plens de militars davant de l'Ajuntament. Hi ha controls de carretera que paren tots els cotxes. Es vigilen els trens. La família es reuneix per a parlar ràpidament. Què han de fer? La mare diu que el pare i l'oncle corren perill i que la família hauria de fugir i sol·licitar asil polític a l'estranger, com a refugiats, en un altre país. Es triga menys d'una hora per arribar a la frontera amb cotxe, però seria molt arriscat. A peu es trigaria una setmana, travessant el desert i un país perillós abans d'arribar a la frontera.

Ara senten que els militars han començat a escorcollar el seu barri.