Principal > Documents > Història de la tortura

Història de la tortura

Índex:

Annexos:
Aclariments previs
1.- Diccionari de la llengua catalana: "Tortura: acció d'infligir deliberadament a una persona dolor o sofriments aguts físics o psíquics a fi d'arrencar-li una confessió o com a punició."

2.- Declaració contra la tortura, article 1 (Nacions Unides): "D'acord amb la present Declaració, s'entendrà per tortura tot acte mitjançant el qual un funcionari públic o una altra persona instigada per ell infligeixi intencionadament a una persona penes o patiments greus, tant físics com mentals, amb l'objectiu d'obtenir d'aquesta o d'un tercer informació o una confessió, de castigar-la per un acte que hagi comès o que se sospiti que ha comès, o d'intimidar aquesta persona o d'altres. No inclou el dolor o patiment provinent, inherent o propi de sancions legítimes si s'ajusten a les Regles Mínimes Legals per al Tractament de Presos."

Com podem veure, les dues definicions no són coincidents. El diccionari fa una definició àmplia de la tortura, i la Declaració contra la tortura es cenyeix als casos en què és executada pels organismes d'un estat.

Per la seva banda, Article 5 de la Declaració Universal dels Drets Humans no defineix la tortura, es limita a dir, això sí, de forma contundent: "Ningú no pot ser sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants."

La informació d'aquest apartat tracta de la tortura des de la perspectiva de la definició inclosa a la Declaració contra la tortura de les Nacions Unides. Per tant, es una història de la tortura parcial. Tracta principalment de la tortura judicial (la regulada pels ordenaments jurídics, en diferents èpoques històriques), però també inclou referències a la tortura extrajudicial, aquella que és exercida per "un funcionari públic o una altra persona instigada per ell", però vulnerant l'ordenament jurídic imperant.

Però aquests casos de tortura són només una part dels casos de tortura que quotidianament es produeixen. Així, junt als casos de tortura judicials o extrajudicials anteriors, existeixen aquells perpetrats pels grups armats d'oposició, i els perpetrats per la delinqüència organitzada. I tampoc s'acaba aquí, ja que la llista s'ha d'allargar amb aquelles persones que la pateixen en situacions molt més quotidianes, en àmbits en els quals en teoria haurien d'estar protegides de qualsevol perill: les dones víctimes de violència sexista, els infants víctimes de violència dins de la llar, la gent gran maltractada a causa de la seva dependència, els casos de maltractaments en l'àmbit escolar, etc.

A alguns dels apartats temàtics de documentació (infants, dones), es fa alguna referència a aquestes altres víctimes.

"La violència ha marcat la faç de la humanitat amb cicatrius indelebles i ha impregnat la nostra identitat. El testimoni oficial més ampli el trobem als annals de la pròpia civilització. De fet, en aquest extens catàleg no existeix un acte de brutalitat ideat per la més diabòlica imaginació humana que no s'hagi dut a terme en algun moment, en algun lloc."
Luis Rojas Marcos. Semillas de la violencia. La Vanguardia, 14-4-2010
Algunes definicions al llarg de la història
1. Ulpià, jurista del segle III, mantenia que "Per quaestio (tortura) cal entendre el turment i el patiment del cos per tal d'obtenir la veritat. Ni l'interrogatori pròpiament dit ni el temor lleugerament induït estan relacionats amb aquest edicte...".

2. En el segle XIII, el jurisconsult romà dedicat al dret, Azo, donà aquesta definició: "La tortura és la recerca de la veritat mitjançant el turment".

3. En el segle XVII, el jurisconsult dedicat al dret civil, Bocer, deia: "La tortura és l'interrogatori, mitjançant el turment del cos, respecte d'un delicte que se sap que ha estat comès, ordenat legítimament per un jutge a fi d'obtenir la veritat".

 4. Al segle XX, l'historiador del dret John Langbein ha escrit: "Quan hom parla de tortura judicial, ens referim a l'ús de la coerció física per funcionaris de l'Estat a fi d'obtenir proves per als processos judicials... En qüestions d'Estat, la tortura fou també emprada per obtenir informació en circumstàncies no relacionades directament amb els processos judicials".

5. Un altre historiador del segle XX, John Heath, manté: "Entenc per tortura la imposició d'un patiment corporal o l'amenaça d'infligir-lo immediatament, quan aquesta imposició o amenaça es proposa d'obtenir informació, o és inherent als medis emprats per obtenir informació o proves forenses, i el motiu és d'índole militar, civil o eclesiàstica".

6. Completa les referències anteriors l'article 1 de la Declaració contra la Tortura ja esmentat a la introducció.

L'aparició de la tortura en la llei grega

Entre els antics grecs, trobem, per primera vegada en la història occidental, la transició d'un sistema legal arcaic i comunal a un altre de complex on el problema de la prova i la distinció entre home lliure i home esclau són particularment rellevants.

En els primitius conflictes legals es feia poc ús de les proves, i el delicte no era vist com a res diferent del greuge personal; el resultat final d'aquests conflictes depenia de la posició social dels litigants i de l'opinió dels membres més importants de la comunitat.

En el segle V a.C., però, i en el marc ja de les ciutats-estat, "la llei" no és més el resultat d'un seguit d'enemistats o greuges personals. Els homes van reconeixent paulatinament que pot ser útil no regir-se per aquest sistema, que cal independitzar la llei de criteris massa personals, i que, per tant, cal escriure la llei, establir criteris clars de judici, i afavorir que, en cas de desacord, es presentin testimonis que declarin sobre els fets. D'aquesta manera, tots -els ciutadans lliures, és clar- se sotmeten a l'objectivitat. Els ciutadans, tanmateix, pel fet de ser-ho, ço és, homes lliures amb dignitat i honor, en cas de conflicte, declaren, però no poden ser sotmesos a tortures.

La importància de l'honor d'un ciutadà dividia les proves en "proves naturals", que hom obtenia fàcilment de la paraula del ciutadà, i "proves forçades", que hom aconseguia dels que no tenien cap status d'honor o de ciutadania discernible: els estrangers, els esclaus, els qui tenien ocupacions vergonyoses o aquells la deshonra dels quals era reconeguda públicament. (Els esclaus poden ser torturats perquè no tenen honor ni dignitat i, en conseqüència, no estan sotmesos al deshonor en què incorre un ciutadà si comet perjuri. La paraula fiable d'un esclau no ve del seu honor i dignitat -que no té-, sinó de la reacció animal que el turment desperta en ell.)

La tortura en la llei romana

En la llei romana més antiga, com en la llei grega, només els esclaus podien ser torturats si eren acusats d'un crim. Com a Grècia, els propietaris romans d'esclaus tenien el dret absolut de castigar i torturar llurs esclaus quan sospitaven que eren culpables de delictes contra la propietat. Aquest dret no fou abolit en la llei romana fins el 240 d.C. per un rescripte de l'emperador Gordià.

Els homes lliures, originalment exempts de la tortura (i de les formes de càstig capital reservades per als esclaus), foren també torturats durant l'Imperi i, després, en un ventall cada cop més ampli de casos establerts per ordre imperial.

Les velles distincions republicanes entre homes lliures i esclaus i, en el si dels homes lliures, entre patricis i plebeus, acabaren efectivament amb les guerres socials i la caiguda de la República. Les noves distincions que aparegueren en la llei del segle III d.C. parlen de dos tipus de ciutadans: honestiores i humiliores. Els primers eren privilegiats i constituien la classe governant efectiva de l'Imperi; els segons eren la resta del poble, els dedicats a ocupacions humils, els pobres i desarrelats. Doncs bé, la divisió de la societat romana en dues classes féu la segona d'elles vulnerable als mètodes d'interrogació i càstig reservats només per als esclaus. I fins i tot els honestiores van poder ser torturats en casos de traïció i d'altres crims específics, sovint existents tan sols en la ment de l'emperador.

Resumint: amb l'arribada de l'Imperi i de la divinització de la figura de l'emperador, amb el pas efectiu de ciutadans de l'Imperi a súbdits de sa majestat i de les seves divines ordres tothom pot veure's acusat de crimen maiestatis, crim de lesa majestat. La raó d'estat aconsegueix, doncs, d'imposar-se i la immunitat cívica esdevé un anacronisme en una societat on no hi ha realment ciutadans sinó súbdits de sa majestat i on la llibertat es diferencia molt poc de l'esclavatge. La divinitat de l'Estat atorga al crim polític un caràcter sacríleg incompatible amb les garanties d'un procés normal.

Objeccions a la tortura en el pensament clàssic

Malgrat les objeccions a la tortura expressades per filòsofs, juristes i literarats del món clàssic, el cert és que no existeix una condemna moral de la tortura com a tal -proclamant, doncs, els valors de la persona humana-, sinó un cert reconeixement implícit dels seus inconvenients -entre ells preocupa, sobretot, el fet que els esclaus puguin ser torturtats per tal d'obtenir testimonis contra llurs amos-.

En el seu De partitione oratoria (34.117-18), Ciceró, als voltants del 45 a.C., ens dóna informacions valuoses sobre el posicionament de l'advocat respecte dels testimonis obtinguts mitjançant tortura:

"Si l'examen de testimonis obtinguts mitjançant tortura o la sol.licitud que aquest examen es dugui a terme poden contribuir a resoldre el cas, primer hem de defensar aquesta institució i parlar de l'eficàcia del dolor i de l'opinió dels nostres avantpassats, els quals, indubtablement, haurien rebutjat tot això si no ho haguessin aprovat; i de les institucions dels atenesos i dels rodis, pobles molt cultes, entre els quals fins i tot els homes lliures i els ciutadans -per més repugnant que això sigui- són sotmesos a tortura; i també de les institucions dels nostres compatriotes, persones de saviesa suprema, que, tot i no permetre que els esclaus fossin torturats per tal que testimoniessin contra llurs amos, tanmateix aprovaven l'ús de la tortura en casos d'incest. També l'argument emprat habitualment per invalidar el testimoni donat sota tortura ha d'ésser rebutjat per ridícul i declarat irreal i infantil. Per tant, heu d'inspirar confiança en la correcció i la imparcialitat de la investigació, i valorar les declaracions fetes sota tortura amb arguments i inferències."
El dret romà i les societats germàniques
En la història de les institucions jurídiques i la mentalitat dels invasors i pobladors germànics de l'Imperi Romà després del segle IV, podem veure també la transformació de pràctiques legals arcaiques en d'altres de més complexes, en part com a resultat de canvis interns en el si de les societats germàniques i en part com a resultat de la disponibilitat d'un dret docte desenvolupat, en aquest cas el romà. Com a la Grècia arcaica i potser a la primitiva llei romana, el concepte de dany personal precedeix al de delicte, el concepte d'enemistat familiar precedeix al de judici, i la categoria d'home lliure no només distingeix el guerrer esclau i l'estranger, sinó que també li atorga moltes qualitats similars a les que antigament havien protegit els ciutadans atenesos i els ciutadans romans de la classe dels honestiores. Però les societats germàniques de la primera Europa medieval no desenvoluparen i adaptaren ràpidament llurs pràctiques i valors als del dret romà. En la major part dels casos, el dret romà no es va difondre i estudiar a Europa fins a les darreries del segle XI.

Pel que fa als que no eren homes lliures o als que eren només lliures deshonrats, la llei germànica permetia la tortura i els càstigs d'un gènere que rebaixava l'honor personal. Els esclaus acusats de crims, les mullers d'homes de rang assassinats per elles i els homes lliures públicament declarats traïdors, desertors o covards podien tots ser tractats d'aquesta manera. L'obra Germania de Tàcit, escrita a finals del segle I, reconeix clarament aquestes característiques de la cultura jurídica germànica.

Els Germans semblen haver-se considerat els equivalents dels honestiores i, deixant de banda accions puntuals no sancionades per llurs reis, sembla que mantingueren els homes lliures exempts de la tortura durant la major part de llur història jurídica primitiva.

Des de l'Edat Mitjana fins al segle XVIII

Un dels procediments judicials bàsics a l'Edat Mitjana fou l'acusatori. Acusat i acusador es troben cara a cara en un debat oral i públic davat d'un tercer personatge arbitral: el jutge. És necessària, doncs, l'existència d'un acusador i, si aquest no apareix, no té lloc el judici amb independència de la gravetat del delicte comès. Podríem dir, conseqüentment, que aquest sistema no es basa en la tortura sinó en la prova; tanmateix, el fet que l'acusador pugui sol.licitar del jutge que l'acusat sigui sotmès a tortura en cas de manca de proves té com a conseqüència la pràctica del turment en molts casos.

En el segle XII, però, es produí una revolució en el dret i la cultura jurídica que marcà la jurisprudència penal a Europa fins el segle XVIII. Derivà d'una transformació del dret que havia existit entre el segle VI i el XII i d'una creixent consciència de la necessitat de crear lleis universalment obligatòries i aplicables a tota l'Europa Cristiana.

Una de les conseqüències més importants d'aquesta revolució fou que el procediment inquisitorial desplaçà el vell procediment acusatori. Tal com dèiem, el dret penal d'Europa abans del segle XII era predominantment privat. Els funcionaris públics no cercaven i investigaven crims. Els perjuris eren sotmesos a l'atenció dels oficials de justícia per aquells que l'havien patit, i era responsabilitat de l'acusador vigilar per tal que el funcionari legal actués. L'acusat generalment només necessitava jurar que l'acusació era falsa. Podia succeir, però, que el tribunal decidís que el jurament de l'acusat no era suficient. En alguns casos, particularment aquells contra homes de mala reputació, certes acusacions, principalment les de crims capitals, podien implicar la submissió de l'acusat a una "ordalia", procés en el qual s'invocava el judici de Déu sobre la base que Déu només permetria la victòria de la part que tenia la raó -dir la veritat equivalia, doncs, a resistir el turment-.

Què implica el procediment inquisitorial que acaba amb aquest estat de coses a partir del segle XII? Implica que la societat exigeix que hom cerqui, presenti i examini proves -inquire significa investigar-, que es classifiquin els testimonis, que siguin interrogats sota jurament, i que l'acusat tingui algun medi racional de defensa contra les acusacions.

Ara bé, la necessitat de proves i la impossibilitat moltes vegades de trobar-les féu que la confessió esdevingués a poc a poc "la reina de les proves", principalment en el judici de delictes capitals. Fou la importància atorgada a la confessió la que explica l'enorme extensió de la tortura com a mètode per obtenir-la, tant en els tribunals civils primer, com en els eclesiàstics després -la Santa Inquisició-. La tortura esdevingué "el mètode" mitjançant el qual els heretges confessaven llur desviació. L'Església considerava l'heretgia el delicte més greu. Què és l'heretgia? L'heretgia és, per a l'Església, un crim de lesa majestat divina que consisteix en la negació constant d'un dogma, o en l'adhesió a una secta amb doctrines condemnades com a contràries a la fe. Cal subratllar la importància que, en aquestes èpoques, té "la unitat en la fe" com a sinònim d'unitat en l'ordre social. La idea d'una coexistència pacífica entre creients i "heretges" -no creients, agnòstics, ateus, etc.-, tal com l'entenem en el si de la societat laica actual, era aleshores impensable.

L'abolició de la tortura als segles XVIII i XIX

A partir de la segona meitat del segle XVIII i principis del segle següent, els estats civilitzats, un rere l'altre, varen abolir la tortura. No cal dir que aquest procés d'abolició de la tortura fou, en primer lloc, part d'una revisió general dels sistemes jurídics penals, i, en segon lloc, un procés que tingué lloc en llargs períodes de temps, normalment dècades.

En línies generals, el mèrit de l'abolició de la tortura és atribuït als principis de l'anomenada "Il.lustració", al triomf de les "Llums" sobre la foscor i l'oscurantisme, a l'exaltació de la Natura i de l'Home com a ésser bo -negant el pecat original- i, per tant, a la creença en la necessitat de respectar i no malmetre -torturar- allò que és noble i valuós per naturalesa. La tortura no es veurà ja com el mètode adient i proporcionat a una naturalesa humana degradada des del seu naixement, sinó com la transgressió nefasta de la natural bondat humana. Els éssers humans, lliures, poden rebel.lar-se contra llur bondat i cometre tot tipus de delictes execrables, però el deure dels Estats no és pas el de transgredir també ells l'ordre natural, ans el de preservar-lo o, en tot cas, el de reconduir els infractors vers l'origen.

I, tanmateix, per què els escriptors o escriptors-filòsofs del segle XVIII aconsegueixen d'acabar amb la tortura, mentre que els seus predecessors hi havien fracassat? En primer lloc, la major part dels crítics anteriors foren teòlegs o humanistes, intel.lectuals que escrivien freqüentment en llatí per a una minoria. Voltaire, en canvi, és sobretot un pamfletista que no pretén tant alliçonar com provocar. D'altra banda, l'èxit de l'obra de Beccaria, Tractat dels delictes i les penes, es deu a l'oblit intencionat de qualsevol mena de discussió jurídica i al fet de tenir una redacció simple, oberta, agradable i intel.ligible. Cal tenir en compte, a més, que la societat del segle XVIII es presta, mitjançant les societats intel.lectuals, lògies maçòniques, salons, acadèmies, etc., a la difusió de les idees, de les llums.

Deixem, però, que siguin els mateixos protagonistes de l'abolició els qui ens presentin llurs arguments:

"El delicte o està provat o no. Si ho està, no hi ha necessitat d'altra pena que la imposada per la llei. Si no ho està, és terrible turmentar un innocent". "Exigir que un home sigui alhora acusador i acusat és confondre totes les regles". "Fer del dolor una regla de veritat és una manera infal.lible d'absoldre el facinerós robust  i de condemnar l'innocent feble". "Aplicar el turment a un desgraciat per saber si és culpable d'altres crims a més d'aquell de què és acusat, és fer un raonament horrorós, és dir-li al sotmès a tortura: "Està provat que has comès el crim. Pots, en conseqüència, haver-ne comès molts altres. El dubte m'envaeix i vull sortir-ne amb la meva regla de veritat. Les lleis et fan patir perquè ets culpable, perquè pots ser-ho, perquè jo vull que ho siguis"."
(fragments de l'obra de Beccaria).

"Prop d'una gran ciutat hom troba un nadó mort. Hi ha la sospita que la mare sigui una dona jove. La tanquen al calabós i la sotmeten a interrogatori. Respon que ella no ha pogut infantar el nen perquè encara està embarassada. Les llevadores la visiten. Aquestes imbècils afirmen que no està embarassada i que la retenció d'immundícia inflama el seu ventre. L'amenacen amb la tortura. La por contorba el seu esperit. Confessa que ha matat el seu pressumpte fill. És condemnada a mort i té el fill mentre li llegeixen la sentència. Els jutges aprenen que cal no dictar penes de mort amb lleugeresa."
(paràgraf de la definició de suplici del Diccionari Filosòfic de Voltaire).

Precedents del corrent abolicionista del segle XVIII
És obvi que un corrent abolicionista no neix sobtadament, ans és el resultat d'un corrent crític anterior. Amb independència de les objeccions -i de llur naturalesa- del món clàssic a la tortura que hem citat abans, podem dir, per exemple, que: La reaparició de la tortura en el segle XX
És evident que ho presentem com un fet innegable. Com a ciutadans normalment ben informats coneixem abastament les misèries i l'extensió de la tortura en el món actual. Els informes anyals d'Amnesty International són un bon exemple d'informació, denúncia i anàlisi. Quines han estat les causes d'aquesta dissortada reaparició? Doncs bé, els analistes parlen fonamentalment: La reaparició de la tortura no només es fa palesa a través dels informes de les organitzacions de drets humans i d'algunes notícies que de tant en tant van apareixent als mitjans de comunicació, sinó que, en tant que reflex de la realitat, apareix també en l'obra de diferents escriptors (Primo Levi, Alexandr Soljenitsin, George Orwell, Eduardo Galeano, José Agustín Goytisolo, Mario Benedetti, etc.):
"Quan pregunta amb aparent desinterès al Daniel si han de pegar els detinguts, i ell  s'escapa amb una evasiva, ella sembla acceptar el seu comentari sense donar-hi més importància. I més tard, quan ja té la certesa absoluta que es cometen barbaritats a la 'Jefatura', encara pensa, mentre pot, que el seu marit és només un espectador a contracor de l'horror que altres practiquen. (...) Daniel Barnes és el que podríem dir-ne un criminal inconscient. Habitualment, practica la tortura, però mai s'ha plantejat --com a conseqüència de la planificació que de la seva vida va fer en Paulus-- que aquest sigui un fet reprovable. Al contrari, està convençut que el seu 'treball' contribueix al benestar social i a l'engrandiment del país."
La doble historia del doctor Valmy. Antonio Buero Vallejo. Introducció de Carlos Álvarez. Espasa Calpe. Madrid, 1996.
Fragment ampliat | Altres textos sobre la tortura


Bibliografía básica

Alec Mellor, "La Tortura", Ed. Estela, Barcelona 1964
Edward Peters, "La Tortura", Alianza Editorial, Madrid 1985
F. Savater y Gonzalo Martínez Fresneda, "Teoría y presencia de la tortura en España", Ed. Anagrama, Barcelona 1982.
Cesare Beccaria, "De los delitos y las penas", Alianza Editorial, Madrid 1982
Juan Pablo Forner, "Discurso sobre la tortura", Ed. Crítica, Barcelona 1990.


torna a l'inici