AI Catalunya
Grup d'educació
principal
objectius
materials
recursos
temes
documents
contacte
mapa
> principal > documents > història de la pena de mort > pintura i pena de mort
 Història de la pena de mort
Pintura i pena de mort. > galeria virtual

L'escena més representada de tota la història de l'art és una execució. Ens referim naturalment a la crucifixió de Jesús de Natzaret. Pintada, dibuixada, gravada, esculpida, modelada, el seu protagonisme en la cultura occidental és absolut. Malgrat que en les cultures alienes al cristianisme sigui un tema que naturalment no existeix, dintre del conjunt de l'obra gràfica i escultòrica mundial segueix sent el tema més representat.

Entre els segles XIII i XVII, a l'Europa cristiana, la representació dels episodis de la vida de Jesús i les escenes de la vida dels sants, amb especial atenció als seus martiris i execucions, monopolitzaran la història de l'art. Giotto, Fra Angelico, Botticelli, Mantegna, Berruguete, Tiziano, El Greco, Caravaggio, Rubens, Rembrandt, Ribera, Velázquez, Murillo... tots els grans pintors es dedicaran a la temàtica religiosa, en ocasions de forma exclusiva.

A partir del segle XVIII, aquest protagonisme religiós anirà decreixent progressivament, fins convertir-se en un fet residual ja en el segle XX. No obstant això, la seva influència seguirà sent important, i molts pintors, fascinats pel tema, seguiran realitzant les seves particulars versions de la crucifixió de Jesús: Dalí, Picasso, Saura... Sense comptar, és clar, les innombrables obres de contingut religiós destinades específicament a la decoració dels temples, en aquest cas amb obres de variable consistència artística, en les quals la crucifixió (o el martiri d'alguns sants) segueix conservant el seu natural protagonisme.

A cavall entre els segles XVIII i XIX, la fita que suposa l'obra de Goya dintre de la història de la pintura també ens pot servir per a situar un punt d'inflexió en relació amb la presència de la pena de mort en l'art. El seu quadre sobre els afusellaments del 3 de maig (pintat en 1814, reflectint els fets de 1808 durant la invasió napoleònica) marca l'inici d'una nova etapa en la qual s'aniran introduint les escenes d'execucions deslligades de la temàtica religiosa, al mateix temps que aquestes van perdent protagonisme. Exemples d'aquest canvi són les obres de Edouard Manet (Afusellament de l'Emperador Maximilià -1867), o d'Antonio Gisbert (Execució de Padilla, Bravo i Maldonado - 1860).

Durant el segle XX, la perspectiva laica de la pena de mort anirà adquirint progressivament un caràcter més reivindicatiu (la producció religiosa prosseguirà, però cada vegada més allunyada de les avantguardes artístiques). Els artistes compromesos amb els valors democràtics i les llibertats fonamentals es posicionaran de manera crítica contra la pena de mort. Participaran en campanyes generals de denúncia o reaccionaran davant execucions o brutalitats determinades. Com Picasso a "Massacre a Corea" (1951), denunciant els assassinats de civils per les forces dels Estats Units durant la Guerra de Corea. O Miró a "L'esperança del condemnat a mort" (1974), obra pintada amb motiu de l'execució de l'anarquista català Puig Antich durant la dictadura franquista. La plasmació damunt la tela de la pena de mort adquireix un caràcter reivindicatiu que havia estat absent fins aleshores.

Anteriorment, la infinitat de reproduccions de la crucifixió, o les innombrables reproduccions dels martiris dels sants, no tenien cap caràcter de denúncia de la pena en si, la seva funció era merament apologètica i catequística. El rellevant no era que una persona, o un col·lectiu de persones (els màrtirs), haguessin estat executades, sinó que una d'aquestes persones era el fill de Déu i les altres eren els seus deixebles. De fet, l'Església Catòlica no ha estat en cap moment de la història abanderant la lluita abolicionista, i encara no s'ha pronunciat, en l'actualitat, radicalment en contra de la utilització de la pena de mort.

Sobretot en el passat (però també en el present), els artistes sovint han treballat acomodant-se o col·laborant obertament amb els poders establerts. Amb les seves obres han contribuït a l'exaltació de les creences i els mites de les seves respectives societats. En general, eren mers peons en mans del poder, en la mesura que gairebé sempre treballaven per encàrrec. La noció de l'artista amb llibertat creadora és un fet relativament recent i lligat a societats amb majors índexs de llibertat, menys autoritàries. Per tant, no és estrany que l'art produït en les dictadures comunistes del segle XX, al marge de la variable qualitat de les seves obres, comparteixi característiques amb les produccions religioses medievals, en la mesura que pretenen igualment educar en l'ortodòxia regnant i consolidar els propis mites. Exalten allò políticament correcte i evitant les crítiques als abusos del poder establert.

Així, d'un artista adherit a un sistema dictatorial no cal esperar, per exemple en el cas de l'antiga Unió Soviètica, que faci una obra denunciant les purgues stalinistes amb els seus milers d'execucions. O en el cas dels artistes afectes al règim franquista, al final de la Guerra Civil a cap d'ells se li hauria ocorregut plasmar escenes de les execucions massives que llavors es van dur a terme. Els artistes addictes voregen aquestes qüestions i, els crítics, són condemnats a la marginalitat i a la invisibilitat, quan no són directament represaliats.

El que s'ha dit anteriorment ens duu a plantejar la següent qüestió: si es pretén realitzar una aproximació a la història de la pena de mort (o a la història en general) a través de l'art, s'ha de fer contemplant amb igual o major intensitat aquelles obres que, diguem-ho així, mai es van pintar. Cal analitzar les múltiples absències temàtiques, és imprescindible no menysprear-les, cal tenir-les en compte per a reconstruir així una versió més real i completa de cadascun dels moments històrics.

Hem dit que el segle XX és el segle de la implicació dels artistes en la causa abolicionista. A més, durant l'últim quart de segle nombrosos artistes responen a les invitacions d'organitzacions com Amnistia Internacional, denunciant amb les seves obres el manteniment de la pena cabdal, o fent donació d'alguna obra a aquestes organitzacions abolicionistes (la mateixa AI, Comunitat de sant Egidi, Hands Of Cain...), per a permetre que amb la seva venda puguin prosseguir la seva labor de denúncia.

Recentment, Internet ha permès noves formes de mobilització i creació artística vinculades a la lluita abolicionista. D'entre les moltes iniciatives, ens referirem breument i a tall d'exemple a la desenvolupada l'any 2000 per la seu de Tarragona d'Amnistia Internacional. Coincidint amb la campanya a escala mundial de l'Organització llavors vigent (Moratòria 2000), a través del correu electrònic es va divulgar una convocatòria de Mail Art (art per correu) amb el lema "Per un mil·lenni de vida: no a la pena de mort". Van respondre a la convocatòria més de 600 persones, amb un total de més de 1.200 obres, que posteriorment van ser exposades a Tarragona.
 


torna a l'inici