Principal > Documentació > Pena de mort >

Història de la pena de mort

Les persecucions de cristians


"I el dugueren al lloc del Gòlgota, que vol dir lloc de la Calavera. I li donaven vi mirrat, però no en prengué. Aleshores el van crucificar, i es repartiren els seus vestits fent-se'ls a la sort, a veure què treia cada un. Era cap a les nou quan el crucificaren. El rètol de la causa de la seva condemna era escrit així: 'El rei dels jueus'. Amb ell crucificaren dos lladres, l'un a la dret a i l'altre a l'esquerra."
Evangeli segons sant Marc (15,22-27). Bíblia de Montserrat. www.lluisvives.com (2008)

Sens dubte el condemnat a mort més conegut de la història és Jesús de Natzaret. La representació pictòrica i escultòrica de la seva crucifixió és el tema més tractat de tota la història de l'art, la seva mort la més comentada en els diferents gèneres literaris (a part de les obres estrictament religioses). La influència de la seva vida i de la seva mort ha estat omnipresent en la història d'Occident.

La seva execució es va dur a terme de forma exemplaritzant mitjançant la crucifixió. Una mort lenta i dolorosa (habitual en l'època), precedida de tortures: la seva flagel·lació, coronació d'espines i la pujada amb la creu a coll fins al Gòlgota.

Amb l'execució de Jesús de Natzaret s'obre un capítol especial de la història de la pena de mort, un dels episodis més dramàtics de l'antiguitat. Pocs anys després de la mort de Jesús de Natzaret morirà lapidat Sant Esteve; serà l'inici de les persecucions que, durant tres segles, s'aniran produint contra els cristians a l'Imperi Romà, amb el resultat de milers de persones (els màrtirs), condemnades a morir a causa de la seva fe, de les formes més doloroses i diverses. Seran les víctimes de les persecucions de Neró, Domicià, Trajà, Marc Aureli, Septimi Sever, Deci, Valerià i, especialment, Dioclecià, que l'any 303 va promulgar quatre decrets de persecució. A aquesta època corresponen, per exemple, entre moltes altres, les execucions del diaca Sant Vicenç a València (carregat de ceps i cadenes, assotat, desmembrat, espellat amb garfis de ferro, ajagut en un jaç de ferro incandescent) i Santa Engràcia a Saragossa (mutilada, arrossegada i rematada travessant-li un clau  al cap).

Poc després de la persecució de Dioclecià, l'any 313, Constantí i Licini van proclamar l'Edicte de Milà, reconeixent el dret a la llibertat religiosa i acabant així amb les persecucions.

Però el més dramàtic encara havia d'arribar. Ja ens hem referit a la relació entre les classes dominants i la pena de mort. Abans de finalitzar el segle quart, amb una Església cada vegada més influent, l'any 392 Teodosi el Gran anul·la un altre cop la llibertat religiosa, en aquest cas prohibint qualsevol altre culte fora del cristianisme.

"Teodosi I va donar clares mostres de les seves conviccions religioses i de l'energia del seu govern en la lluita que va emprendre des del principi contra les últimes restes del paganisme (...) L'any 380 va fer una llei summament significativa, en la qual es declarava que 'era la seva voluntat que tots els pobles sotmesos al seu ceptre abracessin la fe que l'Església romana havia rebut de Sant Pere' (...) El punt culminant d'aquesta legislació és l'ordre de l'any 392, en la qual es considera i castiga tot culte pagà com crim de lesa majestat."
B. Llorca, R. García Villoslada, F.J. Montalbán. Historia de la Iglesia Católica, Tomo I. Biblioteca de Autores Cristianos. Madrid, 1955
En menys d'un segle, aconseguit el poder, els perseguits es converteixen en perseguidors, i a partir de llavors seran ells, en ocasions amb terrible acarnissament, els responsables de les persecucions contra els pagans o infidels, tal com anomenaven als no cristians.

Lamentablement, no serà una experiència aïllada en la història; s'ha repetit en diferents cultures, sota l'estendard de diferents creences, religioses o laiques. De forma gairebé cíclica i inevitable. La temptació d'imposar per la força les pròpies conviccions una vegada assolit el poder ha fet oblidar sovint a les noves classes dominants el dolor i la indignitat propis de la condició de persones humiliades i sotmeses. I un dels preus, el més gran, que han pagat els discrepants del poder ha estat les condemnes de mort que han patit, en cada cas fonamentades en la defensa de principis diferents.
 


torna a l'inici