AI Catalunya Grup d'educació

El segle XIX és un segle d'avanços i retrocessos. En conjunt, és un segle de lenta consolidació dels ideals proclamats per la Revolució Francesa. Els principals aspectes que cal ressaltar són els següents:

-L'abolició de la esclavitud.
-El inici de la reivindicació dels drets socials.
-L'extensió del sufragi.
-La influència del liberalisme.
-L'establiment de les primeres normes de Dret Internacional Humanitari.
-L'inici de la reivindicació dels drets de les dones (consultar l'apartat L'altra mitja humanitat).

L'abolició de l'esclavitud

---

Durant el segle XIX l'esclavitud va ser abolida de forma progressiva als diferents estats europeus i americans, primer prohibint el comerç d'esclaus i després la mateixa esclavitud. La seva abolició va ser el resultat a Europa i Amèrica d'un intens debat entre els esclavistes i els abolicionistes, amb un protagonisme especial entre els segons dels quàquers, una comunitat religiosa fundada a Anglaterra per George Fox (1624-1691), caracteritzada pel seu pacifisme i impulsora de les societats antiesclavistes angleses i americanes.

L'esclavitud es va prohibir a Anglaterra el 1772. El primer document contrari a l'esclavitud als Estats Units va ser, el 1777, la Constitució de Vermont (l'esclavitud no va ser abolida definitivament als Estats Units fins el 1865, amb la Tretzena Esmena de la Constitució, al finalitzar la Guerra de Secessió que va enfrontar els estats esclavistes del sud amb els antiesclavistes del nord). França va abolir l'esclavitud el 1794 (va ser restablida per Napoleó el 1802, i definitivament abolida de les colònies el 1848).

"La Convenció declara l'esclavitud dels negres abolida en totes les seves colònies; en conseqüència, decreta que tots els homes sense distinció de color, domiciliats en les colònies, són ciutadans francesos i gaudiran de tots els drets assegurats per la Constitució."
Abolició de l'esclavitud a les Antilles per la Convenció Francesa, 1794.

A Espanya, es va abolir el 1814, tot i que es va permetre que continués a les colònies (concretament a Cuba, fins el 1880). El comerç d'esclaus havia estat a Espanya un comerç de molta envergadura, fins i tot estimulat per la Corona:

"1.- Tot Vassall meu, natural o resident a Espanya, o Índies, podrà passar en embarcació pròpia, o noliejada pel seu compte a comprar Negres a qualsevol paratge on n'hi hagi mercat, o recanvi d'ells (...) 6.- Els Negres han de ser de bones castes, la tercera part pel cap alt femelles, i les altres dos homes; i no es permetrà l'entrada, i venda d'aquells que siguin inútils, contagiats, o que pateixin malalties habituals, obligant a aquells que en duguin algun, o alguns d'aquesta classe que els tornin a treure. 7.- Es gratificarà per les Reals Caixes a raó de quatre pesos per cada Negre als Espanyols que els introdueixin de bona qualitat en els citats Ports pel seu compte en embarcacions Nacionals, perquè serveixin d'estímul d'aquest comerç, i proporcionar per aquest mitjà l'abundància."
Real cèdula concedint llibertat per al comerç de negres. Carles IV, 1789
>> document complet

Un dels més apassionats abolicionistes espanyols va ser Emilio Castelar (defensor també de la llibertat religiosa i la separació entre l'Església i l'Estat). Deu anys abans de l'abolició de l'esclavitud a Cuba, s'expressava així en un discurs com a diputat:

"Creieu que hi ha en el món una cosa més horrible, una cosa més espantós, més abominable que el negrer? El monstre marí que passa sota la quilla del seu vaixell, el tauró que el segueix ensumant la carn, té més consciència que aquell home. Arriba a la costa, agafa la seva mercaderia, la tanca, aglomerant-la, embotint-la en el ventre d'aquell horrorós vaixell, taüt flotant de gents vives. Quan un creuer el persegueix, alleugereix la seva càrrega, llançant-ne la meitat a l'oceà. Sota els esclafits del fuet s'uneixen els laments de les ànimes amb les immundícies dels cossos. El negrer els mossega les carns amb el bastó, i el record de la pàtria absent, la nostàlgia, els mossega amb el dolor dels cors. Senyors diputats: ¿encara patireu per si les nostres lleis pertorben les digestions dels negrers, quan tants crims no han pertorbat les seves consciències?"
L'abolició de l'esclavitud. Emilio Castelar 20 de juny de 1870
>> document complet

Al final del segle XIX l'esclavitud havia estat abolida d'Europa i Amèrica, mentre que a països d'Àfrica i Àsia seguia existint (va ser abolida d'Afganistan el 1923, de l'Iraq el 1924, de Nepal el 1926, de Pèrsia el 1929, de Bahrein el 1937... l'últim país en abolir-la oficialment va ser Mauritània, el 1980).

L'inici de la reivindicació dels drets socials

---

El segle XIX és el segle de la Revolució Industrial, de les reivindicacions proletàries i de la conquesta del reconeixement del dret d'associació. Apareixen noves teories socials: el socialisme utòpic, el socialisme científic (marxisme) i l'anarquisme. Els moviments obrers inicien la defensa dels drets humans des d'una perspectiva col·lectiva, de manera més àmplia i organitzada.

Karl Marx (1818-1883) és un referent imprescindible per a entendre l'evolució dels drets econòmics i socials a partir de finals del segle XIX. Pensava que el sistema econòmic dominant a cada època històrica, a través del qual es satisfan les necessitats vitals dels individus, determina l'estructura social, política i intel·lectual de cada període. Afirmava que la història de la societat és la història de les lluites entre els explotadors i els explotats, és a dir, entre la classe social governant i les classes socials oprimides. Partint d'aquestes premisses, en el "Manifest Comunista" (1848, escrit en col·laboració amb Engels) deia que la classe capitalista seria enderrocada i suprimida per una revolució mundial de la classe obrera que culminaria amb l'establiment d'una societat sense classes. Les seves idees filosòfiques van tenir una gran influència, desembocant posteriorment en les revolucions socialistes de principis del segle XX, i fent que dintre de les societats capitalistes els drets econòmics i socials adquirissin progressivament una major importància.

L'extensió del sufragi 

---

Quan a finals del segle XVIII es proclamen les grans declaracions de drets, primer a les colònies americanes i poc després a França, el dret al vot és un dels drets que es recullen. No obstant això, no era pas un sufragi universal, ja que estava clarament restringit, limitat al compliment de diferents requisits, com el nivell d'instrucció, de renda o la classe social: els analfabets, els pobres i els esclaus no podien votar. També n'estaven excloses totes les dones, en la mesura que eren considerades intel·lectualment incapaces i sense criteri. Per tot això, al final la proporció de votants era ínfima, en relació a la població total.

Durant el segle XIX, a l'incorporar-se el dret al vot als nous ordenaments legals, inicialment s'adopta amb totes aquestes restriccions, com en el cas de Brasil que ens descriu Eduardo Galeano:

"El 1889 va morir la democràcia a Brasil. Aquell matí, els polítics monàrquics van despertar sent republicans. Un parell d'anys després es va promulgar la Constitució que va implantar el vot universal. Tots podien votar, menys els analfabets i les dones. Com gairebé tots els brasilers eren analfabets o dones, gairebé ningú va votar. En aquesta primera elecció democràtica, 98 de cada 100 brasilers no van acudir a la convocatòria de les urnes."
La democracia. "Espejos. Una historia casi universal". Editorial Siglo XXI.

Durant la segona meitat del segle XIX, l'extensió del sufragi es reivindicarà a través de vies diferents:

-Les sufragistes americanes i angleses inicien la reclamació del dret al vot de les dones.
-L'impuls del moviment socialista afavoreix entre altres reivindicacions la del sufragi universal (incidint més en l'aspecte de classe que en el de sexe).
-El liberalisme, representat per John Stuart Mill, advoca tant per l'extensió del sufragi a les dones com per l'eliminació del sufragi censitari (condicionat a determinats requisits patrimonials, educatius o socials).

Un altre dels factors que ha condicionat històricament el nombre de votants ha estat l'edat mínima requerida per a poder votar (en general, 25 anys o més a finals del segle XIX i principis del XX, per al sufragi masculí).

En tots els fronts, l'avanç serà lent. Com a norma, s'aconseguirà primer el sufragi universal masculí (superant les limitacions censitaries), i més tard el sufragi femení. A continuació s'adjunten alguns exemples de l'entorn europeu:
 

	Introducció del sufragi universal masculí	Introducció del sufragi femení
França	1871	1919
Alemanya	1871	1944
Suissa	1874	1971
Espanya	1890	1933
Bèlgica	1893	1948

El liberalisme

---

Des d'una altra perspectiva, el liberalisme i el romanticisme d'aquest segle tenen un pes específic en l'enfortiment de la llibertat dels individus, i en el fet que les constitucions nacionals que es van creant la tinguin en compte. En aquest àmbit, és fonamental la figura del filòsof, polític i economista anglès John Stuart Mill (1806-1873). En el seu llibre "Sobre la llibertat", va reflexionar sobre la naturalesa i els límits del poder que pot ser legítimament exercit per la societat sobre l'individu, argumentant que tota persona hauria de ser lliure per a realitzar les conductes que desitgi sempre que no perjudiquin els altres. Va ser un defensor de la llibertat d'expressió i, com a membre del parlament britànic, va proposar diverses reformes del sistema electoral, especialment sobre les qüestions de la representació proporcional i l'extensió del sufragi.

El Dret Internacional Humanitari

---

El segle XIX és també el de l'inici del Dret Internacional Humanitari, és a dir, les diferents normes, en la seva majoria reflectides en les Convencions de Ginebra, que tenen com a objectiu evitar o limitar el sofriment humà en temps de conflictes armats. Jean Henri Dunant va promoure el 1863 la creació del Comitè Internacional de la Creu Roja, amb la missió exclusivament humanitària de protegir la vida i la dignitat de les víctimes de la guerra, així com de prestar-los assistència. L'any següent, el 1864, basant-se en les idees de Dunant, es va signar la Primera Convenció de Ginebra, destinada a regular l'assistència als militars ferits durant els conflictes bèl·lics. Posteriorment, el 1906, 1929 i 1949 es van signar successivament la Segona, Tercera i Quarta Convencions de Ginebra.