AI Catalunya
Grup d'educació
principal
objectius
materials
recursos
temes
documents
contacte
mapa
> principal > documents > història dels drets humans > Egipte, Mesopotàmia, Grècia i Roma
 Història dels drets humans
Egipte, Mesopotàmia, Grècia i Roma

A partir del moment en què les diferents cultures accedeixen a l'escriptura i deixen testimons dels seus costums i creences, podem rastrejar en els seus textos els primers esbossos d'allò que, a força d'evolucionar i perfeccionar-se, al cap de segles acabarem dient-ne drets humans.

Les primeres notícies documentades que podem considerar com a precursores d'aquesta gran aventura corresponen a l'Antic Egipte:

"No he fet mal a la filla del pobre."
Llibre dels Morts (III mil·lenni aC); al·legacions d'un difunt davant el tribunal d'Osiris, amb l'objectiu d'assegurar-se la vida eterna.
"Observa la veritat i respecta-la, que no et guiï la passió del cor. No calumniïs cap persona, sigui important o no."
Ensenyaments de Ptahhotep (finals del III mil·lenni aC); normes per facilitar la vida en societat destinades al futur visir del faraó.
"No et riguis d'un cec, no et burlis d'un nan ni facis mal a un coix."
Amenemopet (ca 1300-1100 aC)
Però és a Mesopotàmia, també durant el tercer mil·lenni abans de Crist, on apareixen per primera vegada recopilacions de normes, de forma sistematitzada, orientades a organitzar la vida social. El Codi de Urukagina (ca 2350 aC, conegut només per les referències incloses en documents posteriors), i el Codi de Ur-Nammu (ca 2050 aC, el primer codi jurídic escrit que es coneix i que ja establia jutges especialitzats, el testimoni sota jurament i la facultat dels jutges d'ordenar al culpable la indemnització de perjudicis), van ser els precedents del Codi d'Hammurabi (ca 1700 aC), la compilació jurídica més coneguda de l'Antiguitat, composta per 282 articles que, a més de normes referents als tribunals, contenia disposicions sobre la família i el comerç.

El Codi d'Hammurabi regulava la coneguda Llei del Talió. Encara que ara ens sembli un principi extremadament brutal, llavors va suposar una veritable innovació, ja que era una forma de controlar les venjances successives i sense límits a què estaven exposades les persones i els col·lectius en casos de conflictes. La llei establia una mesura, discutible però objectiva i d'obligat compliment, i amb ella es deslegitimava qualsevol interpretació subjectiva dels fets per part dels implicats, i especialment les conseqüències que poguessin derivar-se d'aquesta apreciació subjectiva.

Els codis o recopilacions de lleis que van anar apareixent durant l'Antiguitat perseguien finalitats pràctiques. Per exemple, la proporcionalitat de la venjança de la Llei del Talió limitava les pèrdues humanes i materials que implicaven les successives agressions, de manera que al final el sobirà, el legislador, en sortia beneficiat: conservant la vida dels seus súbdits aquests podien ser enrolats en l'exèrcit o obligats a pagar impostos.

"Els primers Estats, sovint per raons egoistes, van impedir que la població s'enfrontés i lluités (...) no perquè fossin especialment benèvols o demòcrates sinó per les mateixes raons per les quals un ramader no vol que els seus caps de bestiar es matin els uns als altres, perquè les pèrdues que això podria representar per a ell són inadmissibles."
Steven Pinker. Redes, 26-6-2011
www.rtve.es/television/20110626/declive-violencia/442996.shtml (2011)
Aquesta particularitat, l'avanç dels drets de les persones a causa de la coincidència o complementarietat dels interessos estatals (o de les classes socials dominants) amb els interessos de determinats col.lectius o de la població en general, al llarg de la història s'ha produït en diferents ocasions. Com en el cas de l'abolició de l'esclavitud al segle XIX, quan, al costat de raons humanitàries, un argument determinant va ser que llavors econòmicament ja era més avantatjós (i socialment més fàcil de regular), el treball de les persones lliures que el dels esclaus.

El Codi d'Hammurabi no distingeix entre dret civil i dret penal, simplement és una successió de lleis que enumeren els possibles casos i com s'ha d'obrar en conseqüència. Si que distingeix entre homes lliures i esclaus, i segons la condició estableix la pena.

"Si un fill ha colpejat el seu pare, se li amputarà la mà."
"Si un senyor ha rebentat l'ull d'un altre senyor, se li rebentarà el seu ull."
"Si un senyor ha trencat l'os d'un altre senyor, se li trencarà el seu os."
"Si ha rebentat l'ull d'un subaltern o ha trencat l'os d'un subaltern pesarà una 'mina' de plata."
Codi d'Hammurabi (edició a càrrec de Federico Lara Peinado). Editora Nacional. Madrid, 1982
Després d'Egipte i Mesopotàmia, el següent referent fonamental és el del món hel.lènic. Una de les seves innovacions més importants és la forma d'organització social d'algunes de les seves ciutats: la democràcia. L'atenesa va ser la més poderosa, estable i duradora (510 a 322 *aC), però no l'única, ni el seu l'únic model.
"Tenim un règim de govern que no enveja les lleis d'altres ciutats, sinó que més aviat som exemple per a uns altres i no imitadors dels altres. El seu nom és democràcia, ja que el govern no depèn de uns pocs, sinó d'un nombre major."
Tucídides (ca 460-396 aC), Història de la Guerra del Peloponès
www.unav.es/hAntigua/textos/docencia/grecia/practicas/textosgrecia.html (2007)
La democràcia atenesa es basava en un nou concepte de la dignitat humana, en l'home lliure, el ciutadà. Però ciutadà no ho era tothom: la ciutadania d'una banda estava restringida a només una part de la població, mentre que d'altra banda els membres que la gaudien influïen de forma diferent en les decisions de govern, en funció (segons les èpoques) dels seus orígens o de la seva situació patrimonial. Totes aquestes restriccions a partir de llavors seran motiu de debat i confrontació social, i es reduiran amb el pas del temps els sectors exclosos (al marge dels períodes en els quals ja llavors es produïen involucions que duien de nou a sistemes més o menys dictatorials).
"La polis és una col·lectivitat de ciutadans, per tant, necessitem saber qui pot dir-se ciutadà i què és un ciutadà. La noció de ciutadà es presta sovint a discussió, ja que no tot el món està d'acord a considerar ciutadans les mateixes persones."
Aristòtil (384-322 aC), Política, III.
www.unav.es/hAntigua/textos/docencia/grecia/practicas/textossociedad.html (2003)
Les dones, els estrangers i els esclaus n'estaven exclosos. En el cas dels esclaus, aquests eren considerats imprescindibles per al manteniment del sistema social vigent: la seva condició no es qüestionava, i tant a través dels relats mitològics com de les reflexions de filòsofs i polítics s'argumentava que la seva raó d'ésser se sustentava en una inherent inferioritat natural.

Per exemple, a l'Odissea, podem llegir com Zeus va treure la meitat de la ment als esclaus. I Plató, recollint el mite homèric, afirmava en les seves lleis que en l'esclau no hi havia res de sa ni de sencer. Aristòtil senzillament justificava l'esclavitud com a part necessària del sistema socioeconòmic llavors imperant:

"Aquell que per una llei natural no es pertany a si mateix, sinó que, no obstant ser home, pertany a un altre, és naturalment esclau. (...) Cal veure ara si hi ha homes que siguin així per naturalesa o si no existeixen, i si, sigui això com sigui, és just i útil ser esclau, o bé si tota esclavitud és un fet contrari a la naturalesa. (...) Quan algú és inferior als seus semblants, tal com ho són el cos respecte de l'ànima i l'animal respecte de l'home, i aquesta és la condició de tots aquells en qui l'ocupació de les forces corporals és el millor i únic partit que pot treure's del seu ésser, s'és esclau per naturalesa."
Aristòtil. Política (llibre primer, capítol II, De l'esclavitud)
Això no obstant, ja llavors hi havia veus discrepants, i el mateix Aristòtil s'hi refereix: "Hi ha qui és del parer que el poder del senyor sobre l'esclau és cosa fora de la naturalesa". Desconeixem quins filòsofs defensaven aquestes postures antiesclavistes, i possiblement el fet que aquesta informació no s'hagi conservat té relació amb el seu contingut contrari a les estructures de poder llavors imperants, basades en l'existència de l'esclavitud. Podria ser que Aristòtil s'estigués referint a Antifont (480-411 aC), orador i filòsof sofista que defensava la igualtat entre tots els homes, o a Antístenes (444-365 aC), fundador de l'escola cínica, i al seu deixeble Diògenes de Sinop (412-323 aC), contraris a qualsevol tipus de submissió social, no només la dels esclaus.

Potser no existien postures clarament abolicionistes, però sí que en ocasions es feia palès el rebuig que generava l'esclavitud en algunes persones. Com en el cas de l'escriptor de tragèdies Eurípides (480-406 aC), conscient que els homes lliures vivien gràcies al treball dels esclaus i que la seva submissió era injusta:

"Ai, ai! Que dolenta és sempre per naturalesa l'esclavitud, i com suporta el que no li toca, vençuda per la força!"
Eurípides, Hècuba
Si la institució de l'esclavitud generava algunes discrepàncies, amb el model democràtic atenès passava una cosa semblant, sent els casos més coneguts els de Plató i Aristòtil. El primer, pertanyent a la classe alta, defensava un sistema dominat per l'aristocràcia, i el segon, a causa de la seva condició d'estranger i per tant privat de drets polítics (era originari de Macedònia), un sistema dominat per les classes mitjanes:
"La Democràcia d'Atenes és una democràcia directa en què tots els ciutadans són considerats amb les mateixes capacitats polítiques i, per tant, alguns càrrecs públics són sortejats. Plató proposa un sistema polític més elitista (...) considerant que no tots els éssers humans tenen les mateixes capacitats i, com és lògic, els més capacitats són els que haurien de governar la ciutat (...) Aristòtil no compartirà la visió de Plató sobre la democràcia, ja que serà partidari del sistema democràtic, però crític amb la democràcia implantada a la ciutat d'Atenes. Afirmarà que, de la mateixa manera que la virtut era definida com el terme mig, la classe social que hauria de tenir el poder seria la classe mitjana."
José Vicente Mestre Chust. Preguntas de filosofía. Bohodón Ediciones. Madrid, 2011
L'administració de la justícia serà també una de les grans preocupacions del món hel·lènic, i es reflectirà abundantment en els seus textos:
"Grava-ho, germà, en el teu pit: obeeix la Justícia i oblida per complet la violència (...) A qui acata el que és just, el Déu que tot ho veu li dóna riqueses, i a qui estima els perjuris, jura en fals, menteix i impedeix l'obra de la Justícia, sense pietat el fereix."
Hesíode. Els treballs i els dies. S. VIII aC.
"Escoltaré l'acusador i l'acusat amb la mateixa imparcialitat i emetré el meu vot sobre l'objecte precís de la denúncia. Ho juro per Zeus, Posidó, Demèter. Si sóc perjur, que mori jo i la meva casa."
Demòstenes. Jurament dels heliastes en el "Discurs contra Timòcrates" (Ca 353 aC)
El Codi de Dracó (621 aC), és la primera recopilació de lleis escrita de Grècia; disposava que només l'estat tenia la potestat de castigar les persones acusades de crims. Extremadament sever, va ser suavitzat mitjançant el Codi de Soló (590 aC).

Per entendre tots els avanços que es produeixen en el món grec cal recórrer a la seva passió pel coneixement i el seu escepticisme davant les aparences. El cultiu de la filosofia a Grècia va suposar un punt d'inflexió entre les societats creencials (basades en la tradició, les revelacions, els mites, la fe) i el naixement d'un nou marc intel·lectual basat en la lògica i la raó. Aquest dinamisme, a més d'impulsar l'estudi de disciplines com les matemàtiques, la medicina o la botànica, es plasmarà també en la reflexió sobre la moral, és a dir, en el naixement de l'ètica com a disciplina que pretén dilucidar, davant qualsevol sistema de normes morals, quines d'aquestes normes són el resultat del raonament humà i quines no. I aquest fet és d'una importància cabdal en la història dels drets humans, en la mesura que dóna motiu a qüestionar la legitimitat d'un sistema o organització social quan aquest és arbitrari (per exemple, basat en la prepotència del poder, en les revelacions de la casta sacerdotal, etc.).

També és a Grècia quan per primera vegada s'argumenta filosòficament el relativisme cultural. Protàgores (485-411), el més conegut dels filòsofs sofistes, qüestionava l'existència d'una veritat universal. Afirmava que "l'home és la mesura de totes les coses" i d'això deduïa que cada ésser humà veu "la seva veritat" des de la seva posició particular, cosa que impedeix parlar d'una veritat absoluta (unes afirmacions per les quals va ser criticat per Sòcrates i Plató). No obstant això, al mateix temps, en basar-se en l'ús del mètode dialèctic i en el valor dels acords democràtics, i en afirmar que la moral i les lleis són el resultat de convencions humanes, els sofistes van posar les bases del positivisme jurídic, en contraposició a les concepcions iusnaturalistes dels drets.

L'estoïcisme, iniciat a Grècia pel filòsof Zenó de Cítion (333 a 264 aC), a causa de la seva influència sobre les cultures grega i romana, és un altre dels referents de l'Antiguitat. La seva doctrina filosòfica de la llei natural, segons la qual la naturalesa humana és la norma per avaluar les lleis i institucions socials, va tenir gran influència en les legislacions posteriors d'Occident. Afirmava la compatibilitat entre la recerca de la perfecció individual i la vida social, i recomanava al seu torn l'ajuda als més necessitats. En considerar tot ésser humà com part de Déu i membre d'una família universal va ajudar a preparar la posterior difusió del cristianisme.

Les inquietuds intel·lectuals de la societat grega i les seves reflexions sobre les relacions entre les persones es van reflectir també en el teatre. En aquest sentit, l'obra més emblemàtica és Antígona. El seu autor, Sófocles (496-406 aC), hi relata la condemna a mort d'Antígona per haver enterrat el cos del seu germà Polinices, desafiant les ordres del rei Creont, que havia disposat que romangués insepult com a càstig per haver-se rebel·lat. En ser descoberta, Antígona argumenta que les ordres de Creont són injustes, ja que no respecten les lleis naturals, que manen enterrar als morts. Amb aquesta obra Sófocles va obrir un debat que perdura encara en l'actualitat: el conflicte entre les lleis civils (justes o injustes) i els principis morals dels ciutadans.

Roma és un altre dels grans referents de l'antiguitat. El seu mèrit més gran va consistir en reunir els avanços de les civilitzacions que l'havien precedit (grega, egípcia, fenici-cartaginesa) que va refondre i expandir per la conca mediterrània i Europa. Roma va ser una gran organitzadora, i un dels àmbits en el qual es va manifestar de forma més poderosa aquesta capacitat organitzadora va ser en el desenvolupament d'un ampli cos de lleis: el Dret Romà. El Dret Romà va representar un avanç cabdal en la concepció de la justícia i va servir com a model per al desenvolupament del dret civil en els països occidentals, especialment en l'Europa Continental. El Dret Privat actual, per posar un exemple, té com antecedent el Dret Romà.

La Llei de les Dotze Taules (ca 450 aC) va ser la primera llei escrita romana. Fins aleshores el dret a Roma havia tingut un caràcter sagrat: la seva administració estava reservada als sacerdots, els quals es basaven en rituals, sacrificis i visions, amb la qual cosa la justícia estava subjecta a totes les arbitrarietats. La redacció de les Dotze Taules serà el punt de partida de la desacralització del dret romà i la base remota del dret del món occidental (només es conserven de forma fragmentada, a través de cites posteriors). La primera de les Taules regulava els procediments judicials:

"Si algú és citat segons dret, que acudeixi. Si no acudeix, que se'n doni fe i que se'l capturi."
"Quan pactin, que s'anunciï."
"Si no pacten, que duguin la seva causa al comici o al fòrum abans de migdia. Durant l'exposició, que ambdós hi siguin presents."
En alguns casos, contemplaven la Llei del Talió (Taula VIII):
"Si li va arrencar un membre i no es va avenir amb ell, que se li apliqui talió."
Com a Grècia, la democràcia i la ciutadania eren dues característiques del món romà. També com a Grècia, ambdues s'aniran transformant amb el pas del temps, des dels inicis monàrquics fins a la caiguda davant les successives onades d'invasions. En el cas del dret a la ciutadania romana, aquesta s'anirà ampliant progressivament, una ampliació que no obstant això no es produirà per motius ètics sinó polítics o estratègics: apaivagar conflictes, consolidar les fronteres o augmentar els impostos.

Una altra de les institucions romanes característiques era el pater familias. La seva major novetat històrica no eren les prerrogatives absolutes que concedia al cap de família sobre els esclaus, dones i infants, considerats propietats seves igual que la casa o el bestiar (alguna cosa coherent amb les societats patriarcals existents), sinó el fet que aquestes prerrogatives estiguessin detalladament regulades per les corresponents lleis. Amb el pas del temps, les atribucions del pater familias també es van anar limitant, i estaven ja considerablement limitades quan van arribar al poder els primers emperadors cristians.

Roma era una societat esclavista com la grega: la seva economia depenia de l'esclavitud. En les èpoques d'expansions territorials, els presoners de guerra (quan no eren degollats en el camp de batalla), passaven a augmentar la nombrosa població d'esclaus, en gran mesura destinats a l'explotació dels latifundis que s'anaven creant, en poder de les famílies dominants.

"L'enemic, una vegada abatut, cessava de ser un 'subjecte' per convertir-se només en un 'objecte'. El romà que l'havia fet presoner el considerava com una cosa pròpia: si estava de mal humor, el matava; si estava de bon humor, el duia a casa com esclau i podia fer amb ell el que volgués: matar-lo, vendre'l, obligar-lo a treballar..."
Indro Montanelli. Historia de Roma. Capítol III, Los reyes agrarios. Plaza & Janés. Barcelona, 1971 (p. 40)

"S'abocaven esclaus a Roma com un cabalós torrent. Quaranta mil sards van ser importats de cop el 177 i cent cinquanta mil epirotes, deu anys després. Els 'majoristes' d'aquesta mercaderia humana anaven a acaparar-la seguint les legions que la subministraven i que ja havien assolit, a rebuf de les catàstrofes dels imperis grec i macedoni, Àsia, el Danubi i fins als confins de Rússia."
Ibíd. Capítol XIX, Los Gracos (p. 181)

Les successives revoltes d'esclaus d'Etrúria, Apúlia i Sicília durant el segle II aC, i la més coneguda d'esclaus i gladiadors liderada per Espàrtac, són un símptoma del malestar que sovint bategava en aquella societat esclavista. A Apúlia, on es va lliurar l'última batalla entre Espàrtac i Roma (71 aC), van morir més de 50.000 esclaus, i els 6.000 que van ser fets presoners van ser després crucificats al llarg de la Via Apia.

A més de la derrota en les batalles, s'era també esclau per naixement (quan la mare era esclava), per haver estat abandonat en néixer (alguna cosa llavors relativament habitual), o fins i tot com a conseqüència del rapte i la pirateria (que en ocasions també es donava dintre de l'àmbit romà).

La Roma republicana va ser una de les èpoques històriques en la qual els esclaus van ser tractats més durament, els seus propietaris podien fer el que volguessin amb ells, ja que segons el dret romà no eren considerats persones, sinó coses, propietats. Els esclaus no tenien cap dret, podien ser maltractats o fins i tot morts pels seus amos, sense que a aquests se'ls exigís per això cap responsabilitat. En canvi, en la mateixa Roma, posteriorment, durant l'època imperial, el tracte als esclaus es va anar suavitzant: la influència de l'estoïcisme i del cristianisme va millorar la condició dels esclaus, i se'ls van concedir alguns drets, però la mateixa institució de l'esclavitud no era discutida, ni tan sols quan el cristianisme es va convertir en la religió oficial de l'Imperi.



torna a l'inici