Història dels drets humans

El naixement de les grans religions monoteistes

Una de les grans aportacions a la construcció de l'ètica i la justícia és la del poble jueu. A l'Antic Testament, de forma especial a través dels seus profetes, es fan rellevants declaracions que exhorten a actuar amb justícia i a comportar-se fraternalment.

"Ai d'aquells que dicten lleis iniqües, ai d'aquells que escriuen sentències injustes, que neguen la justícia als febles i prenen els seus drets als pobres del meu poble, espolien les vídues i despullen els orfes."
Isaïes 10, 1-2
"Estimeu també l'estranger, perquè estrangers vau ser a la terra d'Egipte."
Deuteronomi, 10,19
"No et venjaràs ni odiaràs els fills del teu poble. Estimaràs el proïsme com a tu mateix."
Levític, 19
"Si el teu enemic té fam dóna-li pa per menjar, i si té set dóna-li aigua per beure".
Proverbis, XXV, 21.

Però el text més difós de l'Antic Testament és Els Deu Manaments, considerat pel cristianisme com el germen de les modernes declaracions de drets humans. José Antonio Marina es refereix així als Deu Manaments:

"En el decàleg cal distingir entre preceptes exclusivament religiosos i preceptes ètics. (...) Els mandats religiosos són: estimar Déu, honrar el seu nom, santificar les seves festes. Els altre són ètics. Honrar els pares, no matar, no robar, no mentir, no cobejar els béns aliens, són preceptes admesos per totes les morals. (...) Aquesta distinció entre preceptes religiosos i ètics es veu amb molta claredat en el resum que en fa el cristianisme: els deu manaments es redueixen a dos: estimar Déu (religiós) i estimar el proïsme (ètic)."
www.dios.com.ar/notas1/enigmas/conjeturas/mandamientos/mandamientos.htm (2007)

L'aparició del cristianisme és una altra important fita històric en el desenvolupament dels drets humans. Hereu de la tradició judaica i influenciat per l'estoicisme, a partir dels ensenyaments de Jesús de Natzaret, insisteix i aprofundeix en la idea de la dignitat i la igualtat de tots els éssers humans.

"No hi ha grec ni jueu, circumcís ni incircumcís, bàrbar ni escita, serf ni lliure, sinó que Crist és el tot i està en tots".
Pau de Tars, Epístola als colossencs
"Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix (...) estimar el proïsme com a un mateix és molt millor que tots els holocausts i sacrificis."
Marc, 12, 31-33

La seva difusió va ser inicialment lenta (considerada pels romans com una secta més del judaisme, no li van donar importància). Però la seva implantació es va accelerar a partir del segle II fins a aconseguir ser la religió oficial de l'Imperi Romà a la fi del segle IV. El cristianisme havia passat de ser perseguit (de Neró fins a Dioclecià) a perseguir llavors els pagans (els practicants de les antigues religions) i els heretges (els seguidors de les sectes que sorgien dintre del cristianisme).

Més tard, a principis del segle VII Mahoma comença a divulgar l'islam, la qual cosa suposa un procés d'humanització dels costums de les societats del Nord d'Àfrica. Va insistir en la igualtat dels éssers humans proclamada pel cristianisme:

"Tots els homes són iguals, com ho són les dents d'una pinta."
"Com podria ser beneïda la nació en la qual no hi hagués justícia per al feble contra el fort?"
Mahoma. Hadit (Dites del Profeta)
www.icrc.org/web/spa/sitespa0.nsf/htmlall/6GUKCV?OpenDocument&style=custo_print (2007)

L'Islam, igual que el cristianisme i totes les grans religions, s'interpretarà i viurà de formes diferents, en ocasions defensant principis progressistes (la igualtat entre els éssers humans, la reivindicació d'un respecte més gran envers la dona, etc.), mentre que en altres ocasions, basant-se també en els seus textos sagrats, impulsarà el expansionisme violent, la intolerància religiosa, la misogínia, l'homofòbia, l'esclavitud, etc. Les diferents branques de l'Islam (el mateix que les diferents branques o esglésies del cristianisme o d'altres religions), així com els corrents dominants en cadascuna d'aquestes branques en els diferents moments històrics, en moltes ocasions obligaran a tenir en compte molts matisos a l'hora d'intentar valorar la seva aportació (sense negar-la) a la construcció d'un món regit pel respecte als drets de les persones.

L'esclavitud en el judaisme, el cristianisme i l'islam

L'Antic Testament, en la mesura que és un fidel reflex de les societats en les successives èpoques durant les quals es va anar compilant, està ple de referències a l'esclavitud. En passatges de caràcter bèl·lic, en diferents ocasions, els jueus són vençuts i cauen en l'esclavitud; en unes altres en surten victoriosos i esclavitzen els enemics derrotats. A aquests passatges cal afegir aquells en els quals apareix l'esclavitud com a pena per un delicte comès, o a causa dels deutes contrets, o els relacionats amb el comerç d'esclaus.

La gran preocupació dels jueus serà diferenciar entre la pròpia esclavitud i l'aliena, una característica que al marge de ser habitual en la majoria de cultures de la història, impregnarà i condicionarà les evolucions del cristianisme i de l'islam. Segles més tard, durant les confrontacions entre el cristianisme i l'islam, ambdós no tindran cap objecció a esclavitzar "els infidels", al mateix temps que intentaran rescatar els respectius correligionaris que hagin estat fets captius.

Per tal de moderar els efectes de l'esclavitud els jueus tenien establert el Jubileu, una mesura destinada a posar un límit a la condició d'esclau (el Jubileu a més contemplava altres mesures socials, com la durada sobre la propietat de la terra):

"Aquestes són les lleis que els proposaràs. Si compressis serf hebreu, sis anys servirà; però al setè sortirà lliure, de franc."
Antic Testament. Èxode. Capítol XXI

Una mesura de la que, tal com ja es dedueix de la cita anterior, només se'n podien beneficiar els hebreus:

"Pel que fa als esclaus i a les esclaves que tindràs, els comprareu de les nacions del vostre voltant. També en podreu comprar d'entre els fills dels forasters que resideixin amb vosaltres i d'entre les seves famílies que viuen amb vosaltres i que han tingut fills a la vostra terra; podreu tenir-los en propietat. Podreu també donar-los als vostres fills en propietat després de vosaltres, per fer-vos servir per ells perpètuament."
Antic Testament. Levític. Capítol XXV, 44-46
Edició virtual de la Bíblia de Montserrat

Com a curiositat, en els segles II i I aC, en la petita i austera secta jueva dels essenis, es va produir una oposición teórica i pràctica a l'esclavitud, potser l'únic cas de tot un col·lectiu en aquella época.

Seguint el que era habitual en aquells temps, Jesucrist i els apòstols no denuncien l'existència de l'esclavitud, però critiquen que els esclaus no siguin tractats dignament: el cristianisme posa èmfasi en la igualtat entre totes les persones, però rebutja la violència, per la qual cosa no insta a la revolta social davant les injustícies. Al contrari, en el cas dels esclaus, els exhorta a ser submissos i acatar la seva condició servil:

"Que els esclaus es mostrin submissos en tot als seus amos (...) que siguin model de fidelitat perfecta"
"Aquells que es troben sota el jou de l'esclavitud, que mirin els seus propis amos com a dignes de tot respecte."
"Esclaus, obeïu els vostres amos (...) Amos, practiqueu la justícia i l'equitat amb els vostres esclaus."
Sant Pau, (Tit 2,9-l0; 1Tim 6,1; Col 3,22-4,1)

Aquests criteris es van incorporar a la doctrina de l'Església, fins al punt que per a descartar eventuals interpretacions dels Evangelis en un altre sentit, en diferents moments va recordar l'obligació dels esclaus de seguir sotmesos als seus amos, com va passar al concili de Gangres (ca 340), quan va amenaçar amb excomunicar aquelles persones que incentivessin o justifiquessin les fugides i l'abandonament de les obligacions servils.

Segles més tard, el teòleg, pensador i polític anglès Tomás Moro (1478-1535), en la seva obra més coneguda, Utopia, seguia contemplant l'esclavitud com a legítima en determinats casos:

"Els utòpics no fan esclaus els presoners de guerra, llevat que la guerra l'hagi buscat el país enemic, ni els fills dels esclaus, ni els estrangers que vénen a Utopia, encara que siguin esclaus en els seus països. Només redueixen a l'esclavitud els naturals de la seva illa que mereixen aquest càstig pels seus delictes, o a aquells que han estat condemnats a mort en les ciutats d'altres terres pels grans crims que han comès. (...) Tenen una altra mena d'esclaus: els dropos miserables i pobres d'altres terres que trien voluntàriament ser esclaus a Utopia. (...) Aquells que no respecten la fidelitat promesa són condemnats a la més dura esclavitud; (...) En general, la majoria dels crims, per terribles que siguin, són castigats amb l'esclavitud, ja que creuen que no és menys feixuga per al delinqüent, ni menys profitosa per a la República, que l'execució immediata del criminal. (...)

Durant la colonització americana, les extenses referències a l'esclavitud en l'Antic Testament i la falta de la seva condemna en el Nou Testament, van servir en molts casos als països cristians per justificar l'esclavitud, primer dels indis i després dels negres transportats a través de l'Atlàntic, amb l'argument que era millor per a ells ser esclaus entre cristians que seguir sent lliures i pagans.

A l'Alcorà també s'admet l'esclavitud, però al mateix temps es considera meritori l'alliberament d'un esclau en determinades circumstàncies (Mahoma tenia esclaus i els va alliberar en morir), ja sigui com a expiació d'un pecat o com una acció noble encaminada a seguir una vida més digna i arribar així al paradís.

"Déu no us castigarà per l'exageració dels vostres juraments; però sí que us castigarà si no compliu el que heu acordat. L'expiació d'aquest perjuri serà alimentar deu pobres amb una alimentació com la forniu als vostres; o vestir deu pobres; o alliberar un esclau."
L'Alcorà. Sura V
www.cedt.org/coran.htm (2007)

Les referències a l'alliberament d'esclaus com a actes meritoris es repeteixen al llarg de l'Alcorà, però igual que a la Bíblia, en cap cas es fa una consideració negativa de l'esclavitud, per la qual cosa en els pobles que van adoptar l'islam l'esclavitud va ser una institució que no plantejava dubtes o objeccions morals.

Amb l'esclavitud ja abolida, les diferents tradicions religioses de vegades han reinterpretat el seu passat, de la mateixa manera que sovint fan totes les organitzacions humanes, siguin del tipus que siguin, ressaltant els seus trets més civilitzadors i igualitaris i vorejant o minimitzant la seva contribució a altres aspectes més incòmodes.

"(...) només a través d'una llarga història de segles ha anat extingint-se [l'esclavitud], gràcies gairebé en la seva totalitat a l'influx del cristianisme, i l'esclau ha assolit el seu alliberament i el reconeixement que el situa en el nivell d'igualtat amb els altres homes. No va necessitar el cristianisme, i al principi no ho va fer, enfrontar-se directament amb el problema. El seu esperit i doctrina comporten una sèrie de veritats i principis que havien de fer, amb la seva expansió, impossible que es pogués mantenir una situació del tot incompatible amb ell." (1)
S. Álvarez Turienzo. Esclavitud; doctrina Social Cristiana. Enciclopedia GER, www.canalsocial.net (2010)

És una afirmació arriscada, a la qual s'hi podrien oposar les següents paraules d'Emilio Castelar, pronunciades en el Congrés dels Diputats espanyol el 20 de juny de 1870:

"Jo no disputaré sobre si el cristianisme va abolir o no l'esclavitud. Diré només que portem dinou segles de cristianisme, dinou segles de predicar la llibertat, la igualtat, la fraternitat evangèlica, i encara existeixen esclaus. I només existeixen en els pobles catòlics; només existeixen al Brasil i a Espanya. Sé més coses: sé que tot just duem un segle de revolució i ja no hi ha esclaus als pobles revolucionaris."
"La abolición de la esclavitud". Emilio Castelar 20 de juny de 1870
>> document complet

És cert que la idea cristiana de la igualtat entre tots els éssers humans va suposar un avanç moral fonamental en la civilització d'Occident. Però, quant a l'esclavitud, en no "enfrontar-se directament amb el problema", el resultat va ser que les diferents esglésies (i les diferents nacions) van afavorir durant segles la seva supervivència. I en el segle XVIII, fins i tot en el XIX, encara hi havia devots cristians (protestants i catòlics) dedicats al comerç d'esclaus o propietaris d'esclaus. De la mateixa manera que també hi havia comerciants jueus que participaven en aquesta activitat, i les caravanes transaharianes d'esclaus a càrrec de musulmans seguien molt actives.

L'Església catòlica no va condemnar l'esclavitud de forma absoluta, en tots els casos i sense cap tipus d'excepcions, fins al segle XIX:

"Amonestem els fidels perquè s'abstinguin de l'inhumà tràfic de negres o de qualsevol altre ésser humà. Amonestem i conjurem perquè d'ara endavant no es continuï oprimint tan injustament els indis, els negres, ni qualsevol altre grup humà, privant-los dels seus béns o fent-los esclaus."
Gregori XVI. Butlla In Supremis, 1839.

D'altra banda, cal reconèixer-li a l'Església catòlica que va ser una avançada en relació amb la prohibició de l'esclavització dels indis, amb independència que espanyols i portuguesos acatessin més o menys la prohibició. I que en relació amb l'esclavitud dels negres, les primeres denúncies les van formular catòlics (Frias de Albornoz, el caputxí Francisco José de Jaca i alguns altres, molt pocs). Aquestes denúncies minoritàries, d'altra banda, van ser silenciades per les jerarquies eclesiàstiques.

En relació amb la pervivència de l'esclavitud, a l'Església catòlica, igual que a les altres esglésies cristianes i als líders d'altres religions, com per exemple l'islam, potser se'ls pot fer un retret major que als diferents països o col.lectius socials implicats en el comerç d'esclaus i l'esclavitud. En la mesura que les religions han fonamentat la seva credibilitat en la inspiració divina, sembla que aquesta inspiració hauria d'haver anat aparellada amb una major lucidesa i un més decidit lideratge en el procés abolicionista.

--
(1) Un altre exemple, en aquest cas de l'islam: "Per què l'Islam amb tota la seva concepció elevadíssima de la condició humana no va abolir d'una vegada l'esclavitud? (...) En unes societats on més de la meitat de la població era esclava sense un treball independent, sense casa, sense mitjans, sense educació, l'esclavitud no podia ser eradicada de cop. No es pot procurar un bé a canvi de provocar un mal major. Per això l'Islam va idear un pla d'abolició gradual, on es canviava la mentalitat, s'educava, es generaven els mitjans perquè la societat anés assimilant el gran canvi."
Ayatullah Makarim Shirazi, La esclavitud y el Islam. www.islamchile.com/islam/esclavitud.htm (2010)