AI Catalunya Grup d'educació

A partir del moment en què les diferents cultures accedeixen a l'escriptura i deixen testimons dels seus costums i creences, podem rastrejar en els seus textos els primers esbossos d'allò que, a força d'evolucionar i perfeccionar-se, al cap de segles acabarem dient-ne drets humans.

Les primeres notícies documentades que podem considerar com a precursores d'aquesta gran aventura corresponen a l'Antic Egipte:

"No he fet mal a la filla del pobre."
Llibre dels Morts (III mil·lenni aC); al·legacions d'un difunt davant el tribunal de Osiris, amb l'objectiu d'assegurar-se la vida eterna.
"Observa la veritat i respecta-la, que no et guiï la passió del cor. No calumniïs cap persona, sigui important o no."
Ensenyaments de Ptahhotep (finals del III mil·lenni aC); normes per a facilitar la vida en societat destinades al futur visir del faraó.
"No et riguis d'un cec, no et burlis d'un nan ni facis mal a un coix."
Amenemopet (ca 1300-1100 aC)

Però és a Mesopotàmia, també durant el tercer mil·lenni abans de Crist, on apareixen per primera vegada recopilacions de normes, de forma sistematitzada, orientades a organitzar la vida social. El Codi de Urukagina (ca 2350 aC, conegut només per les referències incloses en documents posteriors), i el Codi de Ur-Nammu (ca 2050 aC, el primer codi jurídic escrit que es coneix i que ja establia jutges especialitzats, el testimoni sota jurament i la facultat dels jutges d'ordenar al culpable la indemnització de perjudicis), van ser els precedents del Codi d'Hammurabi (ca 1700 aC), la compilació jurídica més coneguda de l'Antiguitat, composta per 282 articles que, a més de normes referents als tribunals, contenia disposicions sobre la família i el comerç.

El Codi d'Hammurabi regulava la coneguda Llei del Talió, establint el principi de proporcionalitat de la venjança, és a dir, la relació entre l'agressió i la resposta. En el seu moment va suposar una innovació (encara que ara ens sembli un principi extremadament brutal), ja que era una forma eficaç de contenció de la venjança sense límit a la qual anteriorment estaven sotmeses les persones. El Codi no distingeix entre dret civil i dret penal, simplement és una successió de lleis que enumeren els possibles casos i el que s'ha d'obrar en conseqüència. Si que distingeix entre homes lliures i esclaus, i segons la condició estableix la pena.

"Si un fill ha colpejat el seu pare, se li amputarà la mà."
"Si un senyor ha rebentat l'ull d'un altre senyor, se li rebentarà el seu ull."
"Si un senyor ha trencat l'os d'un altre senyor, se li trencarà el seu os."
"Si ha rebentat l'ull d'un subaltern o ha trencat l'os d'un subaltern pesarà una 'mina' de plata."
Codi de Hammurabi (edició a càrrec de Federico Lara Peinado). Editora Nacional. Madrid, 1982

Més tard, la cultura grega va suposar un avanç substancial, establint el naixement de la democràcia:

"Tenim un règim de govern que no enveja les lleis d'altres ciutats, sinó que més aviat som exemple per a uns altres que imitadors dels altres. El seu nom és democràcia, ja que el govern no depèn de uns pocs, sinó d'un nombre major."
Tucídides (ca 460-396 aC), Història de la Guerra del Peloponès
www.unav.es/hAntigua/textos/docencia/grecia/practicas/textosgrecia.html (2007)

La democràcia atenesa es basava en un nou concepte de la dignitat humana, en l'home lliure, el ciutadà. Però ciutadà no ho era tothom: la ciutadania d'una banda estava restringida a només una part de la població, mentre que d'altra banda els membres que la gaudien influïen de forma diferent en les decisions de govern, en funció (segons les èpoques) dels seus orígens o de la seva situació patrimonial. Totes aquestes restriccions a partir de llavors seran motiu de debat i confrontació social, reduint-se amb el pas del temps els sectors exclosos (al marge dels períodes en els quals ja llavors es produïen involucions que duien de nou a sistemes més o menys dictatorials).

"La polis és una col·lectivitat de ciutadans, per tant necessitem saber qui pot dir-se ciutadà i què és un ciutadà. La noció de ciutadà es presta sovint a discussió, doncs no tot el món està d'acord a considerar ciutadans les mateixes persones."
Aristòtil (384-322 aC), Política, III.
www.unav.es/hAntigua/textos/docencia/grecia/practicas/textossociedad.html (2003)

Les dones, els estrangers i els esclaus n'estaven exclosos. En el cas dels esclaus, aquests eren considerats imprescindibles per al manteniment del sistema social vigent: la seva condició no es qüestionava, i tant a través dels relats mitològics com de les reflexions de filòsofs i polítics s'argumentava que la seva raó d'ésser es sustentava en una inherent inferioritat natural.

Per exemple, a l'Odissea, podem llegir com Zeus va treure la meitat de la ment als esclaus. I Plató, recollint el mite homèric, afirmava en les seves lleis que en l'esclau no hi havia res de sa ni de sencer. Aristòtil senzillament justificava l'esclavitud com part necessària del sistema socioeconòmic llavors imperant:

"Aquell que per una llei natural no es pertany a si mateix, sinó que, no obstant ser home, pertany a un altre, és naturalment esclau. (...) Cal veure ara si hi ha homes que siguin així per naturalesa o si no existeixen, i si, sigui això com sigui, és just i útil ser esclau, o bé si tota esclavitud és un fet contrari a la naturalesa. (...) Quan algú és inferior als seus semblants, tal com ho són el cos respecte de l'ànima i l'animal respecte de l'home, i aquesta és la condició de tots aquells en qui l'ocupació de les forces corporals és el millor i únic partit que pot treure's del seu ésser, s'és esclau per naturalesa."
Aristòtil. Política (llibre primer, capítol II, De l'esclavitud)

No obstant això, ja llavors alguns filòsofs van discrepar de l'opinió dominant, com Antifont (480-411 aC), orador i filòsof sofista atenès contemporani de Sòcrates, que va condemnar l'esclavitud i va defensar la igualtat entre tots els homes. Antístenes (444-365 aC), fundador de l'escola cínica, i el seu deixeble Diògenes (412-323 aC) es van manifestar també en contra de l'esclavitud.

"Respectem i venerem aqells que són de pares nobles, i no respectem ni venerem aquells que no són de noble casa. En això ens tractem uns a uns altres com a bàrbars, ja que per naturalesa som tots d'igual manera en tot, bàrbars i grecs."
Antifont, "Sobre la veritat"

L'administració de la justícia serà també una de les grans preocupacions del món hel·lènic, i es reflectirà abundantment en els seus textos:

"Grava-ho, germà, en el teu pit: obeeix a la Justícia i oblida per complet la violència (...) A qui acata el que és just just, el Déu que tot ho veu li dóna riqueses, i a qui estima els perjuris, jura en fals, menteix i impedeix l'obra de la Justícia, sense pietat el fereix."
Hesíode. Els treballs i els dies. S. VIII aC.
"Escoltaré l'acusador i l'acusat amb la mateixa imparcialitat i emetré el meu vot sobre l'objecte precís de la denúncia. Ho juro per Zeus, Posidó, Demèter. Si sóc perjur, que mori jo i la meva casa."
Demòstenes. Jurament dels heliastes en el "Discurs contra Timòcrates" (Ca 353 aC)

El Codi de Dracó (621 aC), és la primera recopilació de lleis escrita de Grècia; disposava que només l'estat tenia la potestat de castigar les persones acusades de crims. Extremadament sever, va ser suavitzat mitjançant el Codi de Soló (590 aC).

Per a entendre tots els avanços que es produeixen en el món grec cal recórrer a la seva passió pel coneixement i el seu escepticisme davant les aparences. El cultiu de la filosofia a Grècia va suposar un punt d'inflexió entre les societats creencials (basades en la tradició, les revelacions, els mites, la fe) i el naixement d'un nou marc intel·lectual basat en la lògica i la raó. Aquest dinamisme, a més d'impulsar l'estudi de disciplines com les matemàtiques, la medicina o la botànica, es plasmarà també en la reflexió sobre la moral, és a dir, en el naixement de l'ètica com disciplina que pretén dilucidar, davant qualsevol sistema de normes morals, quines d'aquestes normes són el resultat del raonament humà i quins no. I aquest fet és d'una importància cabdal en la història dels drets humans, en la mesura que dóna motiu a qüestionar la legitimitat d'un sistema o organització social quan aquest és arbitrari (per exemple, basat en la prepotència del poder, en les revelacions de la casta sacerdotal, etc.).

També és a Grècia quan per primera vegada s'argumenta filosòficament el relativisme cultural. Protàgores (485-411), el més conegut dels filòsofs sofistes, qüestionava l'existència d'una veritat universal. Afirmava que "l'home és la mesura de totes les coses" i d'això deduïa que cada ésser humà veu "la seva veritat" des de la seva posició particular, cosa que impedeix parlar d'una veritat absoluta (unes afirmacions per les quals va ser criticat per Sòcrates i Plató). No obstant això, al mateix temps, al basar-se en l'ús del mètode dialèctic i en el valor dels acords democràtics, i a l'afirmar que la moral i les lleis són el resultat de convencions humanes, els sofistes van posar les bases del positivisme jurídic, en contraposició a les concepcions iusnaturalistes dels drets.

L'estoïcisme, iniciat a Grècia pel filòsof Zenó de Cítion (333 a 264 aC), a causa de la seva influència sobre les cultures grega i romana, és un altre dels referents de l'Antiguitat. La seva doctrina filosòfica de la llei natural, segons la qual la naturalesa humana és la norma per a avaluar les lleis i institucions socials, va tenir gran influència en les legislacions posteriors d'Occident. Afirmava la compatibilitat entre la recerca de la perfecció individual i la vida social, recomanant al seu torn l'ajuda als més necessitats. Al considerar tot ésser humà com part de Déu i membre d'una família universal va ajudar a preparar la posterior difusió del cristianisme.

Les inquietuds intel·lectuals de la societat grega i les seves reflexions sobre les relacions entre les persones es van reflectir també en el teatre. En aquest sentit, l'obra més emblemàtica és Antígona. El seu autor, Sófocles (496-406 aC), hi relata la condemna a mort de Antígona per haver enterrat el cos del seu germà Polinices, desafiant les ordres del rei Creont, que havia disposat que romangués insepult com a càstig per haver-se rebel·lat. Al ser descoberta, Antígona argumenta que les ordres de Creont són injustes, ja que no respecten les lleis naturals, que manen enterrar als morts. Amb aquesta obra Sófocles va obrir un debat que perdura encara en l'actualitat: el conflicte entre les lleis civils (justes o injustes) i els principis morals dels ciutadans.

Roma és un altre dels grans referents de l'antiguitat. El seu mèrit més gran va consistir en reunir els avanços de les civilitzacions que l'havien precedit (grega, egípcia, fenici-cartaginesa) refonent-los i expandint-los per la conca mediterrània i Europa. Roma va ser una gran organitzadora, i un dels àmbits en el qual es va manifestar de forma més poderosa aquesta capacitat organitzadora va ser en el desenvolupament d'un ampli cos de lleis: el Dret Romà. El Dret Romà va representar un avanç cabdal en la concepció de la justícia i va servir com a model per al desenvolupament del dret civil en els països occidentals, especialment en l'Europa Continental. El Dret Privat actual, per posar un exemple, té com antecedent el Dret Romà.

La Llei de les Dotze Taules (ca 450 aC) va ser la primera llei escrita romana. Fins aleshores el dret a Roma havia tingut un caràcter sagrat: la seva administració estava reservada als sacerdots, els quals es basaven en rituals, sacrificis i visions, amb la qual cosa la justícia estava subjecta a totes les arbitrarietats. La redacció de les Dotze Taules serà el punt de partida de la desacralizació del dret romà i la base remota del dret del món occidental (només es conserven de forma fragmentada, a través de cites posteriors). La primera de les Taules regulava els procediments judicials:

"Si algú és citat segons dret, que acudeixi. Si no acudeix, que se'n doni fe i que se'l capturi."
"Quan pactin, que s'anunciï."
"Si no pacten, que duguin la seva causa al comici o al fòrum abans de migdia. Durant l'exposició, que ambdós hi siguin presents."

En alguns casos, contemplaven la Llei del Talió (Taula VIII):

"Si li va arrencar un membre i no es va avenir amb ell, apliqui-se-li talió."

Com a Grècia, la democràcia i la ciutadania eren dues característiques del món romà. També com a Grècia, ambdues s'aniran transformant amb el pas del temps, des dels inicis monàrquics fins a la caiguda davant les successives onades d'invasions. En el cas del dret a la ciutadania romana, aquesta s'anirà ampliant progressivament, una ampliació que no obstant això no es produirà per motius ètics sinó polítics o estratègics: apaivagar conflictes, consolidar les fronteres o augmentar els impostos.

Una altra de les institucions romanes característiques era el pater familias. La seva major novetat històrica no eren les prerrogatives absolutes que concedia al cap de família sobre els esclaus, dones i infants, considerats propietats seves igual que la casa o el bestiar (alguna cosa coherent amb les societats patriarcals existents), sinó el fet que aquestes prerrogatives estiguessin detalladament regulades per les corresponents lleis. Amb el pas del temps, les atribucions del pater familias també es van anar limitant, estant ja considerablement limitades quan van arribar al poder els primers emperadors cristians.

Roma era una societat esclavista com la grega: la seva economia depenia de l'esclavitud. En les èpoques d'expansions territorials, els presoners de guerra (quan no eren degollats en el camp de batalla), passaven a augmentar la nombrosa població d'esclaus, en gran mesura destinats a l'explotació dels latifundis que s'anaven creant, en poder de les famílies dominants. Les successives revoltes d'esclaus de Etruria, Apulia i Sicília durant el segle II aC, i la més coneguda d'esclaus i gladiadores liderada per Espàrtac, són un símptoma del malestar que sovint bategava en aquella societat esclavista. A Apulia, on es va lliurar l'última batalla entri Espàrtac i Roma (71 aC), van morir més de 50.000 esclaus, i els 6.000 que van ser fets presoners van ser després crucificats al llarg de la Via Apia.

A més de la derrota en les batalles, s'era també esclau per naixement (quan la mare era esclava), per haver estat abandonat al néixer (alguna cosa llavors relativament habitual), o fins i tot com a conseqüència del rapte i la pirateria (que en ocasions també es donava dintre de l'àmbit romà).