AI Catalunya
Grup d'educació
principal
objectius
materials
recursos
temes
documents
contacte
mapa
> principal > documents > història dels drets humans > invasions germàniques, renaixement
 Història dels drets humans
Invasions germàniques, Feudalisme i Renaixement
A Europa la invasió dels pobles germànics i la descomposició de l'Imperi Romà van desembocar en el naixement de diferents regnes independents. Els problemes ètnics i religiosos amb les poblacions assentades anteriorment, la seva lluita per la supervivència i la seva defensa davant les noves onades d'invasors van provocar que a partir de llavors la força fos durant segles la principal font de tot dret, quedant en l'oblit els avanços filosòfics i socials de la cultura grecorromana, entre aquests, els relatius a la defensa dels drets dels individus.

Sorgeix a Europa una nova organització social, el feudalisme, que arriba a la seva culminació política durant els segles XI i XII. No és una organització original d'aquest temps ni exclusivament europea: la seva configuració es dóna en períodes de decadència del poder central, per exemple, durant l'Egipte faraònic o el Japó dels segles XVII i XIX.

El feudalisme es caracteritza per la divisió de la societat en tres estaments desiguals, basats en el llinatge (o naixement) i el privilegi (llei privada per a cada estament):

Des del segle V al X, durant l'Alta Edat Mitjana, la societat, fragmentada, es ruralitza, al mateix temps que es perd el concepte de ciutadania i se substitueix per relacions de dependència personal entre nobles i serfs. La llei escrita perd vigència i les monarquies es transformen en hereditàries. Alhora, la influència de l'Església cada vegada és més gran, i a poc a poc tots els regnes es van convertint al cristianisme. D'altra banda, l'Església s'erigeix, a través de les seves institucions monàstiques, en conservadora de les restes de la cultura grecorromana.

Durant aquesta època és important l'aportació del món àrab en tant que conservador de l'herència cultural grecorromana, traduint i transmetent les obres d'Aristòtil i altres filòsofs clàssics. Averroes i Avicena defensen el pensament aristotèlic, afirmant que la filosofia i la ciència no es contradiuen amb la religió, i que és a través de la raó com cal buscar la perfecció.

Durant el feudalisme, l'esclavitud queda molt limitada (sense arribar a desaparèixer), en ser substituïda per la servitud. Els serfs, que passen a assumir el treball productiu que en el món grecoromà requeia sobre els esclaus, gaudien de la condició jurídica d'homes lliures, però la seva dependència del senyor feudal i les obligacions abusives que en molts casos aquesta dependència implicava feia que el seu règim de vida no fos molt diferent de l'esclavitud. El malestar entre els serfs a causa dels abusos que patien es va manifestar en diferents queixes i revoltes. Una de les més conegudes va ser la Guerra dels Remences a Catalunya, que va finalitzar amb la Sentència de Guadalupe (1486), i que va suposar un avanç en la millora de les condicions de vida de la pagesia (amb una llibertat personal que a la resta d'Espanya i Europa en molts casos els serfs no van aconseguir fins a finals del segle XVII, i a Rússia fins al segle XIX).

A partir del segle XII, amb el renaixement de les ciutats, pren força una nova classe social: la burgesia. Els seus membres, en sentir-se desvinculats de les submissions feudals, inicien una llarga lluita en defensa dels seus drets: s'inicia una lenta recuperació per tota Europa. D'aquesta època de transició és la Carta Magna (1215), favorable als nobles i burgesos anglesos, que el rei Joan Sense Terra es va veure obligat a acceptar, renunciant a certs drets i obligant-se a respectar determinats procediments legals, reconeixent així que la voluntat del rei estaria subjecta a la llei. La Carta la componien 63 disposicions, entre les quals s'incloïa el dret a no ser detingut arbitràriament:

"38. D'ara endavant cap representant de l'autoritat portarà als tribunals un home en virtut únicament d'acusacions seves, sense presentar al mateix temps testimonis directes dignes de crèdit sobre la veracitat d'aquestes acusacions."
"39. Cap home lliure podrà ser detingut o empresonat o privat dels seus drets o dels seus béns, ni posat fora de la llei ni bandejat o privat del seu rang de qualsevol altra forma, ni usarem de la força contra ell ni enviarem a uns altres que ho facin, sinó en virtut de sentència judicial dels seus parells i en conformitat a la llei del regne."
"40. No vendrem, denegarem ni retardarem a ningú el seu dret ni la justícia."
La Carta Magna és el text més conegut dels que en el mateix context, el feudalisme, i amb les seves limitacions inherents, es van promulgar a Europa des de finals del segle XII a la fi del XIII, com les disposicions d'Andreu II d'Hongria (1222), o el Privilegi General de Pere III d'Aragó (1283).

També durant aquesta època, paradoxalment, i com a conseqüència de la progressiva restauració dels sistemes judicials (i la seva consegüent necessitat d'obtenir les proves necessàries per a poder dictar les sentències), adquireix gran protagonisme la tortura com a pràctica judicial, com a forma eficaç d'obtenir confessions (ja fossin certes o falses). Heretges i presumptes heretges, dones etiquetades de bruixes, malalts mentals... al costat de lladres i assassins, seran molts els desgraciats que patiran els rigors del turment. O la mort en la foguera, per garrot, decapitació... Durant aquests segles, els processos inquisitorials es desenvoluparan per tota Europa (la Inquisició no va ser abolida definitivament d'Espanya fins a 1821, tot i que ja havia deixat d'actuar des de molt abans).

Amb la implantació de les monarquies absolutes durant el segle XV el feudalisme desapareixerà com a règim polític de l'Europa Occidental, tot i que la seva dimensió social (convertida en l'anomenat Antic Règim) arribarà fins a la Revolució francesa.

A mitjan segle XV s'inicia el Renaixement a Itàlia. La seva filosofia serà l'Humanisme, i tindrà una gran influència a Europa fins als temps de les Reforma luterana i la posterior Contrareforma catòlica del segle XVI.

Inspirat en l'antiguitat clàssica, el Renaixement recobra la concepció grega de l'home com a mesura de totes les coses, i la llibertat de pensament i d'acció es tornen irrenunciables. El dret natural abandona la base teològica sobre la qual s'havia assentat durant l'Edat Mitjana i adopta una concepció purament racionalista. Els drets comencen a girar al voltant de la persona individual independent de la col·lectivitat. Una concepció combativa: els drets enfrontats al poder, desenvolupats a través d'una lluita entre l'Estat i l'individu, o entre aquest i l'Església. El seu esperit renovador es veurà afavorit per la invenció de la impremta per Gutenberg a mitjan segle XV, en la mesura que aquesta va facilitar enormement la circulació i la difusió de les noves idees.

Descartes (1596-1650), Galileu (1564-1642), i Bacon (1561-1626), són tres genuïns representants d'aquesta època. La seva contribució a l'establiment del modern mètode científic i les seves aportacions a la filosofia i a diferents camps de la ciència van suposar una ruptura amb la teologia i la doctrina de l'Església Catòlica, contrària tant als nous descobriments com a les noves idees filosòfiques que els acompanyaven.

A Espanya, durant el Segle d'Or, el renaixement del pensament està vinculat a l'Escola de Salamanca. El dominic Francisco de Vitoria (1486-1546) i el jesuïta Francisco Suárez (1548-1617) són dos de les figures més destacades. Es qüestionen conceptes medievals del dret i es reivindiquen llibertats inusitades per l'època, posant en primer pla els drets naturals de l'home: ja que tots els homes comparteixen la mateixa naturalesa també comparteixen els mateixos drets.

Francisco de Vitoria va ser també l'iniciador del dret internacional. Va afirmar que el bé comú del món és de categoria superior al bé de cada estat, per la qual cosa les relacions entre estats havien de passar d'estar justificades per la força a estar justificades pel dret i la justícia, segons normes justes i respectuoses amb els drets de tothom. A partir de les bases establertes per Francisco de Vitoria, el 1625 el jurista i escriptor holandès Hugo Grotius (1583-1645) va publicar "De iure belli ac pacis", el primer tractat sistemàtic sobre dret internacional, difonent així per Europa les idees de l'Escola de Salamanca.

Una altra de les idees que s'afirmen per part de diferents pensadors és el dret, ja reivindicat en ocasions durant l'Antiguitat, a la rebel·lió contra la tirania, qüestionant així de forma progressiva el poder absolut de la reialesa:

"En la pràctica, les persones particularment considerades no poden desembeinar l'espasa contra els tirans, ja que aquests no van ser nomenats pels particulars, sinó per tot el conjunt del poble. Però per als tirans que sense títol i com a intrusos han ocupat el càrrec, sense contracte o conveni amb el poble, està permès que tothom s'hi oposi i el deposin; i en aquesta classificació de tirans poden entrar aquells que abusen de la debilitat d'un príncep legal, i que d'una manera tirànica insulten els seus súbdits."
Languet. Vindiciae contra Tyrannos (1579) [1]
A Europa, aquests segles es caracteritzen també per la intolerància religiosa, que es manifestarà no només en l'oposició a les noves idees i descobriments contraris a les veritats acceptades per les jerarquies religioses, sinó també per les guerres de religió que es produiran entre les diferents confessions i per les expulsions de les minories religioses en determinats moments i països. La intolerància religiosa i el temor a l'emergència i a la difusió de noves idees, facilitades per la impremta, impulsaran la limitació de la llibertat d'expressió i la censura:
"Convindria que tots els llibres herètics que es trobessin, feta diligent recerca, en poder de llibreters i de particulars, fossin cremats, o duts fora de totes les províncies del regne. El mateix cal dir dels llibres dels heretges, encara que no siguin herètics, com els que tracten de gramàtica, o retòrica, o de dialèctica, de Melanchton, etc., que igualment haurien de ser totalment rebutjats en odi a la heretgia dels seus autors; perquè no convé ni anomenar-los, i menys que s'hi aficionin els joves, ja que s'hi insinuen els heretges per mitjà d'aquestes petites obres; bé que se'n poden trobar d'altres més erudites, i exemptes d'aquest greu risc."
Sant Ignasi de Loyola a Pedro Canisio (1554) [1]
L'Edicte de Nantes, signat el 1598, constitueix una important fita en la llarga història de la conquesta de les llibertats dels individus. Després de les sagnants guerres de religió entre cristians i protestants que van assolar França durant la segona meitat del segle XVI, l'Edicte tenia per objecte assolir la coexistència de les dues confessions, amb els mateixos drets, dins de l'Estat catòlic francès. Però l'Edicte de Nantes és, al mateix temps, un exemple del fet que els progressos en l'àmbit de les llibertats i els drets de les persones en ocasions no es mantenen: va ser revocat parcialment per Lluís XIII el 1626, i definitivament per Lluís XIV el 1685 amb l'Edicte de Fontainebleau. El protestantisme va ser prohibit en tot el territori francès i va suposar l'exili per a molts protestants (fins a la Revolució Francesa de 1789, el protestantisme no seria de nou permès a França).

L'Edicte de Fontainebleau va ser només un dels molts decrets que van afectar minories religioses a Europa. Un altre dels més coneguts va ser el que va decretar, el 1492, l'expulsió d'Espanya dels jueus pels Reis Catòlics (de Portugal van ser expulsats el 1497, i del llavors regne independent de Navarra el 1498).

"Nosaltres ordenem a més en aquest edicte que els Jueus i Jueves de qualsevol edat que resideixin en els nostres dominis o territoris que parteixin amb els seus fills i filles, servents i familiars petits o grans de totes les edats al final de Juliol d'aquest any i que no s'atreveixin a tornar a les nostres terres i que no facin un pas endavant per tornar de manera que si algun Jueu que no accepti aquest edicte si per ventura és trobat en aquests dominis o torna serà castigat a mort i confiscació dels seus béns."
Edicte d'expulsió dels jueus, pels Reis Catòlics Isabel i Fernando
Edicte complet: sefarad.rediris.es/textos/0decreto.htm (2007)
A principis del segle XVII, els que seran expulsats d'Espanya seran els moriscs:
"Primerament, que tots els moriscs d'aquest Regne, així homes com dones, amb els seus fills, dintre de tres dies de quan sigui publicat aquest ban en els llocs on cadascun viu i té la seva casa, en surtin i vagin a embarcar-se a la part on el comissari que anés a tractar d'això els ordenés i seguint les seves ordres (...) Que qualsevol d'aquests moriscs que, publicat aquest ban, i complerts els tres dies, fos trobat incontrolat fora del seu propi lloc, per camins o altres llocs fins que fos feta la primera embarcació, pugui qualsevol persona, sense incórrer en pena alguna, prendre'l i robar-lo, lliurar-lo al Justícia del lloc més proper, i si es defensés el pugui matar."
Decret d'expulsió dels moriscs. Felip III, 1609
www.sgci.mec.es/ma/materialredele/antologiatextos/textos/historia.doc (2007)
Una altra de les minories que van patir (ja llavors) discriminació i expulsions van ser els gitanos. Documentada la seva presència a Europa a partir dels primers anys del segle XV, la seva vida nòmada i la seva falta d'integració en les societats d'acollida va propiciar que ja en el segle XVI molts dels estats europeus haguessin dictat ordres d'expulsió, repressió o assimilació (van ser expulsats de París el 1439, de Suïssa el 1471, d'Alemanya el 1500, d'Anglaterra el 1514, de Bèlgica el 1540; a Espanya i França se'ls enviava a galeres, Portugal els deportava a Amèrica, mentre que a Hongria i Romania eren esclavitzats).

Les expulsions de jueus, moriscs o gitanos eren el resultat dels processos de centralizació estatal que es desenvolupaven llavors a Europa, fonamentats en una homogeneïtzació cultural, lingüística i religiosa, un projecte contradictori amb la tolerància religiosa, el respecte a la diversitat cultural o als drets de l'individu. En qualsevol dels tres àmbits, en els quals es veuran enfrontats els interessos de l'Estat modern i de l'individu, els avanços que s'aniran produint seran sempre el resultat de successives reivindicacions i enfrontaments, en general de caràcter violents.
 

(1) Fragments citats a 'Textos fundadamentales para la historia', Alianza Editorial, Madrid, 1982



torna a l'inici