AI Catalunya
Grup d'educació
principal
objectius
materials
recursos
temes
documents
contacte
mapa
> principal > materials > guia > expressió corporal > diàleg i resolució de conflictes
Guia d'educació en drets humans
Propostes basades en l'expressió corporal i la dramatització
El litigi

Informació general sobre les propostes d'aquest apartat sobre expressió corporal i la dramatització.
Descripció
Simulació d'un conflicte en una petita comunitat i el seu intent de resolució a partir només de les gestions dels mateixos protagonistes.

Àrea
Tutoria, Filosofia, Teatre.

Edat
A partir de 12 anys.

Durada
60 minuts.

Dret a treballar
El contingut de la Declaració sobre una Cultura de Pau. Especialment, els següents punts de l'article 3:

El desenvolupament ple d'una cultura de pau està integralment vinculat a:
a) La promoció de la solució pacífica dels conflictes, el respecte i l'enteniment mutus i la cooperació internacional;
c) La promoció de la democràcia, el desenvolupament dels drets humans i les llibertats
fonamentals i el seu respecte i compliment universals;
d) La possibilitat que totes les persones a tots els nivells desenvolupin aptituds per al diàleg, la negociació, la formació de consens i la solució pacífica de conflictes;
e) L'enfortiment de les institucions democràtiques i la garantia de la participació plena en el procés del desenvolupament;

>> documents de les Nacions Unides en format HTML i PDF.

Objectiu
Aprendre a resoldre els conflictes dialogant.
Situar els/les alumnes en una  circumstància en la qual han de desenvolupar recursos i estratègies.
Motivar els/les alumnes cap al respecte i potenciació dels drets humans en el seu entorn i en la societat en general.

Preparació per part del professorat
--

Material o suport
--

Metodologia
Explicar que hi ha diferents tipus de conflictes i maneres de resoldre'ls. Annex.
Proposar un cas, o escollir-lo amb l’ajuda de l’alumnat, sobre el qual es treballarà. El cas pot ser fictici o real, l'important és que estigui ben descrit, amb la informació i els detalls necessaris per a poder treballar-lo (per exemple, es pot plantejar un desacord dins d'una comunitat de veïns, ja sigui per la utilització del vestíbul o els terrats, la neteja de l'escala, el pagament de les despeses comunitàries, etc.).
Organitzar la classe com si fos la comunitat (per exemple un poble), en la qual hi ha el conflicte: ara hi ha dues parts enfrontades, "els litigants".
Els “litigants” (de dos a quatre alumnes) es col·loquen al centre, i a prop d’ells els seus respectius “amics i parents”.
La resta de la classe es disposa en cercle al seu voltant, com si fossin els “habitants del poble”: fan de públic i no poden participar directament en el litigi o intent de conciliació.
Entre els litigants es situa un “moderador”, per tal de garantir el respecte del torn de paraula i evitar baralles.
Cal nomenar també, un o més "homes savis" (o "dones sàvies"), que se situen fora del cercle: els litigants i els seus amics i parents només s'hi poden dirigir quan vulguin una opinió externa, no intervenen si no se'ls ho demana directament.

Temps destinat al litigi, 30 minuts:
Els litigants hauran d'exposar les seves queixes o reivindicacions per torns, deixant que els altres també expliquin la seva versió dels fets, el seu punt de vista. El debat ha de continuar fins que s’arribi, si pot ser, a un acord final, un pacte.
L'activitat pot acabar de diferents maneres:

--Satisfactòriament, arribant a un acord.
--Sense arribar a cap acord, per la incapacitat d'una de les parts, o de les dues, de reconèixer la part de raó dels altres o els propis errors.

Pot passar també que el litigi s'hagi enfocat malament, buscant "un culpable" que al final no s'ha identificat, per la senzilla raó "que no hi havia culpable", ja que el que havia passat era que senzillament s'havia produït un malentès o hi havia hagut falta de comunicació (en aquest cas l'activitat pot acabar satisfactòriament, reconeixent el fet, o insatisfactòriament, sense reconèixer-ho alguna de les parts).

Avaluació
Es fa amb la participació de tot l’alumnat, tant els que han representat el judici com els que han fet d’habitants del poble. Analitzar conjuntament com ha funcionat el procés:

-S'ha arribat a un acord final? Si no s'ha aconseguit, quines han estat les causes?
-Les parts, s’han escoltat?
-S’han fet esforços de comprensió de la part contrària?
-S’ha sabut cedir o només s’ha exigit?
-Ha costat arribar a l'acord final?
-L’acord final, es considera beneficiós per ambdues parts?
-Es considera adequat aquest sistema de resolució de conflictes?
-Els alumnes que han fet “d’habitants del poble” haguessin volgut intervenir en algun moment?
-S’ha comès alguna injustícia?
-S'hauria resolt millor el conflicte a través d'un judici formal, amb advocats, fiscal i jutge?

Analitzar també la capacitat de representació.

Continuïtat o relació amb altres activitats
Totes les activitats d'aquest apartat.

Elaboració del material
Grup d’educació, Amnistia Internacional Catalunya. A partir de l’activitat “Tipos de tribunales”, del llibre "ABC: La enseñanza de los Derechos Humanos" (Nacions Unides, Alt Comissionat pels Drets Humans, 2004).

Annex. Tipus de conflictes i maneres de resoldre'ls
Quan hi ha desacords entre persones o col.lectius els procediments judicials són l'últim recurs com a mitjà per a resoldre les discrepàncies. Molts cops, afortunadament, no cal arribar-hi, ja que hi ha altres mitjans que permeten evitar-ho.

Per exemple, un parell de situacions habituals són les següents:

-Una parella que es volen separar intenten posar-se d'acord pel que fa a les condicions de la separació. Si saben gestionar bé les seves discrepàncies i arribar a un acord, no tenen per què arribar a un judici i que llavors sigui una tercera persona, el jutge, qui decideixi les condicions.
-Un treballador acomiadat pot arriba a judici si no està d'acord amb el fet d'haver estat acomiadat, o amb les condicions o compensacions de l'acomiadament, ja sigui perquè l'empresa s'ha negat a dialogar o perquè durant el diàleg no s'han posat d'acord.

D'altra banda, a l'acord dialogat s'hi pot arribar de diferents maneres:

-A partir només de la intervenció dels afectats.
-Amb l'ajuda d'altres de persones o col.lectius que intenten afavorir l'acord, si no se'n surten ells sols. Les mediacions, els arbitratges, els jutjats de pau als nuclis urbans petits, la intervenció de parents o amistats, etc. són alternatives que en molts casos poden ser molt efectives.

No obstant, la resolució dels conflictes sense recórrer al sistema judicial no és sempre garantia d'equitat i veritable justícia, ja que també es pot donar el cas que es produeixin pressions durant els intents d'arribar a acords que obliguin a una part a acceptar una resolució que en el fons troba injusta. Un exemple d'aquest tipus pot ser la forma de resoldre els conflictes d'algunes col.lectivitats, condicionades per costums atàvics de vegades molt poc respectuosos amb els drets de les persones (per exemple, els casos relacionats amb la condició i la llibertat de la dona en alguns països islàmics). En aquestes situacions, llavors el que cal és precisament reclamar un nivell de justícia superior que permeti evitar la discriminació comunitària tradicional.

Però al marge d'aquests casos, el recurs al diàleg, a les mediacions, als arbitratges més o menys formals, etc. (en l'àmbit familiar, escolar, veïnal, municipal...) són eines que sempre s'haurien de tenir presents com a primera opció a l'hora d'intentar resoldre un conflicte, ja que l'experiència demostra que poden ser eines molt efectives, a més de ràpides, àgils i menys costoses.